25473–25488 di 68366 risultati

Bones intencions

Quan el món tranquil i ordenat de la Valèria —farmacèutica, casada, dos fills— s’ensorra sense avisar, no té més remei que superar la seva crisi amb l’ajuda de les persones que té més a mà: el seu pare, un avi de vuitanta anys amb poca memòria, i la dona que el cuida, una immigrant sense papers; la seva amiga íntima, que és decoradora; un veterinari solitari; una dona maltractada pel seu marit; un aturat de llarga durada deprimit, i un membre d’un grup d’exalcohòlics. Però qui ajuda a qui? Qui és el salvador i qui són els salvats? Tots descobriran que sempre hi ha segones oportunitats i que, com diu la dita: d’un gran mal en surt un gran bé —si un està al cas, és clar.

Bon dia, princesa!

«NINGÚ NO ELS ENTENIA. NINGÚ NO ELS RESPECTAVA NI ELS ESTIMAVA, FINS QUE VAN ANAR AJUNTANT-SE ELS UNS AMB ELS ALTRES PEL CAMÍ». Es van conèixer fa dos anys, quan més es necessitaven, i van formar el CLUB DELS INCOMPRESOS. Però sembla que alguna cosa ha canviat, ara, i ja no saben si poden comptar els uns amb els altres. La Valèria no sap si, deixant-se endur pels seus sentiments, pot trair la seva millor amiga; en Bruno escriu cartes d’amor sense èxit; la Maria és l’aneguet lleig que busca el seu lloc; l’Elisabet no està acostumada a un no com a resposta; en Raül no vol equivocar-se una altra vegada, i a l’Ester li agradaria cridar el seu amor als quatre vents.

Bon dia, Jeeves

Bertie Wooster i el seu majordom Jeeves contraataquen amb unes noves aventures plenes d’embolics inesperats que converteixen Steeple Bumpleigh, pacífic poblet anglès, en el centre neuràlgic on esclaten les crisis d’unes parelles ben singulars: un oncle que persegueix el seu nebot a cops de fuet però que s’acoquina davant de la seva temible esposa, una jove intel·lectual que vol inculcar les nocions elementals del pensament modern il·lustrat a un aprenent de policia, i un notable membre del Club dels Dropos que ha de superar les proves més inhumanes per aconseguir la dama del seu cor… El gran humorista anglès P. G. Wodehouse ens demostra una vegada més que la vivacitat trepidant de les seves obres no envelleix i sap fer riure el públic més modern.

Bogeries de Brooklyn

En Nathan Glass té seixanta anys. I tot i un divorci, un càncer en estat avançat, una llarga carrerra en una companyia d’assegurances a Manhattan i un estrany sentiment de solitud, no han impedit que es disposi a afrontar l’últim tram de la seva existència amb una certa serenitat, motiu pel qual ha decidit traslladar-se a Brooklyn. Aviat, en el dia a dia, queda fascinat pels costums dels habitants del barri i, seduït per l’encant d’un cambrer, decideix escriure un llibre en el qual consignarà els seus records, els oblits, les mancances del seu estil, les grans o petites històries que ha viscut al llarg dels anys, però també les històries de la gent que s’ha creuat en el seu camí. De sobte, però, un matí de primavera aquest llibre titulat Bogeries de Brooklyn pren un canvi de rumb. El 23 de maig de l’any 2000 en Glass topa amb el seu nebot, en Tom Wood, de qui feia temps que no sabia res, i que treballa en una llibreria del barri -una situació molt distant de la brillant carrera acadèmica que havia començat l’última vegada que l’havia vist. Així, de cop, tots dos reprenen la seva història, compartint les seves emocions, les seves febleses, els seus destins, i també, o sobretot, el somni conjunt d’una vida millor a l’Hotel Existència, lluny de les realitats insuportables del món modern.

La bogeria

L’acció comença el 1868, amb la coneixença del narrador i l’Armengol amb Daniel Serrallonga, fill d’una família de Vilaniu adinerada però amb molt mala estrella. Com ja recorda un personatge, el Daniel va venir al món amb la sentència feta. Serrallonga, fidel seguidor de Prim, aconsegueix l’acta de diputat. La mort en atemptat del general engega el seu procés cap a la follia. Aconsegueix una nova acta de diputat, ara sota l’ideari republicà, però les seves denúncies de pretesos complots només provoquen el rebuig i la indiferència general. De retorn a Vilaniu, Serrallonga es casa amb la filla d’un dels seus masovers. La relació es deteriora fins al punt que ell acusa la seva dona d’infidelitat. A principis del 1880, Serrallonga és una autèntica desferra humana: ingressa a l’Asil dels pobres i, aviat, al Manicomi d’Horta. Als tres mesos mor.

Blau safir

Anar-se’n al passat quan t’acabes d’enamorar potser no és una bona idea. Això és el que pensa la Gwendolyn, de 16 anys, que acaba de descobrir que pot viatjar en el temps. Al capdavall, en Gideon i ella tenen molts altres problemes. Per exemple, salvar el món. O aprendre a ballar el minuet (cap de les dues coses no és gens senzilla!). Quan en Gideon, a més, comença a comportar-se de manera enigmàtica, la Gwendolyn té clar que ha de dominar definitivament les seves hormones. Si no, no en resultarà res, d’aquest amor més enllà del temps!

