30913–30928 di 74503 risultati

Filosofia i pràctica de la no violència

«Hi ha dues classes de violència: una defensiva i una altra d’ofensiva. I, evidentment, la gent que no hi entén, o que està moguda per interessos parcials, diu que les condemna totes dues. Només dir-vos que Gandhi tenia aquest principi: M’interessa la no violència i lluito per la no violència. Davant de la violència no sóc neutral, sóc amic dels violents defensius. Quan dues forces molt fortes estan enfrontades violentament, què fas? Si ets valent, intentaràs primer de convèncer, de la no violència, al que ataca i no als que es defensen. Els covards, en el millor dels casos intenten convèncer els defensius violents. O, pitjor, juguen a neutrals, sense distingir la diferència entre atacar i defensar-se. O, encara pitjor, s’arrengleren amb els atacants, com fa la gent vividora, la gent trepadora que sempre es posa a favor del més fort per pujar. Certament, hi ha una línia molt borrosa entre la defensa i l’atac». Aquest recull de textos i pensaments permeten acostar-se a la figura de Lluís Maria Xirinacs, un dels ideòlegs catalans més destacats del segle XX sobre la pràctica de la no violència per defensar la llibertat de les persones i dels pobles.

Filosofia i escriptura

Què és la filosofia? En què consisteix l’exercici de filosofar? Quina funció hi tenen la paraula i l’escriptura? Si el diàleg i la comunicació orals són els instruments de la filosofia (com se sosté des de Plató), com és possible conservar-se fidel a aquest dir originari sense trair-lo en l’escriptura que el congela? Sini explora en aquest text (que és transcripció d’un seminari a Nàpols) la relació entre la paraula i la filosofia, entre la filosofia i la vida, i postula una filosofia que és camí, iniciació i hàbit ètic. Aquest llibre, que conserva la vivacitat de l’expressió oral, s’interroga sobre el paper de l’escriptura i dels lectors en l’època cibernètica, sobre la llibertat del subjecte reflexiu i sobre el lloc de la filosofia en el debat de les idees, sobre la vida i la creació.

La filla del Ganges

L’Asha Miró va arribar a Barcelona, procedent d’un orfenat de l’India, quan tenia set anys. En aquesta ciutat l’esperaven uns pares disposats a donar-li tot el que se li pot donar a una filla, a més d’una germana, nascuda, com ella, a l’India. Però ni tot l’afecte dels pares, ni el pas del temps podien esborrar moltes preguntes que l’Asha es feia des de petita. I va voler tornar a la terra que la va veure néixer per conèixer-la amb ulls de persona adulta, per recórrer els rastres del seu passat i comprovar si els records que en conservava es corresponien amb la realitat i, sobretot, per saber qui eren els seus pares biològics i per què la van dur a un orfenat de ben petita. La filla del Ganges és el testimoni d ’una adopció i un emotiu relat sobre la recerca de les pròpies arrels.

La filla del capità

A La filla del capità, sota la influència de Walter Scott, Puixkin, amb una sinceritat allunyada de l’exagerada afectació romàntica, se serveix d’un fet històric —la revolta del cabdill cosac Pugatxov— per explorar literàriament un dels temes constants en la història de la societat russa: el conflicte entre un sistema despòtic i injust i un poble sotmès i humiliat, procliu a utilitzar la figura de falsos messies per defensar el seu honor i alliberar la seva ira contra el poder opressor.

La filla del capità Groc

Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d’ulls grisos i cabells d’or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n’ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d’espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo, sentir l’escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torni per veure’l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort. Pel color dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, és conegut a Forcall com el Groc. «—Pare! No creia Pep lo Bitxo i era veritat! M’ha dit que t’havia vist al riu i jo no l’he cregut… Pare! Pare! Davant la seva filla Manuela, que corre cap a ell, tots els pensaments del Groc s’esvaeixen. Veu les seves trenes rosses ballar-li sobre les espatlles. Llàgrimes d’amor rodolen per les galtes del Groc quan abraça el cos menut i lleuger de la Manuela. El Groc l’aixeca a l’altura del seu rostre i li fa un petó. Amb la Manuela als braços, el Groc sap que ha tornat a casa».

