30481–30496 di 74503 risultati

Mal d’escola

Mal d’escola (Premi Renaudot 2007) és una obra a cavall de l’assaig i l’autobiografia, escrita amb totes les armes d’un narrador consumat. Daniel Pennac, que ha viscut la cara i la creu de l’ensenyament, hi parla de la seva experiència docent, però també del fracàs escolar, que ell va patir en pròpia carn quan era un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia. Pennac es meravella que ell mateix, aquell petit Daniel Pennacchioni, una nul·litat acadèmica, es convertís amb els anys en un professor de secundària i en un novel·lista de renom internacional. Mal d’escola és una dissecció psicològica brillant de les pors que tenallen l’alumne fracassat i dels recursos que té un mestre per salvar-lo del fatalisme de la família: «Els mals alumnes no vénen mai sols a l’escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit. Vénen amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat, la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Sovint n’hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d’adult confiat, per dissoldre aquestes penes».

Maigret, Lognon i els gàngsters

Quan el comissari Maigret va rebre aquella trucada, un matí gris i plujós, no es podia imaginar que ben aviat es veuria arrossegat per una espiral de violència contundent. Aquella gent arribada de l’altra banda de l’oceà era dura, realment dura. Autèntics gàngsters que es movien per París com si fossin a casa seva. «Deixi-ho estar, Maigret, això no és per vostè!» Evidentment, el comissari Maigret no pensa deixar-se trepitjar el terreny, i comença la persecució implacable de Charlie, Cicero i I’estafador i oportunista Bill Larner. Emboscades, trets, sang… els vianants no tenen cap dubte que assisteixen a la filmació d’una espectacular pel·lícula de Hollywood. Val a dir que si no hagués estat per l’excessiu zel de l’inspector Lognon, conegut també com el Desgràcies, ningú no s’hauria adonat de res. Ocupat en la detenció d’un petit revenedor de cocaïna, Lognon havia vist com llançaven a la vorera just davant seu un cos des de dins d’un cotxe…

Maigret i l’home del banc

En un carreró fosc del centre de París, troben el cadàver d’un home cosit a ganivetades. Els assassinats amb arma blanca són habituals als barris populars: baralles de borratxos, robatoris o, sovint, revenges entre la púrria… Però això és diferent: es tracta d’un individu de mitja edat, ben vestit, que, segons el seu carnet d’identitat, treballava en un magatzem. Les primeres investigacions demostren que era un tipus mediocre, de vida més aviat grisa, casat amb una dona dominant i envejosa. Per què algú hauria volgut matar un home sense història? I, sobretot, d’on havien pogut sortir aquelles sabates de color groc que la seva dona mai no havia vist i que desentonaven tant amb la insulsa indumentària del mort? Potser és que el magatzemer tenia una doble vida… «Aquí hi ha alguna cosa que no lliga —rumia Maigret mentre omple la pipa—. A veure, comencem per aquestes maleïdes sabates grogues…»

Maigret i el vagabund

Uns mariners han tret del Sena el cos d’un vagabund, a la nit. S’hi estava ofegant. Quan el cos és fora la policia comprova que algú el va ferir al cap abans de llançar-lo a l’aigua. Intent d’assassinat. Però qui és l’agressor? I qui és la víctima? Perquè el vagabund no ha mort, però és en coma… El comissari Maigret, de la Policia Judicial de París, haurà d’aclarir el cas gairebé a partir de zero. Maigret és un policia peculiar que no porta pistola, que no condueix i que fuma amb pipa, un home perspicaç i ple d’humanitat per a qui totes les víctimes són iguals, fins i tot aquest vagabund que ningú no coneix i a qui no aconsegueix fer parlar.

Maigret i el lladre mandrós

«Jo sentia una gran estima pel seu fill…» És rar que el comissari Maigret expressi una opinió sobre els homes i les seves institucions. Però la mort d’Honoré Cuendet és diferent, aquesta mort l’ha entristit. Cuendet era un lladre, un professional de veritat. Però un lladre que no pertanyia a cap banda ni tenia amics, un home que treballava sol, sense armes i amb un estil particular, un perfeccionista que preferia entrar als pisos quan hi havia gent a dins. I ara l’han assassinat. A ell, que sempre havia passat desapercebut. És estrany, però el comissari Maigret, sempre malfiat dels grans conceptes i les efusions sentimentals, odia els assassins de Cuendet ja abans de saber qui són, com si el lladre hagués estat amic seu personal, un col·lega, un vell conegut.

