29985–30000 di 74503 risultati

Tòquio blues (Norwegian wood)

En Toru Watanabe, un executiu de 37 anys, escolta casualment mentre aterra en un aeroport europeu una vella cançó dels Beatles i la música el fa retrocedir a la seva joventut, al turbulent Tòquio de finals dels seixanta. En Toru recorda, amb una barreja de malenconia i desassossec, a la inestable i misteriosa Naoko, la novia del seu millor -i únic- amic de l’adolescència, Kizuki. El suïcidi d’aquest els distància durant un any fins que es retroben a la universitat. Inicien allà una relació íntima però la fràgil salut mental de la Naoko es ressent i la internen en un centre de repòs. Al cap de poc temps, en Toru s’enamora de la Midori, una jove activa i resolta. Indecís i ple de dubtes i temors, experimenta l’enlluernament i el desengany allà on tot sembla cobrar sentit: el sexe, l’amor i la mort. La situació, per a ell, per a tots tres, s’ha tornat insostenible; cap sembla capaç d’assolir el delicat equilibri entre les esperances juvenils i la necessitat de trobar un lloc en el món. Amb un especial sentit de l’humor, Haruki Murakami ha escrit el commovedor relat d’una relació sentimental complexa però també de les pèrdues que implica tota maduració. Tòquio blues va suposar el reconeixement definitiu de l’autor al seu país, on es va convertir en un best seller, i el seu descobriment internacional com a autor de culte. Va ser portada al cinema l’any 2010 pel director vietnamita Tran Anh Hung.

Tónio Kröger

Novel·la de formació, «retrat de l’artista jove» en què els detalls autobiogràfics apareixen molt poc dissimulats, Thomas Mann hi desenrotlla de forma magistral el que és potser el seu gran tema: el conflicte entre l’art i la vida, entre la dignitat burgesa i l’alliberament dels instints, contradicció que només serà vençuda, al capdavall, per l’art mateix.

Una tomba per a Boris Davidovič

Una tomba per a Boris Davidovič mostra fins a quin punt es pot tergiversar el sentit de la història, com els governants creen i destrueixen els herois populars, com aniquilen vides i idees que els són contràries. Amb una prosa bellíssima Danilo Kiš repassa alguns horrors del segle XX: els camps de concentració estalinistes, la guerra civil espanyola, els baixos fons. Assetjats per poderoses maquinàries ideològiques, religioses i polítiques (que desencadenen l’odi i la repressió en les seves múltiples formes), els personatges de Kiš malden per afirmar la seva veritat i l’autenticitat de la seva existència. Boris Davidovič no voldrà una tomba amb què puguin manipular el seu record; preferirà llençar-se al foc. Aquest llibre va provocar una polèmica desmesurada al seu país i Kiš va haver d’exiliar-se.

La tomba de les llumenetes. Les algues americanes

Les dues novel·les breus La tomba de les llumenetes (octubre de 1967) i Les algues americanes (setembre de 1967), van aixecar una gran expectació en ser publicades, i l’any 1968 totes dues van guanyar el premi Naoki. Amb un talent fora del comú, complex i desficiat, Nosaka amaga sota els plecs de l’estil una mirada que no defuig els aspectes més sòrdids i crus de l’existència. La tomba de les llumenetes és la història de la mort per inanició de Seita, estudiant d’ensenyament mitjà, l’any 1945, en una estació de tren. Seita ha vist morir de gana la seva germana petita, de la qual havia hagut de fer-se càrrec després que la seva mare morís cremada durant el bombardeig de Kobe. A Les algues americanes Akiyuki Nosaka descriu amb sentit de l’humor el desconcert dels qui van veure com el seu món es transfigurava amb l’arribada de la «Democràcia» o la «Constitució». Amb el pretext de la visita d’un matrimoni de pensionsites dels Estats Units al Japó durant el període de «reeducació», l’autor ens fa veure com, en el fons de la consciència dels vençuts, s’hi oculta una submissió de profunds significats. Duríssim, despietat, ens deixa l’empremta profunda de la fibra autèntica i sense concessions.

Tocats pel foc

La novel·la transcorre íntegrament dins d’una barraca de les que envoltaven Barcelona, on la misèria, l’afany de superació, la lluita, la resignació, l’atracció, els silencis, les mirades, la confiança, són els ingredients d’aquest llibre curt que es llegeix ràpid. Colpidor, molt ideològic, de poques paraules i de gestos bruscs, amb frases punyents que et martellegen la consciència i et remouen alguna cosa més. Un petit tractat sobre la propietat i la possessió, sobre la llibertat i la dignitat.