La filla d’Homer

Robert Graves va escriure La filla d’Homer quan, estudiant els mites grecs, va trobar-se amb la teoria enunciada per Samuel Butler el 1896 segons la qual La Odissea no és una obra exclusiva d’Homer, i que en la seva redacció hi va intervenir una princesa siciliana. A partir d’aquesta hipòtesi, l’autor construeix una èpica de la vida domèstica i converteix l’obra en una entranyable novel·la històrica. En paraules de Graves: Aquesta és la història d’una noia siciliana, decidida i creient, que salva de la usurpació el tron del seu pare, se salva ella mateixa d’un casament que li repugna i salva els seus dos germans més petits de l’anihilació, fent, amb decisió, que les coses ocorrin, en lloc d’estar-se ben quieta esperant que tot vagi bé.

La fi dels escribes

Segles enrere, en una abadia medieval anglesa, una obscura orde d’escribes va consignar un secret apocalíptic en uns llibres sagrats. Aquests llibres conformen la temuda Biblioteca dels morts i contenen la data de la mort de tota la humanitat. Avui, més a prop que mai. Will Piper, l’intrèpid exagent de l’FBI que va fer pública l’existència de la biblioteca, haurà de fer front al seu destí, perquè segons l’orde dels escribes, en menys de quatre-cents dies gran part de la població mundial morirà. Ningú no sap per què, però tothom sap quan: el 9 de febrer del 2027.

La fi del somni català a Occitània

La batalla de Muret, que va tenir lloc en aquest petit poble prop del burg tolosà el dia 12 de setembre de 1213, va ser una batalla més dins d’una guerra, l’anomenada Croada contra els albigesos, que havia començat l’estiu de 1209. No va ser una guerra qualsevol: va anar assolant el Llenguadoc al llarg de molts anys i amb moltes ganes de fer mal. Tot i que no fou decisiva a l’hora de determinar el vencedor de la Croada, la batalla de Muret és de gran rellevància per molts altres aspectes.

La fi de la infantesa

LA FI DE LA INFANTESA és una de les obres més respectades i llegides del conjunt d’allò que anomenem “corrent utòpic” de la ciència-ficció. Descriu la naixença d’una nova humanitat basada en l’espiritualitat i l’energia, i el final de la civilització actual. El tall, que es produeix en el transcurs d’una sola generació, és preparat per uns éssers extraordinaris, els “Grans Senyors”. Aquests, com si de mainaderes es tractés, instal·len la pau i el benestar a tot el món i possibiliten l’evolució de l’home vers la utopia definitiva.

Festí de corbs

Assedegats de sang, intrigants i assassins, els Lannister tenen el poder del Tron de Ferro en nom del rei nen Tommen. La guerra als Set Regnes s’ha extingit, però en els amargs dies de postguerra es desencadenen nous conflictes. Els Martell de Dorne i els Stark d’Hivèrnia busquen venjança pels seus morts. L’Euron Ull de Corb, el pirata més negre que ha desplegat mai una vela, torna de les runes fumejants de Valyria per reclamar les illes de Ferro. Des del gèlid nord, on els Altres posen en perill el Mur, l’aprenent de mestre Samwell Tarly porta un misteriós nadó a la Ciutadella. Amb un rerefons d’incest i fratricidi, alquímia i assassinat, la victòria serà per als homes i les dones que posseeixin l’acer més fred i el cor més fred. Amb Festí de corbs, Martin ens porta aquest tan esperat quart volum de la sèrie que ja és tota una fita entre els llibres de fantasia i que destaca com una gran obra mestra moderna.

Lo Ferrer de Tall

Lo Ferrer de Tall és un drama històric de Frederic Soler estrenat al Teatre Romea el 16 d’abril de 1874. Se l’ha considerat com una mostra de l’adaptació a la dramatúrgia catalana dels característics drames d’honor castellans, però tot i que les similituds amb obres de Pedro Calderón de la Barca i Lope de Vega hi són ben evidents, no es pot desvincular en general de la resta de la producció de Soler d’aquells anys. El tema clàssic de la defensa de l’honor de la noia enfront del noble seductor que abusa de la confiança del súbdit lleial es combina aquí amb la història d’amor entre la protagonista i el patge del baró que es penedeix del pla del seu senyor i s’enamora de la noia, però el baró l’amenaça d’actuar contra la seva família si ell no l’ajuda a raptar Rosa.

