32785–32800 di 75864 risultati

Defensa pròpia

Els 7 contes que integren aquest volum són històries que agrupen inseguretats, incomunicació, ambigüitat, reflexió i un xic de mala baba. És evident la influència de Sergi Pàmies i Quim Monzó en ells: un estil urbà, desenfadat, sense gaire pèls a la llengua. Bagunyà defuig la presentació formal tradicional: el protagonista va desgranant els seus pensaments, els seus temors, en alguns casos les seves paranoies (digne de destacar el conte Silenci, sisplau). Se’ns presenta nu, i és precisament això el que fa que l’obra t’atrapi. La veu de l’adolescent rebel, o la jubilada rancorosa, és en part la nostra veu: veiem en el seu fil de pensament una lògica que defuig l’opacitat i que mostra les corrents, de vegades ocultes, de qualsevol personalitat. Amb aquesta obra Bagunyà va guanyar el Premi Mercè Rodoreda el 2006.

La decisió de Manperel

Víktor Nikolàievitx Manperel és un matemàtic que ha resolt un dels Set Problemes del Mil·lenni, fet que li ha valgut rebre la prestigiosa Fields Medal. Manperel renuncia al premi i decideix viatjar amb la seva mare a una misteriosa illa àrtica. És allà on coneix Kiril Bonotov, el carter de la petita illa, que li va portant una sèrie de gravacions del seu difunt pare. Els enregistraments l’ajudaran a descobrir el significat del seu talent i el motiu d’haver estat escollit per a una missió especial: desxifrar els enigmes que permeten comprendre l’univers. Haurà de prendre una decisió que pot afectar a tota la humanitat.

La decisió d’en Viggo

En contra del que es pensaven, la Daia i l’Inge, i el centenar de noies que les acompanyen, no són les úniques supervivents de la gran pandèmia. El miratge de les Cinc Comunitats ha caigut i el món està dividit en diferents bàndols. Tots tenen un únic objectiu: caminar cap al nord fins a les ciutats lliures de la zona prohibida. La Daia i l’Inge, però, han patit els estralls de la guerra i ja no són les mateixes, i en Viggo tampoc…

De tot cor

Tiaguín Moltó havia estat el periodista més malvat de la premsa del cor. Ningú com ell aconseguia ridiculitzar les famoses i posar-los paranys a fi d’obtenir-ne un bon titular, ningú com ell olorava la roba interior bruta de les cantants i els calçotets del polítics, ningú creava situacions tan divertides davant de les pantalles de televisió. Fins i tot una vegada va ordir un reportatge que destapava els tripijocs econòmics d’una colla de pocavergonyes formada per gent del Govern, de l’oposició i de l’Església. Per això —gens estrany—, algú el va matar. Tots els que el coneixien van sospirar alleujats i molts van pensar que ja era hora…, però només un n’era el culpable. Amb una sèrie de personatges desvergonyits trets de la petita pantalla i que el lector sabrà identificar, Andreu Martín ha trenat en aquesta novel·la, Premi Alfons el Magnànim, una història apassionant en què cada paraula, cada detall, és una peça imprescindible per a conduir-nos cap a un final vibrant i apoteòsic.

De sobte, truquen a la porta

En aquests 35 contes es demostra que la vida quotidiana és sempre més complicada i perillosa del que sembla. Tant si es tracta de l’educació d’un fill, com de dir mentides a un superior o de demanar una hamburguesa en un fast food.

De què parlem quan parlem de l’amor

Amb un estil sobri, concís, despullat, Carver ens presenta personatges aparentment vulgars, amb problemes com l’avorriment i la incomunicació. Són disset contes precisos amb situacions quotidianes on la tragèdia rau en la no presentació d’elements considerats normalment tràgics. El que dóna títol al recull reprodueix la conversa de dues parelles sobre uns quants casos d’amor molt apassionats. En tots el contes aconsegueix crear un clima angoixant, intens, carregat, característic de la bona literatura.

De mica en mica s’omple la pica

A De mica en mica s’omple la pica descobrireu un protagonista una mica desvergonyit, una rossa «de pel·lícula», uns peixos grossos que se la saben molt llarga, uns pinxos de barris baixos, uns quants cadàvers, molts diners pel mig, i acció, sobretot molta acció. També podreu fer un recorregut turístic per diverses ciutats d’Europa o, si ho preferiu, visitar els indrets més emblemàtics de la nostra Barcelona, tot, és clar, de la mà del protagonista, l’Enric Vidal, «un brètol capaç de tot per una mica de calés», que intenta, sigui com sigui, que la bòfia no li carregui els morts.

