27985–28000 di 72034 risultati

Matar el meu pare

“Els secrets signifiquen tant com la persona amb qui esculls compartir-los. El primer que volia fer el matí que tot va canviar era girar-me cap a ell i explicar-li. Dir-li. Contar-l’hi tot. Buidar el cap. No hi havia ningú altre al món amb qui desitgés tant compartir el secret. Però no ho vaig fer.” El cadàver d’una dona apareix en un la de localitat de Skövde. Tres dones, dues periodistes locals, Ing-Marie Andersson i Julia Almliden, i l’agent de policia Anna Eiler investigaran el cas. Les tres amaguen alguna cosa, però només una d’elles és capaç de preparar a sang freda un crim encara més atroç que el que pretén resoldre. No podràs deixar de llegir fins que esbrinis quina de les tres està planificant la mort de la persona que ha convertit la seva vida en un infern, el seu pare.

Massey Ferguson 35

El tractor, vermell com la sang, que revolucionà el camp els darrers anys cinquanta esdevé el motor de la desgràcia al mas Miravalls i desferma l’odi entre germans, en una comarca d’interior, sense cap altre nucli urbà que un grapat de masies disseminades. La guerra, un espòs que no n’ha tornat, tres fills, la soledat consolada, l’accident, un testament que ningú no sap o no vol llegir, els pins de l’obaga, la serradora, l’odi incontrolable o la Guàrdia Civil a l’encalç de qui s’embosca fan que, com l’envestida del porc senglar en sentir-se acorralat, aparegui instintivament l’afany de supervivència en un món declaradament advers. En aquesta segona novel·la, Antoni Pladevall torna a desplegar els recursos narratius de la llengua viva —de què ja se serví a La lliça bruta— per dur-nos ara a un passat proper i alhora feréstec, atrapat en la psicologia d’uns personatges estridents enmig de la quietud d’uns boscos i uns camps de blat on, gairebé mai, no passa res.

Marranades

La metamorfosi insòlita d’una atractiva dependenta de perfumeria és la peripècia central d’aquesta faula alhora càndida i violenta. Marranades és una al·legoria futurista de la vida quotidiana a qualsevol gran ciutat europea, una sàtira cruel i irònica del consumisme que ens domina, un retrat despietat de gent sense escrúpols: polítics luxuriosos, neonazis avorrits i presentadors de tele-escombraries. Amb un erotisme pervers i falsament ingenu i amb un llenguatge poètic i corrosiu, Marie Darrieussecq construeix, en uns inesperats escenaris parisencs, una paròdia de la vida urbana actual i ens arrossega fins més enllà de la nostra època, cap a un possible i inquietant segle XXI.

Mariona

El 1824, a la vila de Gràcia, la jove Mariona, està a punt de casar-se. La vida, humil i senzilla, li somriu. Però els anys que es preparen són els d’un segle convuls. Al voltant, d’ella, del seu home i els fills i néts, en la seva lluita per la supervivència, el remolí de la història hi vessarà revoltes i repressions, la industrialització del país i la primera vaga general, les llavors del republicanisme, la maçoneria i la Renaixença. I sempre amb l’amenaça latent de les lleves, les temudes lleves que s’enduen els fills a morir lluny. El país canvia i la Mariona —la seva consciència de dona i ciutadana—, també.

Marinejant

Pere Gimferrer és, des de la dècada dels seixanta i setanta, un referent poètic per als lectors de poesia més inquiets. Barroc, avantguardista, formalista i provocador, no ha cessat d’investigar i de transformar-se artísticament. Escriptor de projecció europea, després de l’èxit obtingut ara fa dos anys amb El castell de la puresa, Gimferrer torna a la poesia amb Marinejant, que sorprendrà els lectors des de la citació inicial de Carles Riba: «Vet aquí uns versos humans, fins i tot massa humans».

La marinada sempre arriba

«El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben jove, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom». La marinada sempre arriba és un recorregut pels records de la infantesa de l’autor, que va néixer en un poblet de la vall del Corb. Durant la postguerra, els detalls quotidians de la vida rural són el fil conductor d’aquestes píndoles literàries. Un homenatge als orígens i a les arrels.

