27697–27712 di 72034 risultati

Qui Mana

Bennet era l’amo absolut, però discutit, d’un imperi criminal que feia la seva llei, i algú no hi devia estar conforme, perquè un bon dia el trobaren mort, assassinat, a casa seva. Aleshores entra en escena el seu hereu, el Deep enigmàtic que vint-i-cinc anys enrera s’absentà de la ciutat per no haver de competir amb el seu amic. És un home dur, segur d’ell mateix, audaç, avesat a tota mena de situacions i que sap imposar-se per la sola força de la seva personalitat. Com ell diu: «Sóc al capdamunt. Si els mano que saltin, només pregunten fins a quina alçada, i si els dic que escupin només volen saber si l’escopinada ha de ser gaire grossa». Però això no evita que de vegades li escupin al damunt i que l’allisin a cops de peus. Ni que la policia la hi tingui jurada, naturalment. Ara que al final…, però el final és precisament aquest cop de puny emocional que ha convertit Spillane en l’autor predilecte de trenta-dos milions de lectors.

Qüestió de fe

Mentre el commissario Brunetti prepara les maletes per fugir de la calor de l’agost venecià, el seu col·lega Vianello li demana ajuda per resoldre un problema personal: la seva tieta s’ha obsessionat per l’astrologia i s’està gastant els diners del negoci familiar amb un endeví que no sembla que mostra totes les cartes.Al mateix temps, al despatx de Brunetti arriben indicis d’irregularitats als jutjats de la ciutat. Quan sembla que l’assumpte no va més enllà d’unes discrepàncies internes, l’assassinat d’un dels implicats farà que Brunetti torni sobtadament a Venècia per dirigir la investigació. Què té a veure la mort d’aquest home amb les sospites de corrupció a la magistratura veneciana? Amb un cop d’efecte magistral, a Qüestió de fe Donna Leon construeix un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel·la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable.

Qüestió d’amor propi

«Jo, per contra, pertany a una classe de dones, espècimens clarament a extingir, que són incapaces d’entrar en uns altres braços sense estar enamorades». Amb aquestes paraules, Àngela, una dona a punt de passar la frontera dels cinquanta, es confessa culpable d’haver caigut en el parany teixit per la seva pròpia fragilitat. El regust amarg, barreja de sentiment de ridícul i de desencís, marca la pauta d’una reflexió lúcida sobre un episodi amorós viscut amb precipitació apassionada, alimentada, únicament, per paraules tendres i afalacs embolicats en paper de cel·lofana. Ara, ferits tant ella com l’amant per allò que consideren una «qüestió d’amor propi», es veuen abocats a un joc agre, amb intercanvi de cops baixos, en què la personalitat de tots dos es posa en evidència. Carme Riera desmantella la visió idealitzada que sovint es té de certs cercles literaris i hi contraposa la realitat mesquina dels personatges de cartó pedra que els nodreixen.

Queixalades de Barracuda

L’Aimé treballa per una fundació que ajuda els més marginats de Manhattan i un bon dia reben una donació milionària. Els diners estan en forma de bons nominals i provenen d’un alt directiu que s’acaba de suïcidar. Al cap de dos dies uns desconeguts entren a la fundació per robar els bons nominals i l’Aimé els sorprèn. La noia evita el robatori però és atacada violentament. Arran de l’atac, l’Aimé es veurà forçada a desgranar la trama que envolta la maleïda donació. Els socis de l’alt directiu voldran recuperar els bons nominals i desfer-se de l’Aimé per tal d’amagar l’origen escabrós del producte que els ha enriquit enormement. Relat original i diferent. Troballa dinàmica, captivadora, amb bon ritme i amb un argument fresc que enganxa des del principi. No sempre els científics se’n surten quan han de posar-hi imaginació, moltes vegades escriuen un grapat de pàgines avorrides amb girs previsibles i poc sorprenents pel lector. No és el cas de «Queixalades de Barracuda»; un relat original i diferent que porta al lector a escapolir-se de la monotonia diària.

Què farem, què direm?

La majoria de les cases bones del nostre Pirineu s’havia enriquit gràcies a l’activitat dels minairons. Amb l’abandó dels pobles, aquests follets van a parar al Museu Etnològic, acompanyats dels estris del camp. En una visita al museu, la Bet descobreix el canut dels minairons i decideix robar-lo. Però més que d’un robatori, es tracta del rescat de milers de presoners.

