32705–32720 di 75864 risultati

El bigoti

Un dia decideixes afaitar-te el bigoti que has lluït durant deu anys. Vols sorprendre la dona i els amics, gaudir del joc, les reaccions i els comentaris. Però la teva dona no s’hi fixa i els teus amics no recorden haver-te vist mai amb bigoti. La realitat es deforma, la memòria flaqueja i el teu món es comença a esfondrar. La simple afaitada serà el primer pas cap a una onada de pànic que et portarà molt lluny. Potser volen fer-te creure que has perdut el cap? La broma es converteix en una perillosa falla que creix al teu voltant a una velocitat vertiginosa. S’esmicola la confiança en tots els que t’envolten i, amb un canvi brusc de perspectiva, fins i tot acabaràs dubtant de l’existència de la teva ciutat.

El bes als llavis

Carles Salvador. Poeta, gramàtic i activista per la llengua. El 1911 obtingué el títol de magisteri i el 1915 obtingué per oposició la plaça de Benassal (Alt Maestrat) fins el 1934, que fou destinat a Benimaclet, a la ciutat de València. El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de lEnsenyança Valenciana, sense gaire èxit. Mantingué estrets lligams amb els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura. Fou actiu col·laborador de la premsa de Castelló de la Plana, de València i de Barcelona i un dels principals animadors de les revistes Taula de les Lletres Valencianes i La República de les Lletres. Com a poeta, estigué molt influït per Maragall i per Salvat-Papasseit i fou un dels capdavanters de lavantguardisme literari a València, per la qual cosa hagué de mantenir dures polèmiques amb els escriptors conservadors. En la seva producció daquella primera època destaquen Plàstic (1923), Vermell en to major(1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934), que marca, probablement, el zenit de la seva obra lírica. Fou, potser, el principal dels poetes valencians de lèpoca, segons palesa lantologia La poesia valenciana en 1930. Fou també important la seva prosa, tant la narrativaLa Dragomana dels déus (1920),Lartista de la Valltorta (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí dargila (1931) com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937). A partir del 1928 inicià la seva col·laboració amb Lo Rat-Penat, que anys després resultaria fecunda. Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Amb l’arribada de la Segona República, intensificà la seva activitat en favor del foment i la normalització del valencià. El juliol de 1932 participa, amb Enric Soler i Godes,a l’Escola dEstiu de Barcelona, i al desembre del mateix any fou un dels impulsors i signants de les Normes de Castelló, que significaren el reconeixement per part de bona part dels intel·lectuals valencians de la unitat lingüística amb el català a través de les Normes ortogràfiques. Promotor i cofundador de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, l’estiu del 1933 organitza, amb d’altres mestres, la I Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935, reeditat el 1957 amb el títol Parleu bé). Publicà aleshores diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la gramàtica de Pompeu Fabra al País Valencià. Amb el franquisme la seva poesia esdevingué menys lúdica i audaç i més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i lesperit (premi de la diputació de València 1951). En prosa publicà un Petit vocabulari de Benassal (1943) i Les festes de Benassal (1952). El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana, que desenvoluparen una eficaç tasca en uns moments difícils i per als alumnes dels quals publicà una Gramàtica valenciana (1951). El 1975 el Secretariat de lIdioma a València fundà en memòria seva els Cursos Carles Salvador.

El barri del sorral

Un retrat fidel i emotiu de la gent humil i treballadora de mitjans de segle XVIII a través del rol de la dona. Una història trepidant que passa en una època de canvis, al llarg de cinc anys, en un període en què el sorral ple de barraques es veurà transformat amb el naixement del barri de la Barceloneta. Una visió del port, del contraban i dels baixos fons d’una ciutat en ple creixement. Una lluita en clau femenina per assolir la llibertat personal en temps de repressió.

El baró rampant

Un bon dia, el baró Cosimo di Rondò, tot rebel·lant-se contra un món familiar que no el comprenia, sortí al jardí i grimpà a un arbre. No en va baixar mai més. Allà dalt va viure la resta de la seva vida. En un primer moment, això havien estat ganes de no tocar de peus a terra, en el bon sentit de l’expressió. Però de dalt estant, veient el món des de sobre, el comprengué millor. Lliurat de ple a la lectura, a la investigació de la natura, a la confraternització amb la gent i fins i tot a l’amor —també entre les branques—, esdevingué un gran pensador. Es cartejava amb els filòsofs Voltaire i Rousseau. Les seves idees avançades el convertiren gairebé en un líder polític del seu país. Evidentment, gaudia d’una posició molt favorable per a influir sobre la història del seu temps.