De la indignació a la nació

De la indignació a la nació parteix de les reivindicacions del moviment dels indignats per desenvolupar una teoria original de la nació com a hàbitat plural, inclusiu i sostenible. A través d’una exposició sistemàtica en cinc tesis generals i cinc tesis nacionals, aquest model de nació, la nació-hàbitat, és aplicat al cas específic de Catalunya, a fi de demostrar la conveniència i la possibilitat de constituir una nació catalana que integri tots els seus habitants en un projecte comú fonamentat en els principis de la justícia i en l’elecció deliberada de viure junts. L’exposició d’un programa concret d’actuació en els àmbits polític, econòmic i social completa un assaig adreçat a convèncer els més escèptics de la possibilitat real de desenvolupar una comunitat política que sigui plenament lliure, equitativa i democràtica. El llibre acaba justificant la necessitat que els habitants d’aquesta nació, al marge de les seves identitats, llengües o ideologies, exerceixin el dret a l’autodeterminació i es constitueixin ben aviat com a estat independent. «De la Catalunya indignada», sosté l’autor, «pot néixer la Catalunya digna».

Danses de guerra

A Danses de guerra —obra provocadora per excel·lència i guanyadora del premi PEN/Faulkner 2010—, Sherman Alexie ens proposa un recull commovedor de relats divertidíssims i de poemes enginyosos que exploren el precari equilibri entre l’autopreservació i la responsabilitat externa dels homes en l’art, la família i el món en general. Amb una visió sense precedents, a les seves històries, Alexie ens parla d’homes de carrer —artistes, obrers, pares, marits, fills— que es troben al caire d’un canvi excepcional: una mort, la malaltia, el desamor, l’assassinat. Descarada i intel·ligent, plena d’humor i de passió, Danses de guerra copsa a la perfecció les relacions modernes des de diversos angles i, posant al descobert els nous inicis, els èxits, els fracassos i els planys que formen part de la vida quotidiana, ens transporta quasi sense adonar-nos-en al bell nucli del que significa ser humà.

La dansa de la gavina

Com en una dansa macabra, des del porxo de la casa de Marinella el comissari Montalbano contempla l’aleteig desesperat d’una gavina moribunda. Està a punt de marxar de vacances amb la Lívia. Només ha de passar per comissaria per deixar-ho tot en ordre i acomiadar-se del seu equip. Però, un cop allà, no hi troba en Fazio, el més puntual i fidel dels seus homes. No ha tornat a casa i el mòbil està en silenci: el temor no triga a convertir-se en alarma. Trasbalsat per aquesta absència inexplicable, l’infatigable comissari comença una cursa contra rellotge per mirar de reconstruir les passes de l’inspector, que ha estat vist a prop del moll. Tenia una cita amb un antic company d’escola. Un altre testimoni el situa, més tard, enmig dels camps, en una zona plena de pous secs, probablement un cementiri de la màfia. I aleshores un cadàver emergeix de les profunditats…

Dansa amb dracs

A l’est, la Daenerys, la darrera esciona de la Casa Targaryen, els dracs de la qual han assolit una monstruosa maduresa, governa com a reina d’una ciutat erigida sobre la pols i la mort, assetjada pels enemics. Ara que s’ha descobert el seu parador, són molts els que han sortit a l’encalç de la Daenerys i els seus dracs. Entre ells, el nan, en Tyrion Lannister, que ha aconseguit fugir de Port Reial amb preu al seu cap, erròniament condemnat a mort per l’assassinat del seu nebot, el rei Joffrey, encara que no abans de matar el seu odiat pare, Lord Tywin. Al nord s’alça el gran Mur de gel i pedra —una estructura tan forta com aquells qui la vetllen. El fill bastard de l’Eddard Stark, en Jon Neu, ha estat elegit 998è Lord Comandant de la Guàrdia de la Nit. Ara bé, té enemics tant a la Guàrdia com a l’altra banda del Mur, on els exèrcits esvalotats estan congragant-se per a un atac. A totes bandes revifen dolorosos conflictes, representats per una tria de bandolers i sacerdots, soldats i mudapells, nobles i esclaus. Els corrents del destí els duran inevitablement a la dansa més memorable de totes.

La dama del llac

Potser no tenia res d’estrany que Crystal Kingsley decidís de fer-se fonedissa: sempre li havia agradat de viure la seva vida, era bonica i tenia diners. En canvi, resultava ben curiós que el doctor Almore no pogués tolerar que un cotxe aparqués sota la seva finestra. És clar que entre una cosa i l’altra no semblava haver-hi cap relació, però vivim en un món de coincidències i Philip Marlowe, l’extraordinari detectiu de Raymond Chandler, ho sap. Per això les explora, i en més d’un sentit, car l’home pertany a l’escola dura i, quan decideix posar les cartes sobre la taula, les hi posa totes —i totes són bones. Però com que no és un joc de solitari, sempre hi ha algú que perd. La camisa i la vida.

