29969–29984 di 72802 risultati

Artur Mas: on són els meus diners?

El 23 d’octubre de 2012 els editors de la revista cafèambllet van ser condemnats a pagar un multa de 10.000€ per haver «danyat l’honor» de Josep Maria Via, un assessor del pre- sident Artur Mas. La sentència concloïa que el vídeo sobre l’opacitat al sistema sanitari fet per cafèambllet —titulat «El major robatori de la història de Catalunya »— lesionava el «dret a l’honor» de l’assessor de Mas. La condemna va posar la revista i els seus dos editors —la Marta i l’Albano— prop del tancament i la ruïna econòmica. Quan el veredicte es va fer públic milers de persones arreu del món van reaccionar i es van oferir a ajudar a pagar la multa per evitar el tanca- ment de la revista. Però la Marta i l’Albano tenien uns altres plans: «Fer una col·lecta per pagar la multa és un acte de defensa quan el que cal és passar a l’atac». Així, van propo- sar una col·lecta, no per pagar la multa, sinó per tenir els diners necessaris per editar un llibre on s’expliqués amb tot detall l’escandalós i opac funcionament del sistema sanitari. En només 12 hores centenars de persones van finançar el llibre. Sis mesos després de la condemna, el llibre està acabat. El teniu a les mans. Sis mesos més tard, la major part de les persones que es citaven al vídeo estan imputades i sent in- vestigades per la justícia. A la sortida del judici ho van deixar clar: «Ens poden posar les multes que vulguin, però no callarem. Per cada vídeo que ens facin retirar, en penjarem deu. Explicarem a tothom i amb tots els mitjans al nostre abast tot el que hem descobert». Aquest llibre respon a aquesta convicció. Si el vídeo de 20 minuts que la Marta i l’Alba- no van penjar a Youtube no va agradar gens als responsables sanitaris, les 352 planes d’aquest llibre els faran patir. I el millor de tot: els seus lectors gaudiran moltíssim.

Art demostrativa

Escrita a Montpeller el 1283, constitueix una segona versió de l’Art de 1274. Es presenta acompanyada de les Figures i de l’Alfabet, que fan visibles els components estructurals de l’Art i faciliten el maneig dels mecanismes combinatoris i dels càlculs. L’Art demostrativa presenta dotze figures primeres, que Llull designa amb lletres. Llevat de la Figura Elemental, totes són circulars i porten noms inscrits a la circumferència. Les línies diametrals indiquen les combinacions binàries dels conceptes en qüestió.

L’art de tenir sempre raó

L’art de la discussió és l’art de la guerra: l’únic que compta és la victòria final per molt falsos o equivocats que siguin els nostres arguments. La millor arma de destrucció massiva que tenim per aquesta guerra és el llenguatge. Amb aquest breu tractat, Arthur Schopenhauer ens ofereix, amb ingeni i molta ironia, unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin malgrat que siguin inconsistents o falses. Són aquestes 38 estratègies que Schopenhauer ens exposa amb erudició i intel·ligència les que conformen les regles d’or d’aquest Art de tenir sempre raó.

Arran del cingle

Publicada per primer cop el 1905, aquesta novel·la de temàtica rural de l’autor d’Els habitants de la lluna fou inclosa a la col·lecció «Biblioteca Catalana» d’Editorial Catalana el 1919 com a volum 5è. L’historiador i crític literari Joan-Lluís Marfany, al seu estudi El món rural a la literatura catalana, comenta: «La literatura del tombant de segle que tracta el tema rural com a motiu literari, en la majoria dels casos, cau en dos estereotips: la de rerefons pessebrístic que representa un món idíl·lic de festes majors i aplecs i els drames rurals. Com a excepció a aquestes dues tendències, alguna novel·la encerta a descriure força bé els costums rurals, però, tot i així no es troba mai en la literatura una representació de la realitat històrica coetània del camp català. Ho exemplifica amb l’anàlisi de les referències històriques d’Arran del cingle, de Josep Morató i amb La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès».

Argelagues

La periodista Gemma Ruiz explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.

Argelaga florida

Argelaga florida (1921) és el primer volum de contes que publicà el doctor Josep Roig i Raventós. Es tracta d’un conjunt de relats dins del context del ruralisme de principis de segle XX. La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu.

Arenes movedisses

Arenes movedisses és una emocionant història personal que arrenca amb la malaltia de l’autor i el que el diagnòstic va desencadenar en ell: records distanciats en el temps i no necessàriament consecutius, que Mankell relaciona d’una manera o una altra amb les grans preguntes de l’home: què som?, com ens enfrontem a la mort?, de què tenim por?, quin món deixarem en herència?, en què creiem i per què? Per respondre-les, Mankell recorre a fets del passat: un dia a l’escola, quan era petit; una visita al Museu Britànic; una lectura sobre l’illa de Pasqua; la veritable naturalesa de les arenes movedisses; el poder del gel; la mort d’un nen moçambiquès; les visites a Salamanca, Màntua, Buenos Aires, Malta i les ruïnes d’Hagar Qim, etcètera. D’aquestes incursions en el passat neix un retrat, des de la infantesa i l’adolescència fins a la maduresa, del Mankell de carn i ossos, que examina la vida i, amb ella, qüestions que afecten tota la humanitat.

Ara que estem junts

«I, des d’aquell dia, aquella cabanya rudimentària la vam anomenar La Mansió. Va ser una manera d’aprendre que contra l’horror només ens queda l’humor, i com que en aquella platja tot era horror, tot va passar a ser humor. Humor negre, és clar. I dels soldats que ens vigilaven en dèiem “els nostres protectors”, i de la sorra, “el nostre llit d’hotel”, i del mar, “la nostra banyera”».Ara que estem junts explica la separació de dos germans bessons per la Guerra Civil. Una mirada diferent sobre l’exili i la vida al camp de refugiats d’Argelers. Ara que estem junts és també una història d’amor.

