32721–32736 di 75864 risultati

Druda, el vigilant de l’obra

Quan la relació afectiva amb altri ha estat possible, quan fins i tot s’ha pogut realitzar, però ha estat abandonada en benefici d’un amor exclusiu de si mateix, es pot generar una angoixa: la de la solitud i el buit afectiu. La recerca d’un substitut afectiu vàlid condueix sovint el narcisista a donar-se interiorment a un doble fictici, situació de tensió i conflicte interiors que viu el personatge i el seu doble que va fer desaparèixer en el passat i que ara torna.

Drecera al paradís

Marina Dolç, una coneguda escriptora de best-sellers és assassinada a l’hotel Ritz de Barcelona en les mateixes circumstàncies que la protagonista de la novel·la amb la qual acaba de guanyar un important premi. Aquella mateixa nit els Mossos s’afanyen a detenir el qui sembla el principal sospitós, l’Amadeu Cabestany, un escriptor torturat i frustrat que ha quedat finalista, però que només compta amb un curiós testimoni de càrrec: un traductor absent amb greus problemes de consciència. L’agent de l’Amadeu, però, està resolta a demostrar la innocència del seu representat i per això demanarà ajut al Borja i l’Eduard, dos germans bessons que han fet de la picaresca el seu ofici i que de tant en tant fan de detectius improvisats al servei de les classes altes. Peixos fora de l’aigua, les delicades situacions que viuran en el si de la societat literària barcelonina els obligaran a desplegar tot el seu enginy per resoldre un cas que gradualment es va complicant. Despietada i divertida, Drecera al paradís és un sàtira sobre el món literari. Com ja va fer a un Un crim imperfecte (premi Brigada 21), Teresa Solana combina l’humor i la novel·la negra per dibuixar un retrat crític de la societat contemporània, en aquest cas amb els escriptors com a protagonistes.

Drames rurals

Drames rurals aplega dotze contes que articulen un mostrari representatiu de la sensibilitat de Víctor Català, propensa a mostrar, amb intensitat dramàtica, la cara fosca de la vida rural. Són contes plàsticament potents amb moltes dualitats presents. També s’hi fan moltes comparacions i són presents anticipacions al final del conte. És també una mostra de la seva creativitat, de la seva habilitat descriptiva i del seu domini de la llengua.

Dràcula

El jove Jonathan Harker, emprèn un viatge de negocis per visitar un compte en el seu castell de la poc coneguda regió de Transilvània. Poc a poc, comprèn que no és el convidat del noble, sinó el seu presoner. Aquests fets però, només són el desencadenant de l’atapeïda trama d’aquesta emocionant novel·la, que només ha fet que començar. En un altre ordre de coses, val a dir que, el coneixement a bastament de l’obra, rau en que ha estat portada a la gran pantalla infinites vegades. Però abans de ser elevada pel cinema a un dels llocs privilegiats de l’imaginari del Segle XX, la llegenda del vampir, que prolonga la seva existència a costa de la sang de les seves víctimes, va prendre aquesta forma literària, que aglutina el cúmul d’elements dispersos de la llegenda popular. Servint-se de recursos narratius que semblen preservar l’obra -com la sang del seu protagonista- del pas del temps, l’irlandès Bram Stoker (1847-1912) va saber sintetitzar en Dràcula de forma inigualable les diverses pulsions més profundes de l’ésser humà. La vida, la mort, la sexualitat en les seves diverses i ambigües manifestacions, el bé i el mal, la llum i les tenebres, el lliurament no desitjat però irresistible, etc., per il·luminar aquest relat fascinant que és un clàssic indiscutible de la literatura de terror.

Dotze homenots

Entre els moltíssims textos escrits per Josep Pla, la sèrie dels Homenots ocupa un lloc destacadíssim. És en els seixanta Homenots de la versió final (recollits entre 1969 i 1975 en quatre volums de l’«Obra Completa» de Destino) on Pla compendia la seva visió del país i dels homes que n’han forjat la cultura, la política i l’economia modernes. Pla evoca cada personatge recorrent a la pròpia memòria i a les converses amb els testimonis més propers, i en dóna un retrat que sol ser, alhora, exemplar i eficaç. Però, a més d’il·lustrar la història recent de Catalunya a través d’algun dels seus protagonistes, amb els Homenots, Pla també fa, inevitablement, literatura. I és molt sovint una literatura d’altíssima qualitat. Tenint en compte aquest últim factor, Toni Sala ha escollit els dotze homenots que aplega aquest volum: els dedicats a Joaquim Ruyra, Josep Miró i Folguera, Amadeu Vives, Josep Carner, Andreu Nin, Josep M. de Sagarra, Joan Crexells, Joan Estelrich, Josep Trueta, Josep M. Cruzet, Salvador Dalí i Salvador Espriu. El resultat és un tast imprescindible de la millor prosa de Josep Pla.