El banquet celestial

Any 1917, en algun lloc oblidat de la frontera entre Geòrgia i Alabama. L’ancià Pearl Jewett mor deixant als seus tres fills homes perquè prossegueixin amb les seves miserables existències. Fins ara han portat una vida honrada, convençuts que la seva rectitud seria recompensada amb un suculent banquet en el Paradís. Però els germans Jewett s’han cansat d’esperar al Cel, i inspirats per les heroiques aventures del vilà literari Billy Bucket, ensellen els seus cavalls i atraquen el seu primer banc. El banquet celestial es mou al territori de McCarthy, Faulkner i O’Connor, i barreja la sàtira amb saludables dosis de violència cinematogràfica al més pur estil de Peckinpah, Tarantino o els Coen. Aquest western descarnat i desmesurat és també el retrat coral d’una població en vies d’adaptació al nou segle, un lloc replet de possibilitats on, dia després de dia, arriben els voluntaris per allistar-se a la Gran Guerra però també un forat que oculta perills en els racons més insospitats.

El banquer anarquista

El present relat, «faula dialèctica» —en paraules del mateix Pessoa— on un banquer anarquista per convicció construeix discursivament un pamflet irònic i incendiari contra la societat burgesa i la divinització dels diners, és un dels textos més populars i brillants de l’autor. Traduït a les més diverses llengües, continua sorprenent i fascinant els lectors per l’enginy paradoxal i el cinisme d’insuperable actualitat que traspuen els mots del cèlebre banquer.

Una educació siberiana

La primera navalla, la primera baralla i la primera estada a la presó. Aquests són alguns dels ritus de pas descrits en aquest estremidor relat autobiogràfic d’un dels últims supervivents dels urques. Integrants d’una antiga comunitat confinada a Sibèria, els urques van ser aïllats per Stalin i deportats al Transnièdster, una regió de Moldàvia que es va declarar independent l’any 1990, al marge de la comunitat internacional. Els urques són considerats un grup criminal, amb una concepció anàrquica de la societat i un odi visceral envers els oficials de l’exèrcit rus. Veneren els ancians, protegeixen els malalts mentals, estan absolutament fascinats pels tatuatges i tenen una visió peculiar i intransigent de la justícia. Tot i la mirada crítica del narrador, el relat sovint està tenyit de la nostàlgia que inspiren els mites. Una educació siberiana, saludada amb grans elogis per Roberto Saviano, és un llibre de gran valor literari i antropològic, que interessarà als lectors tant pel ritme absorbent com per la profunditat de l’experiència humana que s’hi descriu.

Educació secreta

Què hi ha de més natural quan es tenen disset anys, la talla i l’aspecte ben bonics i una figura complaent que tastar els plaers de la carn? Som a Anglaterra, a l’època victoriana, i a Arabella li caldrà molta habilitat i perseverança per a ésser admesa, amb la seva cosina Elaine, a certes vetllades molt particulars, veritables festes del cos on es retroba la flor i nata de l’aristocràcia anglesa. De cites secretes a sopars galants i festes llicencioses, la sensual Arabella es revelarà com a una alumna ben dotada per a l’aprenentatge dels plaers prohibits, sota la protecció del seu oncle, l’ardent sir Harold i sota l’ull pervers de la bella lady Pearl.

Èdip Rei

Èdip ha esdevingut rei de Tebes, després de vèncer l’Esfinx i de casar-se amb Iocasta, vídua del rei Laios. Una terrible pesta s’ha ensenyorit de Tebes i Èdip cerca les causes de l’infortuni fent una consulta a l’oracle d’Apol·lo a Delfos i també a Tirèsias, el sacerdot endeví de Tebes. La resposta és clara: la pesta s’acabarà quan hagi estat venjada la mort de Laios.

L’edat del dubte

En aquest nou cas —el més marí fins ara de tots els de Montalbano—, el lector se sorprendrà pel canvi que s’ha produït en el comissari sicilià, com si l’autor s’hagués proposat remoure-li intensament els sentiments. Un matí es troba al port de Vigata un bot pneumàtic amb el cadàver desfigurat d’un home. L’ha apropat fins al port un vaixell de luxe, el quadern de bitàcola del qual parla de moviments constants per mig món. La propietària i la tripulació han de romandre a terra fins que Montalbano conclogui la investigació. En la lectura de les cartes nàutiques col·labora la tinent Laura Belladonna. Simpàtica, alegre i bella, molt més del que es desprèn del seu cognom, el comissari intueix que aquesta dona li pot canviar la vida: un darrer dubte existencial atroç que el porta a jutjar-se a si mateix com no ho ha fet mai, amb honestedat i una mena de crueltat despietada. A L’edat del dubte, Andrea Camilleri exhibeix totes les medalles que han fet de les aventures de Salvo Montalbano les més llegides de la narrativa negra contemporània: un mort anònim, uns sospitosos sorprenents i una dona trasbalsadora. I, per damunt de tot, un humor fi d’esmolada ironia.

