31377–31392 di 74503 risultati

Una dona d’aigua

La novel·la ens explica la història d’un amor adúlter i clandestí entre Sara Prats i Miquel Camps, tots dos atrapats en matrimonis sense amor. La seva passió haurà de lluitar contra els rumors d’una ciutat petita com Banyoles, una societat convulsa després de les guerres carlistes i els tripijocs del marit de la Sara, que després d’aconseguir el control de la fàbrica que va aixecar el seu pare, ara està arruïnant.

La dona amagada

La dona amagada és un recull de vint-i-dos relats breus en els quals s’aborda la temàtica del desig, la construcció de l’altre, els rols amorosos a nivell social, la relació amor-matrimoni, la infidelitat, la gelosia, la violència masculina o l’abandonament, proporcionant al lector un conjunt de figures socials que transiten, peripatèticament, les relacions amoroses.

Dòmina

Judith Rashleig ens ha demostrat com, gràcies a la seva trajectòria sanguinària, ha pogut passar de ser una becària explotada en una casa de subhastes a convertir-se en una marxant d’art internacional. Sí, la Judith ha deixat una estela de sang al seu pas, però la seva nova vida com a galerista a Venècia, envoltada d’elegància i cobdícia, representa tot allò que sempre ha volgut ser. I, a més, a porta tancada, l’alta societat ofereix un munt d’activitats luxurioses de les quals la Judith continua gaudint. Mentre ella maquina el seu futur enmig d’aquest sofisticat ambient a Itàlia, el seu passat torna a reaparèixer. La Judith es pensava que havia fugit de París sense deixar rastre, però va cometre un petit error, un detall que la pot assenyalar directament com a culpable. Paral·lelament, la Judith sent en una festa un comentari llunyà i en aparença innocu, però que li revela que algú la vigila i li segueix la pista. Sense immutar-se, continua pensant en la seva carrera amb una despreocupació singular. En aquest context, és convidada a valorar una col·lecció d’art contemporani a la mansió privada d’un milionari rus, col·lecció d’art que considera impressionant, però que es nega a valorar. A partir d’aquí, comença una campanya sinistra de terror subtil al més pur estil de la Stasi. Aleshores l’Elena, que aviat es convertirà en exesposa del milionari rus, fa una visita a la Judith. L’Elena ha descobert el passat sòrdid de la Judith, li confessa que coneix la seva trajectòria sanguinària i l’amenaça de delatar-la, però al mateix temps li fa una proposició: el seu marit creu que la Judith ha robat un dibuix de Caravaggio i l’Elena li exigeix que l’hi doni a canvi de no revelar els secrets de la Judith, com a mínim fins que el seu marit li demani el divorci. Només hi ha dos problemes: el primer és que la Judith no té el dibuix, ni tampoc sap on pot ser. El segon és que està convençuda que el dibuix en qüestió és una falsificació. Un cop més, la Judith es troba en una cruïlla de camins i sent que la seva única opció és escapar. En la seva fugida constant, la Judith entrarà en contacte amb l’escena artística underground de Sèrbia, es mourà pels districtes més insalubres de París i es deixarà endur per l’hedonisme de la comuna de St. Moritz, en una cursa contrarellotge per no ser descoberta. Però allò que la Judith no sap encara és que els seus enemics l’han convidat a un joc perillós que va més enllà, molt més enllà, del món de l’art.

Domicili provisional

Escrit en primera persona, sense un punt a part ni un sol diàleg, aquesta narració dels esdeveniments grotescos i desmesurats que passen en una pensió de gent heterogènia, plena de guillats, beneits o gent sense diners, amb uns amos que són encara més guillats, beneits i miseriosos que els propis dispesers, se’ns enduu al llarg de les seves cent pàgines de prosa atapeïda en un ritme cada vegada més ràpid. Sentiu viure aquell apilament d’humanitat, aquella atmosfera densa on els episodis inesperats i les tragèdies grotesques s’estalonen, creant un clima irresistible i fantàstic de comicitat. És, potser, la vegada que el virtuosisme narratiu de Manuel de Pedrolo s’ha imposat més rotundament al lector distret, que ni s’adona de la tècnica difícil —i aquesta és la gràcia del narrador— perquè no té temps ni de respirar, endut com es sent pel ritme en «crescendo» d’aquella història tan «natural». D’una qualitat humorística indubtable, aquest Domicili provisional no està, tanmateix, desproveït d’una amargor que és la reacció natural de l’escriptor contra les misèries i les absurditats, per còmiques que siguin, de la vida.

Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València

Opuscle que recull una selecció d’articles publicats al «Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana», aclarint els dubtes sobre la unitat de la llengua catalana comentada per Francesc de Borja Moll, en la commemoració del cinquantenari de la mort de Mossèn Alcover (1932-1982). Segona edició ampliada en ocasió del centenari de la Lletra de Convit.

