27809–27824 di 72034 risultati

Pallassos i monstres

Aquesta és la història d’Idi Amin Dada, Bokassa, Banda, Mobutu Sese Keko, Sékou Touré, Haile Selassie, Macías i Obiang. Eren uns ignorants i es van investir mestres. Eren insignificants i es van creure déus. És la història d’un grapat de dictadors africans. Aquests homes es van presentar davant dels seus i de tot el món com a éssers d’excepcionals qualitats. En justa correspondència amb els seus suposats mèrits, es van atorgar títols altisonants, com ara Líder d’Acer, Senyor de les Bèsties de la Terra i de l’Aigua i Miracle Únic. Es van fer portar en cadira gestatòria. Van obligar tot un poble a dirigir-los pregàries. Van penjar els seus retrats en escoles, esglésies, tavernes i bordells. Van donar el seu nom a carrers i universitats, i també a illes i llacs. Res no era impossible per a aquests individus: podien traslladar la capital del seu país al seu poblat o dipositar el tresor del banc nacional als soterranis de casa seva. Qualsevol caprici es convertia en realitat per obra de la seva voluntat. Eren pallassos, però també monstres. I en el monstre, l’extravagància és inseparable de l’espant. Els seus súbdits van conèixer tot l’espectre dels horrors. Si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l’existència. Però eren reals. Per això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren o tal com són.

País Valencià, per qué?

La història «que ací vull esbossar és la de la denominació “País Valencià” i de les necessitats que la justifiquen». La terminologia, les denominacions, no són mai innocents. Rere els noms hi ha sempre una determinada lectura de la realitat i també un projecte. En aquests textos de Joan Fuster s’explica amb claredat l’origen, la història i els motius dels aspectes polèmics, absurdament polèmics, del nom «País Valencià» en un moment determinat de la llarguíssima «transició» valenciana. Aparegueren inicialment al Diario de Valencia entre el 15 i el 19 de setembre de 1981 i posteriorment foren recollits al llibret País Valencià, per què? (Tres i Quatre, 1982). Com bé sabem, finalment es va adoptar a l’Estatut el nom neutre (i no excloent) de «Comunitat», però la dèria antivalencianista es prolonga fins avui, i mira de proscriure tant com pot l’expressió País Valencià. Quan alguns volen oblidar el rerefons polític d’aquesta història tan present, i consagrar la tergiversació i el xantatge, bé val la pena tornar-hi i rellegir aquestes pàgines esclaridores de Fuster.

País íntim

La Rita espera fer-se gran per entendre el món i la seva mare. De jove, procura aproximar-s’hi, sempre cercant-ne la tendresa. En aquesta novel·la, la Història no és una protagonista directa, però les preguntes d’una filla, les respostes que la vida li va oferint són un focus que la il·lumina. Des de la trajectòria d’una família com moltes, un temps —la guerra civil, la dictadura, els moviments d’oposició, la transició a la democràcia fins als nostres dies— queda dibuixat pels seus efectes en els personatges. No és fàcil assimilar que algú s’ha instal·lat en la pena com en un país. Entre el Pallars i Barcelona, la Rita Albera procurarà viure amb tot allò que hi és bo —l’amistat i l’amor— buscant reconciliar-se amb una herència injusta.

La paciència de l’aranya

Després que “Un gir decisiu” el deixés malmès a l’hospital, Montalbano —el comissari sicilià més famós de la literatura— es troba ara tancat a casa, recuperant-se, malhumorat, melangiós i resignadament cuidat per la seva eterna promesa. En l’atmosfera anodina de la casa irromp una trucada del fidel Catarella: s’ha trobat, abandonada en una carretera, la vespino d’una joveneta de Vigata. Tot apunta a un segrest, però de seguida es farà evident que la veritat és més complexa. L’oncle de la noia és el proper candidat a les eleccions municipals pel partit del govern, Progresso Italia, i per aquí pot anar el xantatge… Com qui desfà lentament una tela d’aranya, el comissari Montalbano aconseguirà desfer l’embolic d’un delicte subtilment perpetrat per l’odi, en una novel·la policíaca atípica, sense morts. Silenciar el seu final és obligatori…