Què cal saber de Catalunya

Amb Què cal saber de Catalunya, el gloriós historiador omplí un buit que s’anava fent més i més sensible en la nostra bibliografia d’aquests anys; aquest volum és aquella síntesis clara i amena, noblement divulgadora, no pas solament del passat, ans dels grans aspectes i problemes del present, que tant trobava a faltar el nostre públic.

Quatre Quartets

Tant els poetes com els mateixos lectors de poesia, encara ara poden dividir-se entre els qui prefereixen The Waste Land (1922) i els que s’inclinen per Four Quartets (1943), les dues obres poètiques més emblemàtiques de T. S. Eliot. Sigui com sigui no hi ha cap dubte que es tracta de dues de les obres més importants i decisives de la poesia del segle XX. Ara bé; si The Waste Land és indiscutiblement un poema d’una gran invenció i d’una realització literària d’allò més extremada, és en Four Quartets on, gràcies a una concepció formal d’una simplicitat, una flexibilitat i una unitat d’efecte admirables, Eliot es mostra com «el major artista, el indiscutible miglior fabbro d’entre tots els poetes dels segle XX». En quant a l’excel·lent traducció d’Àlex Susanna possiblement sigui la més fidel traducció de Four Quartets a una llengua romànica i la més pròxima a la música de l’original.

Quatre dies de gener

El 22 de gener de 1939 el Govern abandona Barcelona a la seva sort i la ciutat queda a la mercè de les tropes de Franco. Durant quatre dies s’esdevé un caos total sota el pes de la derrota, la fam i la por, alhora que els vençuts emprenen la fugida cap a l’exili. En aquest marc, l’inspector Miquel Mascarell, l’últim policia de Barcelona, que no pot marxar perquè la seva dona està greument malalta, s’enfronta al darrer cas de la seva carrera, el de la filla d’una prostituta, una adolescent violentament assassinada. En aquests quatre dies, a peu per la ciutat desesperada, buscarà l’assassí i descobrirà que els vells feixistes amagats tornen a casa i reprenen les seves vides, disposats a la venjança. Amb un documentat rerefons històric que recrea d’una manera fidel la realitat d’aquell moment, Quatre dies de gener és la novel·la d’una resistència límit i la voluntat de supervivència de tot ésser humà davant l’adversitat.

Quanta, quanta guerra…

Adrià Guinart té quinze anys quan fuig de casa per anar a la guerra. Però la guerra l’escup. Sense arribar a fer el soldat, el seu camí per pobles i selves, de la riba del mar a la vora d’un riu, és sembrat de gent estranya. Córrer món en el desordre de la guerra: tal és la condició d’Adrià Guinart, potser el personatge més tendre que va crear Rodoreda.

Quan vaig deixar de ser natura lleugera

Quan vaig deixar de ser natura lleugera és un llibre que sorprendrà el lector tant per la valentia de la temàtica que s’hi revela com per la intensitat amb què l’autora hi exposa el jo narratiu i s’enfronta als riscos del despullament literari. El lector queda atrapat immediatament en un doble viatge sense condicions: el de la malaltia mental i el de l’amor. L’autora escriu des de la malaltia, no per embellir-la ni per defugir el que és indefugible, sinó per salvar les restes d’aquella que era en aquella que és; per abocar-se al vertigen del jo ferit fins a fer-ne una supervivència. També imperiosa és la necessitat del viatge amorós que agita el relat i el fa únic en les nostres lletres: com si l’amor fos una geografia en què les fronteres es desdibuixen i en què la malaltia finalment remet.

Quan la nit mata el dia

El delegat local de la Falange a Figueres, Juan Antonio Hinojosa, apareix mort al seu llit una nit de març de 1958. Està mig nu i algú li ha clavat al crani una pesada creu de fusta i metall i li ha lligat un cinturó al coll. El pis és ple com un ou d’abastiments de tota mena que contrasten de manera força obscena amb la precarietat i la grisor del moment. El panorama aconsella al comissari esperar instruccions de Madrid abans de decidir com procedir amb el cas. I Madrid mana silenci. Oficialment, Hinojosa ha estat cridat a la capital. Oficiosament, s’haurà d’investigar fins on es pugui. Els inspectors Iríbar, de la Brigada d’Investigació Criminal, i Lopera, de la Político-Social, tenen punts de vista diferents. Mentre el primer malda per descobrir la identitat de l’assassí o assassina, el segon es dedica a sabotejar la investigació amb prepotència casernària. ¿Es troben davant d’un cas polític, econòmic, passional o d’una venjança? Mentre acaricia amb la mà tensa una medalla trobada a l’escenari del crim amb les inicials G. M. N, Iríbar pensa que amb els antecedents d’Hinojosa qualsevol cosa és possible.