Tirant lo Blanch

Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les de la literatura medieval i un dels títols que obri el camí de la modernitat literària a Europa. En ella es relata com Tirant, després de romandre un temps a Anglaterra, on s’ensinistra com a cavaller, torna a Bretanya.

Tirant lo Blanc

S’obre amb una lletra de Joanot Martorell adreçada al rei expectant Ferrando de Portugal, en què afirma que el llibre és la traducció d’una novel·la anglesa que ell va fer al portuguès i després al valencià, a petició de l’Infant. Aquesta afirmació sorprenent no pot ser entesa sinó com una ficció literària la raó de la qual desconeixem: ningú ni aquí ni fora d’aquí no dubta que és una novel·la original de Joanot Martorell. Tirant lo Blanc narra les aventures d’armes i d’amor de Tirant des del moment que és fet cavaller a Anglaterra fins a la seva mort en terres bizantines, sent hereu de la corona imperial, després d’haver alliberat l’Imperi Grec del setge dels turcs. Narrada en tercera persona per un narrador discret que poques vegades intervé i mai no busca la complicitat del lector amb 1a presència, però, d’alguns narradors interposats en alguns episodis—, Tirant lo Blanc és una novel·la tancada, discursiva i lineal, en què la narració i el diàleg, de vegades retòric i solemne, de vegades vivíssim i enginyós, es fonen amb encert en el marc d’una trama de gran varietat temàtica. És justament aquesta varietat el seu màxim atractiu: amb escenes fantàstiques, esdeveniments històrics, estratègies militars, escenes cortesanes, episodis eròtics i desvergonyits, i tocs humorístics. Tot plegat, procedent de l’observació de la realitat, la imaginació, la història i la literatura, conforma un món viu i complex, habitat per uns personatges que ens semblen de carn i ossos pel tractament psicològic individual que sovint reben els més importants. D’altra banda, el seu estil s’ajusta clarament al to dels episodis narrats; des del greu i seriós de les escenes cavalleresques i militars, fins al fresc, viu i intencionat dels episodis més humorístics o eròtics, des de la descripció del detall fins a la generalitat del conjunt i des de l’estil de les lletres de batalla fins a les metàfores militars de caràcter sexual. Per tot el que ha estat dit fins ara, Tirant lo Blanc és un llibre que obre molts camins novel·lístics i se’ns apareix amb una innegable modernitat. Per comoditat, la novel·la pot ser dividida en cinc parts, que corresponen als llocs geogràfics respectius en què es desenvolupen, i totes tenen una doble línia argumental (armes/amor), unida, per, en una trama única que segueix la vida del protagonista.

Tinta russa

Quan encara era un nen, Nicolas Duhamel va perdre el seu pare, desaparegut en circumstàncies estranyes. Aquest fet, que li marcarà la vida, és també el fil conductor de la seva novel·la El sobre, un èxit de vendes mundial que el converteix en un escriptor de renom amb només vint anys. Però tot farà un tomb quan descobreixi el verdader nom del seu pare. Perquè, qui era Lionel Duhamel? Com va desaparèixer realment? Davant aquestes pertorbadores incerteses, Nicolas iniciarà la recerca de la pròpia identitat en una emocionant exploració del més profund dels sentiments humans.

Tigre blanc

Una comèdia negríssima, intel·ligent i provocadora situada a l’Índia actual. Narrada en primera persona, Tigre blanc és la confessió epistolar d’un crim, el que ha comès Balram, un xofer de Bangalore que assassina el seu cap, empès per la força de l’emprenedor social que el domina. En una sèrie de cartes divertidíssimes dirigides al primer ministre xinès, anticipant la seva visita oficial al país, Balram li relata la història de la seva vida: de com un noi honest i treballador, però extremament pobre, es converteix en un jove empresari sense escrúpols.

Tifó

Tifó descriu la tempesta salvatge que pateix el Nan-Shan, un vapor que transporta dos-cents coolies (treballadors indígenes) de tornada a la Xina amb els seus estalvis gelosament guardats. Això dóna peu a Conrad per a un penetrant anàlisi de comportaments humans variats, que van des de la generositat fins l’enviliment. Al capità MacWhirr, equànime i amb una confiança gairebé mística en la capacitat de l’home per imposar-se a les forces de la naturalesa, condensa l’autor les virtuts d’ordre, disciplina i sentit del deure que sempre va admirar.