Pa negre

A mig camí entre la memòria i la ficció, en una barreja de gèneres, Pa negre gira a l’entorn de l’Andreu, un vailet de la Plana de Vic en els anys més crus de la postguerra. Ell pertany a la banda dels perdedors: el seu pare, home de ferms ideals republicans, ha estat empresonat per roig. De resultes d’això, la mare s’ha hagut de posar a treballar a la fàbrica i el confia a uns parents que viuen a pagès. Tot i viure lluny dels pares, en un clima de por que es palpa arreu, el temps a la masia estarà farcit de sentiments i descobertes. Hi descobrirà el misteriós món dels adults, la intuïció rere les paraules dels grans, farà tentines en els viaranys del sexe. És, també, un temps d’amistats valentes, de contes explicats a la vora del foc, de jocs a l’aire lliure, de plantar barraques a les branques dels arbres, de farinetes de blat de moro, de pa amb vi i sucre… de pa negre. En temps de guerra —i de postguerra— tots els sentiments són abrandats, van a l’essència: o tot o res, perquè no hi ha gairebé res a perdre. L’amor, l’odi, la passió, la rancúnia, la venjança, la hipocresia, la humiliació… res no s’escapa de la vida dels personatges d‘aquesta obra, en què Emili Teixidor aconsegueix transportar-nos a una època de repressió i de missa obligada. L’autor recrea amb total precisió l’ambient rural de la Catalunya de postguerra amb una llengua vivíssima, rica, plena de matisos, i un ple domini de la tensió narrativa. De mica en mica, el lector assistirà a un canvi substancial en l’Andreu, que aprendrà de cada cosa que li passa i que, de perdedor passa a sentir-se guanyador, en una metàfora del país que assimila la derrota i accepta, amb passivitat, una victòria que no és la seva. I s’adonarà també d’una lliçó molt important: a més estimació, més perills de tota mena. L’amor crema.

Orgull i prejudici

“És una veritat universalment coneguda que un home solter, en possessió d’una gran fortuna, cal que desitgi tenir muller.” Així, amb una sentència d’impacte, comença Orgull i prejudici, de totes les novel·les de Jane Austen la més popular i la més apreciada per la crítica. El veïnat d’una vila d’Anglaterra es mobilitza quan hi arriba un jove que és un bon partit. En desenvolupar aquest argument, la saviesa de l’autora dóna una excel·lent comèdia de costums, sòbria i penetrant, que arriba fins al cor irracional de l’orgull i el prejudici.

Opinions d’un pallasso

En aquesta conversa, Tortell Poltrona desvetlla la seva visió del món: ferma, clara i compromesa, amb un punt d’escepticisme però amb la convicció rotunda que un altre món és no només possible sinó també totalment necessari. Reviu els inicis de la seva trajectòria, les seves motivacions i algunes de les fites aconseguides fins ara. El seu recorregut i la seva activitat han esdevingut un referent no només pels artistes que volen combinar creació i solidaritat, sinó també per a tothom que vol apropar-se a les realitats més dures del món. Sempre amb un somriure i provocant una rialla.

Opi i sardines

És un estiu xafogós i, a falta de res millor a fer, Fabre, professor substitut de socials, es proposa reconstruir la història d’una fotografia en blanc i negre trobada entre les pàgines d’un llibre. A l’anvers, una colla de gent endiumenjada i un home amb una “X” vermella guixada a la cara. Al revers, una sola indicació: «Sarmenta, 1956». Sarmenta és un lloc imprecís del mapa, una ciutat que es mou a un ritme diferent de la resta i que canvia de posició uns quants metres cada cinquanta anys, però té dues línies de tren que la connecten amb Barcelona. Josep Pla va definir-la com «una de les més nobles i antigues poblacions» del país, tot i ser, tant abans com ara, un munt de ciment i pols envoltat de polígons, boscos ressecs, barris perifèrics i solars pelats. Amb Berta S. Miravent, l’estupefaent locutora del programa nocturn de la ràdio local, Fabre anirà seguint el rastre d’un boxejador amateur desaparegut i d’un trompetista oblidat. Qui va marcar qui amb una creu?

Operació viaducte

El Viaducte, una petita tela de la millor època de Van Gogh, és al museu Kröller-Müller, a la vora d’Amsterdam. L’assessor tècnic d’aquest museu és un dels màxims especialistes en l’obra del pintor holandès, però també és un bon restaurador i, d’amagat, un excel·lent falsificador de quadres primitius. Ell mateix ho revela a Irka, una jove alemanya que ha conegut casualment. I també li revela la història familiar que fa que, per ell, el Viaducte tingui una importància molt especial. Hi ha moltes coses, a més de l’edat, que separen l’assessor tècnic i la jove que viatja per Europa fent catedrals a les voreres dels carrers; però, malgrat tot, estableixen una relació que els portarà a compartir una experiència realment singular dins la xarxa internacional de la pintura falsa: l’operació que dóna nom a aquesta novel·la d’idees i d’intriga, esplèndida i trepidant, que va quedar finalista al Premi Sant Jordi del 1961. A Vila Casas li hauria bastat una sola novel·la —Doble blanc— per veure el seu nom definitivament plaçat entre els dels novel·listes catalans que avui ocupen el primer rengle. Hi ha afegit Matèria definitiva i, encara aquesta, importantíssima Operació Viaducte que només podia escriure un pintor de debò quant al tema, i un escriptor de vocació indiscutible i d’indiscutibles qualitats quant a la força literària.

