28913–28928 di 72034 risultati

Doctrina pueril

La Doctrina pueril (1274-1276) és una obra catequètica presidida per la preocupació lul·liana d’assegurar davant d’un públic laic les veritats bàsiques de la fe cristiana. L’assoliment dels mínims doctrinals condensats al catecisme ha d’afavorir una valoració correcta d’altres coneixements més subtils, als quals Llull no volia renunciar. La fe exerceix un paper important en el procés que porta la raó humana, mitjançant un ús adequat del coneixement i d’acord amb la primera intenció, fins a la veritat. Dos terços de la Doctrina pueril s’organitzen a partir dels diversos elements que conformen les beceroles de la doctrina cristiana, la resta és una amalgama de matèries diverses, on les ciències de la natura tenen un paper destacat.

Doble indemnització

Tots els assassins que treballen a sang freda confien que no seran descoberts. Però Huff feia una mica més que confiar-hi: n’estava segur. Era un expert, coneixia les regles del joc que tantes altres vegades havia jugat al costat de la companyia d’assegurances. La combinació, doncs, era allò que se’n diu impecable. Però mai no se li havia acudit un detall elemental: que en un crim, la primera cosa que sobra és un còmplice. I el tenia. I quin còmplice! Per això tot va anar bé mentre no es van fer nosa. Però aleshores… La lluna.

Divergent

La ciutat de Chicago està dividida en cinc faccions i cadascuna d’elles es dedica a cultivar una virtut particular: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Als setze anys, els joves han d’escollir de quina facció volen formar part definitivament. La Beatrice dubta entre quedar-se amb la seva família o ser qui realment és. No pot tenir les dues coses. I prendrà una decisió que sorprendrà a tothom, sobretot a ella.

Un dissabte, amb els amics

Les vides d’en Matteo, en Gianni, la Giulia, l’Anna, en Fabio, l’Andrea i la Renata estan marcades des de la infantesa amb nafres d’aquelles que queden sepultades en zones secretes de la consciència, i que ressorgeixen, agreujades, durant les revoltes i autoafirmacions de l’adolescència. Podríem pensar que amb la maduresa, quan les parelles s’estabilitzen i les vides semblen encarrilar-se en la comoditat burgesa, arribaria una certa tranquil·litat i pacificació. Però res d’això, ben bé al contrari: l’edat adulta és el moment perfecte perquè tot emergeixi de nou i els elements psíquics es combinin en una estranya barreja que els farà explotar, com si un alquimista insensat hagués jugat durant massa temps i amb massa sort. Amb una llengua eixuta, esmolada, sense concessions a l’expressivitat del sicilià ni a cap altra de les formes de pietats que sovint trobem a la prosa de Camilleri -la ironia, la tendresa o la comprensió per les febleses humanes-. Un dissabte amb els amics ens presenta un drama contemporani implacable, en el qual cada personatge és lliurat a la seva condemna i a la deriva inexorable de les seves accions.

Dispara, jo ja sóc mort

Hi ha moments a la vida en què l’única manera de salvar-te és morint o matant. Amb aquesta frase implacable i contundent comença la nova novel·la de Julia Navarro, una història inoblidable protagonitzada pel jueu Samuel Zucker, que al final del segle XIX arriba a Jerusalem fugint de la Rússia dels tsars, i els Ziad, una família musulmana que li vendrà una part de les seves terres i l’acollirà amb amor a la nova terra promesa. Entre en Zucker i l’Ahmed Ziad naixerà una amistat que es mantindrà sòlida i indestructible generació rere generació, aliena als conflictes religiosos, a la traïció i a la intolerància, a la violència i a la venjança que s’han anat covant en un territori marcat pel dolor i la mort, però també per l’amor i les ganes de viure. «Els personatges d’aquesta novel·la viuen amb mi, m’han ensenyat molt, formen part ja de la meva història personal». Julia Navarro

Disbauxes

Disbauxes és, per als refinats, una font de plaers incomparables», afirma l’autor al final del llibre. Compartim la seva opinió. Potser és, però, alguna cosa més. Publicat per primera vegada l’any 1937, el llibre constitueix l’expressió dels gustos eròtics d’una societat frívola i despreocupada la qual, sense saber-ho, s’acostava inexorablement a la seva destrucció. Novel·la molt fetitxista, signada per un misteriós G. Donville, ens detalla la llenceria més luxosa que portaven les dones dels anys trenta. En aquesta versió afegim algunes de les il·lustracions originals de Herric, pseudònim de Charles Hérouard, prolífic il·lustrador de principis del segle XX.

