27793–27808 di 72034 risultati

La passió segons G. H.

Una dona s’està en un apartament amb vistes sobre uns turons de granit, sola. De sobte, descobreix un enorme escarabat: ha de derrotar-lo o fugir, expulsar-lo o renunciar. I, davant l’escarabat, fa un repàs de la seva vida, s’identifica amb l’animal i pren la determinació de vèncer totes les seves pors. Profunda i angoixant reflexió sobre la condició humana i el seu no ser en el món, La passió segons G. H. obre la porta de l’univers pertorbador i lúcid d’una de les grans escriptores del segle XX. «Aquest llibre és com qualsevol altre llibre. Però estaria contenta si el llegissin persones amb l’ànima ja formada. Aquelles que saben que l’apropament, a sigui el que sigui, s’ha de fer de manera gradual i penosa, travessant fins i tot el contrari de tot allò a què un s’apropa». Clarice Lispector

Passió índia

El 1908 una noia malaguenya de disset anys, asseguda dalt d’un elefant luxosament adornat, entra en una ciutat del nord de l’Índia; el poble sencer és al carrer per retre homenatge a la nova princesa de pell blanca com la neu. Així comença la gran història d’amor i passió —i traïció— entre el ric maharajà de Kapurthala i Anita Delgado, una dona de personalitat irresistible que va ser fidel als seus sentiments fins que va aconseguir la llibertat. Després de minucioses recerques, Javier Moro ens revela els secrets d’un dels escàndols més grans de l’Índia sota la dominació anglesa i ens trasllada al fabulós món dels maharajàs, dels harems, de les bacanals, de la passió per les joies, els palaus i el flamenc, els cavalls, els Rolls Royce i les caceres de tigres. Una història que ens obre les portes a un món perdut i a les olors i els colors d’un país exòtic i fascinant.

Passi-ho bé, senyor Chips

Tots els mestres experimenten la por d’enfrontar-se als seus primers alumnes: una classe plena d’infants cridaners disposats a posar a prova el professor més tranquil i assenyat, i en Chipping, molt jove i, per tant, molt inexpert, no en va ser cap excepció. Els nois no van trigar gaire a abreujar-!i el nom: era en Chips al pati de l’escola i quan parlaven entre ells. El nou professor havia arribat a Brookfield —llavors tota una institució entre les escoles angleses— just acabats els estudis i, sens dubte, la disciplina no era el seu fort… Aquesta és la seva història, el relat d’una experiència de quasi seixanta anys formant centenars de nois que van passar per la seva aula… Una vida que, fins i tot enmig del naufragi personal, va acabar trobant en l’ensenyament una oportunitat extraordinària. Un homenatge a la memòria del pare de l’autor, mestre i director d’escola, i un tribut a aquesta professió. Un clàssic anglès sobre la vida escolar que ha emocionat milers de lectors durant dècades.

Passatge de les ombres

Avisats per una inquilina preocupada perquè un dels seus veïns fa temps que no dóna senyals de vida, dos policies troben el cadàver d’un ancià al llit. L’anàlisi forense dictamina que l’han asfixiat i l’escorcoll de l’habitatge fa descobrir retalls de diari sobre una noia que al 1944 va ser escanyada i el cos de la qual va ser dipositat al darrere del Teatre de Reykjavík. Pot ser que les dues morts estiguin relacionades, malgrat les sis dècades que les separen? Enllaçant present i passat i recorrent a dues parelles de detectius atípiques, Indriðason traça la línia inquietant i complexa que uneix els dos casos, marcats per la violència contra les dones i l’aparició d’estranys elements sobrenaturals.