Maria Rosa

Maria Rosa (1894) és una obra determinant d’Àngel Guimerà en la creació d’un model dramàtic propi i, alhora, és el drama que arrodoneix la seva aproximació al realisme. Hi trobem una síntesi entre la visió realista / naturalista, que reforça la sensació de «veritat», i la dimensió tràgica, que accentua el caràcter simbòlic dels protagonistes i dels elements que els envolten. La pervivència de Maria Rosa en l’escena constata la seva consideració d’obra clàssica i canònica del teatre català. Aquesta edició voldria assajar una lectura aprofundida de l’obra donant protagonisme als aspectes més relacionats amb el llenguatge teatral. Conté una introducció, notes i una proposta didàctica a cura del catedràtic Anton Carbonell.

La mare

«Era una dona alta, una mica corbada. El seu cos, desfet pel llarg treball i pels cops del marit, es movia silenciosament i com de costat, igual que si tingués por d’ensopegar amb algú. La cara ampla, ovalada, solcada d’arrugues i embotornada, s’il·luminava amb uns ulls foscos, tristos i angoixats, com els de la majoria de les dones del raval. Sobre l’ull dret hi tenia una profunda cicatriu que li alçava una mica la cella i donava la impressió com si també l’orella dreta estigués més amunt que no pas l’esquerra. Tot això feia que, per l’expressió del rostre, semblés com si la dona estigués sempre porugament atenta. Enmig dels espessos i foscos cabells brillaven unes motes de pèl gris. Tota ella era suau, trista, submisa…». Heus aquí el personatge, la mare, que, amb el fill enviat a la Sibèria, lluitarà pels seus ideals: una dona que ha viscut tota la seva vida resignada, es transmuta en una activa defensora dels oprimits.

La Mare Balena

El 1920, Víctor Català treu a la llum el recull de narracions La Mare Balena, on trobem una certa evolució en la seva estètica literària. En aquesta última obra, ja no hi plasma, únicament, l’aspecte més ombrívol de la vida.

Marcovaldo

Marcovaldo és una col·lecció de contes on el protagonista, un antiheroi postmodern, ens deixa veure les seves misèries al llarg de les diferents estacions com un cercle viciós que mai tindrà fi. Buscant-se la vida a través d’estratagemes i enganys de murri que —com pot suposar-se— no arriben a bon fi, moltes de les històries acaben amb petits desastres que deixen al lector un petit i amarg somriure. I és que Marcovaldo busca la riquesa que veu en altres però, sobretot, busca un somni. Presoner de la ciutat, vol retrobar-hi la Naturalesa, o millor dit, el somni d’un paradís perfecte i utòpic, entre altres coses perquè mai va existir. Al costat d’això hi ha tota una reflexió sobre l’altre gran protagonista dels relats: la pròpia ciutat i la seva capacitat per segregar els homes pel seu treball o posició social, dominar-los a través de la publicitat i l’ànsia de consum, intoxicar-los amb les seves diverses contaminacions … Una visió crítica del fet urbà que connecta amb tota una sensibilitat que es va formar molt anys després d’haver estat escrites aquestes pàgines, iniciades en els 50 i que es van acabar en els 70, quan ja havia esclatat la revolució sexual-antitotalitària i ecologista dels moviments contraculturals de finals dels 60.

La marca de l’aigua

Les marques que indiquen el nivell assolit per les aigües dels canals de Venècia són també una mesura del pas del temps, que, com l’aigua, erosiona tot el que toca. Obsedit per la captació de la bellesa i de l’instant fugaç, Joseph Brodsky aplega a La marca de l’aigua un extraordinari recull de reflexions poètiques entreteixides amb alguns dels episodis autobiogràfics de les seves estades hivernals en aquesta ciutat enigmàtica. La marca de l’aigua és un llibre sobre Venècia, però és, sobretot, una interpretació singular d’allò que ens sedueix d’aquesta ciutat fabulosa: la combinació de llum i penombra, l’empremta del passat sobre la pedra, els reflexos de l’arquitectura damunt la superfície de l’aigua, l’atmosfera especial que sorgeix del contrast entre el que és efímer i el que podria semblar immortal… Fruit d’una sensibilitat molt poc comuna, aquest bellíssim cant d’amor a Venècia del premi Nobel Joseph Brodsky és una guia d’excepció per deixar-se perdre d’una manera real o imaginària per la ciutat dels canals.