Doctrina pueril

La Doctrina pueril (1274-1276) és una obra catequètica presidida per la preocupació lul·liana d’assegurar davant d’un públic laic les veritats bàsiques de la fe cristiana. L’assoliment dels mínims doctrinals condensats al catecisme ha d’afavorir una valoració correcta d’altres coneixements més subtils, als quals Llull no volia renunciar. La fe exerceix un paper important en el procés que porta la raó humana, mitjançant un ús adequat del coneixement i d’acord amb la primera intenció, fins a la veritat. Dos terços de la Doctrina pueril s’organitzen a partir dels diversos elements que conformen les beceroles de la doctrina cristiana, la resta és una amalgama de matèries diverses, on les ciències de la natura tenen un paper destacat.

Doble indemnització

Tots els assassins que treballen a sang freda confien que no seran descoberts. Però Huff feia una mica més que confiar-hi: n’estava segur. Era un expert, coneixia les regles del joc que tantes altres vegades havia jugat al costat de la companyia d’assegurances. La combinació, doncs, era allò que se’n diu impecable. Però mai no se li havia acudit un detall elemental: que en un crim, la primera cosa que sobra és un còmplice. I el tenia. I quin còmplice! Per això tot va anar bé mentre no es van fer nosa. Però aleshores… La lluna.

Divergent

La ciutat de Chicago està dividida en cinc faccions i cadascuna d’elles es dedica a cultivar una virtut particular: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Als setze anys, els joves han d’escollir de quina facció volen formar part definitivament. La Beatrice dubta entre quedar-se amb la seva família o ser qui realment és. No pot tenir les dues coses. I prendrà una decisió que sorprendrà a tothom, sobretot a ella.

Un dissabte, amb els amics

Les vides d’en Matteo, en Gianni, la Giulia, l’Anna, en Fabio, l’Andrea i la Renata estan marcades des de la infantesa amb nafres d’aquelles que queden sepultades en zones secretes de la consciència, i que ressorgeixen, agreujades, durant les revoltes i autoafirmacions de l’adolescència. Podríem pensar que amb la maduresa, quan les parelles s’estabilitzen i les vides semblen encarrilar-se en la comoditat burgesa, arribaria una certa tranquil·litat i pacificació. Però res d’això, ben bé al contrari: l’edat adulta és el moment perfecte perquè tot emergeixi de nou i els elements psíquics es combinin en una estranya barreja que els farà explotar, com si un alquimista insensat hagués jugat durant massa temps i amb massa sort. Amb una llengua eixuta, esmolada, sense concessions a l’expressivitat del sicilià ni a cap altra de les formes de pietats que sovint trobem a la prosa de Camilleri -la ironia, la tendresa o la comprensió per les febleses humanes-. Un dissabte amb els amics ens presenta un drama contemporani implacable, en el qual cada personatge és lliurat a la seva condemna i a la deriva inexorable de les seves accions.

Dispara, jo ja sóc mort

Hi ha moments a la vida en què l’única manera de salvar-te és morint o matant. Amb aquesta frase implacable i contundent comença la nova novel·la de Julia Navarro, una història inoblidable protagonitzada pel jueu Samuel Zucker, que al final del segle XIX arriba a Jerusalem fugint de la Rússia dels tsars, i els Ziad, una família musulmana que li vendrà una part de les seves terres i l’acollirà amb amor a la nova terra promesa. Entre en Zucker i l’Ahmed Ziad naixerà una amistat que es mantindrà sòlida i indestructible generació rere generació, aliena als conflictes religiosos, a la traïció i a la intolerància, a la violència i a la venjança que s’han anat covant en un territori marcat pel dolor i la mort, però també per l’amor i les ganes de viure. «Els personatges d’aquesta novel·la viuen amb mi, m’han ensenyat molt, formen part ja de la meva història personal». Julia Navarro

Disbauxes

Disbauxes és, per als refinats, una font de plaers incomparables», afirma l’autor al final del llibre. Compartim la seva opinió. Potser és, però, alguna cosa més. Publicat per primera vegada l’any 1937, el llibre constitueix l’expressió dels gustos eròtics d’una societat frívola i despreocupada la qual, sense saber-ho, s’acostava inexorablement a la seva destrucció. Novel·la molt fetitxista, signada per un misteriós G. Donville, ens detalla la llenceria més luxosa que portaven les dones dels anys trenta. En aquesta versió afegim algunes de les il·lustracions originals de Herric, pseudònim de Charles Hérouard, prolífic il·lustrador de principis del segle XX.

