28481–28496 di 72034 risultati

Estupor i tremolors

La protagonista d’aquesta història, la mateixa Amélie, explica en primera persona el claustrofòbic món d’una empresa japonesa, amb jornades de deu hores, una jerarquia asfixiant i una submissió que l’obliga a fer les feines més humiliants. A poc a poc, Amélie anirà sucumbint a les exigències de la companyia i tota la seva vida —i fins i tot la seva personalitat— acabarà engolida per la infernal inèrcia creada, acceptant situacions esperpèntiques que voregen l’absurd. Estupor i tremolors, expressió que fa referència a l’estat d’insignificança amb què, en l’antic protocol imperial nipó, cal adreçar-se a l’emperador, va causar una gran commoció a França, tant per la seva qualitat literària (Gran Premi de l’Acadèmia Francesa), com per l’èxit de vendes i el debat que va generar, a punt de provocar un conflicte diplomàtic entre França i el Japó per la radiografia despietada que fa de la societat japonesa.

Estudi en lila

Val més enginy que força, ens ve a dir amb tota la seva actuació na Lònia Guiu. I val més el sentiment que la moral del triomf, també. Per celebrar els seus èxits i les seves relliscades, la detectiva mallorquina es compra un pintallavis per la seva col·lecció i quan està enfadada la fa pagar al seu ajudant Quim. Na Lònia Guiu ens explica aquesta aventura trepidant enmarcada en una Barcelona viva i actual, i marca les pau­tes d’una nova manera de fer en la professió literària de detectiva dels anys vuitanta.

Estudi en escarlata

Sherlock Holmes va fer la seva primera aparició en aquesta novel·la, on el seu autor, Arthur Conan Doyle, va introduir el personatge del doctor Watson, company inseparable del detectiu, en la història d’un doble assassinat. El relat està estructurat en dues parts. A la primera, dos crims tenen trasbalsats els policies de Scotland Yard, però Sherlock Holmes, aplicant el seu mètode detectiu basat en l’observació de les proves, atrapa l’homicida. A la segona part, el criminal explica els motius de la seva conducta en un apassionant relat ambientat en la conquesta de l’Oest americà per part dels mormons.

L’estret camí cap al nord profund

Dorrigo Evans recorda les seves vivències com a presoner dels japonesos en la construcció del Ferrocarril de la Mort durant la Segona Guerra Mundial. Una tasca que europeus i americans havien definit com a impossible i que el Japó vol acomplir per guanyar la guerra i controlar tota Àsia. Dorrigo, responsable de la vida de més de mil homes, farà l’impossible per salvar-los del destí gairebé inevitable i acceptarà representar el paper de líder, d’exemple, que tots necessiten però que ell no creu que sigui. En unes condicions infrahumanes, es resigna a sobreviure sense amor. Al camp de presoners intenta que els seus homes resisteixin el còlera, la fam i les tortures fins a l’endemà. Acabada la guerra i convertit en heroi, Dorrigo formarà una família i mirarà d’honorar i recordar els seus companys morts, però res d’això no importa si no pot estar amb l’única persona a qui ha estimat de debò.

Estremida memòria

Un cop recuperada de l’oblit, la sinistra comitiva torna a posar-se en camí abans de l’alba. Però no arribarà solament a la Mequinensa de 1877; ho farà també a la de 1995. I més d’un es preguntarà si convenia esquinçar el sudari de boira amb el qual la memòria col·lectiva, estremida per aquells esdeveniments ignominiosos, els havia amortallat feia més d’un segle…

Estranys en un tren

“Ei! Quina idea que he tingut! Podríem assassinar-los tots dos i beneficiar-nos-en. Jo mataré la teva esposa i tu mataràs el meu pare! Ens hem trobat en aquest tren i ningú no sap que ens coneixem! La coartada de cada un de nosaltres és perfecta. Te n’adones?”. Des d’aquest moment i sense ser-ne conscient, Guy Haines ha contret amb Charles Bruno un deute que el convertirà en l’assassí d’un desconegut. La meticulosa preparació del crim esdevindrà un inquietant malson d’inevitables conseqüències. Som davant d’una autora que, com va dir Graham Greene, “ha creat un món propi -un món claustrofòbic i irracional- en el qual cada cop que hi entrem ho fem amb la sensació de jugar-nos-hi la pell”. Aquesta novel·la, sense cap mena de dubte la millor de Patricia Highsmith, s’ha convertit també en un clàssic del cinema en la coneguda versió d’Alfred Hitchcock.

L’estranya

Viktor Askenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida. Els seus col·legues de la universitat l’han pres per foll: no cal trencar amb les convencions burgeses; mai, sota cap concepte, no s’ha de capgirar l’ordre establert. Però ell necessita seguir aquest impuls, no pot fer com si res no hagués passat; perquè de cop ha vist, com si li hagués caigut una bena dels ulls, que el sentit de l’existència passa per volar, però encara més lluny, perquè sap que aquest canvi és només un pont que el conduirà a conèixer la felicitat o, més aviat, el perquè de l’ésser humà. En un relat delicat i ple de subtilesa, Márai retrata de nou la burgesia, les convencions socials i, sobretot, la recerca de sentit de l’existència, que passa en aquest cas per fugir de les convencions i anar més enllà.

