30273–30288 di 74503 risultati

La Papallona

Primera novel·la de Narcís Oller. Se situa enmig del barris populars de la Barcelona vella. En el primer capítol, ens trobem amb una conversa, al bell mig de la bullícia de la Rambla, davant del mercat de la Boqueria, entre una dispesera i una cosidora. Després, l’acció ens portarà pels vells carrers d’en Roig, de l’Hospital, de Lancàster, de Montserrat i de l’Arc del Teatre. La delimitació social hi és, també, ben remarcada: els fabricants que protegeixen benèvolament la protagonista viuen al carrer de la Portaferrissa, en una casa que Oller caracteritza amb precisió. La novel·la ens presenta una ciutat com a espai, però, sobretot, com a vivència. Una ciutat: canviant com és també canviant el paisatge interior dels que la viuen. Per això, pot ser amable, feta de treball i sons familiars. Mentre la protagonista, que es diu Toneta, en plena inquietud i amb tota la seva sensibilitat femenina a flor de pell, viu una experiència d’immersió enmig d’una multitud, uniforme, grisa, despersonalitzadora; el «jo» de la protagonista es projecta sobre la multitud, a la recerca —temor i desig confosos—. Són els remors de la ciutat, també, els que vénen a completar la imatge visual, de vegades com una mena d’extensió del dolor interior que sent la protagonista. La novel·la es tancarà amb una escena romàntica Lluís baixa per les Rambles a la caiguda del capvespre; a banda i banda —som a la vigília de Rams—, llorers i palmes; i els crits de la multitud, que es confon amb la foscor. La Papallona és una novel·la que integra la ciutat en el nucli mateix de la vivència de modernitat.

La papallona negra

La papallona negra desplega la relació amorosa apassionada i absorbent entre en Jordi, l’hereu de Can Montalà, una casa pairal molt antiga de la Catalunya interior, i la Martina, una estudiant universitària de Barcelona de bellesa inquietant que, a la primeria d’una tardor sense ganes de ploure, passa un cap de setmana amb unes amigues en un dels allotjaments que la família Montalà ha inaugurat a la vella pallissa del mas. Les aventures personal i familiar—la celebració de la intimitat d’alt voltatge eròtic dels protagonistes i el negoci de l’agroturisme com a complement de les activitats agràries i ramaderes— segueixen rutes diferents, de manera que benefici i pèrdua, felicitat i turment, fulgor i ruïna s’alternen en aquesta novel·la sobre la bellesa tràgica que funciona, alhora, com una metàfora de l’enfonsament definitiu d’un sistema de vida rural que havia persistit durant moltes generacions. Escrita amb la sonoritat i la força de la llengua viva,La papallona negra continua el retrat panoràmic, iniciat per Terres de lloguer, sobre les brutals transformacions econòmiques i socials que experimenta actualment la nostra pagesia.

Panteó

Després de la Batalla d’Awa, els sheks que van sobreviure han fugit a les muntanyes. L’Ashran el nigromant ha mort i la Torre de Drackwen ha quedat en runes. A Torre de Kazlunn, l’últim unicorn agonitza. Després que la seva banya fos extirpada, la Victòria és al llindar de la mort. Es recupera i se’n va a la Terra amb en Kirtash per protegir-se de tots els perills. En Jack es queda a Idhun per investigar una sèrie de successos: una sèrie de misteriosos terratrèmols han obligat els gegants a exiliar-se; un tornado devasta la regió de Celèstia; una onada gegant s’estrella contra les costes del regne de Nanetten. No tarden en adonar-se de què els déus han arribat a Idhun, i estan arrasant-ho tot al seu pas. La seva missió és buscar El Setè, l’essència del qual fugí del cos de l’Ashran i ara s’allotja al de la Gerde. Mentrestant, Gerde intenta crear un món paral·lel a Idhun en el que puguin viure els sheks. En Kirtash està col·laborant amb ella, el que fa que molts dubtin de la seva lleialtat. A més, l’Alsan és rescatat del seu exili autoimposat i, després d’aliar-se amb la Gaedalu o la Mare Venerable de l’Església de les Tres Llunes, intenta recuperar el tron de Vanissar. El problema és que per controlar la seva part bestial utilitza un regal de la Gaedalu, un anell amb una estranya pedra que fa que el seu temperament sigui cada cop més intransigent i irascible…

Pandora al Congo

Marcus Garvey, empresonat a Londres, pot ser condemnat a mort. L’acusen d’haver assassinat dos germans, William i Richard, aristòcrates anglesos, en una expedició per trobar diamants a la selva del Congo. Per salvar Garvey, el seu advocat encarrega a un escriptor anònim que l’entrevisti a la presó i escrigui el relat del que va passar de debò a l’Àfrica, amb l’esperança que el llibre pugui ser útil per la seva defensa.