Dos taüts negres i dos de blancs

La matança d’una família de masovers a Carreu l’any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d’aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l’assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa. Setanta anys després, Pep Coll investiga els secrets d’aquest fet esfereïdor que va marcar la seva infantesa a Pessonada. D’entrada, és una història molt semblant a la famosa matança de Kansas, novel·lada per Truman Capote, però les conseqüències del crim del Pallars van ser diametralment oposades: la premsa va oblidar el cas, i la justícia franquista no va saber, o no va voler, resoldre’l.

Dones

“És tan reaccionari creure que les dones no estan capacitades per a determinades feines com pensar que totes són tendres, sensibles i intuïtives. Cada dona és un individu, no és l’espècie.” Amb aquestes paraules, Isabel-Clara Simó s’encara a aquestes narracions, en què predomina la diversitat. En efecte: hi trobem dones tendres i dones múrries, dones passives i dones agressives, dones fortes i dones febles, dones víctimes i dones victimàries… L’autora ha manifestat sovint que no creu en una “literatura femenina” i que hi ha, simplement, bona i mala literatura. I ha escrit sobre temes literaris molt diversos, i no especialment sobre l’univers femení. Tanmateix, ara ha volgut parlar de dones “perquè no és cap tema tabú per a mi, tot el contrari. No n’hi ha, de temes tabú, en literatura, ni per a homes ni per a dones”. Amb una feliç recerca del llenguatge oral —que l’autora ja va treballar a La innocent— i amb l’habilitat literària que els lectors li coneixen prou i la subtilesa que la caracteritza, Isabel-Clara Simó ens presenta una deliciosa, incisiva i lacerant mirada sobre disset tipus de dona, totes diferents, perquè “cada dona és individu, i cap no és espècie”. D’altra banda, les magnífiques il·lustracions que acompanyen aquests contes han estat fetes per Núria Pompeia.

La dona veloç

«Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meva àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d’una família on el que no anava prou ràpid era tard o d’hora exterminat (més d’hora que tard, com comprendreu, perquè a casa el que es podia fer avui no es deixava per demà). I, si no era exterminat, s’autoexterminava». La Nes és una psiquiatra de quaranta-vuit anys que viu sota la pressió d’una percepció del temps anormalment accelerada. Filla d’un cirurgià d’una ciutat provinciana, pertany a una família dividida en dues categories: els Ràpids i els Lents. La dona veloç és una original mirada del gran «mal» contemporani: la tirania de la immediatesa en la majoria d’àmbits de les nostres vides i les dificultats que tenim per distingir el que és «important» del que és «urgent».

La dona que fugia de la boira

La Teresa ha crescut sense mare, en un entorn que li fa descobrir massa aviat la maldat i la violència de la condició humana. Encara jove, es queda embarassada i decideix abandonar el seu poble natal i buscar una oportunitat a Lleida. L’esclat de la guerra civil, d’efectes devastadors sobre la ciutat i també sobre ella mateixa, l’obliga a tornar a fugir. L’acollirà una Barcelona convulsa, amb les ferides encara obertes per la guerra, una ciutat en plena transformació, amb grans contrastos socials i més d’una sorpresa… Albert Llimós retrata un personatge inoblidable, una heroïna anònima del segle XX, que aconsegueix redreçar-se després de cada caiguda, que lluita, que estima i que es fa estimar. Finalista del Premi Sant Jordi 2009.

Una dona incòmoda

Addicta al tabac, lectora empedreïda, la Mònica és una jove brillant, contradictòria, excèntrica i pedant. Novel·la d’iniciació, Una dona incòmoda ens explica l’adolescència i l’entrada a l’edat adulta d’una noia de poble que arriba a Barcelona per cursar la carrera d’història a la universitat. Al llarg d’aquest relat sinuós i vibrant, assistim a les dificultats d’emancipació de la Mònica al llarg de tota una dècada, des del seu últim curs a l’institut fins a la lectura de la seva tesi doctoral. Opera prima d’una maduresa sorprenent, Una dona incòmoda és també una crítica lúcida i despietada del sistema universitari actual, ple de velles glòries aferrades a la poltrona. Montse Banegas dóna veu a un personatge contrariat i rebel, però també particularment tenaç en el seu esforç per afirmar-se contra el món amb les seves opinions autèntiques i irreverents.

La dona dels ulls de pluja

La dona dels ulls de pluja és una història d’intriga situada a la Barcelona del 1991, protagonitzada per persones corrents, tendres o brutals, envejoses o abnegades, que actuen enmig dels esdeveniments més recents de la vida de la ciutat i del món i s’expressen amb el llenguatge d’avui. Un empresari barceloní amb dona i amant, un ric agent immobiliari, un sinistre «violador del diumenge», una dona jove escapada de Madrid per allunyar-se d’un marit violent, un diputat afeccionat a les jovenetes tendres i una aspirant a actriu són uns quants dels personatges de la vida urbana que participen en l’acció. El lector, si vol, podrà jugar a identificar el ric quadre de figurants amb persones del seu entorn, tot seguint l’entramat de sospites, que no deixarà de sorprendre’l.