Maigret i el fantasma

Aquesta vegada, el comissari Maigret haurà de lluitar contra uns assassins molt refinats: un prestigiós col·leccionista de quadres del segle XIX, la seva esplèndida dona i tota una cort de traficants aparentment respectables que s’amaguen en els palauets més luxosos de París. I el cas no se li pot escapar de les mans, ja que la víctima del crim ha estat un dels seus’ bons amics, l’inspector Lognon…

Maigret es diverteix

Aquesta vegada, Maigret rondina més que mai: el seu metge li ha imposat unes vacances que tenen un regust de jubilació anticipada, i el comissari no podrà posar els peus al Quai des Orfèvres durant tot un mes. Però encara que el privin de la seva joguina preferida, Maigret no es resigna a abandonar París: amagat a casa seva, compra els diaris mati i vespre per seguir, com un lector qualsevol, el crim passional del qual s’ocupa l’inspector Janvier. I és clar, no podrà evitar de ficar-hi cullerada…

Mai tornarem a ser les mateixes

La Maica Solís és una advocada a punt de fer cinquanta anys i no ho porta gens bé. La seva filla adolescent ha deixat de ser una nena de cop i la Maica no acaba de pair-ho. Tot al seu voltant és una autèntica bogeria: està començant a partir els símptomes de la menopausa, és una addicta a la Blackberry i una histèrica hipocondríaca, va a teràpia perquè encara no ha superat que el seu marit la deixés per una hostessa fa deu anys… i, per acabar-ho d’adobar, totes les dones que coneix també estan desquiciades (o ho sembla). Quan sembla que res no pot anar a pitjor, la seva secretària li prepara unes vacances «per desconnectar» en una casa rural a la Vall de Lot (França) en companyia de la seva mare i la seva millor amiga. Allà coneixerà en Jean-Claude, un metge rural amb qui tindrà una aventura que ajudarà a destarotar encara més la seva existència. Serà capaç la Maica de sobreviure al tsunami dels cinquanta i a la seva pròpia vida?

Mai tant!

La tragèdia d’una dona venuda pels seus pares a un ric empresari repercuteix com a ressò a les vides de diverses generacions que presencien el pas de la història des de principis fins a finals del segle XX. En les seves cartes, fan referència a un poble perdut a la muntanya: les seves gèlides parets de pedra oculten secrets familiars, intrigues polítiques i perill mortal. Però si preguntes a qualsevol d’ells sobre el que va passar aquí, es limitaran a dir: «Mai tant!».

La magnitud de la tragèdia

Un trompetista aconsegueix finalment el somni que ha acariciat durant setmanes: sortir amb la vedette del teatre on treballa. Per agafar coratge, durant el sopar beu molt més del que ell mateix considera recomanable. Aquest és l’inici de La magnitud de la tragèdia, una novel·la sobre l’amor, l’odi, la solitud, el pas inapel·lable del temps i la inevitabilitat de la mort. Les ambicions i les malalties desmesuradament expressionistes dels personatges són una caricatura grotesca i deshumanitzada dels desitjós, les passions i les contradiccions quotidianes. A partir d’una estructura tan sòbria com densa, Monzó teixeix —en clau de comèdia— una al·legoria vigorosa del desconcert absolut de l’home, no tan sols en aquest tombant de segle sinó al llarg de la història de la humanitat.

Un mag de Terramar

En el món de Terramar hi ha dracs i espectres, talismans i poders, i les lleis de la màgia són tan inevitables i exactes com les lleis naturals. Un principi fonamental regeix en aquest món: el delicat equilibri entre la mort i la vida, que molts pocs homes poden alterar o restaurar, ja que la restauració de l’ordre còsmic correspon a l’individu que es governa a si mateix, l’heroi complet capaç de donar el pas últim, enfrontar-se a la seva pròpia ombra, que és por, odi, inhumanitat. Aquesta és la gran aventura iniciàtica de Ged, aprenent de mag… La sèrie de «Terramar» (en principi una trilogia i més tard ampliada amb dues novel·les i dos llibres de relats) és un referent dins la novel·la fantàstica. Úrsula K. Le Guin va crear una cosmologia, una societat, una cultura i una llengua pròpia, i tot i que el conjunt es basa en las tradicions culturals i els mites de la humanitat, aconsegueix crear un univers literari tan sòlid i inoblidable com el de Tolkien.