La història avança en dos escenaris molt contrastats: d’una banda, vivim la convencional societat anglesa del temps de la Gran Guerra, amb els pintorescos personatges de la pensió de la senyoreta Pinkerton; de l’altra, l’acció trasllada el lector a un llunyà racó de la selva, on els aventurers descobreixen, atònits, un món subterrani estranyament habitat.

Amb la força narrativa dels grans novel·listes clàssics i la capacitat de crear en cada llibre un nou univers literari, l’autor s’emporta el lector a la frontera entre veritat i mentida, crueltat i tendresa, ironia i èpica.

Palomar

Palomar, l’heroi de Calvino, és un personatge del tot infreqüent tant en la realitat com en la ficció literària. Malauradament. Per al lector serà una veritable descoberta i, bo i seguint-lo de la mà, farà el no gens fàcil aprenentatge d’endinsar-se suaument, però alhora àvidament, en les deus poètiques que s’amaguen al darrera de qualsevol fet aparentment insignificant de la vida quotidiana. Palomar se submergeix una vegada i una altra en la contemplació de tot de petits fenòmens isolats, gairebé imperceptibles, com si fossin fets decisius i com si al món no hi hagués res més, com si més enllà no existís ni l’abans ni el després. desballestat. I tot seguit el lector s’adona que l’objectivitat i la immobilitat de l’observació esdevé narració dinàmica, aventura, peripècia enlluernadora que posa en joc els ressorts més pregons de l’home. Com més l’autor ens circumscriu en l’experiència immediata, amb major força es commou la nostra intimitat prenent una perspectiva vertiginosa: cadascun d’aquells petits fets isolats conté l’infinit. I és així com sorgirà la pregunta cabdal plantejada per Palomar- Calvino: ¿És possible -a força d’apropar-nos-hi i d’aprofundir-hi- d’arribar a trobar-nos en pau amb l’univers? ¿I de viure en pau amb nosaltres mateixos? Es tracta, senzillament, d’una proposta poètica de bellesa extraordinària capaç de fer més atraient la visió del nostre món.

Pallassos i monstres

Aquesta és la història d’Idi Amin Dada, Bokassa, Banda, Mobutu Sese Keko, Sékou Touré, Haile Selassie, Macías i Obiang. Eren uns ignorants i es van investir mestres. Eren insignificants i es van creure déus. És la història d’un grapat de dictadors africans. Aquests homes es van presentar davant dels seus i de tot el món com a éssers d’excepcionals qualitats. En justa correspondència amb els seus suposats mèrits, es van atorgar títols altisonants, com ara Líder d’Acer, Senyor de les Bèsties de la Terra i de l’Aigua i Miracle Únic. Es van fer portar en cadira gestatòria. Van obligar tot un poble a dirigir-los pregàries. Van penjar els seus retrats en escoles, esglésies, tavernes i bordells. Van donar el seu nom a carrers i universitats, i també a illes i llacs. Res no era impossible per a aquests individus: podien traslladar la capital del seu país al seu poblat o dipositar el tresor del banc nacional als soterranis de casa seva. Qualsevol caprici es convertia en realitat per obra de la seva voluntat. Eren pallassos, però també monstres. I en el monstre, l’extravagància és inseparable de l’espant. Els seus súbdits van conèixer tot l’espectre dels horrors. Si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l’existència. Però eren reals. Per això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren o tal com són.

País Valencià, per qué?

La història «que ací vull esbossar és la de la denominació “País Valencià” i de les necessitats que la justifiquen». La terminologia, les denominacions, no són mai innocents. Rere els noms hi ha sempre una determinada lectura de la realitat i també un projecte. En aquests textos de Joan Fuster s’explica amb claredat l’origen, la història i els motius dels aspectes polèmics, absurdament polèmics, del nom «País Valencià» en un moment determinat de la llarguíssima «transició» valenciana. Aparegueren inicialment al Diario de Valencia entre el 15 i el 19 de setembre de 1981 i posteriorment foren recollits al llibret País Valencià, per què? (Tres i Quatre, 1982). Com bé sabem, finalment es va adoptar a l’Estatut el nom neutre (i no excloent) de «Comunitat», però la dèria antivalencianista es prolonga fins avui, i mira de proscriure tant com pot l’expressió País Valencià. Quan alguns volen oblidar el rerefons polític d’aquesta història tan present, i consagrar la tergiversació i el xantatge, bé val la pena tornar-hi i rellegir aquestes pàgines esclaridores de Fuster.