La dona de verd

La troballa d’una costella humana condueix al descobriment d’un cadàver enterrat al solar d’un edifici en construcció als afores de Reykjavik. L’inspector Erlendur Sveinsson, un home torturat pel passat i una mica fatigat del present, ha d’esperar que els arqueòlegs analitzin a qui corresponen els ossos, que sembla que han estat ocults al solar durant dècades. Però Erlendur no té prou paciència i, amb l’ajut dels seus dos companys, inicia una reconstrucció de com era el lloc de la troballa en el passat, en plena Segona Guerra Mundial, qui hi vivia i quines van ser les seves històries. Així descobrirà una veritat encara més aterradora: l’«assassinat d’ànimes».

La dona de trenta anys

Qualificada d’«obra mestra» per Sainte-Beuve, i un dels retrats femenins més bells i profunds de la literatura del segle XIX, «La dona de trenta anys» és una novel·la extraordinària, tant per la seva gestació (es va publicar en forma de narracions separades entre el 1830 i el 1844, moment en què va assolir la seva forma definitiva) com per la singularitat de la vida sentimental de la protagonista, Julie d’Aiglemont, a través de la qual s’hi poden descobrir els primers auguris de l’alliberament de la dona. «En la novel·la moderna, Balzac és com el pa, una cosa primordial, insubstituïble, que sempre es troba a faltar; molts en diuen fàstics, el canvien per galetetes insípides o per altres invents de la dietètica, però mentre hi hagi món i no desaparegui del tot la noció del gust, voldrem menjar amb pa; com el lector exigeix llegir o rellegir Balzac quan ja s’ha cansat de la superfluïtat presumptuosa de tantes llepolies.» Carlos Pujol (El País)

Una dona d’aigua

La novel·la ens explica la història d’un amor adúlter i clandestí entre Sara Prats i Miquel Camps, tots dos atrapats en matrimonis sense amor. La seva passió haurà de lluitar contra els rumors d’una ciutat petita com Banyoles, una societat convulsa després de les guerres carlistes i els tripijocs del marit de la Sara, que després d’aconseguir el control de la fàbrica que va aixecar el seu pare, ara està arruïnant.

La dona amagada

La dona amagada és un recull de vint-i-dos relats breus en els quals s’aborda la temàtica del desig, la construcció de l’altre, els rols amorosos a nivell social, la relació amor-matrimoni, la infidelitat, la gelosia, la violència masculina o l’abandonament, proporcionant al lector un conjunt de figures socials que transiten, peripatèticament, les relacions amoroses.

Dòmina

Judith Rashleig ens ha demostrat com, gràcies a la seva trajectòria sanguinària, ha pogut passar de ser una becària explotada en una casa de subhastes a convertir-se en una marxant d’art internacional. Sí, la Judith ha deixat una estela de sang al seu pas, però la seva nova vida com a galerista a Venècia, envoltada d’elegància i cobdícia, representa tot allò que sempre ha volgut ser. I, a més, a porta tancada, l’alta societat ofereix un munt d’activitats luxurioses de les quals la Judith continua gaudint. Mentre ella maquina el seu futur enmig d’aquest sofisticat ambient a Itàlia, el seu passat torna a reaparèixer. La Judith es pensava que havia fugit de París sense deixar rastre, però va cometre un petit error, un detall que la pot assenyalar directament com a culpable. Paral·lelament, la Judith sent en una festa un comentari llunyà i en aparença innocu, però que li revela que algú la vigila i li segueix la pista. Sense immutar-se, continua pensant en la seva carrera amb una despreocupació singular. En aquest context, és convidada a valorar una col·lecció d’art contemporani a la mansió privada d’un milionari rus, col·lecció d’art que considera impressionant, però que es nega a valorar. A partir d’aquí, comença una campanya sinistra de terror subtil al més pur estil de la Stasi. Aleshores l’Elena, que aviat es convertirà en exesposa del milionari rus, fa una visita a la Judith. L’Elena ha descobert el passat sòrdid de la Judith, li confessa que coneix la seva trajectòria sanguinària i l’amenaça de delatar-la, però al mateix temps li fa una proposició: el seu marit creu que la Judith ha robat un dibuix de Caravaggio i l’Elena li exigeix que l’hi doni a canvi de no revelar els secrets de la Judith, com a mínim fins que el seu marit li demani el divorci. Només hi ha dos problemes: el primer és que la Judith no té el dibuix, ni tampoc sap on pot ser. El segon és que està convençuda que el dibuix en qüestió és una falsificació. Un cop més, la Judith es troba en una cruïlla de camins i sent que la seva única opció és escapar. En la seva fugida constant, la Judith entrarà en contacte amb l’escena artística underground de Sèrbia, es mourà pels districtes més insalubres de París i es deixarà endur per l’hedonisme de la comuna de St. Moritz, en una cursa contrarellotge per no ser descoberta. Però allò que la Judith no sap encara és que els seus enemics l’han convidat a un joc perillós que va més enllà, molt més enllà, del món de l’art.