24353–24368 di 68366 risultati

La magnitud de la tragèdia

Un trompetista aconsegueix finalment el somni que ha acariciat durant setmanes: sortir amb la vedette del teatre on treballa. Per agafar coratge, durant el sopar beu molt més del que ell mateix considera recomanable. Aquest és l’inici de La magnitud de la tragèdia, una novel·la sobre l’amor, l’odi, la solitud, el pas inapel·lable del temps i la inevitabilitat de la mort. Les ambicions i les malalties desmesuradament expressionistes dels personatges són una caricatura grotesca i deshumanitzada dels desitjós, les passions i les contradiccions quotidianes. A partir d’una estructura tan sòbria com densa, Monzó teixeix —en clau de comèdia— una al·legoria vigorosa del desconcert absolut de l’home, no tan sols en aquest tombant de segle sinó al llarg de la història de la humanitat.

Un mag de Terramar

En el món de Terramar hi ha dracs i espectres, talismans i poders, i les lleis de la màgia són tan inevitables i exactes com les lleis naturals. Un principi fonamental regeix en aquest món: el delicat equilibri entre la mort i la vida, que molts pocs homes poden alterar o restaurar, ja que la restauració de l’ordre còsmic correspon a l’individu que es governa a si mateix, l’heroi complet capaç de donar el pas últim, enfrontar-se a la seva pròpia ombra, que és por, odi, inhumanitat. Aquesta és la gran aventura iniciàtica de Ged, aprenent de mag… La sèrie de «Terramar» (en principi una trilogia i més tard ampliada amb dues novel·les i dos llibres de relats) és un referent dins la novel·la fantàstica. Úrsula K. Le Guin va crear una cosmologia, una societat, una cultura i una llengua pròpia, i tot i que el conjunt es basa en las tradicions culturals i els mites de la humanitat, aconsegueix crear un univers literari tan sòlid i inoblidable com el de Tolkien.

Madame Bovary

La novel·la narra els pensaments i vivències de la Emma Bovary, convertida en arquetip literari, infeliçment casada, a la recerca d’una altra vida i la seva influència en la gent que l’envolta. Emma ha estat anomenada «Quixot femení» perquè són les lectures les que la fan embogir i buscar una vida inexistent, molt millor que la que té en realitat amb el seu marit Charles. Ella voldria viure les aventures de les novel·les del romanticisme. Per això busca diversos amants i va gastant la fortuna del seu espòs, anhelant el luxe que embolcalla les seves heroïnes. La seva figura critica la burgesia i el seu convencionalisme, incapaç de viure com demana la imaginació i el sentiment, però també culpable d’ofegar-la per ser dona fins que no li queden sortides. L’estil del narrador, en tercera persona omniscient, permet criticar aquesta classe social i es focalitza en Emma però alterna amb la visió del marit, l’apotecari i els diversos amants per contrastar-ne les intencions amb la visió ingènua d’ella.

Macbeth

Macbeth és una tragèdia de l’etapa de maduresa de William Shakespeare. Va ser escrita després d’El rei Lear i abans de Corolià, entre els anys 1505 i 1506. Tot i que ha estat molt sovint considerada com un estudi sobre l’ambició humana, encarnada en Macbeth i la seva esposa, una lectura que faci atenció a la presència de les bruixes i les interaccions que aquestes tenen amb el protagonista, així com altres trets dels seus caràcters i de les seves accions, ens indica que l’obra és una immersió dintre un dels problemes essencials de la naturalesa humana: el problema del mal. Però Macbeth no és un personatge pervers tallat sobre el mateix patró de Iago, per exemple. El que el diferencia de tots els personatges creats per Shakespeare és el fet que Macbeth no perd mai la consciència moral. La seva perversitat en cap moment no li esborra el coneixement del bé i del mal. Macbeth és un ésser moral. La tensió entre el seu caràcter, els seus actes i la seva consciència dóna a l’obra una intensitat totalment nova a les tragèdies de William Shakespeare. No en va ha estat i continua sent una de les més representades.

La mà esquerra de la foscor

«Benvinguts a Hivern… Un món d’éssers no totalment hermafrodites, ni totalment humans… Un món de fred assassí en l’Edat del Gel i perilloses desferres congelades… Un món on el primer enviat de la Terra és abocat en un miasma de subtil intriga planetària, amb ell mateix com a garantia i el futur en joc.» Aquesta novel·la va merèixer l’any 1969 el Premi Nebula, i el 1970 el Premi Hugo.