País íntim

La Rita espera fer-se gran per entendre el món i la seva mare. De jove, procura aproximar-s’hi, sempre cercant-ne la tendresa. En aquesta novel·la, la Història no és una protagonista directa, però les preguntes d’una filla, les respostes que la vida li va oferint són un focus que la il·lumina. Des de la trajectòria d’una família com moltes, un temps —la guerra civil, la dictadura, els moviments d’oposició, la transició a la democràcia fins als nostres dies— queda dibuixat pels seus efectes en els personatges. No és fàcil assimilar que algú s’ha instal·lat en la pena com en un país. Entre el Pallars i Barcelona, la Rita Albera procurarà viure amb tot allò que hi és bo —l’amistat i l’amor— buscant reconciliar-se amb una herència injusta.

La paciència de l’aranya

Després que “Un gir decisiu” el deixés malmès a l’hospital, Montalbano —el comissari sicilià més famós de la literatura— es troba ara tancat a casa, recuperant-se, malhumorat, melangiós i resignadament cuidat per la seva eterna promesa. En l’atmosfera anodina de la casa irromp una trucada del fidel Catarella: s’ha trobat, abandonada en una carretera, la vespino d’una joveneta de Vigata. Tot apunta a un segrest, però de seguida es farà evident que la veritat és més complexa. L’oncle de la noia és el proper candidat a les eleccions municipals pel partit del govern, Progresso Italia, i per aquí pot anar el xantatge… Com qui desfà lentament una tela d’aranya, el comissari Montalbano aconseguirà desfer l’embolic d’un delicte subtilment perpetrat per l’odi, en una novel·la policíaca atípica, sense morts. Silenciar el seu final és obligatori…

Pa negre

A mig camí entre la memòria i la ficció, en una barreja de gèneres, Pa negre gira a l’entorn de l’Andreu, un vailet de la Plana de Vic en els anys més crus de la postguerra. Ell pertany a la banda dels perdedors: el seu pare, home de ferms ideals republicans, ha estat empresonat per roig. De resultes d’això, la mare s’ha hagut de posar a treballar a la fàbrica i el confia a uns parents que viuen a pagès. Tot i viure lluny dels pares, en un clima de por que es palpa arreu, el temps a la masia estarà farcit de sentiments i descobertes. Hi descobrirà el misteriós món dels adults, la intuïció rere les paraules dels grans, farà tentines en els viaranys del sexe. És, també, un temps d’amistats valentes, de contes explicats a la vora del foc, de jocs a l’aire lliure, de plantar barraques a les branques dels arbres, de farinetes de blat de moro, de pa amb vi i sucre… de pa negre. En temps de guerra —i de postguerra— tots els sentiments són abrandats, van a l’essència: o tot o res, perquè no hi ha gairebé res a perdre. L’amor, l’odi, la passió, la rancúnia, la venjança, la hipocresia, la humiliació… res no s’escapa de la vida dels personatges d‘aquesta obra, en què Emili Teixidor aconsegueix transportar-nos a una època de repressió i de missa obligada. L’autor recrea amb total precisió l’ambient rural de la Catalunya de postguerra amb una llengua vivíssima, rica, plena de matisos, i un ple domini de la tensió narrativa. De mica en mica, el lector assistirà a un canvi substancial en l’Andreu, que aprendrà de cada cosa que li passa i que, de perdedor passa a sentir-se guanyador, en una metàfora del país que assimila la derrota i accepta, amb passivitat, una victòria que no és la seva. I s’adonarà també d’una lliçó molt important: a més estimació, més perills de tota mena. L’amor crema.

Orgull i prejudici

“És una veritat universalment coneguda que un home solter, en possessió d’una gran fortuna, cal que desitgi tenir muller.” Així, amb una sentència d’impacte, comença Orgull i prejudici, de totes les novel·les de Jane Austen la més popular i la més apreciada per la crítica. El veïnat d’una vila d’Anglaterra es mobilitza quan hi arriba un jove que és un bon partit. En desenvolupar aquest argument, la saviesa de l’autora dóna una excel·lent comèdia de costums, sòbria i penetrant, que arriba fins al cor irracional de l’orgull i el prejudici.

