31473–31488 di 74503 risultati

Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos

Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos té una forma didàctica, però, com ho mostra el títol, el seu to marca algunes distàncies amb d’altres obres similars: Joan-Lluís Lluís no ha trobat ningú més per confiar-se que el seu gos, un bastard tafaner que li sap portar la contrària. L’autor el sabrà convèncer? Llegiu aquest llibre i ho sabreu. Però atenció: és probable que mai més no pugueu passar la frontera del nord sense un petit calfred. Un calfred de disgust. Només algú com Joan-Lluís Lluís, nascut a França i de nacionalitat francesa, però reclamant-se d’una altra cultura, podia mostrar-se tan despietat amb l’autoproclamat «país dels drets humans». Ho diu l’autor d’entrada: «Aquest llibre és un pamflet». Un pamflet que no deixa gairebé res indemne del que França ha inventat per fer creure que és el millor país del món. Perquè ha viscut immergit dins aquestes mentides, l’autor sap explicar-les d’una en una, amb sornegueria però també amb desesperança. Manipulació de la història, rentats de cervell, matances i colonitzacions, política totalitària de destrucció lingüística, aquest llibre és un catàleg esfereïdor que no deixa gaire lloc als dubtes: França és un engany.

Controlaré els teus somnis

PODEN COMPARTIR QUATRE PERSONES EL MATEIX SOMNI? PER QUÈ HAURIEN DE SUÏCIDAR-SE DESPRÉS? Quatre homes que no han tingut mai cap mena de contacte i sembla que no tenen res en comú han somiat el mateix, un malson recorrent presidit per una figura terrorífica. A tots se’ls ha trobat morts posteriorment. La policia no triga a descobrir que les víctimes tenien dues coses en comú: els quatre havien pernoctat recentment en un mateix hotel vell i misteriós de les muntanyes Adirondack, i tots ells havien visitat el mateix hipnotitzador. En David Gurney haurà d’afanyar-se a resoldre aquest cúmul d’interrogants impossibles que desconcertaran tant la seva ment com el seu cor. Una trama intel·ligent i vertiginosa, acompanyada de girs magistrals, amb la qual descobriràs que mai, ni tan sols en els teus propis somnis, estàs realment sol.

Contra el vent del nord

L’Emmi Rothner vol donar de baixa una subscripció però s’equivoca d’adreça i envia un e-mail a un desconegut, un tal Leo Leike. El receptor li fa veure, educadament, el seu error. L’Emmi s’excusa i, a poc a poc, creix un diàleg només per e-mail entre tots dos. Amb el pas del temps es va teixint una relació cada vegada més intensa, fins al punt que comencen a sentir fascinació l’un per l’altre. Tot i que han decidit no revelar res de la seva vida privada, cada u intenta descobrir entre línies els secrets de l’altre… L’Emmi és casada i el Leo es recupera amb esforç d’un amor fracassat. Encara que l’atracció és cada cop més forta, ajornen el moment fatídic de la cita. Després de tot, ¿els sentiments amorosos enviats, rebuts i guardats resistirien una trobada?

Contes extraordinaris

Jacint Verdaguer, mossèn Cinto (1845-1902), és conegut, sobretot, com a poeta: L’Atlàntida, Canigó, Montserrat, Eucarístiques, Flors del Calvari… La popularitat de la seva obra, així com l’atenció, algun cop malaltissa, envers la seva dramàtica aventura personal, han ajudat potser a menystenir un altre aspecte de la seva obra: el folklore, la prosa en general, les narracions entre ingènues i fantàstiques, veritables peces meravelloses d’un llenguatge que acabava de rescatar de la buidor jocfloralesca de la primera Renaixença.

Contes d’una butxaca

Contes d’una butxaca compila i reformula irònicament un ventall de tòpics policíacs, des d’intents grotescos d’assassinat fins a grafòlegs criminalistes i espectacularitzats, passant per robatoris de documents, actors desapareguts i un experiment inoblidable i hilarant –el del professor Rouss- que vol detectar criminals i obtenir-ne confessions per mitjà de l’associació lliure de paraules. Čapek, un dels autors clàssics de la literatura txeca, contemporani de Kafka, comparteix el sarcasme i l’humor negre de compatriotes com Jan Neruda, Jaroslav Hasek, Bohumil Hrabal o Milan Kundera. Els vint-i-quatre contes d’aquest recull tenen sovint arguments policíacs, i sempre hi trobem una crítica a l’estupidesa humana, a les institucions polítiques (i policíaques) i al poder establert. Són narracions molt divertides i amb molta mala llet que es llegeixen amb voracitat.