Un estrany a la meva tomba

Era més que un somni. Daisy Harker acabà per descobrir que la tomba era dalt al petit cementiri de la ciutat i que duia la data de quatre anys enrera, quan devia haver mort… Però era viva, i a la tomba hi havia algú altre, un desconegut que s’havia llevat la vida i va deixar-la amb un sentiment de culpabilitat que no tenia explicació… Calia informar-se, reconstruir un dia perdut, esbrinar per què el nom d’una noia mexicana l’obsessionava… Un crític americà diu que dormir nou hores cada dia és molt convenient, però que s’acontenta dormint-ne una tercera part, si pot passar les altres dues en companyia d’un llibre de Margaret Millar. No ens estranya.

Estiu

El Costumari Català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari Català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest quart volum, dedicat a l’estiu, recull dades des del 22 de juny fins al 30 de setembre.

Estimada Marta

En els quinze poemes d’Estimada Marta, Miquel Martí i Pol segueix un procés de coneixement interior plenament lligat a l’experiència personal. Ara, però, inicia una etapa nova en la qual unes enormes ganes de viure es tradueixen en una represa del tema amorós. En els poemes, les paraules, de gran densitat i capacitat de suggestió, estan expressades amb senzillesa.

Estem ben trastocats

Vet aquí una vegada un pare i una mare que tenien dues filles, i els van prometre que se les estimarien totes dues exactament igual. No sempre és fàcil ser humà. Prou que ho saben les germanes Rosemary i Fern Cooke! Sobretot la Fern; i tant, pobra Fern… Un dels llibres amb l’argument més fascinant i sorprenent amb què heu ensopegat mai.

Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song

Shi Bo, escriptor i cal·lígraf xinès, ha seleccionat, traduït i il·lustrat una seixantena d’antics poemes xinesos que pertanyen als més brillants poetes de diferents èpoques. D’una manera molt suggeridora, els ha reagrupat sota el tema de les quatre estacions: primavera, estiu, tardor i hivern. Tot plegat és un festí per als amics dels bons llibres, de la poesia oriental i de l’art propi de la rica civilització xinesa.

Espiral

Després de l’èxit de la novel·la L’home manuscrit, Manuel Baixauli ha reprès, refet i ampliat el llibre de micro-relats Espiral, guanyador del premi Ciutat de Badalona de narrativa. Es tracta d’un brillant conjunt de peces brevíssimes molt imaginatives i sorprenents on Baixauli s’atreveix amb tots els grans temes: la família, els records, la mort, l’amor… sempre amb grans dosis d’imaginació.

Espill

Espill, també coneguda com Llibre de les dones, és una de les grans obres de la literatura medieval en valencià. Escrita per Jaume Roig en versos de quatre síl·labes, sol es conserva un manuscrit, malgrat que durant el segle XVI va ser imprès tres vegades, prova del seu notable èxit. Escrita aproximadament en 1460, el mateix any que Joanot Martorell va començar el seu Tirant lo Blanch. Jaume Roig parla en primera persona narrativa dirigint-se a Baltasar Bou, el seu nebot en la ficció, per a explicar-li com li han maltractat les dones al llarg de la seva desgraciada vida i per a convèncer-ho que ha de viure al marge d’elles si vol obtenir la salvació. L’obra és una llarga diatriba contra les dones, que són totes malvades, excepte Isabel Pellicer (l’esposa real de Jaume Roig) i de la Verge María.

Espies de Montsoriu

Martí de Montagut marxa de les terres de l’Ebre fugint dels atacs de l’exercit de l’Infant Jaume. A Tortosa va perdre la seva família després de veure’s sorprès per una batuda. Buscarà una vida nova al vescomtat de Cabrera on Bernat II és el senyor de Montsoriu i la pesta negra i els pagesos de remença són els protagonistes. Allà mirarà d’ocultar la seva condició de cavaller, però les seves maneres de fer el delaten i acabarà servint a Timbor de Fenollet, el qual li encarregarà la missió de guardar les esquenes del seu home Bernat de Cabrera que serveix al rei Pere el Cerimoniós davant dels interessos dels unionistes d’Aragó i València. En aquesta feina l’ajudarà Attó de Torrella, Abat de Breda, i un malfactor anomenat Fageda. Aquesta historia, situada al segle XIV i amb l’escenari del majestuós castell de Montsoriu que està en plena reforma, la muralla d’Hostalric i el monestir de Sant Salvador de Breda ens relata les aventures d’un home que va decidir servir a una de les nissagues més importants del Catalunya. Tota aquesta trama es revela en uns documents trobats al segle XXI. L’any 2003, un comissari, prop de la jubilació anticipada, troba en un mercat d’antiguitats un petit cofre que conté quatre pergamins. Amb maniobres poc legals aconsegueix desxifrar aquells documents i amb això es revela un dels texts més importants del gòtic català. Actualment els pergamins es troben desapareguts i les fonts oficials diuen que de fet mai han existit, però a dia d’avui encara es conserva una còpia del relat que aquells pergamins contenien. Aquesta és la història d’aquells fets i el seu desenllaç.

Esperant els bàrbars

Esperant els bàrbars és una novel·la apassionant i plena d’intel·ligència: gairebé una al·legoria a l’estil d’Orwell. J. M. Coetzee crea, amb una mestria punyent i difícil d’oblidar, un ambient mig històric i mig futurista que serveix de teló de fons a la lluita entre la intel·ligència individual i la submissió a les raons d’Estat, a les disputes entre l’Imperi –fortificat i recelós– i els anomenats bàrbars. S’ha vist en aquest espai mític algunes analogies amb l’apartheid sud-africà, però probablement Coetzee va més enllà i enfronta el lector a l’absurda situació que es produeix quan els “civilitzats” imposen els seus criteris als “incivilitzats”. Esperant els bàrbars és una obra extraordinària, actual, poderosament commovedora.