28721–28736 di 72802 risultati

Més ràpid que l’ull

En aquest recull de contes, Bradbury presenta, amb una habilitat digna dels millors mags, vint-i-una històries de tots colors, de la quotidianitat més mundana a la fantasia més torbadora. Són unes pàgines plenes de personatges sorprenents: hi ha l’home que crea simfonies amb el cant dels ocells, la parella d’ancians que competeixen en un peculiar joc assassí, els fantasmes de Laurel i Hardy, el rei de les pistes de ball o un matrimoni que —renovat molècula per molècula al cap de nou anys— decideix tornar-se a casar.

Més enllà del límit i altres contes

Els quatre contes inclosos en aquest recull sorprendran més d’un lector per la varietat de la seva temàtica i per la seva riquesa estilística. Aquest Kipling ens porta una història d’engany a A la casa de Suddhoo, una d’amor i violència interracial a Més enllà del límit, un final inevitable d’un fumador d’opi a El Portal de les Cent Afliccions i un final inesperat a La història de Muhammad Din.

Un mes amb Montalbano

El comissari Salvo Montalbano viu i treballa a Vigata, la població siciliana on tenen lloc la major part de les seves investigacions. Acompanyem el comissari durant trenta dies de feina i al llarg d’una trentena de casos. El mostrari de delictes és ben divers (suïcidis, estafes, vendettas…) i a vegades Montalbano arriba massa tard. La casuística és àmplia: són delictes d’amor, d’interessos mafiosos, d’ambició i d’exaltació; delictes comesos per joves i grans, homes i dones, gentils i maleducats, lascius i moralistes, cultes i ignorants. A totes aquestes aberracions s’hi contraposa la humanitat de Montalbano i el seu personalíssim estil, la seva moral fatalista i les virtuts que sempre l’acompanyen: la intel·ligència, la ironia, la pietat. En poc temps, el comissari Salvo Montalbano s’ha convertit a Itàlia en un fenomen popular, entranyable com els detectius Carvalho o Maigret, un personatge tan viu com una persona del carrer.

Merda d’infància

«El nostre verb “recordar” conté la paraula cor. Ve del baix llatí “recordare”, que es compon del prefix “re” (de nou) i un element, “cordare”, format sobre el nom “cor”, “cordis” (cor). Antigament es creia que era al cor on residia la memòria (…). La meva no va ser una infància de merda. Però sí que és cert que a la meva infància i joventut hi va haver merda. Sóc lector de biografies i he escrit un fragment de la meva. Records personals viscuts i sentits. Res d’important malgrat el que em va semblar en el seu moment… Aquí només hi ha vida, amor, treball i mort. El de sempre. El que és normal…».

La meravellosa medecina d’en Jordi

Moltes velles són amables i s’ho passen molt bé menjant pastissos de crema. L’àvia d’en Jordi, no: sempre està rondinant i queixant-se, i renya constantment el seu nét, i té els costums gastronòmics més fastigosos del món. Li agraden les erugues, i els llimacs amb col, i les tisoretes amb api. És tan horrible i tan antipàtica que en Jordi decideix actuar. I, així, prepara una medecina meravellosa, una mena de poció màgica que produeix uns resultats fantàstics en l’àvia i en tots els animals que la proven.

Mentre Barcelona dorm

«Algunes nits encara em desperto. Em sembla que torno a sentir el telèfon. Com aquella nit.» La penúltima del segle, la nit del dia en què un jove executiu i una periodista econòmica d’un diari de Barcelona se senten acorralats. El mateix dia en què un vell amic de tots dos, professor universitari en atur, s’ha cansat de viure sempre a l’ombra de l’èxit i de l’amor. I abans que caigui el segle se sabrà per què unes mans han anat al coll de la periodista. Però per saber-ho, la veu que ens explica la història haurà d’explorar els tèrbols lligams entre tots tres i recular fins al que va passar seixanta anys abans en una illa solitària i anònima.

Mentre agonitzo

Relata la peripècia d’una família de blancs pobres, els Bundren, que recorren els paratges rurals del Sur amb el cadàver de l’esposa i mare en un taüt per enterrar-la en una parcel·la de la seva propietat. Aquesta aventura tragicòmica, en la que es barreja un humor un punt àcid amb la més arravatadora desolació, està narrada mitjançant una successió de monòlegs interiors dels diversos personatges: el patriarca familiar, els fills i la pròpia mort, que parla al lector des de «l’altre costat», des del més enllà. I en aquest viatge amb ressons grotescos de la Odissea homèrica i d’episodis bíblics, Faulkner introdueix els temes i obsessions que fecunden la seva literatura: la decadència del Sur, el viatge iniciàtic, la culpa que turmenta als personatges, la transgressió i el seu càstig, el pes opressiu del passat.

