30449–30464 di 74503 risultati

Matilda

Matilda és una nena prodigi, molt intel·ligent i sensible. Abans de complir cinc anys, ja havia llegit Dickens i Hemingway, Kipling i Steinbeck, i els seus pares la tracten més aviat com una nosa. Però quan a l’escola es troba enfrontada a un perill molt greu, Matilda descobreix que té uns poders psíquics extraordinaris que li permeten salvar l’escola i, sobretot, la seva estimada mestra, Miss Honey.

Mateu el president

En una Barcelona pre-hivernal, Jaume Fuster torna a la ciutat per incorporar-se al grup d’Homicidis dels Mossos d’Esquadra. I allò que havia de ser simple rutina es converteix en un cas ben enrevessat amb un agent decapitat i el pla ordit per la gran burgesia catalana i l’extrema dreta per carregar-se el president del Barça. Putes, sicaris i periodistes completen la galeria de personatges per mostrar la putrefacció de la societat actual.

La Maternitat d’Elna

La maternitat d’Elna descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.

Matèria fràgil

Els dies transcorren plàcids al balneari de la petita localitat de Doberton. Treballadors i clients comparteixen pausadament, sense presses, les seves vides anònimes amb els habitants del poble. Darrere la calma, però, hi bullen històries que mostren els petits drames d’aquests éssers humans: una dona que tem no ser acceptada per la família després d’haver passat per una operació de cirurgia estètica; una antiga amant del poeta Miquel Bauçà, que cerca les raons d’haver estat abandonada; un matrimoni que repeteix cíclicament les crisis… I, enmig de tot, la construcció d’una línia d’alta tensió, que està causant una sèrie de trastorns en les vides quotidianes d’aquests individus.

Matar un rossinyol

«Dispareu a tants gaigs com vulgueu, però recordeu que és un pecat matar un rossinyol». Aquest és el consell que un advocat dóna als seus fills mentre defensa l’autèntic rossinyol d’aquest clàssic fascinant: un negre acusat d’haver violat una noia blanca. A través dels joves ulls de l’Scout i en Jem Finch, Harper Lee examina amb un humor molt ric la irracionalitat dels prejudicis racials i socials dels adults al sud dels Estats Units dels anys trenta. La consciència d’un poble impregnat de judicis preconcebuts, violència i hipocresia trontolla gràcies a l’empenta d’un home sol que combat per la justícia. Però el pes de la història no consentirà res més que això…

Matar el meu pare

“Els secrets signifiquen tant com la persona amb qui esculls compartir-los. El primer que volia fer el matí que tot va canviar era girar-me cap a ell i explicar-li. Dir-li. Contar-l’hi tot. Buidar el cap. No hi havia ningú altre al món amb qui desitgés tant compartir el secret. Però no ho vaig fer.” El cadàver d’una dona apareix en un la de localitat de Skövde. Tres dones, dues periodistes locals, Ing-Marie Andersson i Julia Almliden, i l’agent de policia Anna Eiler investigaran el cas. Les tres amaguen alguna cosa, però només una d’elles és capaç de preparar a sang freda un crim encara més atroç que el que pretén resoldre. No podràs deixar de llegir fins que esbrinis quina de les tres està planificant la mort de la persona que ha convertit la seva vida en un infern, el seu pare.

Massey Ferguson 35

El tractor, vermell com la sang, que revolucionà el camp els darrers anys cinquanta esdevé el motor de la desgràcia al mas Miravalls i desferma l’odi entre germans, en una comarca d’interior, sense cap altre nucli urbà que un grapat de masies disseminades. La guerra, un espòs que no n’ha tornat, tres fills, la soledat consolada, l’accident, un testament que ningú no sap o no vol llegir, els pins de l’obaga, la serradora, l’odi incontrolable o la Guàrdia Civil a l’encalç de qui s’embosca fan que, com l’envestida del porc senglar en sentir-se acorralat, aparegui instintivament l’afany de supervivència en un món declaradament advers. En aquesta segona novel·la, Antoni Pladevall torna a desplegar els recursos narratius de la llengua viva —de què ja se serví a La lliça bruta— per dur-nos ara a un passat proper i alhora feréstec, atrapat en la psicologia d’uns personatges estridents enmig de la quietud d’uns boscos i uns camps de blat on, gairebé mai, no passa res.

Marranades

La metamorfosi insòlita d’una atractiva dependenta de perfumeria és la peripècia central d’aquesta faula alhora càndida i violenta. Marranades és una al·legoria futurista de la vida quotidiana a qualsevol gran ciutat europea, una sàtira cruel i irònica del consumisme que ens domina, un retrat despietat de gent sense escrúpols: polítics luxuriosos, neonazis avorrits i presentadors de tele-escombraries. Amb un erotisme pervers i falsament ingenu i amb un llenguatge poètic i corrosiu, Marie Darrieussecq construeix, en uns inesperats escenaris parisencs, una paròdia de la vida urbana actual i ens arrossega fins més enllà de la nostra època, cap a un possible i inquietant segle XXI.

Mariona

El 1824, a la vila de Gràcia, la jove Mariona, està a punt de casar-se. La vida, humil i senzilla, li somriu. Però els anys que es preparen són els d’un segle convuls. Al voltant, d’ella, del seu home i els fills i néts, en la seva lluita per la supervivència, el remolí de la història hi vessarà revoltes i repressions, la industrialització del país i la primera vaga general, les llavors del republicanisme, la maçoneria i la Renaixença. I sempre amb l’amenaça latent de les lleves, les temudes lleves que s’enduen els fills a morir lluny. El país canvia i la Mariona —la seva consciència de dona i ciutadana—, també.