Dins la ment de l’hipnotitzador

No t’atreviràs a obrir cap finestra, ni a apagar cap llum, però, com ho sabràs que l’assassí no és a dins, ja? Amb el nou thriller de l’escriptor més macabre de la intriga escandinava, no t’atreviràs ni a tancar els ulls. Un estrany vídeo arriba a comissaria: imatges d’una dona gravades des de l’exterior de casa seva. Uns quants dies després, la dona apareix assassinada; ha mort dessagnada per incomptables ferides al coll i a la cara. Quan, al cap de poc temps, arriba un nou vídeo a comissaria, els policies no en tenen cap dubte: es tracta d’un assassí en sèrie i han d’actuar contra rellotge. Però, com poden atrapar aquest maníac depravat que assetja les seves víctimes, fa públiques les seves intencions i immediatament assassina amb brutalitat animal? N’hi haurà prou amb un hipnotitzador per deturar aquest degoteig constant de sang que té atemorida la població i porta de corcoll els investigadors? Foscor, sang, hipnosi, interrogatoris poc convencionals i mentides inconscientment sinceres en la cinquena novel·la de l’autor suec més diabòlic. Si l’obres, no oblidis tancar-te amb pany i clau.

Dins el darrer blau

Dins el darrer blau comença amb un episodi d’allò més suggerent, com una aventura de novel·la bizantina, es desplega en una brillant constel·lació de personatges i es dirigeix cap al final tràgic que coneixem a través de la història en passatges que van del grotesc i l’amarg d’algunes situacions a magnífiques descripcions que situen el lector, per molt entès que sigui, per molt que conegui la història, davant la meravella del descobriment de la literatura, de la força subjugant de la narració. Tres mons s’entrecreuen en la Mallorca de finals del segle XVII: el de la gent de bé, cortesans, comerciants, frares ambiciosos o erudits barroquitzants, servidors de la Inquisició… El de la gent del poble, pagesos i artesans, bandolers o meuques (la inoblidable Coixa…). I, sobretot, el de la gent del carrer, criptojueus i conversos, guardians de la seva tradició o confidents atemorits, amb l’horitzó impossible d’una fugida cap a la llibertat que s’acabarà en la humiliació o en les flames de l’últim Auto de Fe: ho diu la història, però en la novel·lació de Carme Riera la història es transforma en vida palpitant, en respiració i passió, i, sobretot, en pietat pels botxins i les víctimes.

Un dinar un dia qualsevol

Personatges reals, com ara Paco Roig, barrejats amb d’altres de ficticis, com un alter ego de l’autor, un periodista que vol descobrir la veritat del modus operandi a la ciutat de València.

Dimonis íntims

En aquest llibre, Xavier Rubert de Ventós mira de complir el propòsit anunciat a Ofici de Setmana Santa (1978), el d’explicar només allò que experimenta a flor de pell, de parlar desvergonyidament de les seves vergonyes, càndidament de les seves manies i passions, d’embolcallar mentides i veritats fins a fer-les pràcticament inextricables: «Jo només escric», diu l’autor, «quan les sensacions o idees se’m fan dimonis íntims que intento foragitar amb la literatura. Però no resulta fàcil sentir ni pensar amb naturalitat i seguretat, superar els propis vertígens i censures, deixar avançar la ment amb la confiança que trobarà el que busca, la mateixa confiança amb què el rei s’asseu sense mirar enrere, segur que trobarà la cadira que algú li haurà acostat. »Un entorn raonablement sensual i fins i tot una relativa gimnàstica sexual ajuden sens dubte l’esperit: el que aquest no admet és cap lligam sentimental. Al cervell no li roba energia el moblament sensual o l’erotisme profilàctic, és a dir, tot allò que apaivaga un cos que ha de funcionar alhora com la seva font d’energia i el seu instrument. El pensament ens permet, doncs, el que ens estabilitza però no el que ens mobilitza; tolera el que ens gratifica però no el que ens sedueix. Més que en la repressió, el pensament i la cultura es basen en la fredor, s’aixequen sobre l’egoisme i es mantenen a força de narcisisme. Ens perdonen tal volta els plaers, però mai els amors».

Dimonis de Formentera

Dimonis de Formentera és, abans de res, un càntic d’amor, una gran història ambientada en el Mediterrani, que ens durà a recórrer Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera en un viatge èpic desbordant de romanticisme i fantasia. Dimonis de Formentera beu de fonts tan diverses com Tolkien, I.R. Eddison, T.H. White, Isidore Ducasse, Lord Dunsany o l’autèntic pare de la literatura fantàstica: Homer. Amb uns personatges enlluernadors, un vocabulari esplèndid i una escriptura acurada, no trobareu en ell una lectura apta per a lectors novells o amants de la lectura fàcil i oblidable: Joana Pol ens presenta un llibre per a assaborir i gaudir no tan sols uns pocs moments, sinó per a sempre.