La daga

La història comença al nostre món. Will Parry, fill de John Parry, un famós explorador desaparegut, assassina un home en defensa pròpia que entra a casa seva d’amagat i després de deixar a la seva mare malalta amb una veïna, fuig i decideix anar a buscar el seu pare. Will troba una finestra que el porta a una ciutat deserta, Cittàgazze (en italià Ciutat de les garses), on troba la Lyra i el Pantalàimon. A la ciutat només hi queden nens, ja que tots els adults han fugit per uns Espectres que s’alimenten de les seves ànimes humanes. Dos nens anomenats Angela i Paolo, li parlen de La Torre degli Angeli on hi queda un alquimista, Giacomo Paradisi, l’últim del grup que va crear una daga amb poder per vèncer als Espectres. La Lyra i en Will hi van i es troben al germà d’Angelica, Tullio, que ha robat la daga. En la lluita per recuperar la daga, Will perd el dit anular i el dit petit de la mà esquerra, que Giacomo considera un senyal profètic de què ell ha de ser el nou propietari de la daga i després d’ensenyar-li a obrir forats dimensionals amb ella, li entrega. Tullio mor per culpa dels espectres i un grapat de nens, juntament amb els germans de Tullio ataquen a en Will i la Lyra, però llavors, les bruixes del clan de Serafina Pekkala arriben a la ciutat i els rescaten. En un altre món, Lord Asriel està armant un exèrcit d’homes i àngels per lluitar contra l’Autoritat (una figura opressiva de Déu). En el món de la Lyra, Will troba al seu pare, John Parry, que mor davant dels seus ulls, assassinat per una bruixa a qui no havia correspost el seu amor. La Lyra és capturada per la seva mare, la senyora Coulter, que ha descobert una profecia segons la qual la seva filla està destinada a ser la nova Eva. Tement per la vida de la seva filla decideix amagar-la, ja que l’Església la vol veure morta. Dos àngels, Balthamos i Baruch, troben a Will i el volen portar amb la daga davant de Lord Asriel, però ell se’n va a buscar la Lyra.

D’ofici, perdiguer

Tothom troba la mar de normal que aquell any, per Carnestoltes, les castanyeres en lloc de castanyes venguin unes misterioses boles blanques. Bé, tothom tothom… no, perquè la Núria està força intrigada. I quan coneix l’Ovidi, un detectiu de debò, encara s’interessa més pel tema. La llàstima és que els pares no la deixen sortir després de sopar, i ella se les ha d’enginyar com pot per ajudar l’Ovidi a investigar el cas.

La cuynera catalana

La cuynera catalana no és tan sols un llibre de receptes. Té una voluntat didàctica i descriu hàbits higiènics, protocols a taula, conservació d’aliments i, fins i tot, economia domèstica. Les mesures de volum de líquid en aquest llibre es fan amb porrons, una antiga mesura de capacitat. Al quart llibre defineix el públic al qual va dirigit el manual, que està fet amb «un método clar y sensill, proporcionat á la capacitat é intelligencia dels ignorants». Destinat originalment a un públic femení, perquè a mitjan segle XIX, era la cuina un espai exclusiu de les dones. Publicat en català, perquè segons l’autor, arribaria millorar a la interlocutora directa: «Habem redactat en nostre idioma català, á fi de ferlo de un us general, y acomodat à la capacitat de tothom». Una de les característiques diferencials de l’obra és la presència, fins ara inèdita en escrits coetanis, d’introduccions teòriques sobre hàbits higiènics, preparacions de les peces, ingredients emprats, protocol a taula i conservació. Una informació complementària que supera el mer receptari i que tenia tot el sentit per la voluntat didàctica i, sobretot, el sentit comú d’una cuina on encara es cuinava amb llenya. L’estructura del llibre també és prou exemplificadora de quins eren els hàbits alimentaris de mitjan segle XIX, sobretot per a les classes populars.

Curial e Güelfa

Curial e Guelfa és una de les obres més importants del gènere de novel·la cavalleresca en catalá. Fou el 1876 quan Manuel Milá i Fontanals parlá per primera vegada d’ aquest manuscrit anònim i sense títol escrit entre 1432 i 1468. L’ any 1901 Antoni Rubió i Lluch la va publicar per primer cop i li va donar aquest títol. Posteriorment va ser editada per Ramon Aramon (1930-33) i per Ramon Miquel i Planas i Alfons Par (1932). L’ última edició, que corregeix algunes errades de transcripció i que s’ acompanya d’ un estudi sobre la seua autoria (indicant que la hipòtesi més versemblant és que fos valenciá) és d’ Antoni Ferrando per Éditions Anacharsis (2007). El 2011, Quaderns Crema editá una edició crítica i comentada de Lola Badia i Jaume Torró. La novel·la está dividida en tres llibres. El primer narra com Curial, protegit i educat pel Marquès de Montferrat, s’ inicia en el món de l’ aventura cavalleresca empès per la germana del Marquès, Guelfa (vídua de quinze anys) que fa que l’ acompanye una donzella seua: Festa. El segon llibre, molt més rápid que l’ anterior grácies a la diversitat d’ aventures, l’ agilitat dels torneigs, l’ elegáncia i brillantor de les festes, i a la insistència de Laquesis, iniciada en el llibre primer, per tal d’ aconseguir l’ amor de l’ heroi, té com a punts centrals el torneig de Melú convocat pel rei de França i l’ arribada a París. Al llarg de l’ últim llibre, l’ autor ens descriu el viatge de Curial al pròxim Orient, el somni que té al Parnás, el llarg captiveri a Tunis durant el qual la donzella Camar se suïcida per ell i el retorn a Montferrat, on troba una Guelfa més esquiva que mai. Després de nombroses cavalleries contra els turcs, obté el perdó de Guelfa i s’ hi casa.