La part fàcil és enamorar-se

En Fisher i l’Ivy són inseparables des de fa més de dues setmanes. Dormen junts, es lleven junts, comparteixen el lavabo i el raspall de dents… Saben que estan fets l’un per l’altre. Però se’ls escapa un petit detall: encara hi ha moltes coses que no saben l’un de l’altre. Al llarg de dotze mesos, en els quals les seves vides canviaran per sempre, en Fisher i l’Ivy descobriran que enamorar-se és una cosa… I seguir junts una altra cosa ben diferent. Una novel·la divertida i emotiva sobre la vida, l’amor i la importància de no prendre res per descomptat.

Parleu o mateu-me

Tercera part de la trilogia de «Jaume I el Conqueridor». El rei Jaume ja ha conquerit Mallorca i València, però els seus enemics són cada vegada més poderosos. Ara s’enfronta a l’Església, a les enveges i intrigues dels nobles i a les lluites dels seus fills per conquerir el poder. Els regnes de Castella i Lleó s’enfronten amb Aragó i Catalunya i hi ha revoltes i aixecaments en la Corona. En aquesta tercera part, Jaume I el Conqueridor, el rei que va conquerir terres i cors, ens ofereix el seu llegat ideològic i en ella descobrirem el desenllaç de la trilogia i com utilitzar l’última vocal de l’Escola dels Sons, la que Lluís d’Estemariu, el cavaller proscrit, no va poder ensenyar-li i que obre la porta de l’esperit.

La parella del costat

La veïna et va dir que s’estimava més que no portessis la teva filla de sis mesos al sopar. No és res personal, senzillament no suporta els seus plors. El teu marit hi va estar d’acord. Al capdavall, viviu a la casa del costat. Podíeu portar el monitor infantil per sentir si plorava i fer torns cada mitja hora. La teva filla dormia quan hi vas anar per darrera vegada. Tanmateix, en aquest moment, mentre puges corrents les escales per anar a la seva habitació, envoltada d’un silenci absolut, t’adones que el pitjor malson s’ha fet realitat: la nena ha desaparegut. Mai no havies hagut de trucar a la policia. Ara són a casa teva i qui sap què poden arribar a descobrir. Què series capaç de fer quan has sobrepassat els teus límits?

Paraules d’Opòton el Vell

El terrissaire Opòton el Vell va formar part de l’expedició asteca que va deixar la costa mexicana per travessar el Mar en direcció a l’orient. Ell i els seus companys van descobrir Europa (més precisament, Galícia) abans del que la història ha consignat com el descobriment d’Amèrica per part de Colom. Paraules d’Opòton el Vell és la crònica d’aquesta expedició, tal com el mateix Opòton l’escriu, en llengua nàhuatl, quan ja té «vint vegades quatre anys» i quasi només hi veu «amb la polpa dels dits». Sobre la base d’aquesta «conquesta al revés», i jugant amb la ironia i la paròdia, Avel·lí Artís-Gener proposa una reflexió intel·ligent sobre el centrisme dels universos culturals i l’esterilitat de les conquestes armades que és, alhora, una novel·la divertíssima i plenament vigent.

Parany per a una noia

Que un hom sigui l’únic testimoni del propi crim no té res de particular: vol dir que compleix una de les condicions que el fan perfecte. Ara: si les coses es compliquen fins a l’extrem que la víctima i l’assassí es confonen, hom comença a anguniejar-se seriosament. I quan, si això fos poc, la persona en qüestió resulta que és al mateix temps l’investigador del crim que va cometre i que sofrí, la cosa es posa roent. Però, és possible? «Parany pera una noia», la millor novel·la policíaca publicada l’any 1962 a França, us ho dirà.

Paradís

«Primer disparen a la noia blanca». Així comença la narració que recula cent anys per explicar-nos la història dels nou homes de Ruby, Oklahoma, que assaltaren una matinada del 1976 el Convent i les dones que hi havia dins. Els nou homes són descendents d’esclaus i dels fundadors de la comunitat de Ruby. El poble era el domini dels homes i el Convent el de les dones, i feia més d’un any que corrien rumors: «Una mare que havia caigut per les escales, colpejada per una filla de mirada freda. Quatre criatures que havien nascut malament en una sola família. Filles que es negaven a sortir del llit. Núvies que desapareixien. Dos germans que es van disparar el dia de Cap d’Any». L’única cosa que relacionava totes aquelles catàstrofes era al Convent. I al Convent hi havia aquelles dones. Paradís és la primera novel·la de Toni Morrison després de rebre el premi Nobel de literatura: una novel·la plena de lirisme i de suspens. L’autora hi fa una nova demostració de virtuosisme amb un estil elegant i imaginatiu.