The Leftovers

Milions de persones han desaparegut de la Terra de cop i volta. Sense avís. Sense motiu. Alguns dels que queden hi busquen explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d’un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes. En Kevin Garvey, l’home concret davant l’abstracció, procura mantenir una aparença de normalitat malgrat que la seva pròpia família s’està desintegrant: la seva dona s’ha unit al Residu Culpable, una secta local que traspua problemes, i el seu fill Tom segueix un profeta anomenat Sant Wayne. Només queda la seva filla, la Jill; però ja no és la noia dolça que ell coneixia. The Leftovers és una novel·la pertorbadora i emotiva que ens parla de la facilitat amb què la fe pot conduir al fanatisme, i de com persones normals reaccionen davant de fenòmens extraordinaris.

Testimoni de Narom

Va ser l’última vegada que la vaig veure. Encara en recordo la discussió. Llavors Narom era un planeta amb prou feines habitat, lluny dels afers importants de l’administració central i oblidat de tothom menys per aquells que tenien interès en el seu potencial miner, els seus sorprenents enigmes científics o el dubtós encant de la seva esbojarrada religió local llavors tan desprestigiada. No era, ni de bon tros, el lloc de peregrinació que és avui. Ara tota la humanitat ens mira com si fóssim el centre de l’esperança humana”

Tess dels Urbervilles

L’acció es desencadena quan, de forma innocent, el clergue d’una aldea, Parson Tringham, li revela a en John Durbeyfield, un honrat pagès, que els «Durbeyfields» són realment descendents dels d’Ubervilles, una noble família gairebé extinta el llinatge de la qual s’estén fins l’època de Guillem el Conqueridor. Aquesta informació sembla inútil ja que la família va perdre les seves terres i el seu prestigi quan moriren els hereus masculins. El clergue simplement pensa que a Durbeyfield li agradaria conèixer els seus orígens com una mera curiositat històrica. Desgraciadament, en Durbyfield s’obsessiona immediatament amb la idea de recuperar la seva noblesa perduda, i utilitzar-la per, d’alguna manera, augmentar la fortuna familiar. La pobra situació de la família fa que John enviï la seva filla, Tess, a la mansió on hi vivien els d’Urbervilles, perquè li donessin feina com a favor per la relació de parentesc. Però a la mansió qui remena les cireres és el sinistre Alec d’Urberville, qui per la seva banda està encantat de conèixer la seva preciosa cosina a qui intenta seduir.

Teseu

Publicat el 1946, Teseu és una petita obra mestra en la qual André Gide compendia el pensament més característic de la segona part de la seva trajectòria intel·lectual. Amb mà mestra, hi recrea el mite grec, com ja havia fet amb el de Prometeu, o amb el bíblic de Saül, per tal de proclamar que la seva ètica s’ha establert definitivament en una trinxera de la qual ha estat exclosa la inquietud metafísica. En efecte: l’autor de L’immoralista, identificant-se amb Teseu, es refugia en el laberint. Això que podria semblar un estratagema literari, o una de les seves entremaliadures o burles, li serveix a Gide per a extreure’n una nova saviesa, que s’expressa, per exemple, en el diàleg entre Èdip i Teseu, en el qual es debaten les dues posicions que es poden adoptar davant el destí: la partidària de la salvació i la partidària de la felicitat.

Terres de lloguer

Terres de lloguer entrellaça els drames personals de dos masovers que han de deixar a contracor el mas i els camps que han treballat amb dedicació. El seu arrelament a la terra és tan profund que se senten arrencats violentament del món del qual formen part, i no saben adaptar-se a la nova situació. Situada entre el drama i l’elegia, aquesta novel·la mostra la desaparició imparable dels llogaters de la terra i, per tant, la liquidació d’una manera de viure que havia perdurat durant moltes generacions, alhora que alerta sobre el futur incert del món rural, sotmès a un procés d’industrialització i terciarització brutals que en desfiguren espectacularment la fesomia. Terres de lloguer retrata l’univers humà, el paisatge, la parla i les formes de vida pròpies de la nostra pagesia en el decurs dels últims cinquanta anys.

Terra erma

El poema, dividit en cinc parts, emmarca els antics ritus de fertilitat en el context del món contemporani caracteritzat per l’esterilitat espiritual, un món on ni tan sols la primavera dóna vida. Eliot utilitza reiteradament els mites clàssics de la literatura antiga, com Perceval, el rei Artur, Tirèsias o el Rei Pescador, per tal de mostrar que la veritat (fins i tot ètico-religiosa) segueix sent difícil d’assolir. La part final es fixa en un desert com a lloc d’espera de la regenerativa pluja que no ve.