Contes cruels

És cruel que el món jutgi més bo un sopar perquè hi ha diners pel mig. És cruel que la ciència ens aparti de les coses naturals. És cruel que el poder polític no estigui en mans dels millors sinó dels oportunistes. És cruel que les grans virtuts cavalleresques hagin desaparegut. És cruel que es mati per diners. És cruel… Així Villiers va component el seu personal decàleg, entre el lirisme i la sàtira, on denuncia els mals de la societat en què viu. No en va, el nostre escriptor dedicà la seva novel·la L’Eve future —i podria dedicar també aquest recull de contes— «Aux rêveurs, aux railleurs»; és a dir, als somiadors, als riallers.

Contes

Hans Christian Andersen hom el coneix sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat. Alguns crítics actuals suggereixen que aquestes històries no eren tan innocents, que van ser censurades a l’hora d’editar-se i que, en qualsevol cas, reflecteixen part dels conflictes interns de l’escriptor. S’ha parlat molt, entre d’altres, del paral·lelisme entre L’aneguet lleig i la vida d’Andersen. En qualsevol cas, amb aquests relats va gaudir del privilegi de ser reconegut en vida com a autor d’un dels clàssics de la literatura infantil, un dels autors més traduïts i que la seva obra hagi inspirat pel·lícules, obres de teatre i ballets.

Contes

Els contes d’Anton P. Txékhov tenen l’empremta de la millor literatura: escrits amb una imaginació i un domini de la tècnica narrativa prodigiosos, vencen el sedàs dels anys i ens arriben frescos i impertorbables, plens de vitalitat. En aquest recull s’hi inclouen contes de joventut i de maduresa, descripcions poètiques i situacions ridícules, històries i personatges que, capaços d’emocionar-nos i d’estremir-nos, de fer-nos somriure i plorar alhora, amb el temps s’han guanyat la merescuda dignitat dels clàssics.

Contactes a les altes esferes

Quan el commissario Guido Brunnetti rep la visita d’un funcionari del cadastre per un problema relacionat amb el permís d’obres del seu pis, la seva primera reacció, com a qualsevol venecià, és començar a pensar que un peix gros li podria donar un cop de mà per treure’l d’aquest merder. Però quan el mateix funcionari li truca a la feina, espantat, perquè té informació molt delicada que li vol donar, i, posteriorment, cau d’una bastida i mor, el commissario comença a pensar que hi ha alguna cosa que fa pudor de socarrim; no s’empassa que es tracti d’una accident. La investigació policial acabarà portant el commissario a ficar-se de ple a la Venècia més sòrdida i desconeguda, i demostrarà una vegada més que a la ciutat dels canals no hi ha com tenir contactes a les altes esferes. Donna Leon ens presenta una nova història veneciana del commissario Guido Brunnetti, successor del llegendari inspector Maigret, de Simenon.

Conspiració a Moscou

Un rumor desconcertant recorre els passadissos de l’Hotel Dusseaux, travessa les parets del recinte i s’escampa per tot Moscou: han trobat mort el general Blanc. Mentre la tràgica notícia passeja per les grans avingudes i pels carrers més insignificants de la ciutat, Erast Fandorin, l’enginyós investigador rus, apareix en escena després d’una missió diplomàtica de quatre anys al Japó. El punt feble del general —la seva debilitat per les dones boniques— i la sospita que alguna cosa més aviat obscura s’amaga darrere la mort suposadament natural del militar obren la gana de Fandorin, que s’haurà d’enfrontar amb un cas més complicat que de costum. Amb una prosa psicològica brillantíssima que desafia el gènere, Boris Akunin narra una nova història plena d’intriga ambientada a la Rússia del segle XIX.

Consciència nacional i alliberament

«Hom parla molt del dret d’autodeterminació, de vegades amb la mateixa frivolitat amb què podria parlar-se de passar les vacances a la Costa Blava. Crec que, en un context plenament democràtic, ni l’un ni l’altre dret no poden ser negats. Ara bé, jo puc estimar-me més passar les vacances sota d’un pi de Vallgorguina, malgrat que més d’un estiracordetes em retregui despectivament que Vallgorguina és a quatre passes, que hi puc anar amb un dit i fet qualsevol cap de setmana i que, de pins, mica més mica menys, se’n troben pertot arreu. Puc renunciar al dret d’anar a la Costa Blava, però no puc desentendre’m de la llibertat d’expressió».

