31729–31744 di 74503 risultati

Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

La fascinació de l’Albert Forns cap a l’Albert Serra és tan immensa que l’autor decideix convertir-s’hi. El procés de transmutació suposa només una simple excusa per estudiar el rerefons d’un personatge que, en la majoria dels casos, genera rebuig per la monotonia i l’avorriment intrínsecs en les seves pel·lícules. Lluny dels clàssics panegírics sobre una personalitat misteriosa, l’obra desfà l’aura malcarada del cineasta amb gràcia i sense trencar-ne l’encant. Però ni Albert Forns ni Albert Serra monopolitzen el text, on els fragments biogràfics d’artistes com Andy Warhol, Sophie Calle i Miquel Barceló comparteixen pàgina amb les cabòries d’un oficinista estancat en la rutina laboral i les sortides amb amics a l’Horiginal de Barcelona. El títol enganya: Albert Forns no ha escrit una novel·la. Amb el personatge d’Albert Serra com a pretext, el Premi Documenta 2012 és un contenidor literari que acumula reflexions sobre l’art contemporani, anècdotes domèstiques i fragments de reportatges periodístics propis sense fer distincions. Albert Forns arracona la pedanteria de bona part dels entesos en actualitat cultural i converteix el món dels referents artístics en una realitat tangible i accessible a qualsevol (això sí, amb Google al costat). Amb una naturalitat admirable i sense perdre en cap moment el sentit de l’humor, l’obra aborda fenòmens com la mitificació de referents internacionals, l’originalitat i el plagi en un joc d’identitats erudit però alhora molt franc.

Al país del núvol blanc

Londres, 1852: dues noies emprenen la travessia en vaixell cap a Nova Zelanda. Significa el principi d’una nova vida com a futures dones d’uns homes a qui no coneixen. Però trobaran l’amor i la felicitat a l’altra punta del món? Al país del núvol blanc, el debut amb més èxit dels últims anys a Alemanya, és una novel·la inoblidable sobre l’amor i l’odi, la confiança i l’enemistat, i sobre dues famílies unides per sempre.

Al meu cap una llosa

L’any 1941 l’exèrcit nazi amenaçava d’ocupar tot Europa i arribar a la Gran Bretanya. En aquell context, Virginia Woolf es va llançar al riu Ouse per no sortir-ne viva. Al meu cap una llosa construeix, al límit entre la realitat i la fabulació, una història per a l’espai de temps que el cos va restar desaparegut entre les aigües.

Això és tot

Philip Bowman és un oficial de la marina nord-americana que combat en la II Guerra Mundial i que viu atacs kamikazes sobre el seu vaixell durant les batalles al Pacífic. Quan torna a casa, estudia a Harvard i troba una feina d’editor en què encaixa perfectament: reunions, viatges i llargues converses carregades d’alcohol. Malgrat el seu èxit professional, el caràcter seductor i les contínues aventures sentimentals, l’amor de debò se li resisteix. Però la vida pot canviar en qualsevol moment. L’obra mestra de James Salter ens parla de la vida, dels llibres, del sexe, però sobretot és una gran història d’amor.

Aigües encantades

Aigües encantades és una obra de teatre escrita per Joan Puig i Ferreter l’any 1907 que s’inscriu en el context dels drames d’idees i passions del modernisme. L’autor intenta difondre les seves idees i la seva forma de pensar, reflectint la lluita de la llibertat d’una persona davant la massa. Els personatges principals lluiten contra la ignorància de la gent. Intenta retratar la societat de l’època i les actituds que s’haurien de canviar. Es manifesta una lluita entre els ideals moderns i la tradició.

Aicnàlubma

La sorpresa inicial que provoca la paraula «Aicnàlubma» i que desapareix a les primeres pàgines d’aquest llibre és el punt de partida que Joaquim M. Puyal utilitza per fer una visió panoràmica sobre els mitjans de comunicació i el seu efecte cap a nosaltres. Amb l’experiència d’haver produït i presentat molts programes de referència a la televisió, Puyal ha reflexionat, des de fa anys, sobre el sentit social de l’activitat. Ara, aprofita tot aquest bagatge per donar una visió de la societat i de la responsabilitat dels mitjans en la seva configuració. I per manifestar les raons de les seves preocupacions. Joaquim M. Puyal intenta encarar els interrogants. Enfront del corrent actual de debilitar el fonament de servei públic sobre el qual es va desenvolupar la televisió, Puyal ens proposa restituir l’interès de les persones en la prioritat de l’activitat mediàtica. Per això, cal canviar l’actual paradigma de la televisió basat en «el negoci de la indústria» per un de nou, «els drets del receptor». I situar l’individu, l’ésser humà, al centre del sistema. En aquest llibre, per primera vegada, el lector trobarà formalitzats els seus drets, en tant que espectador de la televisió gratuïta, segons la proposta que elabora el nostre conegut comunicador.