La mà de Fàtima

S-XVI. Hernando, un jove morisc atrapat entre dues cultures irreconciliables, sobreviurà a la guerra, l’opressió cristiana i a una apassionada història d’amor en el marc de la majestuosa ciutat de Còrdova. 1568. En l’agrest paisatge de les Alpujarras granadines, els moriscs sobreviuen gràcies al seu dur esforç malgrat els continus obstacles que els imposen els cristians vells. Obligats a venerar uns símbols religiosos en què no creuen, el seu descontentament creix fins a esclatar en una revolta cruel i sanguinària. Entre els revoltats es troba Hernando, un jove de catorze anys que ha sofert el rebuig de la seva gent causa del seu origen: la seva mare, Aisha, va ser violada per un sacerdot i ell, sobrenomenat el natzarè, és el fruit d’aquest ultratge. Forçat pel seu padrastre, Brahim, a treballar com traginer des de molt nen, la guerra esdevé per Hernando en l’oportunitat de demostrar la seva vàlua davant un poble que li menysprea. El seu valor i la seva habilitat amb els animals li fan guanyar-se la confiança d’Ibn Umeyya, el rei d’al-Andalus, i la gratitud de Fàtima, la jove mare d’un petit a la qual salva d’una mort certa. No serà l’única a qui salvarà en aquesta contesa. Debatent-se entre la fe que li va inculcar Hamid el vell alfaquí que es va convertir en el pare que mai havia tingut, i els excessos que preveu comesos en nom d’Al·là, el seu bon cor l’empeny a ajudar a Isabel, una nena cristiana captiva, ia un noble castellà, don Alfonso, que li jura el seu etern agraïment. Però la seva honestedat li reporta també enveges i enemics: sobretot Ubécar, el traginer lladre, i Brahim, el seu cruel padrastre, que no suporta els favors que el rei, i sobretot la bella Fàtima, prodiguen al seu fill bastard, del qual es vingui maltractant impunement Aisha, la seva mare. Aprofitant la mort del rei a mans dels seus propis homes, Brahim aconsegueix condemnar Hernando a l’esclavitud i contreure matrimoni amb Fátima la noia. El seu lloc com a lloctinent del nou monarca sembla fer invulnerable…

M’enterro en els fonaments

Com actua un pare si sospita que el seu fill és un assassí? Com respon el fill al recel familiar? Amb el rerefons d’una universitat agitada per la lluita política durant la Barcelona grisa del franquisme, Manuel de Pedrolo presenta l’abisme entre un pare i un fill sotmesos a la mútua desconfiança i a la incomunicació.

Lord Jim

Publicada originalment a la Blackwood’s Magazine entre octubre de 1899 i novembre de 1900, Lord Jim tracta d’una deserció ètica i moral que inaugura una nova vida turmentada del seu protagonista. Basada en fets històrics, sobre l’abandó d’un vaixell de peregrins per part de la seva tripulació després d’un accident al bell mig del mar. Un personatge que no va participar a aquest succés, Marlow, explica als seus amics la relació amb el jove Lord Jim arrel del judici que va patir, i el resultat de la sentencia. L’última part de la novel·la es narra en una carta que Marlow escriu a un dels oients.

Lògica nova

Lògica nova està estructurada en set parts o distincions, la darrera de les quals proposa preguntes a propòsit de les sis precedents. La primera distinció tracta de la substància i de les qüestions de l’Art des de la seva funció lògica; la segona descriu els cinc predicables; la tercera presenta els deu predicaments; la quarta desplega les cent formes, que són una eina dialèctica lul·liana que ja apareix a l’Arbre de ciència; la cinquena descriu el sil·logisme i les fal·làcies; i finalment la sisena és una aplicació de la lògica a les ciències (teologia, filosofia natural i moral, dret i medicina).

Lo Ferrer de tall: drama en tres actes y en vers

Lo Ferrer de Tall és un drama històric de Frederic Soler estrenat al Teatre Romea el 16 d’abril de 1874. Se l’ha considerat com una mostra de l’adaptació a la dramatúrgia catalana dels característics drames d’honor castellans, però tot i que les similituds amb obres de Pedro Calderón de la Barca i Lope de Vega hi són ben evidents, no es pot desvincular en general de la resta de la producció de Soler d’aquells anys. El tema clàssic de la defensa de l’honor de la noia enfront del noble seductor que abusa de la confiança del súbdit lleial es combina aquí amb la història d’amor entre la protagonista i el patge del baró que es penedeix del pla del seu senyor i s’enamora de la noia, però el baró l’amenaça d’actuar contra la seva família si ell no l’ajuda a raptar Rosa.

Lluny de Pequín

«L’Alícia reconeixia que no feia grans esforços per integrar-se al país. De fet, ella no havia tingut mai cap interès a viure a Pequín, tot i que, d’això, no en parlava amb la Liang. Hauria suposat explicar-li que detestava qualsevol cosa relacionada amb la Xina des que va ser conscient que el seu pare, un estudiant xinès que la seva mare va conèixer quan vivia a Londres, les va abandonar al cap de pocs mesos de néixer ella». Una ferida del passat havia fet que l’Alícia, una executiva catalana de trenta anys, jurés que no trepitjaria mai la Xina. Però una magnífica oferta laboral la condueix fins a Pequín, on quatre anys després duu una vida encara molt allunyada del món xinès. Fins que un dia unes fotos antigues li donen pistes sobre el seu pare desaparegut, i és així com l’Alícia emprendrà una recerca que la conduirà fins a veritats inesperades i a reconciliar-se amb ella mateixa, amb el seu passat i amb un país tan pertorbador com fascinant.