La consciència de Zeno

Publicada el 1923, La consciència de Zeno és una de les obres mestres de la narrativa del segle XX. Benvolguda en la seva època per una minoria, va ser James Joyce, amic íntim d’Italo Svevo, que va subratllar per primera vegada l’extraordinària qualitat d’aquesta obra, avui mítica, referència ineludible per entendre l’evolució de la novel·la moderna. Svevo ens presenta aquí, d’una manera innovadora i desconcertant, la història de Zeno Cosini, un home de negocis maldestre i trist, adúlter i, sobretot, empedreït addicte a la nicotina. Per intentar deixar de fumar, el seu psicoanalista li recomana que escrigui les seves memòries, el resultat és aquest meravellós llibre —«una gran comèdia psicològica», com la va definir Eugenio Montale—. Al llarg d’aquestes pàgines, Zeno fa un ambigu exercici de racionalització de la seva experiència i, a poc a poc, ens introdueix en els miratges, les falsedats i les contradiccions de la seva biografia.

Conflictes

A Conflictes un ordinador quàntic obre possibilitats infinites. Realitats alternatives, futurs hipotètics i una trama de novel·la d’acció, però al fons, com explica l’autor a la introducció que ha escrit expressament per a l’edició catalana, el motiu de reflexió és «la naturalesa de la cognició conscient», la nostra consciència d’ésser. Podrà un ordinador a arribar a «tenir una sensació de jo unificat, la certesa que jo sóc jo?» I, quin és el mecanisme que ens dóna aquesta certesa a nosaltres mateixos?

Confidència africana

Arran de la visita d’un pupil al sanatori de Font Romeu, el narrador entra en contacte amb la família d’un jove que acaba de morir, aquesta família regenta una de les llibreries més importants d’una ciutat del Nord d’Àfrica (Orà, Alger, Tunísia, qualsevol pot ser). Passat un temps, el narrador viatja a aquesta ciutat al Nord d’Àfrica i visita la llibreria.

Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant

Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, en acurada traducció de Jordi Llovet, va ser l’última novel·la publicada per l’autor (1954), per bé que Thomas Mann va treballar-hi a partir de l’any 1910. Escrita com a paròdia de les novel·les de formació de la tradició alemanya, i també seguint els models de la novel·la picaresca europea, Fèlix Krull narra la vida d’un home amb pocs escrúpols, però d’una simpatia i un gran atractiu personal. Krull, el personatge més «autobiogràfic» de Thomas Mann, recorre les diverses etapes de la vida amb el propòsit de convertir la pròpia biografia en una «obra d’art». En nom d’aquesta concepció estètica de la vida, les seves trampes, els robatoris que comet i les seves impostures sempre queden excusades, fins al punt de convertir-se, paradoxalment, en una actitud de moralitat indiscutible. En aquesta obra, sens dubte la més amena de l’autor, Mann va desplegar el bo i millor del seu estil, del seu humor i de la seva intel·ligència narrativa.

Una confabulació d’imbècils

El protagonista d’aquesta novel·la és un dels personatges més memorables de la literatura nord-americana: l’Ignatius J. Reilly –un còctel d’Oliver Hardy delirant, Quixot adipós i Tomàs d’Aquino pervers–, que amb trenta anys encara viu amb la seva estrafolària mare mentre escriu una denúncia demolidora contra el segle XX, tan mancat de «teologia i geometria» com de «gust i decència»; un al·legat trastornat contra una societat trastornada. A causa d’una inesperada necessitat de diners, es veu catapultat «al mig del desori de l’existència contemporània» i embarcat en feines d’allò més absurdes. Els personatges secundaris són tan exòtics (i neuròtics) com els d’una pel·lícula dels germans Marx: la Darlene, la ballarina d’estriptis que prepara un número amb una cacatua; en Jones, el primmirat porter negre del Night of Joy, regentat per la rapaç Lana Lee, que complementa els seus ingressos com a model de fotos porno; l’agent Mancuso, el policia més incompetent de Nova Orleans; la Myrna Minkoff, la catastròfica estudiant contestatària; la senyoreta Trixie, l’octogenària enfurida perquè no la jubilen…