L’àguila negra

A punt de fer setanta anys, privat de les rutines de la feina i la família, Marià Solvell decideix saldar el deute que té amb el passat. Per això se’n va uns quants dies a un poble nudista. Vol alliberar-se de totes les noses que ha anat acumulant i recuperar el que quedi, dins d’ell, d’aquell dentista consagrat a restituir peces malmeses, del jove atrapat en una relació sexual tumultuosa i del nen que no podia endevinar quins canvis li tocaria viure, a les dècades dels 60 i els 70, en una Barcelona que tot just obria els ulls. L’àguila negra no és una epopeia d’herois que s’oposen a la dictadura de Franco, sinó una novel·la que retrata la gent normal: la novel·la dels que van provar de viure amb entusiasme i plenitud en un país com ells, de tarannà acomodatici. Joan Carreras ens proposa un recorregut emotiu que ens porta, de sorpresa en sorpresa, des de la vaga de tramvies del 1951 fins més enllà de la gran manifestació independentista del 2012.

Agu trot

El senyor Hoppy, un solter jubilat, sent un amor secret per la senyora Silver, una vídua molt atractiva. Ella, però, omple d’atencions l’Alfie, la seva tortuga. El pla terriblement enginyós del senyor Hoppy per vèncer el seu rival i aconseguir l’amor de la senyora Silver per mitjà de cent quaranta tortugues —com a mínim!— us deixarà amb un pam de nas.

Afirma Pereira

Afirma Pereira és l’obra que donà fama a un italià enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa. Antonio Tabucchi escriu una i una altra vegada allò que afirma Pereira, que es converteix en narrador indirecte en una mena de llarga confessió. Pereira és un enamorat de la literatura francesa, i això el farà perdre la feina. Pot ser sigui aquest un altre símptoma de la llunyania de Pereira amb la realitat del seu país o, ben al contrari, un camí per defensar-se d’allò amb el qual no es vol lligar. Pereira afirma de manera filtrada una personalitat callada. El periodista ens és mostrat com una ànima espiritual, que es preocupa per la literatura i per la seva reduïda i humil vida. Els pocs amics que té li retreuen el fet de com pot ser periodista i tan ignorant de l’actualitat que l’envolta. La paraula escrita el permet optar per un refugi segur, a redós de les amenaces del moment, defugint de l’època en què es dedicava a la redacció de successos. Tabucchi crea un personatge entranyable i una història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència visual… Una obra amb girs narratius estranys, però plenament recomanable i fàcil de llegir. Va ser duta al cinema per Roberto Faenza el 1995 amb Marcello Mastroiani donant una cara a Pereira.

Una afició perillosa

Patricia Highsmith dibuixa en aquests catorze relats escrits en la seva maduresa creativa un seguit de perfils psicològics en què aboca una perversitat centrada en la quotidianitat: per encisar i, alhora, neguitejar el lector. En aquestes narracions hi sembla reposar un doble denominador comú: el retrat de la soledat de l’individu i el sentiment d’angoixa davant la consciència de les pròpies misèries. L’avarícia d’una assistenta mèdica, l’atractiu que creu despertar en el seu entom una suïcida, l’exili sentimental, l’eterna mala sort d’un home mediocre, un assassinat provocat pel tedi, els retrets que un espectre llana contra el seu jo mortal o un crim pràcticament perfecte del qual finalment algú se n’aprofita, són alguns dels temes que planen en aquestes pàgines, al costat d’altres com un gos que traurà el millor i el pitjor del seu amo, d’un pretès benefactor que de fet és un espavilat, d’un estrambòtic col·leccionista, del desig d’eliminar els qui t’envolten, del malaltís joc de simulacions d’un escriptor o del trastorn dels records, fins arribar a una estranya faula urbana amb dos coloms com a protagonistes. Igual que en el primer recull de comes (Ocells a punt de volar), Highsmith demostra una vegada més en aquestes narracions inèdites que no hi ha ningú com ella per crear una atmosfera de terror, en un territori malaltís i opressiu, que pren forma dins un estil propi, amb una gran profunditat psicològica i una fascinant amenitat.