Blanc com la neu

Han passat més de tres mesos des de Vermell com la sang. Tothom pensa que la Lumikki Andersson és morta. Ella, que encara pateix les seqüeles del tret que va rebre, ha fugit a Praga, on actua com una jove «motxil·lera» més, en meitat d’una increïble onada de calor (cosa que resulta irònica: la Lumikki ve d’una Finlàndia atrapada en la pitjor onada de fred dels darrers anys). Un dia, en un cafè, una noia se li presenta i afirma ser la seva germanastra. La Lumikki es mostra escèptica, però sap que a la seva família hi ha molts secrets, i finalment la creu. Ràpidament es fan bones amigues, i poc a poc l’amiga l’anirà introduint en un món veritablement perillós: el de les sectes, al qual la Lumikki es veu arrossegada. Fins que un dia descobreix un terrible secret: els líders de la secta pretenen organitzar un suïcidi col·lectiu de tots els seus membres. I algú pensa obtenir grans beneficis de la massacre.

Blanc bo busca negre pobre

Sentir-se salvador dels negres pot ser molt agraït. Però cinquanta anys de cooperació no han servit tant com sovint es creu. Europa ha demostrat ser un pou sense fons de donants. L’Àfrica ha demostrat ser un pou sense fons de fracassos. Per ineptitud, per poca sostenibilitat, per corrupció, per interessos ocults, per ignorància de les formes de vida africanes… Tot i així ha arrelat la idea que el problema africà se solucionarà amb projectes de desenvolupament. L’opinió pública segueix jutjant-los per les bones intencions i no pels bons resultats. Si la cooperació no serveix per al que hauria de servir, ¿per què ens segueix interessant? ¿Qui són els addictes a la cooperació, els europeus o els africans? ¿Som consumidors de solidaritat més que no pas solidaris? ¿Què s’amaga darrere aquesta generositat? A Blanc bo busca negre pobre Gustau Nerín, un antropòleg que coneix molt bé el continent africà, desmitifica la cooperació internacional. A través de les experiències que ha recollit treballant i viatjant, rebat amb arguments econòmics, sociològics, morals i, com no, antropològics, les suposades bondats de les ONG i l’ajuda oficial al desenvolupament. Amb ironia i provocació, transmet al lector una visió nova i fresca del continent africà. I també d’Occident.

Bioko

L’any 1887, Bioko és encara una illa remota perduda al golf de Guinea. Un presidi gegant, una illa on confinar els homes a qui se’ls nega el futur. Allà és on destinen, després d’haver reptat tots els seus superiors, Moisès Corvo, soldat intrèpid, dissolut i cràpula, llibertí i bevedor. Allà hi coneixerà la més desafiadora de les aventures, la que té a veure amb la sang i també amb la història. Perquè, estigueu avisats, a Bioko només hi ha una llei: si un salva la vida, algú altre ha de morir.

Billy Budd, el mariner

A l’època de les grans batalles navals del segle XVIII, Billy Budd, gabier de la marina mercant, és enrolat per força en l’armada britànica, i no tarda a veure’s sotmès a les maquinacions d’un diabòlic militar, al qual s’haurà d’enfrontar. Billy Budd, el mariner, és un dels títols més representatius de les obres tràgiques de Melville, un viatge psicològic i d’introspecció pels corredors foscos de la ment humana.

La bicicleta estàtica

Els naufragis de la maduresa són al centre d’aquest nou recull de dinou relats de Sergi Pàmies. Les fatalitats individuals i col·lectives, la capacitat de sobreviure-hi i les emocions de tota mena que provoquen són tractades amb l’estil obsessiu i sobri que ha caracteritzat els últims llibres de l’autor i que ha aconseguit atrapar milers de lectors. Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d’uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heroica, tenen esma per pedalar sense moure’s del lloc.

La biblioteca dels morts

L’assassí del Judici Final té la ciutat de Nova York aterrida després que hagin aparegut sis cadàvers en només dues setmanes. L’única relació entre ells és que abans de morir van rebre una postal, enviada des de Las Vegas, que anunciava la data de la seva mort. El 10 de juny del 2009, ben a contracor, els seus superiors assignen el cas a Will Piper, un llegendari agent en decadència de l’FBI especialitzat en assassins en sèrie. Tretze segles abans, a l’illa de Vectis, un nadó extraordinari és abandonat en un monestir, sota la maledicció d’haver nascut el 7 de juliol de l’any 777. El 1947 Winston Churchill s’entrevista amb el cap d’una expedició arqueològica que ha desenterrat la cripta d’una misteriosa societat medieval. Tres moments que es fonen en un thriller policíac on conflueixen el destí, la història, el mal i la corrupció, tot al voltant d’un secret mil·lenari que no ha de sortir mai a la llum.