Marinejant

Pere Gimferrer és, des de la dècada dels seixanta i setanta, un referent poètic per als lectors de poesia més inquiets. Barroc, avantguardista, formalista i provocador, no ha cessat d’investigar i de transformar-se artísticament. Escriptor de projecció europea, després de l’èxit obtingut ara fa dos anys amb El castell de la puresa, Gimferrer torna a la poesia amb Marinejant, que sorprendrà els lectors des de la citació inicial de Carles Riba: «Vet aquí uns versos humans, fins i tot massa humans».

La marinada sempre arriba

«El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben jove, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom». La marinada sempre arriba és un recorregut pels records de la infantesa de l’autor, que va néixer en un poblet de la vall del Corb. Durant la postguerra, els detalls quotidians de la vida rural són el fil conductor d’aquestes píndoles literàries. Un homenatge als orígens i a les arrels.

Maria Rosa

Maria Rosa (1894) és una obra determinant d’Àngel Guimerà en la creació d’un model dramàtic propi i, alhora, és el drama que arrodoneix la seva aproximació al realisme. Hi trobem una síntesi entre la visió realista / naturalista, que reforça la sensació de «veritat», i la dimensió tràgica, que accentua el caràcter simbòlic dels protagonistes i dels elements que els envolten. La pervivència de Maria Rosa en l’escena constata la seva consideració d’obra clàssica i canònica del teatre català. Aquesta edició voldria assajar una lectura aprofundida de l’obra donant protagonisme als aspectes més relacionats amb el llenguatge teatral. Conté una introducció, notes i una proposta didàctica a cura del catedràtic Anton Carbonell.

La mare

«Era una dona alta, una mica corbada. El seu cos, desfet pel llarg treball i pels cops del marit, es movia silenciosament i com de costat, igual que si tingués por d’ensopegar amb algú. La cara ampla, ovalada, solcada d’arrugues i embotornada, s’il·luminava amb uns ulls foscos, tristos i angoixats, com els de la majoria de les dones del raval. Sobre l’ull dret hi tenia una profunda cicatriu que li alçava una mica la cella i donava la impressió com si també l’orella dreta estigués més amunt que no pas l’esquerra. Tot això feia que, per l’expressió del rostre, semblés com si la dona estigués sempre porugament atenta. Enmig dels espessos i foscos cabells brillaven unes motes de pèl gris. Tota ella era suau, trista, submisa…». Heus aquí el personatge, la mare, que, amb el fill enviat a la Sibèria, lluitarà pels seus ideals: una dona que ha viscut tota la seva vida resignada, es transmuta en una activa defensora dels oprimits.

La Mare Balena

El 1920, Víctor Català treu a la llum el recull de narracions La Mare Balena, on trobem una certa evolució en la seva estètica literària. En aquesta última obra, ja no hi plasma, únicament, l’aspecte més ombrívol de la vida.

Marcovaldo

Marcovaldo és una col·lecció de contes on el protagonista, un antiheroi postmodern, ens deixa veure les seves misèries al llarg de les diferents estacions com un cercle viciós que mai tindrà fi. Buscant-se la vida a través d’estratagemes i enganys de murri que —com pot suposar-se— no arriben a bon fi, moltes de les històries acaben amb petits desastres que deixen al lector un petit i amarg somriure. I és que Marcovaldo busca la riquesa que veu en altres però, sobretot, busca un somni. Presoner de la ciutat, vol retrobar-hi la Naturalesa, o millor dit, el somni d’un paradís perfecte i utòpic, entre altres coses perquè mai va existir. Al costat d’això hi ha tota una reflexió sobre l’altre gran protagonista dels relats: la pròpia ciutat i la seva capacitat per segregar els homes pel seu treball o posició social, dominar-los a través de la publicitat i l’ànsia de consum, intoxicar-los amb les seves diverses contaminacions … Una visió crítica del fet urbà que connecta amb tota una sensibilitat que es va formar molt anys després d’haver estat escrites aquestes pàgines, iniciades en els 50 i que es van acabar en els 70, quan ja havia esclatat la revolució sexual-antitotalitària i ecologista dels moviments contraculturals de finals dels 60.

La marca de l’aigua

Les marques que indiquen el nivell assolit per les aigües dels canals de Venècia són també una mesura del pas del temps, que, com l’aigua, erosiona tot el que toca. Obsedit per la captació de la bellesa i de l’instant fugaç, Joseph Brodsky aplega a La marca de l’aigua un extraordinari recull de reflexions poètiques entreteixides amb alguns dels episodis autobiogràfics de les seves estades hivernals en aquesta ciutat enigmàtica. La marca de l’aigua és un llibre sobre Venècia, però és, sobretot, una interpretació singular d’allò que ens sedueix d’aquesta ciutat fabulosa: la combinació de llum i penombra, l’empremta del passat sobre la pedra, els reflexos de l’arquitectura damunt la superfície de l’aigua, l’atmosfera especial que sorgeix del contrast entre el que és efímer i el que podria semblar immortal… Fruit d’una sensibilitat molt poc comuna, aquest bellíssim cant d’amor a Venècia del premi Nobel Joseph Brodsky és una guia d’excepció per deixar-se perdre d’una manera real o imaginària per la ciutat dels canals.