30097–30112 di 74503 risultati

Sàpiens. Una breu història de la humanitat

Fa cent mil anys, l’Homo sapiens era un animal insignificant que s’ocupava de les seves coses en un racó de l’Àfrica i compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d’humans. El seu paper en l’ecosistema no era gaire més important que el de les cuques de llum o els goril·les. De sobte, però, fa setanta mil anys, un canvi misteriós i profund en les seves habilitats cognitives el va convertir en l’amo del món. Avui dia només hi ha una espècie humana a la Terra. Nosaltres. L’Homo sapiens. Com s’ho va fer l’Homo sapiens per aconseguir extingir la resta de les espècies d’humans i gairebé la meitat dels mamífers terrestres més grans del món? Per què els nostres vantpassats es van reunir i organitzar per crear ciutats i regnes? Com vam arribar a creure en els déus, les nacions i els drets humans; a confiar en els diners, els llibres o les lleis. Per què es van convertir en esclaus de la burocràcia, els horaris i el consumisme? Els humans, som més feliços a mesura que la història progressa? Com serà el nostre món d’aquí mil anys? Informativa, divulgativa, audaç, intel·ligent, Sàpiens. Una breu història de la humanitat posa en qüestió tot allò que sabíem sobre l’ésser humà. Una obra brillant que ofereix una nova perspectiva de la humanitat i ens permet connectar els fets del passat amb les preocupacions actuals.

Santa Joana

Una jove Joana d’Arc —«La donzella d’Orleans»— arriba a palau a França per veure el Dofí Rei de França i és nomenada per encapçalar l’exèrcit francès. Després de guanyar moltes batalles ja no se la necessita i aviat es pensa en ella com a bruixa. Finalitzada la contesa va haver d’afrontar el judici de la Inquisició.

La santa culpa

«Els pops, quan perden una part del seu cos, el regeneren i tot», pensava l’inspector Maristany. És normal que els pops sacrifiquin un tentacle per poder sobreviure. Pot fer el mateix una organització catòlica, com si es tractés d’un organisme viu? L’inspector estava ben convençut que sí. Ara calia esbrinar si el tentacle era innocent o culpable d’aquella mort per emmetzinament.

Sang vessada

És ple estiu a Suècia, la llum del dia s’estira fins a trenc d’alba i el llarg i solitari hivern queda enrere. És un moment màgic a la pacífica ciutat de Kiruna, al Cercle Polar, però un assassinat trenca la calma de la comunitat: el cos sense vida de Mildred Nilsson, una rectora de la parròquia de Jukkasjärvi, penja duna cadena de ferro davant de l’orgue de l’església. Feia uns mesos, l’advocada Rebecka Martinsson havia resolt un assassinat atroç de característiques similars, una experiència traumàtica de la qual intentava recuperar-se a Estocolm. Però aquest nou crim portarà Rebecka novament a Kiruna, la seva ciutat natal, per mirar d’unir les peces d’un sòrdid trencaclosques… Per sort, pot comptar amb l’ajuda d’Anna-Maria Mella, la resoluda inspectora de policia que ha tornat de la seva baixa maternal. Com més s’endinsen en el misteri, més atrapades queden totes dues dins un món de dolor i curació, de pecats sexuals i, sobretot, de sacrificis letals.

Sang nova

El protagonista de Sang nova, novel·la en tercera persona, discursiva i didàctica, no és cap heroi, malgrat el seu nom (Ramon de Montbrió) i les seves constants disquisicions polítiques, econòmiques, socials i culturals, que el situen, a més, clarament, en el context del regionalisme com a forma de regeneració de la societat catalana del tombant del segle XIX al XX. Jove d’acció, abans de pretendre transformar la realitat de la muntanya catalana a través de la regeneració de l’economia agrícola i pecuària i, sobretot, de la recatalanització de la «burgesia muntanyenca», fracassa tant en la seva participació activa en els moviments nacionalistes europeus (Irlanda) com en la revolució del 68. Aquesta obra planteja alguns dels principals problemes de la Catalunya de la segona meitat del segle XIX, que es mantenen especialment vius en el debat social i polític dels nostres dies, com són l’encaix de Catalunya en l’Espanya moderna, els problemes del centralisme, el caciquisme i la corrupció política, les divisions en el si de l’incipient catalanisme polític o l’impuls de regeneració que pren Europa com a model. Per això, el llibre es considera un document d’actualitat.