Maragall i la Setmana Tràgica

Maragall i la Setmana Tràgica és una obra de referència per entendre els fets que es produïren a Barcelona a l’estiu del 1909 i encara és la radiografia més clara per descobrir l’altura espiritual de l’intel·lectual Joan Maragall. L’opera prima de Josep Benet és, a més, un referent de l’assagisme català, un text clàssic que des de la seva publicació el 1963 ha merescut un acolliment envejable. A més d’haver estat doblement premiat (Premi Joan Maragall 1961 i Lletra d’Or 1964), ha estat reeditat sis vegades, i al llarg dels anys s’ha convertit en una eina imprescindible per comprendre la nostra història recent.

La mar no està mai sola

Jens Nysted és un escriptor que al mateix temps ha estat mariner, pare de família, un amant apassionat… Ara, però, no és sinó un espectre de si mateix, afectat per la sida i prostrat al llit d’una clínica privada de Barcelona. Conscient que ja només l’espera la mort, Nysted aprofita els seus últims dies per fer un repàs cru i sincer dels avatars de la seva accidentada història, i a través del seu relat assistim a una lúcida reflexió sobre l’alt cost que comporta una vida dedicada a la creació i, en general, sobre la condició humana.

Un mar de problemes

L’assassinat de dos pescadors a l’illa de Pellestrina, al sud del Lido, porta el commissario Guido Brunetti a introduir-se a la comunitat, fortament unida per un codi de lleialtat i una desconfiança pels que vénen de fora dignes de la màfia. Però resoldre el cas no és l’únic problema que ha d’afrontar: quan la signorina Elettra, la secretària del seu cap, s’ofereix a acompanyar-lo a l’illa, on té alguns parents, Brunetti es troba que l’ha de protegir i, a més, s’ha d’encarar amb els sentiments confusos que li han sorgit cap a ella. Donna Leon ens presenta una nova història plena de misteri que té com a protagonista la ciutat dels canals i un comissari que, potser, ha redescobert l’amor.

Mar de foc

Segle XI. A la Barcelona del segle XI, el destí de nobles i plebeus conflueix en una apassionant història d’amor, ambició i venjança. Mar de foc recrea una època tèrbola de la Barcelona medieval, sotmesa a les tensions de la cort, on es forja la sagnant successió del comte Ramon Berenguer I. Mentrestant, Martí Barbany, l’insigne navilier i posseïdor d’una de les fortunes més grans del comtat, s’enfronta als amors de les seva jove filla, fatalment marcats per la diferència de classes, i a una venjança ordida en el submón de la ciutat medieval i que amenaça la seva vida. Chufo Lloréns torna a seduir el lector, com ja va fer a Et donaré la terra, la seva exitosa novel·la anterior, amb la recreació d’una ciutat on conviuen tractants d’esclaus, prostitutes, cortesanes, servents, musulmans, cristians, nobles i plebeus; i, de nou, aconsegueix plasmar magistralment l’apassionant retrat d’uns anys foscos que van marcar el destí d’una ciutat.

La màquina de cardar

La màquina de cardar ja és tot un clàssic de culte de la literatura universal: vint-i-set relats immortals, alternatius i plens de veritats com punys. “Un mestre de la sàtira anarquista. Una llegenda viva.” (New York Review of Books). “Els més honestos, directes, il·luminadors i importants relats publicats en aquest país en els últims 20 anys.” (San Francisco Chronicle). “Un humor sardònic que sovint fa la impressió que WC Fields s’hagi reencarnat com escriptor.” (Rolling Stone Magazine). “Bukowski. Considerat per molts el millor escriptor americà. I per altres, possiblement el pitjor. Jo estic entre els primers.” (Jim Christy, Toronto Hobe). “Un profeta dels nostres temps.” (The New York Times Book Review). “Ha deixat enrere Jack Kerouac… Escrivint s’assembla a Charlie Parker tocant jazz.” (Die Welt). “És el campió mundial dels pesos pesats.” (Der Spiegel). “Correu de seguida a comprar-lo. Tindreu sens dubte un dels millors impactes de la vostra vida.” (Cavanna, Charlie Hebdo).