Madame Bovary

La novel·la narra els pensaments i vivències de la Emma Bovary, convertida en arquetip literari, infeliçment casada, a la recerca d’una altra vida i la seva influència en la gent que l’envolta. Emma ha estat anomenada «Quixot femení» perquè són les lectures les que la fan embogir i buscar una vida inexistent, molt millor que la que té en realitat amb el seu marit Charles. Ella voldria viure les aventures de les novel·les del romanticisme. Per això busca diversos amants i va gastant la fortuna del seu espòs, anhelant el luxe que embolcalla les seves heroïnes. La seva figura critica la burgesia i el seu convencionalisme, incapaç de viure com demana la imaginació i el sentiment, però també culpable d’ofegar-la per ser dona fins que no li queden sortides. L’estil del narrador, en tercera persona omniscient, permet criticar aquesta classe social i es focalitza en Emma però alterna amb la visió del marit, l’apotecari i els diversos amants per contrastar-ne les intencions amb la visió ingènua d’ella.

Macbeth

Macbeth és una tragèdia de l’etapa de maduresa de William Shakespeare. Va ser escrita després d’El rei Lear i abans de Corolià, entre els anys 1505 i 1506. Tot i que ha estat molt sovint considerada com un estudi sobre l’ambició humana, encarnada en Macbeth i la seva esposa, una lectura que faci atenció a la presència de les bruixes i les interaccions que aquestes tenen amb el protagonista, així com altres trets dels seus caràcters i de les seves accions, ens indica que l’obra és una immersió dintre un dels problemes essencials de la naturalesa humana: el problema del mal. Però Macbeth no és un personatge pervers tallat sobre el mateix patró de Iago, per exemple. El que el diferencia de tots els personatges creats per Shakespeare és el fet que Macbeth no perd mai la consciència moral. La seva perversitat en cap moment no li esborra el coneixement del bé i del mal. Macbeth és un ésser moral. La tensió entre el seu caràcter, els seus actes i la seva consciència dóna a l’obra una intensitat totalment nova a les tragèdies de William Shakespeare. No en va ha estat i continua sent una de les més representades.

La mà esquerra de la foscor

«Benvinguts a Hivern… Un món d’éssers no totalment hermafrodites, ni totalment humans… Un món de fred assassí en l’Edat del Gel i perilloses desferres congelades… Un món on el primer enviat de la Terra és abocat en un miasma de subtil intriga planetària, amb ell mateix com a garantia i el futur en joc.» Aquesta novel·la va merèixer l’any 1969 el Premi Nebula, i el 1970 el Premi Hugo.

La mà de Fàtima

S-XVI. Hernando, un jove morisc atrapat entre dues cultures irreconciliables, sobreviurà a la guerra, l’opressió cristiana i a una apassionada història d’amor en el marc de la majestuosa ciutat de Còrdova. 1568. En l’agrest paisatge de les Alpujarras granadines, els moriscs sobreviuen gràcies al seu dur esforç malgrat els continus obstacles que els imposen els cristians vells. Obligats a venerar uns símbols religiosos en què no creuen, el seu descontentament creix fins a esclatar en una revolta cruel i sanguinària. Entre els revoltats es troba Hernando, un jove de catorze anys que ha sofert el rebuig de la seva gent causa del seu origen: la seva mare, Aisha, va ser violada per un sacerdot i ell, sobrenomenat el natzarè, és el fruit d’aquest ultratge. Forçat pel seu padrastre, Brahim, a treballar com traginer des de molt nen, la guerra esdevé per Hernando en l’oportunitat de demostrar la seva vàlua davant un poble que li menysprea. El seu valor i la seva habilitat amb els animals li fan guanyar-se la confiança d’Ibn Umeyya, el rei d’al-Andalus, i la gratitud de Fàtima, la jove mare d’un petit a la qual salva d’una mort certa. No serà l’única a qui salvarà en aquesta contesa. Debatent-se entre la fe que li va inculcar Hamid el vell alfaquí que es va convertir en el pare que mai havia tingut, i els excessos que preveu comesos en nom d’Al·là, el seu bon cor l’empeny a ajudar a Isabel, una nena cristiana captiva, ia un noble castellà, don Alfonso, que li jura el seu etern agraïment. Però la seva honestedat li reporta també enveges i enemics: sobretot Ubécar, el traginer lladre, i Brahim, el seu cruel padrastre, que no suporta els favors que el rei, i sobretot la bella Fàtima, prodiguen al seu fill bastard, del qual es vingui maltractant impunement Aisha, la seva mare. Aprofitant la mort del rei a mans dels seus propis homes, Brahim aconsegueix condemnar Hernando a l’esclavitud i contreure matrimoni amb Fátima la noia. El seu lloc com a lloctinent del nou monarca sembla fer invulnerable…

M’enterro en els fonaments

Com actua un pare si sospita que el seu fill és un assassí? Com respon el fill al recel familiar? Amb el rerefons d’una universitat agitada per la lluita política durant la Barcelona grisa del franquisme, Manuel de Pedrolo presenta l’abisme entre un pare i un fill sotmesos a la mútua desconfiança i a la incomunicació.