25537–25552 di 68366 risultati

Argelagues

La periodista Gemma Ruiz explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.

Argelaga florida

Argelaga florida (1921) és el primer volum de contes que publicà el doctor Josep Roig i Raventós. Es tracta d’un conjunt de relats dins del context del ruralisme de principis de segle XX. La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu.

Arenes movedisses

Arenes movedisses és una emocionant història personal que arrenca amb la malaltia de l’autor i el que el diagnòstic va desencadenar en ell: records distanciats en el temps i no necessàriament consecutius, que Mankell relaciona d’una manera o una altra amb les grans preguntes de l’home: què som?, com ens enfrontem a la mort?, de què tenim por?, quin món deixarem en herència?, en què creiem i per què? Per respondre-les, Mankell recorre a fets del passat: un dia a l’escola, quan era petit; una visita al Museu Britànic; una lectura sobre l’illa de Pasqua; la veritable naturalesa de les arenes movedisses; el poder del gel; la mort d’un nen moçambiquès; les visites a Salamanca, Màntua, Buenos Aires, Malta i les ruïnes d’Hagar Qim, etcètera. D’aquestes incursions en el passat neix un retrat, des de la infantesa i l’adolescència fins a la maduresa, del Mankell de carn i ossos, que examina la vida i, amb ella, qüestions que afecten tota la humanitat.

Ara que estem junts

«I, des d’aquell dia, aquella cabanya rudimentària la vam anomenar La Mansió. Va ser una manera d’aprendre que contra l’horror només ens queda l’humor, i com que en aquella platja tot era horror, tot va passar a ser humor. Humor negre, és clar. I dels soldats que ens vigilaven en dèiem “els nostres protectors”, i de la sorra, “el nostre llit d’hotel”, i del mar, “la nostra banyera”».Ara que estem junts explica la separació de dos germans bessons per la Guerra Civil. Una mirada diferent sobre l’exili i la vida al camp de refugiats d’Argelers. Ara que estem junts és també una història d’amor.

Ara o mai

Ara o mai, (1981) es un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980. Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua “no podia morir mai”, una idea reforçada per l’argument erroni que salvant el català com a llengua de cultura, l’idioma recuperaria automàticament les seues posicions socials i polítiques. Fuster afirma que aquesta és una condició sine qua non però insuficient ja que la cultura no té virtuts expansives màgiques, la restauració del català hauria de ser simultània i igualment formalitzada a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

Aquí descansa Nevares

El present volum reuneix totes les narracions d’ambient mexicà de Pere Calders. Com és sabut, aquest gran contista català visqué a Mèxic la major part del seu exili, fins que retornà a Catalunya el 1963. L’extraordinària sensibilitat de Calders, profund observador de la naturalesa humana, no podia restar indiferent davant unes formes de vida i uns costums tan distints del món cultural català. No es tracta, però, d’unes narracions costumistes, del tipus de la «literatura exòtica», sinó d’uns contes de gran vigor literari, en els quals no manquen les notes d’humor que caracteritzen l’estil de Calders. En aquest sentit, Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes és un llibre singular que ens descobreix un món nou i, alhora, molt caldersià.

Aquests catalans estan tocats del bolet!

Josep Lluís Sentís, àlies Pinetell, jove solitari i gran aficionat als bolets, fa un descobriment casual que ha de canviar el seu futur: un bosc primigeni enmig de les muntanyes catalanes. Un bosc que mai ha trepitjat l’home. Un bosc esborrat dels satèl·lits convencionals. Convençut que aquesta troballa ha de canviar les seves vides, engrescarà els seus companys de la Penya Boletaire de Sants a endinsar-se en aquest paratge fins ara inexplorat. Un indret que els obre les portes a un món ple de possibilitats en forma de noves espècies de bolets. Però el que comença sent una excursió d’un grup d’amics es convertirà en una rocambolesca aventura de ciència-ficció arran de la ingestió d’uns desconeguts rovellons blaus. Quin és el secret que amaga aquest bosc on mai ningú no ha entrat abans?