Opinions d’un pallasso

En aquesta conversa, Tortell Poltrona desvetlla la seva visió del món: ferma, clara i compromesa, amb un punt d’escepticisme però amb la convicció rotunda que un altre món és no només possible sinó també totalment necessari. Reviu els inicis de la seva trajectòria, les seves motivacions i algunes de les fites aconseguides fins ara. El seu recorregut i la seva activitat han esdevingut un referent no només pels artistes que volen combinar creació i solidaritat, sinó també per a tothom que vol apropar-se a les realitats més dures del món. Sempre amb un somriure i provocant una rialla.

Opi i sardines

És un estiu xafogós i, a falta de res millor a fer, Fabre, professor substitut de socials, es proposa reconstruir la història d’una fotografia en blanc i negre trobada entre les pàgines d’un llibre. A l’anvers, una colla de gent endiumenjada i un home amb una “X” vermella guixada a la cara. Al revers, una sola indicació: «Sarmenta, 1956». Sarmenta és un lloc imprecís del mapa, una ciutat que es mou a un ritme diferent de la resta i que canvia de posició uns quants metres cada cinquanta anys, però té dues línies de tren que la connecten amb Barcelona. Josep Pla va definir-la com «una de les més nobles i antigues poblacions» del país, tot i ser, tant abans com ara, un munt de ciment i pols envoltat de polígons, boscos ressecs, barris perifèrics i solars pelats. Amb Berta S. Miravent, l’estupefaent locutora del programa nocturn de la ràdio local, Fabre anirà seguint el rastre d’un boxejador amateur desaparegut i d’un trompetista oblidat. Qui va marcar qui amb una creu?

Operació viaducte

El Viaducte, una petita tela de la millor època de Van Gogh, és al museu Kröller-Müller, a la vora d’Amsterdam. L’assessor tècnic d’aquest museu és un dels màxims especialistes en l’obra del pintor holandès, però també és un bon restaurador i, d’amagat, un excel·lent falsificador de quadres primitius. Ell mateix ho revela a Irka, una jove alemanya que ha conegut casualment. I també li revela la història familiar que fa que, per ell, el Viaducte tingui una importància molt especial. Hi ha moltes coses, a més de l’edat, que separen l’assessor tècnic i la jove que viatja per Europa fent catedrals a les voreres dels carrers; però, malgrat tot, estableixen una relació que els portarà a compartir una experiència realment singular dins la xarxa internacional de la pintura falsa: l’operació que dóna nom a aquesta novel·la d’idees i d’intriga, esplèndida i trepidant, que va quedar finalista al Premi Sant Jordi del 1961. A Vila Casas li hauria bastat una sola novel·la —Doble blanc— per veure el seu nom definitivament plaçat entre els dels novel·listes catalans que avui ocupen el primer rengle. Hi ha afegit Matèria definitiva i, encara aquesta, importantíssima Operació Viaducte que només podia escriure un pintor de debò quant al tema, i un escriptor de vocació indiscutible i d’indiscutibles qualitats quant a la força literària.

Òpal de foc

Novel·la breu bastida sobre tres narracions que comparteixen una protagonista, Carmina, brasilera adolescent que, fugint d’un destí abjecte i cruel, recala a Europa (la Provença i Catalunya), per tornar, ja madura, als orígens. Però rere la figura d’aquest personatge i el seu periple s’incrusten, ja sigui com a matisos, ja sigui com a contrasts, d’altres personatges, d’altres periples, en un conjunt carregat de ressonàncies. La narració, sintètica en tant que condensa un llarg recorregut en el temps i en l’espai, s’entreté, però, en dibuixar el detall de la vida quotidiana, de les emocions i sentiments dels personatges, i del rerefons, perquè també el lloc, ja sigui la natura o la ciutat, assoleix un clar protagonisme, com també el té el món del treball i la forma de guanyar-se la vida.

Onades sobre una roca deserta

A Onades sobre una roca deserta el jove Oliveri, alter ego de l’autor, fuig, de manera sobtada i solitària, del seu passat i d’un futur previsible i ordinari. Aquesta fugida propiciada per l’herència d’una copiosa suma de diners, desemboca en un periple europeu des del qual el protagonista enviarà eloqüents i agudes missives a un receptor imaginari en les quals exposa els motius de la seva partença i descriu l’entorn que l’envolta.