L’edat de la innocència

«L’edat de la innocència» és un retaule de costums en què la hipocresia social de la vella Nova York de 1870 sobresurt amb tota la seva cruesa. L’alta societat novaiorquesa es veu trasbalsada pel retorn de la comtessa Ellen Olenska, nord-americana que s’havia casat amb un noble polonès, de qui finalment se separa. Ellen és independent i impulsiva i això atreu l’atenció de Newland Archer, quan està a punt de casar-se amb Mary Welland, un terrible producte del sistema social al qual ell pertanyia i en el qual creia. Quan esclata el drama, l’agut talent irònic d’Edith Wharton fa una acurada i trasbalsadora descripció dels homes i les dones atrapats en una societat que nega els sentiments humans, mentre defensa desesperadament la seva “civilització”.

Economia sense corbata

El flamant ministre de Finances grec, Ianis Varoufakis, ens convida a conèixer d’una manera amena, educativa i crítica una sèrie de qüestions fonamentals sobre economia: què és la riquesa, què és la pobresa, quan i per què es van generar aquestes desigualtats, quina és la relació entre el poder i els diners o què són els mercats financers, entre d’altres. Un llibre que, amb un llenguatge desenfadat i amb l’ús d’exemples relacionats amb el cinema i la literatura, s’apropa no solament als joves, sinó també a tota mena de lectors no familiaritzats amb la terminologia acadèmica però amb interès per entendre el funcionament d’alguns dels misteriosos mecanismes que regeixen l’economia mundial.

Economia en colors

De la manera més desenfrenada, divertida i fresca, Sala i Martin ens ofereix una explicació magistral d’economia, per posar-la a l’abast de tothom, aplicar-la a les situacions quotidianes i, en definitiva, per mostrar-la com mai s’havia vist abans: en colors. Divertida, pròxima, entenedora, diferent… Així és l’economia quan en parla un comunicador carismàtic, algú que fa que l’economia deixi de ser gris plom i s’ompli de colors. Xavier Sala i Martin demostra que l’economia enganxa, que no és llunyana i abstracta i que és present en la nostra vida quotidiana.

Eclipsi

La Bella es troba de nou en perill: una sèrie de misteriosos assassinats està sembrant el pànic a la localitat i hi ha un ésser maligne després d’ella, assedegat de venjança. A més, haurà de triar entre el seu amor per Edward i la seva amistat amb Jacob, conscient que la seva decisió podrà desencadenar definitivament la guerra entre vampirs i homes-llop. Mentrestant, es va acostant la seva graduació i tindrà una decisió més a prendre: vida o mort.

Duna

En un futur llunyà, els planetes de l’univers conegut són governats per clans familiars que reten obediència a l’emperador. D’altra banda, la Guilda, una poderosa confraria, ostenta el monopoli dels viatges espacials; els seus navegants necessiten l’espècia melange per conduir naus immenses a través de l’espai-temps. Finalment, la germandat de dones Bene Gesserit, sota una pantalla de misticisme religiós, controla els camins de la fe als diferents mons amb un objectiu ocult. En mig d’aquest escenari, destaca Arrakis, un planeta desèrtic i inhòspit, única font d’espècie de tot l’univers, on s’esdevindrà una autèntica guerra de la casa governant, els Atreides, contra la casa Harkonnen, els seus enemics ancestrals, el resultat de la qual decidirà un nou equilibri de poder a tot l’imperi. Però, Atreides i Harkonnen no són els únics peons d’aquest joc; la Guilda, l’emperador, el Bene Gesserit, la resta de grans cases i els frémens —legítims habitants d’Arrakis— també hi tenen el seu paper.

Dublinesos

Els quinze relats que conformen Dublinesos pretenen ser una franca i satírica descripció de les classes mitjana i baixa irlandesa, en el Dublín de les primeries del segle XX. Joyce, que després seria el pioner en l’ús del monòleg interior como a recurs narratiu, utilitza en aquesta obra un estil més realista, per oferir una austera i naturalista descripció dels personatges. Les històries van ser escrites en un moment en què el nacionalisme irlandès estava en el seu apogeu, i dominava a Irlanda la recerca fervent d’una identitat nacional. Atrapat en una cruïlla de la història i de la cultura, el país es trobava sacsejat per diferents idees i influències convergents. Aquests relats ofereixen una visió, poc o gens agradable, dels conflictes que aquestes tensions van generar en la vida de la gent senzilla de Dublín. Molts dels personatges de Dublinesos apareixeran posteriorment en la novel·la Ulisses. Les històries inicials de la col·lecció se centren en els nens com a protagonistes i a mesura que el llibre avança els protagonistes creixen en edat. El relat final del llibre, Els morts, és una de les evocacions més potents de la pèrdua i de l’anhel humans que ens ha donat la literatura.