La sang és més dolça que la mel

Any 2002. Damià Surrell, caporal de la Unitat d’Investigació de Figueres, amant de la bona cuina i del tai-txi, viu exultant després de rebre la medalla al mèrit policial per haver resolt un robatori amb homicidi. Però el que ell no sap ni tampoc la seva unitat policial és que ben aviat tindran a les seves mans un cas d’allò més enrevessat: al Museu Dalí, apareix mort un jove vigilant amb una nota enigmàtica a la boca. D’altra banda, la màfia russa i algunes organitzacions implicades —capitanejades per un cervell anomenat Dmitry— planegen cometre un robatori mitjançant un pla ben elaborat i intel·ligent. ¿Quina relació hi ha entre aquestes dues històries? ¿Per què es comet un crim d’aquestes magnituds a les portes d’un robatori d’alta volada? O potser és per desviar l’atenció? A les mans teniu un cas ben complex, de falses pistes i de tramuntanes que bufen per totes bandes. La qüestió és saber d’on bufen.

Sang a les pedres

En una nit freda, pocs dies abans de Nadal, un dels molts africans il·legals que venen articles pels carrers de Venècia és assassinat. Els testimonis principals dels fets són uns turistes que observaven les mercaderies que la víctima oferia: bosses d’imitació de dissenyadors de renom. En arribar a l’escena del crim, el commissario Brunetti es pregunta per què algú voldria assassinar un immigrant il·legal. Amb pocs contactes socials i menys diners encara, una disputa interna entre aquests treballadors sembla la resposta més lògica. Però quan Brunetti comença a investigar els baixos fons venecians s’adona que dins de la comunitat immigrant hi ha en joc qüestions molt importants. Malgrat l’advertència del seu superior de no continuar amb el cas, el commissario Brunetti està decidit a descobrir la veritat que s’amaga darrere d’aquest misteriós assassinat. Fins on serà capaç d’arribar?

Sandàlies d’escuma

Sandàlies d’escuma narra la història de la vida de Glauca de Quios, una poetessa i música grega del segle III abans de Crist. Més enllà d’això, però, Sandàlies d’escuma ens ofereix algunes altres coses molt importants: es tracta d’un llibre escrit sobre, a partir, i a favor de la bellesa; d’una admirable reconstrucció del món hel·lenístic en el qual el rigor històric i la fabulació literària es fonen amb la magnificència, i d’una apassionant història d’amor, relatada a través d’un triangle amorós tan sorprenent com emocionant.

La salvatge

Dorothy —catorze anys, cabells vermells, cara pigada— irromp a la vida de Joaquim Simon —un sexagenari ric i divorciat—, que decideix convertir aquella «salvatge» vinguda d’Amèrica en una noia modèlica i perfecta segons els seus ideals maçònics. La relació que s’estableix entre protector i protegida seguirà un procés ascendent d’interdependència afectiva i domini vital que desembocarà en una pèrdua d’identitat per part d’ella i en un amor obsessiu i possessiu per part d’ell. La nova casa de Dorothy —ara Dolores— esdevindrà una autèntica presó on una estranya mena de vida i d’horror s’anirà imposant sense compassió. La salvatge (Elegia de Dolores Mendoza), guanyadora del Premi Sant Jordi de Novel·la 1993, mostra de nou la capacitat d’Isabel-Clara Simó per crear una història que captiva el lector des de la primera pàgina, aquest cop a partir d’una original i crua recreació del mite de Pigmalió.

Saltimbanqui

El relat d’Antoni Carrasco descriu un viatge a Nova York que inesperadament es converteix en un viatge al passat. Sense trucs. Això és el que Raymond Carver va escriure en una nota que enganxà al costat de la seva taula de treball. Els contes d’aquest recull. Saltimbanqui, podrien haver estat escrits amb aquest consell a la vista. Són relats sobre com el passat —la forma de recordar-lo— tenyeix el present, sobre les relacions de parella, i dels fills amb els pares. I cadascun, a la seva manera, és una història d’amor. Escrita amb un altre consell al davant, aquest de Joan Margarit: rastrejar la poesia pels hospitals i pels jutjats: més tard ja acabarà parlant de l’estimada.