Quan la lògica falla, el sistema avisa… Zuk-1

A Ezebel, capital de la Unitat de Comunitats i del Sistema, l’any 9847 de l’Era de Terra 2. Terra 2. Any 9847. Homes i màquines conviuen i són iguals davant la Constitució. Zuk-1 és una màquina única, amb cervell humà, dedicada a la investigació científica. Un fet excepcional fa que el Sistema l’avisi: a la fàbrica de reciclatge i residus de la capital han assassinat una màquina. Rere aquest fet, s’hi amaga el robatori i tràfic il·legal de components per a la pervivència de l’espècie. Qui en pot ser el responsable, si les màquines no poden matar i a la fàbrica només hi havia màquines i una dona? Ah, Zuk-1, poc podies imaginar-te que la Cúpula del Sistema pensaria en tu per resoldre un cas tan greu! I vés amb compte! T’advertim que no serà gens senzill…

Quan érem feliços

Basada en les peripècies d’una família nombrosa de dotze germans a la Catalunya de postguerra, Quan érem feliços és una història real plena d’emocions, d’humor i de tensions en la qual l’autor evoca en primera persona els paisatges de la seva infantesa. Un recorregut de vegades íntim i de vegades panoràmic, gairebé cinematogràfic, ple d’imatges poderoses dels carrers del Barri Vell de Girona, l’estiueig a la Fosca, els setembres a pagès al mas d’Aiguaviva i els anys d’internat al Collell.

Quan en dèiem xampany

A setze anys, orfe de pare i mare, Francisco Oller abandona Cassà de la Selva, viatja al nord en busca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Allà hi cria quatre fills de personalitats fortíssimes: l’Angèle —la baba Angèle—, la valenta; l’Hélène, la rebel; en Louis, l’insatisfet, i la misteriosa Yvonne. Rafel Nadal construeix una saga familiar que transita pels cent anys més convulsos de la història d’Europa: la Primera Guerra Mundial, el crac del 29, la persecució nazi als jueus, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i el renaixement europeu de postguerra. Amb prosa rica i evocadora, aquesta és una història de tenacitat, sacrificis, amors, odis, traïcions, èxits i fracassos, que transcorre a cavall del xampany i del suro, entre Reims i Catalunya, i ens acosta a noms tan glamurosos com Veuve Clicquot, Roederer, Heidsieck o Taittinger.

Quadern d’Aram

L’Aram, un noi de quinze anys com tants altres, potser no hauria escrit mai les seves vivències si no s’hagués vist immers, de sobte, en un èxode massiu per fugir d’una mort segura. Efectivament, l’any 1915, el govern turc va decretar l’extermini del poble armeni, i com l’Aram, milers d’homes, dones i nens van patir una de les persecucions més salvatges i cruels del segle XX. Si El Violí d’Auschwitz evocava l’holocaust jueu, Maria Àngels Anglada, amb Quadern d’Aram, rescata de l’oblit el genocidi dels armenis i el dóna a conèixer a través d’un relat colpidor, en què la poesia hi té un paper decisiu. La història d’Aram, explicada amb sobrietat i una profunda sensibilitat, és la d’una lluita no sols per la supervivència física sinó també per la del record d’un passat personal i col·lectiu que ningú no podrà destruir.

PUYOL. La biografia

«Puyol. La biografía» és el relat de la vida del capità del FC Barcelona i, a la vegada, un dels pocs futbolistes que ha arribat a jugar 100 partits amb la selecció espanyola. Els seus orígens, la seva infantessa, els seus inicis en el futbol, la seva arribada al club, la seva irrupció a l’alta competició i, sobre tot, els seus catorze llargs anys com a professional, constitueixen l’eix d’una història plena de fets, esquitxada d’obstacles, plena de títols i d’anècdotes. Als seus 35 anys, Carles Puyol no és només un dels defenses més grans de l’historia, és també un home que, per la seva extraordinària qualitat humana, s’ha convertit en un model en el que s’haurien de fixar els joves de tot el món.