Mentiders

Dos policies de Londres es troben en la situació d’haver de comunicar una mala notícia a un matrimoni, la Nit de Nadal. I no s’hi veuen en cor del tot. Per no fer mal a aquesta pobra gent, mentint o be deixant que els malentesos vagin creixent, permeten que les situacions es vagin complicant cada vegada més, fins arribar a límits indescriptibles. Mentiders és una obra que tot i contenir molts dels elements típics de la comèdia clàssica, renova el gènere introduint nombroses variants. Hereva de Pel davant i pel darrere de Michael Frayn, es composa d’un text boig, ràpid, fresc i divertit, una col·lecció de personatges radicalment contraposats i un conjunt de situacions que porten a l’espectador del surrealisme al deliri passant per tocs de drama.

Menja, resa, estima

Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit. Un bon dia, Elizabeth Gilbert, després d’un desengany amorós i un divorci traumàtic, va decidir començar de nou i emprendre un llarg viatge que la va dur successivament a Itàlia, l’Índia i Indonèsia, tres escales geogràfiques que es corresponen amb les etapes de la seva recerca interior. La novel·la autobiogràfica d’Elizabeth Gilbert mostra el que passa quan decidim agafar les regnes de la nostra vida. Menja, resa, estima proposa un viatge de revelació, equilibri i pau interior. Potser aquest llibre no ens canviarà la vida, però ens obrirà els ulls.

Memòries!

«Per què escriure novel·les si es pot dir la veritat?», va escriure Matthew Tree en un relat anterior, i amb aquest llibre breu de memòries demostra que, efectivament, es pot dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat si un realment té ganes —i la necessitat— de fer-ho. Farcit d’anècdotes, Memòries! explica els anys formatius de l’autor a Londres, des d’una escola d’elit fins a l’atur crònic, passant pel moviment anarquista ben actiu de l’època, seguit del trasllat a Barcelona i la trobada d’una pau relativa, de cap de setmana, a les platges del Maresme, on finalment va començar a resoldre els problemes causats per una malaltia mental que havia afectat tot el període anterior. Una història personal escrita per algú que creu que totes les històries personals poden ser fascinants, si un troba la manera d’explicar-les. Memòries! és un llibre a la vegada apassionant, inquietant i extraordinàriament sincer.

Memòries d’una puça

Segurament, una puça enganxada a la pell d’un gos o d’un gat —encara que l’un sigui un llebrer d’allò més aristocràtic, l’altre un persa refinat i tots dos tinguin un pedigrí d’aquells que et deixen garratibat—, no deu tenir gaire cosa interessant a dir fora d’explicar-nos la manera de protegir-se de les gratades de l’animal o dels productes antiparasitaris. ¿Què passa, però, quan ens trobem amb una puça instal·lada al cos d’una noia jove i atractiva; amb una puça intel·ligent i disposada a contar-nos tot el que pot observar des dels diversos indrets del cos femení que li serveix alhora d’aliment i d’aixopluc? Per obtenir la resposta, només cal que el lector obri aquest llibre per la primera pàgina. Segur que no el deixarà fins a l’última… Aquesta obra va ser publicada per primera vegada a Gran Bretanya el 1881, i traduïda al francès nou anys després. Al nostre país no faria la seva aparició fins a un segle més tard, el 1997. El desconegut autor d’aquest biografia descriu amb sorprenent llibertat les luxúries i perversitats més prohibides per l’estricta moral victoriana, alhora que carrega contra la hipocresia de l’Església i els costums sexuals de l’època.

Memòries d’un futur bàrbar

Montserrat Julió descriu amb una sorprenent capacitat d’anticipació, realisme i exhaustió, un avenir apocalíptic basat en l’afebliment de la capa d’ozó i alteracions en el camp de la genètica, aspectes inèdits al moment de la redacció i inquietantment presents ara. Alhora que assistim a l’extinció de la raça humana, ens endinsem en una crítica política i social anti-utòpica, a manera d’advertència del context històric mundial i espanyol de la dècada del 70.