Feliçment, jo sóc una dona

Feliçment, jo sóc una dona és un retaule magnífic de la societat catalana del segle XX. La Carola Milà, d’edat avançada, retirada a Mallorca, decideix escriure amb la màxima sinceritat els records que guarda del seu periple vital. La novel·la presenta una dona que intenta assolir la seguretat econòmica, i en últim terme la llibertat, sense l’ajuda dels homes. La trajectòria vital de la Carola és la d’una dona que lluita per la igualtat.

La felicitat no és completa

Des de fa anys Àngel Mauri ha estat donant voltes a una frase inacabada que va veure en una paret de Cerdanyola: «La felicitat no és completa. Fal…». Ell no se sent feliç, però seria incorrecte considerar-lo un desgraciat integral. En qualsevol cas, no està segur de què li falta. La felicitat no és completa narra set episodis en la formació del protagonista, Àngel Mauri, entre 1971 i 2003. L’amistat, la família, l’educació, l’amor, la feina o la política són etapes de la seva socialització, en general defectuosa. A més d’un dubtós aprenentatge vital, la novel·la retrata les continuïtats i les metamorfosis, les contradiccions i les reminiscències d’un personatge, però també els escenaris, les paraules, els jocs i les músiques d’una època. Sense crítica ni nostàlgia, al contrari: amb humor, tendresa i, sobretot, amb la força de l’hiperrealisme, La felicitat no és com­pleta recorre el foc i la cendra, els costums i les singularitats d’una generació que va veure la llum quan va morir John F. Kennedy i ofereix una visió inèdita dels anys setanta i vuitanta

Felicitat

Els relats aplegats a Felicitat són mostres magnífiques de l’obra d’una de les millors i més influents narradores britàniques de tots els temps, comparable només a un Henry James, un Conrad, un Somerset Maugham o una Virginia Woolf. Aquests contes, en què la capacitat de síntesi i evocació de Mansfield anticipa algunes de les formes narratives més destacades del segle XX, contenen l’exaltació, el desencant i l’amargor de la quotidianitat en una xarxa finíssima de detalls aparentment banals, en descripcions i diàlegs d’una precisió astoradora. Virginia Woolf —que va ser la responsable de la primera impressió del conte «Preludi», comprès en aquest recull— va escriure amb motiu de la publicació del seu Diari: «Katherine Mansfield va morir a una edat en què la majoria de nosaltres papallonegem fàcilment entre aquestes aparences i impressions, aquestes diversions i sensacions que ningú ha estimat tant com ella».

Feli, esthéticienne

Feli, esthéticienne és una novel·la que mostra com les dones poden estar disposades a tot per tal d’endur-se al llit un home i com als homes ja els va bé quan això succeeix. Amb un estil implacable, que combina la capacitat d’observació d’un Woody Allen amb la lucidesa narrativa d’un Raymond Carver, Empar Moliner ens presenta les seves criatures: una esthéticienne de barri, el seu exmarit amb les seves ínfules de director teatral, la seva germana amb problemes de sobrepès, l’actriu decadent que ha d’interpretar l’obra teatral de l’exmarit i un culturista que veu la llum en el budisme però a qui s’oblidaren de connectar-li el cervell protagonitzen aquesta comèdia sobre el desig, tan brutal com divertida i que potser fins i tot té un final feliç. Una autèntica alenada d’aire fresc dins la narrativa catalana actual.

Un febrer a la pell

El dia 24 de febrer de l’any 1981 en Joaquim Rojals i Serra va desaparèixer. Podia tractar-se d’un rapte, però ningú no reclamà res a canvi d’un hostatge. Podia haver estat assassinat, però tothom considerà que aquesta era una eventualitat més aviat improbable. Potser havia fugit amb una amiga… Tal volta s’havia suïcidat. O s’havia convertit en homicida. O havia fet un desfalc. Les dues carpetes de manuscrits-mecanoscrits aportades per la seva dona serviran per fer un repàs a les seves activitats.