Aferrada a la vida

«Em van proposar esnifar una ratlla, com una branca que s’estirava. Era heroïna, i jo era una ingènua. […] Així vaig començar la destrucció de la meva vida». Aquesta és la història d’un renaixement. La batalla personal i íntima de Giovanna Valls contra l’addicció més terrible, mostrada a través de les cartes que escrivia i rebia, i del seu diari durant el llarg període de recuperació que va començar el 2004. Un relat punyent, sense concessions, escrit a batzegades, amb un ritme de vegades ràpid i altres vegades serè i poètic, com la vida que s’escapa, com la vida que reneix. Un llibre singular i emotiu, escrit des de dins i amb tota la força de la immediatesa, que ens porta des de l’abisme més fosc fins a la superació definitiva. Un llibre inspirador i ple d’esperança.

Adrian Mole: els anys del caputxino

L’Adrian Mole ja no és aquell nen amb la cara plena de grans. Als trenta anys treballa com a xef en cap d’un restaurant del Soho on serveixen àpats típics de menjador d’escola i presenta el programa de cuina Menuts collonuts!. L’Adrian continua obsessionat per la Pandora Braithwaite, el seu primer amor de l’adolescència, però ella només té temps per a dedicar-se a la seva carrera com a diputada laborista del govern de Tony Blair. Amb aquesta crònica de l’Anglaterra de final del segle XX, Sue Townsend ens mostra que la maduresa —com tot en la vida— és relativa.

Adreça desconeguda

Adreça desconeguda va publicar-se per primera vegada el 1938, i en poc temps va ser considerada una obra mestra. Visionària, incisiva i de desenllaç imprevisible, aquest llibre ha estat tot un esdeveniment literari, el senyal d’alarma més estremidor contra el nazisme. Una història escrita sense complaença ni demagògia que descriu la tragèdia íntima i col·lectiva de l’Alemanya nazi.

Adéu, amic

Èxit? Fracàs? Quan l’empresa és arriscada, més val no fer-se il·lusions. Ell es pensava que hi seria sol, però l’esperava un company indesitjable que complicaria la tasca no tan senzilla de retornar uns valors a una caixa de cabals de la qual, de primer, encara calia esbrinar la combinació. Disposava de tres dies i el soterrani era un laberint patrullat amb freqüència pels guàrdies i cosit de cèl·lules fotoelèctriques disposades a trair qualsevol presència estranya. Tot plegat, un malson on l’havia dut una consciència culpable i els encisos d’una dona engrescadora que, com es comprèn, defensava els seus interessos. Si convenia, fins a l’assassinat, sense estalviar el còmplice generós…

Adéu a la Universitat

Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s’expliquen al llibre no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió. Durant tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats –que l’autor ja comença a plànyer– que vindran. El títol del llibre fa referència a dues coses: l’adéu de l’autor a la universitat com a catedràtic en actiu, i allò que s’afanya a qualificar com el final, potser no definitiu, de la puixança o el crèdit de les Humanitats en el si de les nostres universitats i societats.

Adéu a Berlín

Adéu a Berlín és una de les obres més emblemàtiques del segle XX. Ambientada en el bulliciós Berlín dels anys trenta, l’autor ens narra amb especial gràcia i agudesa les vicissituds d’uns personatges que viuen —indefensos i a la deriva— a la recerca d’una impossible felicitat. Entre ells sobresurt la figura de Sally Bowles, una dona tan atractiva com perillosa, al voltant de la qual es fan i desfan tot d’històries que mantenen el lector expectant fins al final. Però Adéu a Berlín és també la crònica d’una ciutat i d’uns temps en què tots els valors iniciaven un frenètic procés de capgirament, amb la naixent eclosió del nazisme. Considerada unànimement com la millor obra de Christopher Isherwood, fou traslladada al cinema amb el títol de Cabaret.