La biblioteca dels llibres rebutjats

En un poblet de la Bretanya francesa, un bibliotecari decideix recollir tots els llibres refusats pels editors. Posa anuncis a les revistes literàries i en pocs anys reuneix prop d’un miler de manuscrits. Amb una trama plena de suspens, i una vena fantasiosa i sentimental, marca Foenkinos, aquesta comèdia-thriller és la prova que una novel·la pot commoure els lectors. Una novel·la sobre llibres i escriptura que agradarà a tota mena de lectors.

Biblioteca de relats mitològics

Molt sovint, la literatura i l’art tenen com a fonts d’inspiració els mites clàssics, tant en l’època antiga com en els temps actuals. Per això sempre ha existit la necessitat de recollir i de sistematitzar les llegendes per comprendre i per interpretar correctament les obres que llegim o contemplem. Una recopilació mitogràfica sota l’aparença d’un manual o bé d’un diccionari de mitologia la trobem a les estanteries de qualsevol biblioteca particular per reduïda que sigui. En tota aquesta mena d’obres és present la petjada de la Biblioteca d’una manera o d’altra, tant a través de còpies literals de fragments com a través de paràfrasis. I és que l’obra d’Apol·lodor constitueix una font de primera mà en la qual han pouat directament o indirectament tots els qui han escrit alguna cosa sobre la mitologia clàssica. El nostre cabal cultural té les seves arrels en la presència dels grecs i dels romans als Països Catalans. Aquest fet ja va il·lusionar un mecenes de la cultura catalana que féu possible l’aparició d’una col·lecció de textos clàssics traduïts, la prestigiosa col·lecció de la Fundació Bernat Metge. Probablement, ara cal esmerçar esforços a posar a l’abast dels ciutadans una col·lecció de butxaca que arribi a un públic majoritari i que ofereixi versions d’obres clàssiques en un llenguatge planer. Amb la intenció, doncs, d’acostar els autors grecs i romans als estudiants de secundària, als estudiants universitaris i, sobretot, a la gent del carrer, inaugurem una quimera, barreja de somni i de realitat que, com l’antiga Quimera, filla de Tifó i Equidna —dos monstres impossibles—, escup el foc de la cultura clàssica. Esperem que ni el plom ni altres aliatges més quotidians, en mans d’un nou Bel·lerofontes, acabin una vida que ha nascut sota els auspicis del grup de treball de llengües clàssiques de l’ICE de la Universitat de Barcelona.

La Bíblia de neó

No és pas gratuït que el protagonista d’aquesta sorprenent novel·la adolescent de l’autor d’Una conxorxa d’enzes s’anomeni David. Perquè la història que ens conta és la d’un infant innocent que s’enfronta als problemes gegantins de la societat rural del sud dels Estats Units. David, fugint de la seva solitud dalt d’un tren a la deriva, reviu fidelment els fets i les persones que marquen els seus primers vint anys de vida en una solitària i desballestada casa sobre un turó argilós que s’ensorra lentament. Davant dels nostres ulls desfilen els retrats d’un pare fracassat abocat a l’exili europeu durant la guerra mundial, una mare feble desdibuixada en la grisor d’una societat hipòcrita i, sobretot, l’excel·lent figura central de la tia Mae. El mite dels llavis de Mae West es passeja enmig de la intolerància de la retrògrada societat rural del sud, representada pel predicador i per l’inefable matrimoni Watkins, fidels conservadors de la puresa moral i sanguínia de la vall, una vall que s’estén entre l’alta xemeneia de la fàbrica Renning i l’enorme anunci lluminós d’una Bíblia. Sobta notablement que algú pugui escriure als quinze anys una novel·la tan trepidant com La Bíblia de neó, que poua des de la innocència extrema la patològica solitud provocada per l’aïllament en la gent de terra endins.

Bíblia de Montserrat

La Bíblia (del grec koiné βιβλία τὰ, tà biblía, «els llibres») és una col·lecció d’escriptures o textos sagrats que jueus i cristians consideren producte de la inspiració divina i una constatació de la relació entre Déu i els éssers humans. Consta, en total, de 73 llibres (segons l’Església Catòlica). La Bíblia està estructurada en dues grans parts: Antic Testament: recull la història de la creació del món, dels primers profetes i del poble d’Israel, des dels seus orígens fins a una època propera al naixement de Jesús. Nou Testament: explica els fets i les paraules de Jesús i dels primers cristians. Els llibres de la Bíblia van ser escrits durant un llarg període de centenars d’anys que abasta, aproximadament, des del segle X a. C. fins al segle I d. C. Els seus llibres es van escriure principalment en dos idiomes: hebreu i grec, però també es conserven fragments en arameu. Si bé el text bíblic comú de l’Església a Catalunya —lectures de la missa, sagraments, etc.— pren com a versió oficial la «Bíblia Catalana Interconfessional» («BCL»), «La Bíblia de Montserrat», traduïda pels monjos de l’Abadia i acompanyada de textos introductoris, de mapes, d’índexs —per noms, llocs i matèries— i de nombroses notes referenciades, s’ha convertit en un clàssic que en el seu moment va merèixer els elogis de Josep Pla.