Ara o mai

Ara o mai, (1981) es un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980. Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua “no podia morir mai”, una idea reforçada per l’argument erroni que salvant el català com a llengua de cultura, l’idioma recuperaria automàticament les seues posicions socials i polítiques. Fuster afirma que aquesta és una condició sine qua non però insuficient ja que la cultura no té virtuts expansives màgiques, la restauració del català hauria de ser simultània i igualment formalitzada a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

Aquí descansa Nevares

El present volum reuneix totes les narracions d’ambient mexicà de Pere Calders. Com és sabut, aquest gran contista català visqué a Mèxic la major part del seu exili, fins que retornà a Catalunya el 1963. L’extraordinària sensibilitat de Calders, profund observador de la naturalesa humana, no podia restar indiferent davant unes formes de vida i uns costums tan distints del món cultural català. No es tracta, però, d’unes narracions costumistes, del tipus de la «literatura exòtica», sinó d’uns contes de gran vigor literari, en els quals no manquen les notes d’humor que caracteritzen l’estil de Calders. En aquest sentit, Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes és un llibre singular que ens descobreix un món nou i, alhora, molt caldersià.

Aquests catalans estan tocats del bolet!

Josep Lluís Sentís, àlies Pinetell, jove solitari i gran aficionat als bolets, fa un descobriment casual que ha de canviar el seu futur: un bosc primigeni enmig de les muntanyes catalanes. Un bosc que mai ha trepitjat l’home. Un bosc esborrat dels satèl·lits convencionals. Convençut que aquesta troballa ha de canviar les seves vides, engrescarà els seus companys de la Penya Boletaire de Sants a endinsar-se en aquest paratge fins ara inexplorat. Un indret que els obre les portes a un món ple de possibilitats en forma de noves espècies de bolets. Però el que comença sent una excursió d’un grup d’amics es convertirà en una rocambolesca aventura de ciència-ficció arran de la ingestió d’uns desconeguts rovellons blaus. Quin és el secret que amaga aquest bosc on mai ningú no ha entrat abans?

Aquesta nit tanquem

Manuel de Pedrolo va escriure Aquesta nit tanquem l’any 1976, en el moment en el qual es lluitava perquè la dictadura donés pas a un sistema de llibertats. L’obra recrea una revolta imaginària sorgida a un teatre d’una ciutat imaginària en un país imaginari que pateix un règim repressiu.

Aquella porta giratòria

«No és un llibre d’història. Ni tampoc hi surt tothom. És un relat sobre com veia aquella casa en què he treballat en diferents càrrecs, des de traductor fins a director, al llarg dels últims quaranta-cinc anys. Aquestes impressions que comencen i es desenvolupen al voltant de la cèlebre porta giratòria del carrer de Pelai, número 28, se centren bàsicament en aquells primers anys d’un periodisme que s’havia de renovar perquè el franquisme s’extingia i la llibertat s’obria pas en tots els àmbits de la societat». Aquella porta giratòria és un recorregut pels records i les vivències de Lluís Foix a La Vanguardia. Les anècdotes, els redactors i els corresponsals, les redaccions i els seus personatges conformen un univers d’uns anys inoblidables de l’autor en un diari que ha representat una institució social, que s’ha mantingut 135 anys en contacte amb els seus lectors i que ha estat una referència a Catalunya durant moltes generacions. Un mirall de les virtuts i els defectes d’un país i, alhora, un homenatge a l’autèntic periodisme de raça.

Appassionata

«Posant la mà a l’espatlla a l’adolescent que vaig ser i oblidant-me dels meus setanta-set anys, vaig abocar-me a escriure aquesta appassionata història d’amor. Ha estat escrita, doncs, acceptant tots els riscs, fins el de no connectar amb l’home d’ofici, però sí, i plenament, amb el lector, si més no, amb la mena de lector encara amb suficient interès per a comunicar-se amb la gent que, en vista de l’espectacle que estem representant entre tots, ha triat de practicar l’amor, el més vell i al mateix temps un dels més bells “oficis”.»

Apocalipsi blanc

El premi Josep Pla 1999 ens endinsa dins els terrenys sempre fascinants de l’aventura. Apocalipsi blanc és el relat de les peripècies de Llorenç Pàmies, orientalista català que, l’any 2010 (després d’alguns terribles desastres naturals que han commogut el món i a les envistes de la Tercera Guerra Mundial), forma part, juntament amb sis científics més de procedència internacional, de la Missió Imazighen de la Unió Europea, que té per objectiu rastrejar el Marroc a la recerca de proves científiques que corroborin o desmenteixin els rumors sobre noves pràctiques satàniques i antropòfagues en el nord del continent africà. Ben aviat, Llorenç Pàmies i els seus companys sabran que la clau de tot plegat es troba en el terrible i enigmàtic Khaled, profeta apocalíptic, líder d’una secta d’assassins místics, i remuntaran les aigües del riu Dadès a la seva recerca. El seu itinerari, però, es convertirà en un profund aprenentatge de l’horror i la mort, que Francesc Puigpelat ens ofereix amb una prosa rica i vibrant, amb un estil contundent i clar, amb un relat admirablement construït la lectura del qual resulta impossible d’abandonar un cop encetada.

Aplec de rondaies mallorquines

Les rondalles mallorquines són contes populars de l’illa de Mallorca, de tradició oral que passaven de boca en boca i de generació en generació. Aparegueren en forma escrita a partir d’una sèrie de recopilacions recollides i literaturitzades per en Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda sota el pseudònim de Jordi des Recó i que es publicaren a partir de 1880 amb el títol: Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Recó.