Memòries d’Adrià

Adrià: un emperador que se sent «responsable de la bellesa del món», una vida dilatada i un regnat pacífic —gairebé—, i una lenta malaltia que posa fi a tota una elaborada planificació de l’imperi més vast de l’antiguitat, que sega una concepció de l’existència sòbria i alhora oberta als plaers, grega en la mesura i l’acompliment, i un ideal platònic, el del poder exercit per un emperador-filòsof que només amb Marc Aureli aconseguirà de ser una realitat. Tot això fa la vida d’un home que ens ho conta quan ja la mort pot donar un sentit a tot el viscut, estimat, sofert, desitjat, imaginat… I un nom que en la seva breu aparició engloba i resumeix tots els caràcters trets principals d’aquesta vida: Antínous. Adrià, Antínous i Marc Aureli, destinatari de les memòries d’un dels darrers «esperits lliures» de l’edat antiga. Marguerite Yourcenar ha sabut mimetitzar amb profunditat tot el gavadal d’impressions subjectives que un home pot acumular al llarg dels anys, i no un home qualsevol, sinó el millor del seu segle, el que veu l’esdevenidor, el que viu cada moment com si fos únic i irrepetible, i alhora previst i lligat al seu destí, el que persegueix l’ombra de l’estimat enmig de les creixents tenebres. Marguerite Yourcenar ha construït una novel·la que no pot ser llegida superficialment. Tot és, aquí, com en la vida d’Adrià, mesurat, potser en aparença fred i racional, però la passió resideix en el contingut, no en el continent. I en el més petit detall habita la perfecció: com en un camafeu grec.

Memòria de sang

Barcelona, 1851. Aquesta és la història del jove Joan Gort qui, amb només catorze anys, viatja amb el seu pare de Reus a la ciutat de Barcelona, però el que havia de convertir-se en un moment feliç es transformarà en una tragèdia quan un inesperat succés té lloc durant la nit de Sant Joan de 1851. El destí del noi canviarà per sempre i el portarà d’una Barcelona putrefacta i pudent fins al desert gèlid del Marroc, a Tetuan. El nostre heroi, Joan Gort, passarà del caos de la ciutat al caos de la guerra, allistant-se dins dels Voluntaris de Catalunya, un batalló sense organització ni disciplina. Allà haurà de conviure tant amb la ment tortuosa del general Prim com amb l’objectiu del seu padrí, el comandant Sugrañes, qui vol aconseguir per sobre de tot la victòria del seu batalló. Joan Gort serà un dels protagonistes entre aquells milers de soldats que van lluitar en una gesta sagnant. El furor de la guerra. La història d’uns homes units per la terra, pels ideals. La història d’un heroi lligat al passat, a la venjança i a la necessitat de reparar allò que va succeir una tràgica nit de Sant Joan, perquè entre el vent del desert sobrevola l’enemic i el rastre violent del record, de les persistents petjades de la memòria de sang.

La memòria de les formigues

La memòria de les formigues és una novel·la profundament optimista, viva, palpable i que s’amolla i es va enroscant a poc a poc entorn del lector, fins que finalment aconsegueix ficar-se sota la pell completament. «Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran… Una dona sola és una dona sola; una dona sola al costat del mar és l’infinit». Qui diu aquestes paraules és la Joana, una dona de quaranta-dos anys que neteja la sorra de la platja amb un tractor, però no sempre ha fet això, abans feia una feina de prestigi i responsabilitat. Mentre neteja la platja pensa en el sentit de l’existència, en la seva història i en el passat de totes les persones que ha conegut. I tot això ho escriu en el quadern de les catorze papallones que ha trobat a la platja. El quadern de les catorze papallones és el quadern que escriu la Joana per explicar-li el món a la seva filla Maria, una nena de set anys: «Jo he començat a escriure per explicar-li el món a la meva filla, perquè quan sigui gran no senti que tothom li va explicar una gran mentida». En aquesta llibreta hi trobem, a més a més dels pensaments de la Joana, les trucades de la Neus, una senyora de vuitanta anys que va a enterraments i els explica a la Joana per telèfon; les converses surrealistes que la Joana té amb el Jofre, el seu home; els diaris de la iaia, l’àvia morta de la Joana; unes entrevistes perdudes a porters; els contes que la Joana escriu per quan la Maria sigui gran; la correspondència per MAIL de la Joana amb la seva amiga Lenka, una amiga txeca que va conèixer vint anys enrere quan totes dues eren Erasmus a Anglaterra… i moltes altres històries. Totes elles busquen entendre una mica més el sentit de tot plegat. El lector va avançant enroscat dins d’una novel·la-riu que se l’endurà des de la sorra de la platja fins mar endins.

Memòria d’uns ulls pintats

Quatre amics, dos nois i dues noies nascuts el 1920, creixen junts al barri obrer de la Barceloneta. Comencen a descobrir el món en un ambient humil i llibertari, i la proclamació de la República els obre un amplíssim horitzó de possibilitats, il·lusions i esperances. Però la Guerra Civil i la posterior repressió franquista ho estronquen tot. La vida de tots quatre i de les seves famílies queda marcada per l’impacte d’uns fets històrics que influeixen d’una manera especialment tràgica en la relació d’amor i d’amistat entre els dos nois, Germinal i David. El mateix Germinal, ja vell, narra la seva experiència escruixidora a un jove director de cinema que busca argument per fer una pel·lícula històrica. Reconstrucció vivíssima d’un període sovint mal explicat, Memòria d’uns ulls pintats és, per damunt de tot, una extraordinària història d’amor.