Dins la ment de l’hipnotitzador

No t’atreviràs a obrir cap finestra, ni a apagar cap llum, però, com ho sabràs que l’assassí no és a dins, ja? Amb el nou thriller de l’escriptor més macabre de la intriga escandinava, no t’atreviràs ni a tancar els ulls. Un estrany vídeo arriba a comissaria: imatges d’una dona gravades des de l’exterior de casa seva. Uns quants dies després, la dona apareix assassinada; ha mort dessagnada per incomptables ferides al coll i a la cara. Quan, al cap de poc temps, arriba un nou vídeo a comissaria, els policies no en tenen cap dubte: es tracta d’un assassí en sèrie i han d’actuar contra rellotge. Però, com poden atrapar aquest maníac depravat que assetja les seves víctimes, fa públiques les seves intencions i immediatament assassina amb brutalitat animal? N’hi haurà prou amb un hipnotitzador per deturar aquest degoteig constant de sang que té atemorida la població i porta de corcoll els investigadors? Foscor, sang, hipnosi, interrogatoris poc convencionals i mentides inconscientment sinceres en la cinquena novel·la de l’autor suec més diabòlic. Si l’obres, no oblidis tancar-te amb pany i clau.

Dins el darrer blau

Dins el darrer blau comença amb un episodi d’allò més suggerent, com una aventura de novel·la bizantina, es desplega en una brillant constel·lació de personatges i es dirigeix cap al final tràgic que coneixem a través de la història en passatges que van del grotesc i l’amarg d’algunes situacions a magnífiques descripcions que situen el lector, per molt entès que sigui, per molt que conegui la història, davant la meravella del descobriment de la literatura, de la força subjugant de la narració. Tres mons s’entrecreuen en la Mallorca de finals del segle XVII: el de la gent de bé, cortesans, comerciants, frares ambiciosos o erudits barroquitzants, servidors de la Inquisició… El de la gent del poble, pagesos i artesans, bandolers o meuques (la inoblidable Coixa…). I, sobretot, el de la gent del carrer, criptojueus i conversos, guardians de la seva tradició o confidents atemorits, amb l’horitzó impossible d’una fugida cap a la llibertat que s’acabarà en la humiliació o en les flames de l’últim Auto de Fe: ho diu la història, però en la novel·lació de Carme Riera la història es transforma en vida palpitant, en respiració i passió, i, sobretot, en pietat pels botxins i les víctimes.

Un dinar un dia qualsevol

Personatges reals, com ara Paco Roig, barrejats amb d’altres de ficticis, com un alter ego de l’autor, un periodista que vol descobrir la veritat del modus operandi a la ciutat de València.

Dimonis íntims

En aquest llibre, Xavier Rubert de Ventós mira de complir el propòsit anunciat a Ofici de Setmana Santa (1978), el d’explicar només allò que experimenta a flor de pell, de parlar desvergonyidament de les seves vergonyes, càndidament de les seves manies i passions, d’embolcallar mentides i veritats fins a fer-les pràcticament inextricables: «Jo només escric», diu l’autor, «quan les sensacions o idees se’m fan dimonis íntims que intento foragitar amb la literatura. Però no resulta fàcil sentir ni pensar amb naturalitat i seguretat, superar els propis vertígens i censures, deixar avançar la ment amb la confiança que trobarà el que busca, la mateixa confiança amb què el rei s’asseu sense mirar enrere, segur que trobarà la cadira que algú li haurà acostat. »Un entorn raonablement sensual i fins i tot una relativa gimnàstica sexual ajuden sens dubte l’esperit: el que aquest no admet és cap lligam sentimental. Al cervell no li roba energia el moblament sensual o l’erotisme profilàctic, és a dir, tot allò que apaivaga un cos que ha de funcionar alhora com la seva font d’energia i el seu instrument. El pensament ens permet, doncs, el que ens estabilitza però no el que ens mobilitza; tolera el que ens gratifica però no el que ens sedueix. Més que en la repressió, el pensament i la cultura es basen en la fredor, s’aixequen sobre l’egoisme i es mantenen a força de narcisisme. Ens perdonen tal volta els plaers, però mai els amors».

Dimonis de Formentera

Dimonis de Formentera és, abans de res, un càntic d’amor, una gran història ambientada en el Mediterrani, que ens durà a recórrer Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera en un viatge èpic desbordant de romanticisme i fantasia. Dimonis de Formentera beu de fonts tan diverses com Tolkien, I.R. Eddison, T.H. White, Isidore Ducasse, Lord Dunsany o l’autèntic pare de la literatura fantàstica: Homer. Amb uns personatges enlluernadors, un vocabulari esplèndid i una escriptura acurada, no trobareu en ell una lectura apta per a lectors novells o amants de la lectura fàcil i oblidable: Joana Pol ens presenta un llibre per a assaborir i gaudir no tan sols uns pocs moments, sinó per a sempre.