Salomé

La princesa jueva Salomé, filla d’Herodies, balla davant els ulls captivats d’Herodes la dansa dels set vels. La guia un propòsit terrible: obtenir al cap de Joan Baptista. La força terrible de la bellesa, la tensió entre el Bé i el Mal, són al rerefons d’aquesta personal recreació de la història de Salomé, un drama breu i intens construït com un objecte d’orfebreria.

Sal oberta

Sal oberta aplega sota una mateixa divisa dos reculls: «Freu» —vint-i-set sonets d’amor i desamor— i «Heura» on l’autora «del març fins al tomb de l’hivern» esdevé «mercè-creixent (…) pel novenari d’heura que lliga sal i sang, a cel obert». «Set cançons esparses i un romaç» i «Raval d’amor» completen aquest llibre que constitueix una nova fita en la investigació tenaç de l’autora sobre la pròpia experiència d’uns ulls de dona.

Sa Nitja

Recull de poesia dramàtica que inclou La nit transfigurada de Jordi Botella i Sa Nitja de Josep Maria Uyà.

Sa meu mare

Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, Pau Riba va dedicar a la seva mare, Mercè Romeva, la rabiüda cançó Mareta bufona, tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer Dioptria del qual han dit que és «una crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista», és mentre acompanya la mare en els seus darrers anys que s’hi retroba i reconeix en aquell mateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts del món. Sa meu mare és un regal, un amorós homenatge partint dels darrers temps compartits per mare i fill. Parla de la fragilitat de la vellesa i de l’estimació filial sense límits i nari-nant se’ns endú de Barcelona a les fresques aigües de Cadaqués, a es Poal. Tot això, és clar, sense trair aquell punt gamberro que rega totes les fetes d’en Pau Riba.

S’han deixat les claus sota l’estora

«El dia vint-i-vuit de desembre —declara Pedrolo— vaig comprar tres cintes verges de gravació o, més ben dit, així- m’ho pensava; un cop a casa, en passar-les per tal de comprovar que rutllaven bé, en sorgiren successivament set veus que anaven desgranant una història. Només hi va haver dues pauses, com si canviessin de capítol. En acabar, la veu que havia iniciat la narració va donar-ne la data; no havia donat, però, el títol. Aquest és la meva única contribució a la contalla, transcrita amb tota fidelitat. Em cal afegir que els nois i noies, autors probables del text, semblava que s’hi divertien d’allò més; potser pensaven ja en la cara que posaria el comprador de la cinta. No se’ls devia acudir que tindrien tanta sort. Ara espero, és clar, que, si per atzar llegeixen el llibre, s’identificaran; els ho agrairia molt. I el lector potser també. Com demanar-los comptes, si no?».

S’ha acabat el bròquil

En el cim de la seva maduresa, Jaume Barberà demostra en aquest llibre perquè s’ha convertit en un referent inexorable enmig de la pitjor crisi que hem viscut mai. Al llarg d’aquestes pàgines, reafirma aquí la seva mirada honesta i independent —producte d’una trajectòria periodística de més de vint-i-nou anys— per tal d’analitzar els problemes i conflictes existents en el marc de la societat actual. Jaume Barberà ens convida a l’acció i es revela com un dels periodistes amb més personalitat del nostre país. «Els neoliberals sembla que pateixen una patologia que els psiquiatres tenen molt identificada. Es denomina “síndrome de negligència”: tenen afectat l’hemisferi dret del cervell. Les persones amb aquest trastorn no coneixen res que hi hagi a l’esquerra. Si els ensenyes la seva pròpia mà esquerra no la reconeixen. Als neoliberals els repugna la societat. Creuen que el que no treballa és perquè és un gandul. I tot allò públic un malbaratament. Estan malalts. La seva síndrome de negligència fa que no ens vegin, i nosaltres som responsables de fer un pas endavant i dir ben alt: “Ep, som aquí! Som persones. Existim”».