La parada

Conjunt de set narracions de l’autor de Pinya de Rosa, publicat el 1919. «Si no hi ha aventura, és clar que l’atractiu de La parada cal anar-lo a buscar en l’autenticitat de les emocions retratades, en el sensualisme extrem de les descripcions, en el pintoresquisme cristal·lí dels diàlegs, en la justesa del ritme i en l’astúcia amb què es passa d’un sentiment a l’altre.» Lluís Serrasolses, crític literari.

La Papallona

Primera novel·la de Narcís Oller. Se situa enmig del barris populars de la Barcelona vella. En el primer capítol, ens trobem amb una conversa, al bell mig de la bullícia de la Rambla, davant del mercat de la Boqueria, entre una dispesera i una cosidora. Després, l’acció ens portarà pels vells carrers d’en Roig, de l’Hospital, de Lancàster, de Montserrat i de l’Arc del Teatre. La delimitació social hi és, també, ben remarcada: els fabricants que protegeixen benèvolament la protagonista viuen al carrer de la Portaferrissa, en una casa que Oller caracteritza amb precisió. La novel·la ens presenta una ciutat com a espai, però, sobretot, com a vivència. Una ciutat: canviant com és també canviant el paisatge interior dels que la viuen. Per això, pot ser amable, feta de treball i sons familiars. Mentre la protagonista, que es diu Toneta, en plena inquietud i amb tota la seva sensibilitat femenina a flor de pell, viu una experiència d’immersió enmig d’una multitud, uniforme, grisa, despersonalitzadora; el «jo» de la protagonista es projecta sobre la multitud, a la recerca —temor i desig confosos—. Són els remors de la ciutat, també, els que vénen a completar la imatge visual, de vegades com una mena d’extensió del dolor interior que sent la protagonista. La novel·la es tancarà amb una escena romàntica Lluís baixa per les Rambles a la caiguda del capvespre; a banda i banda —som a la vigília de Rams—, llorers i palmes; i els crits de la multitud, que es confon amb la foscor. La Papallona és una novel·la que integra la ciutat en el nucli mateix de la vivència de modernitat.

La papallona negra

La papallona negra desplega la relació amorosa apassionada i absorbent entre en Jordi, l’hereu de Can Montalà, una casa pairal molt antiga de la Catalunya interior, i la Martina, una estudiant universitària de Barcelona de bellesa inquietant que, a la primeria d’una tardor sense ganes de ploure, passa un cap de setmana amb unes amigues en un dels allotjaments que la família Montalà ha inaugurat a la vella pallissa del mas. Les aventures personal i familiar—la celebració de la intimitat d’alt voltatge eròtic dels protagonistes i el negoci de l’agroturisme com a complement de les activitats agràries i ramaderes— segueixen rutes diferents, de manera que benefici i pèrdua, felicitat i turment, fulgor i ruïna s’alternen en aquesta novel·la sobre la bellesa tràgica que funciona, alhora, com una metàfora de l’enfonsament definitiu d’un sistema de vida rural que havia persistit durant moltes generacions. Escrita amb la sonoritat i la força de la llengua viva,La papallona negra continua el retrat panoràmic, iniciat per Terres de lloguer, sobre les brutals transformacions econòmiques i socials que experimenta actualment la nostra pagesia.