Òpal de foc

Novel·la breu bastida sobre tres narracions que comparteixen una protagonista, Carmina, brasilera adolescent que, fugint d’un destí abjecte i cruel, recala a Europa (la Provença i Catalunya), per tornar, ja madura, als orígens. Però rere la figura d’aquest personatge i el seu periple s’incrusten, ja sigui com a matisos, ja sigui com a contrasts, d’altres personatges, d’altres periples, en un conjunt carregat de ressonàncies. La narració, sintètica en tant que condensa un llarg recorregut en el temps i en l’espai, s’entreté, però, en dibuixar el detall de la vida quotidiana, de les emocions i sentiments dels personatges, i del rerefons, perquè també el lloc, ja sigui la natura o la ciutat, assoleix un clar protagonisme, com també el té el món del treball i la forma de guanyar-se la vida.

Onades sobre una roca deserta

A Onades sobre una roca deserta el jove Oliveri, alter ego de l’autor, fuig, de manera sobtada i solitària, del seu passat i d’un futur previsible i ordinari. Aquesta fugida propiciada per l’herència d’una copiosa suma de diners, desemboca en un periple europeu des del qual el protagonista enviarà eloqüents i agudes missives a un receptor imaginari en les quals exposa els motius de la seva partença i descriu l’entorn que l’envolta.

On el foc no s’apaga

L’any 1923 va aparèixer un recull de contes signat per una escriptora anomenada May Sinclair, que va captivar la crítica i els lectors amb un estil extremament inquietant i torbador, que superava amb escreix tots els arquetips del gènere gòtic i les tradicionals històries de fantasmes. I és que als contes de May Sinclair els protagonistes experimenten un infern més aterridor que el dels retaules del judici final, perquè no hi cremen a foc viu, ni s’hi ofeguen, ni hi són torturats, sinó que, simplement, reviuen una vegada i una altra els seus malsons: enfrontar-se a una culpa que mai no podran expiar o, encara pitjor, a una vida tan summament grisa i anodina que, repetida tota l’eternitat, es converteix en la més terrible de les condemnes. Els contes de May Sinclair són, tal com va dir Borges, una lectura inajornable per als amants de la literatura sobrenatural. De fet, cap lector apassionat per la bona literatura no hauria de deixar passar aquesta oportunitat.

On deixem els gatets?

A la Mandy i en James els agraden molt els animals i, sempre que poden, ajuden els pares de la Mandy a «El Refugi dels Animals», la clínica veterinària del seu poble, Welford. En aquest cas, el senyor Williams està furiós perquè una gata sense amo ha parit cinc gatets a la cuina de casa seva. L’home, que no aguanta els animals, amenaça amb fer-los fora i la Mandy i en James s’han d’afanyar a trobar algú que els vulgui.

Òmnia

Tothom sap que a Òmnia, la gran botiga virtual, s’hi pot comprar qualsevol cosa. Al catàleg hi trobaràs tot allò que puguis imaginar i, fins i tot, objectes que ni tan sols sabies que existien. Per això, quan en Nico llença per accident a les escombraries el peluix preferit de la seva germana petita, no dubta a buscar-ne un d’igual a la web per substituir-lo. Però un error informàtic inesperat el conduirà fins al cor mateix d’Òmnia, un magatzem immens i extraordinari on la cerca del peluix serà només el començament d’una aventura molt emocionant.

Ombres a la nit

Un gitano supervivent de l’holocaust, Santiago Cortés, torna l’any 1947 a Ies terres valencianes on va nàixer després d’haver estat pres al camp de concentració de Dachau. El seu viatge a una ciutat sumida en la misèria de la postguerra espanyola, però, no obeeix a cap nostàlgia: forma part d’un grup tan estigmatitzat com ell, d’un escamot clandestí que té la missió de liquidar un pròfug nazi emparat pel règim franquista. Per això unirà les seues forces a les d’antics lluitadors de la República, a les de dos agents britànics del SIS, a les d’un espia soviètic amb una doble identitat insospitada i fins i tot a les d’un expert falsificador potser no tan entestat a oblidar el passat com pretén. Tots plegats s’enfrontaran amb una societat que sembla condemnada a repetir els mateixos errors que desencadenaren la seua insaciable set de justícia, o potser de venjança, perquè… ¿en què es converteix un ésser humà quan consagra la seua existència a caçar caçadors d’altres éssers humans? ¿I què pot acabar tenint més pes en una existència així, la seua ètnia o la seua ideologia? Els protagonistes d’Ombres en la nit han patit en primera persona la gran tragèdia del segle XX, però això no fa que deixen d’estar vius ni d’arribar al lector traspassant les pàgines amb una torça i una versemblança extraordinàries, virtuts ben característiques de l’obra de Ferran Torrent. I és que, mes enllà de la pessimista i lúcida rellexió sobre la naturalesa humana que impregna la novel·la del principi a la fi, també hi ha el ritme trepidant i les elaborades trames que sempre han avalat l’obra de l’autor.

Una ombra fosca, com un núvol de tempesta

La Sara descobreix el món després de la mort del seu marit, misteriosament assassinat en un carreró. Aleshores s’adona que la vida i la llibertat li havien estat negades, però el descobriment més sorprenent és la immensa fortuna que ha deixat el difunt i de la qual ella no sabia absolutament res.