Aquesta nit tanquem

Manuel de Pedrolo va escriure Aquesta nit tanquem l’any 1976, en el moment en el qual es lluitava perquè la dictadura donés pas a un sistema de llibertats. L’obra recrea una revolta imaginària sorgida a un teatre d’una ciutat imaginària en un país imaginari que pateix un règim repressiu.

Aquella porta giratòria

«No és un llibre d’història. Ni tampoc hi surt tothom. És un relat sobre com veia aquella casa en què he treballat en diferents càrrecs, des de traductor fins a director, al llarg dels últims quaranta-cinc anys. Aquestes impressions que comencen i es desenvolupen al voltant de la cèlebre porta giratòria del carrer de Pelai, número 28, se centren bàsicament en aquells primers anys d’un periodisme que s’havia de renovar perquè el franquisme s’extingia i la llibertat s’obria pas en tots els àmbits de la societat». Aquella porta giratòria és un recorregut pels records i les vivències de Lluís Foix a La Vanguardia. Les anècdotes, els redactors i els corresponsals, les redaccions i els seus personatges conformen un univers d’uns anys inoblidables de l’autor en un diari que ha representat una institució social, que s’ha mantingut 135 anys en contacte amb els seus lectors i que ha estat una referència a Catalunya durant moltes generacions. Un mirall de les virtuts i els defectes d’un país i, alhora, un homenatge a l’autèntic periodisme de raça.

Appassionata

«Posant la mà a l’espatlla a l’adolescent que vaig ser i oblidant-me dels meus setanta-set anys, vaig abocar-me a escriure aquesta appassionata història d’amor. Ha estat escrita, doncs, acceptant tots els riscs, fins el de no connectar amb l’home d’ofici, però sí, i plenament, amb el lector, si més no, amb la mena de lector encara amb suficient interès per a comunicar-se amb la gent que, en vista de l’espectacle que estem representant entre tots, ha triat de practicar l’amor, el més vell i al mateix temps un dels més bells “oficis”.»

Apocalipsi blanc

El premi Josep Pla 1999 ens endinsa dins els terrenys sempre fascinants de l’aventura. Apocalipsi blanc és el relat de les peripècies de Llorenç Pàmies, orientalista català que, l’any 2010 (després d’alguns terribles desastres naturals que han commogut el món i a les envistes de la Tercera Guerra Mundial), forma part, juntament amb sis científics més de procedència internacional, de la Missió Imazighen de la Unió Europea, que té per objectiu rastrejar el Marroc a la recerca de proves científiques que corroborin o desmenteixin els rumors sobre noves pràctiques satàniques i antropòfagues en el nord del continent africà. Ben aviat, Llorenç Pàmies i els seus companys sabran que la clau de tot plegat es troba en el terrible i enigmàtic Khaled, profeta apocalíptic, líder d’una secta d’assassins místics, i remuntaran les aigües del riu Dadès a la seva recerca. El seu itinerari, però, es convertirà en un profund aprenentatge de l’horror i la mort, que Francesc Puigpelat ens ofereix amb una prosa rica i vibrant, amb un estil contundent i clar, amb un relat admirablement construït la lectura del qual resulta impossible d’abandonar un cop encetada.

Aplec de rondaies mallorquines

Les rondalles mallorquines són contes populars de l’illa de Mallorca, de tradició oral que passaven de boca en boca i de generació en generació. Aparegueren en forma escrita a partir d’una sèrie de recopilacions recollides i literaturitzades per en Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda sota el pseudònim de Jordi des Recó i que es publicaren a partir de 1880 amb el títol: Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Recó.