Panteó

Després de la Batalla d’Awa, els sheks que van sobreviure han fugit a les muntanyes. L’Ashran el nigromant ha mort i la Torre de Drackwen ha quedat en runes. A Torre de Kazlunn, l’últim unicorn agonitza. Després que la seva banya fos extirpada, la Victòria és al llindar de la mort. Es recupera i se’n va a la Terra amb en Kirtash per protegir-se de tots els perills. En Jack es queda a Idhun per investigar una sèrie de successos: una sèrie de misteriosos terratrèmols han obligat els gegants a exiliar-se; un tornado devasta la regió de Celèstia; una onada gegant s’estrella contra les costes del regne de Nanetten. No tarden en adonar-se de què els déus han arribat a Idhun, i estan arrasant-ho tot al seu pas. La seva missió és buscar El Setè, l’essència del qual fugí del cos de l’Ashran i ara s’allotja al de la Gerde. Mentrestant, Gerde intenta crear un món paral·lel a Idhun en el que puguin viure els sheks. En Kirtash està col·laborant amb ella, el que fa que molts dubtin de la seva lleialtat. A més, l’Alsan és rescatat del seu exili autoimposat i, després d’aliar-se amb la Gaedalu o la Mare Venerable de l’Església de les Tres Llunes, intenta recuperar el tron de Vanissar. El problema és que per controlar la seva part bestial utilitza un regal de la Gaedalu, un anell amb una estranya pedra que fa que el seu temperament sigui cada cop més intransigent i irascible…

Pandora al Congo

Marcus Garvey, empresonat a Londres, pot ser condemnat a mort. L’acusen d’haver assassinat dos germans, William i Richard, aristòcrates anglesos, en una expedició per trobar diamants a la selva del Congo. Per salvar Garvey, el seu advocat encarrega a un escriptor anònim que l’entrevisti a la presó i escrigui el relat del que va passar de debò a l’Àfrica, amb l’esperança que el llibre pugui ser útil per la seva defensa.

La història avança en dos escenaris molt contrastats: d’una banda, vivim la convencional societat anglesa del temps de la Gran Guerra, amb els pintorescos personatges de la pensió de la senyoreta Pinkerton; de l’altra, l’acció trasllada el lector a un llunyà racó de la selva, on els aventurers descobreixen, atònits, un món subterrani estranyament habitat.

Amb la força narrativa dels grans novel·listes clàssics i la capacitat de crear en cada llibre un nou univers literari, l’autor s’emporta el lector a la frontera entre veritat i mentida, crueltat i tendresa, ironia i èpica.

Palomar

Palomar, l’heroi de Calvino, és un personatge del tot infreqüent tant en la realitat com en la ficció literària. Malauradament. Per al lector serà una veritable descoberta i, bo i seguint-lo de la mà, farà el no gens fàcil aprenentatge d’endinsar-se suaument, però alhora àvidament, en les deus poètiques que s’amaguen al darrera de qualsevol fet aparentment insignificant de la vida quotidiana. Palomar se submergeix una vegada i una altra en la contemplació de tot de petits fenòmens isolats, gairebé imperceptibles, com si fossin fets decisius i com si al món no hi hagués res més, com si més enllà no existís ni l’abans ni el després. desballestat. I tot seguit el lector s’adona que l’objectivitat i la immobilitat de l’observació esdevé narració dinàmica, aventura, peripècia enlluernadora que posa en joc els ressorts més pregons de l’home. Com més l’autor ens circumscriu en l’experiència immediata, amb major força es commou la nostra intimitat prenent una perspectiva vertiginosa: cadascun d’aquells petits fets isolats conté l’infinit. I és així com sorgirà la pregunta cabdal plantejada per Palomar- Calvino: ¿És possible -a força d’apropar-nos-hi i d’aprofundir-hi- d’arribar a trobar-nos en pau amb l’univers? ¿I de viure en pau amb nosaltres mateixos? Es tracta, senzillament, d’una proposta poètica de bellesa extraordinària capaç de fer més atraient la visió del nostre món.