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

«La vida i els llibres m’han acompanyat mentre intentava d’aprendre l’ofici d’escriure. Si m’obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. Però tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s’han anat transformant en les meves pàtries. Primer t’ho trobes, després ho esculls. Aquest llibre, doncs, és un recorregut personal per aquestes pàtries: les lectures, l’aprenentatge de viure i Barcelona, la real i la imaginada, s’hi barregen.» Digues que m’estimes encara que sigui mentida és el resultat dels apunts que Roig redactava paral·lelament a la publicació dels seus llibres fins a la seva prematura mort el 1991.

Digue’m qui sóc

Un periodista rep la proposta d’investigar la vida de la seva besàvia, Amèlia Garayoa, una dona de la qual només se sap que va fugir i va abandonar el seu marit i el seu fill poc abans que esclatés la guerra civil espanyola. Per rescatar-la de l’oblit, n’haurà de reconstruir la història des dels fonaments i fer encaixar, una a una, totes les peces de l’immens i extraordinari trencaclosques de la seva vida. Marcada per quatre homes que la van fer canviar per sempre, la història d’Amèlia és la d’una antiheroïna presonera de les seves contradiccions, que cometrà errors i no acabarà mai de pagar-los, i que patirà en pròpia pell la crueltat del nazisme i de la dictadura soviètica. Digue’m qui sóc és una novel·la plena d’intriga, política, espionatge, amor i traïció. Des de l’Espanya republicana fins a la caiguda del Mur de Berlín, passant per la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda, retrata de manera apassionant el segle XX. «Un relat polític, social i humà del passat més immediat».

Difunts sota els ametllers en flor

Difunts sota els ametllers en flor és una novel·la de construcció informal, multitudinària i irisada, plena d’ironia i de tragèdia, de poesia i d’acció, de realisme i d’imaginació, de sensualitat, construïda amb un idioma vellutat i fresc. Els seus trenta-dos capítols són una desfilada de personatges que es llancen a jugar, amb avidesa, la seva carta dins la vida i el món, per acabar morint sota els ametllers en flor, car el llibre se centra entorn de la gent i la vall d’ametllers d’Andratx, mitificada per l’autor. Guanyadora del Premi Josep Pla 1969, Difunts sota els ametllers en flor és un dels llibres més bells i violents de la literatura catalana d’avui.

Dies tranquils a Clichy. Mara-Marignan

Dos relats que ens porten al París nocturn, prostibulari i sòrdid dels anys 30. «Montmartre és vell, descolorit, deixat, obertament depravat, mercenari, vulgar. Es més repugnant que no atractiu, però insidiosament repugnant, com el mateix vici». Així parla l’americà que es passeja per la plaça de Clichy mentre cerca poder exercir, tothora, fins a l’esgotament, fins a la destrucció, si cal, aquest insidiosament repugnant vici. Dones estranyes, no sempre belles, però sempre ràpides, jovenetes que fugen de casa i esdevenen autèntiques iniciades, dos homes, dos americans, que lloguen i tornen a comprar la màquina d’escriure per poder pagar-se el clau de torn, i París, un París arrogant i alhora salvatge, fet de totes les experiències i de tots els color amb què la ment, no sempre clara de Henry Miller, el vol pintar.

Dies de frontera

Aquesta novel·la comença amb un petó llarg davant la porta d’uns grans magatzems, entre vianants carregats amb bosses de plàstic. Qui són ells dos? Tardarem a saber-ho. Els protagonistes de la novel·la es diuen Pau i Teresa i són membres d’una parella de fet que es va prorrogant de manera automàtica, fins que es produeix el que ell anomena “la relliscada”, que té com a conseqüències un daltabaix emocional, un canvi de domicili i també un viatge a la frontera. En Pau i la Teresa es troben en trànsit, però no saben cap a on. Al capdavall, la provisionalitat també és provisional. Més d’un centenar de capítols, sovint brevíssims, formen una imatge en moviment, que sedueix, commou i diverteix el lector. Dies de frontera és una novel·la sobre les parelles que triem, els pares que ens trobem i els fills que portem –o no– al món. I també sobre la joventut, una malaltia benigna de què cada generació tarda més a guarir-se. “En Pau, que és un home d’espais, conviu a gust amb els mapes. La Teresa, que és una dona de temps, prefereix la música”.