L’any del diluvi

Any vint-i-cinc de la nova era. L’equilibri mediambiental està en risc i els avenços científics han alterat les espècies de manera extravagant: conills fosforescents, lleons barreja de xai, porcs amb teixit cerebral humà… El desastre natural que posarà fi a la Terra tal com es coneix, el diluvi que els Jardiners de Déu ­­–una secta que uneix ciència i religió– han profetitzat, s’acompleix. Dues amigues han sobreviscut: Ren i Toby. Però cap de les dues no sap que l’altra és viva, i ja no poden estar-se més temps recloses en els espais que els han salvat la vida fins al moment. No estan soles, però… Com es pot distingir qui és amic i qui enemic en un món en què la lleialtat no té valor? Sorprenent i agosarada, amb girs tendres, violents i reflexius, i un humor pertorbador, aquesta novel·la és l’obra més brillant i enginyosa de Margaret Atwood, Premi Príncep d’Astúries de les Lletres.

Antologia poètica

J. V. Foix (1894) començà a publicar abans de la guerra i, de fet, fou un intel·lectual influent que col·laborà assíduament en revistes i diaris; però el reconeixement de la seva gran qualitat com a poeta no arribaria fins ben entrada la dècada dels cinquanta. El poeta —autor d’un vers sovint citat: «M’exalta el nou i m’enamora el vell»— té un important bagatge cultural (Llull, Ausiàs March, la poesia trobadoresca, la poesia italiana, però també els futuristes, Apollinaire i els surrealistes) que queda reflectit en la seva gran riquesa idiomàtica i tècnica excepcional. Sol, i de dol (1947), Les irreals omegues (1951), On he deixat les claus (1953), Onze Nadals i un Cap d’any (1960), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964), constitueixen les obres més rellevants d’aquest autor, de qui ha dit Pere Gimferrer, que n’ha preparat la present antologia: «Poeta d’idees, i d’imatges que en són el reflex, la seva obra resta un dels punts més alts d’elaboració i exigent domini verbal que hagi assolit la literatura catalana posterior als clàssics del segle XV».

Antologia poètica

L’evolució poètica de Guerau de Liost comprèn tres períodes, que en la present antologia —a cura d’Enric Bou— queden ben establerts: el primer és el de la seva adscripció militant al Noucentisme; el segon engloba la crisi dels ideals noucentistes, tant a nivell personal com generacional; i el tercer moment inclou les provatures poètiques més o menys relacionables amb l’avantguardisme, la crítica moralista de la societat del seu temps (Sàtires) i el retorn al seu interès poètic inicial (el Montseny), ara sota la influència del postsimbolisme. Això explica que, cap al final de la seva vida, Guerau de Liost refés completament el seu primer llibre, fins al punt que alguns poemes resultaren de fet nous. En aquest sentit, doncs, la selecció que oferim és un intent rigorós d’abastar tota la complexitat de la important obra poètica de Guerau de Liost.

Un antídot contra l’extrema dreta

Aquest llibre parla d’immigració massiva, de globalització, de xenofòbia, de religions, de nacionalismes… Són tots conceptes capitals per entendre l’auge de l’extrema dreta a Europa. És el fenomen polític més important de l’inici del segle XXI i, encara, no tenim les eines bàsiques per fer-hi front. Estem descol·locats davant una crisi que ens amenaça doblement: al nostre nivell de vida, i als nostres valors democràtics i de llibertats individuals. Els europeus estem en hores baixes perquè no hem sabut fer front als reptes de la globalització, perquè no hem calibrat bé l’impacte del nostre envelliment, de l’arribada d’immigració massiva i de la presència creixent de l’Islam a casa nostra. El populisme d’extrema dreta és el primer preu que estem pagant per aquesta falta de previsió. «Un antídot contra l’extrema dreta» és una crida a parlar clar. És una reivindicació dels valors bàsics de la nostra societat i de les nostres arrels europees. És un atles de l’extrema dreta, però també un catàleg dels problemes reals als que fem front com a societat. Cal trencar el silenci. Triar bé les paraules, però pronunciar-les després en veu alta i clara. Hem d’abandonar el silenci còmplice de les elits polítiques, que deixen l’extrema dreta amb l’exclusiva de la denúncia.