Lluna nova

Per a Bella Swan, hi ha una cosa més important que la seva pròpia vida: Edward Cullen. Però enamorar-se d’un vampir és més perillós del que Bella mai podria haver imaginat. Edward ja ha rescatat Bella de les urpes d’un diabòlic vampir, però ara, a mesura que la seva arriscada relació amenaça tot el que és proper i estimat per a ells, s’adonen que els seus problemes pot ser que només estiguin començant…

La lluna de paper

Ha arribat un punt que el comissari Montalbano ja conversa de tu a tu amb la vellesa incipient, i mentre comença a conviure amb el rellotge biològic de la mort, vet aquí que el destí li planta dues dones davant. Una, extravertida i descaradament sensual; l’altra, secreta i d’ardors morbosos, capaç d’enfrontar-se a tot i d’amagar-ho tot. Naturalment les esques i paranys que es posen l’una a l’altra no el deixen respirar. «Quan era minyó, una vegada son pare li va explicar, de per riure, que la lluna que veia allà dalt al cel era feta de paper. I ell, que es creia cada paraula que sortia de la boca de son pare, se l’havia cregut. I resulta que ara, madur, experimentat, home dotat de cervell i d’intuïció, s’havia cregut com una criatura dues dones que li havien explicat que la lluna era de paper».

Llums del nord

La Lyra Belacqua és una òrfena que s’ha criat envoltada d’erudits en un college d’Oxford. Però l’Oxford de la Lyra no és el mateix que nosaltres coneixem. Per algun motiu, la Lyra viu en un món en què tothom té el seu daimoni particular, que és la manifestació de l’ànima en forma d’animal. Corren temps difícils sota el domini absolut de l’Església, però la Lyra viu al marge de tot i es deleix per enfilar-se a les teulades del college amb en Roger, el seu millor amic, i llençar pedres al cap dels alumnes, córrer pels carrers estrets o robar pomes al mercat. Un dia la seva vida fa un gir inesperat quan ella i en Pantalàimon, el seu daimoni, impedeixen l’assassinat del seu oncle, el poderós Lord Asriel, i a més senten per casualitat una conversa privada sobre un misteriós fenomen conegut com la Pols. Ben aviat la Lyra i en Pantalàimon es veuen involucrats en un joc perillós que els descobrirà una dona molt bonica amb un mico daurat, un viatge al nord llunyà i una colla d’aliats entre els quals hi ha gipcis, bruixes, un aeronauta texà i un ós cuirassat.

La llum del dia

George Webb és un detectiu especialitzat en casos matrimonials. Expolicia, divorciat i amb una filla, cada quinze dics té una cita amb una presidiària, Sarah, una clienta seva que ell havia assistit en un espinós afer matrimonial i que ara compleix una condemna a la presó. George ens explica les vicissituds dels dos últims anys, des del dia que Sarah el va contractar perquè seguís els passos del seu marit, un ginecòleg prestigiós, que està enamorat de Kristina, una refugiada croata. George descobrirà que no es tracta d’una relació clandestina, sinó d’un triangle consentit per Sarah, que en un principi havia convidat Kristina a la desesperada a viure a casa seva… «La llum del dia té una estructura pausada, precisa, perfecta, però, dins d’aquest mapa tan ben dibuixat, la història que ens explica és salvatge, exagerada, sensacional, romàntica». (The Guardian) «La història atrapa el lector com la millor novel·la policíaca, però és una novel·la refinadament literària, profunda, humana, lacònica i complexa alhora».(The Daily Telegraph)

Del llum de gas al llum elèctric

Del llum de gas al llum elèctric, publicat per primera vegada l’any 1951, es va reeditar amb el seu apèndix fotogràfic i un capítol inèdit que havia estat suprimit pel mateix autor en la primera edició per motius extraliteraris i que havia quedat als arxius familiars durant més de mig segle. Al llarg d’aquestes memòries, Carles Soldevilla ressegueix els seus orígens familiars, parla de la seva educació al Liceo Políglota i evoca les seves primeres lectures. Descriu des d’una òptica personal moments històrics com el canvi de segle o la Setmana Tràgica. Com Pla, Sagarra o Gaziel, fa un retrat impagable de la universitat que li va tocar viure com a estudiant. Sempre evitant la temptació de novel·lar els records, equilibrant en tot moment l’efusió lírica amb el rigor documental, i fa una crònica dels inicis de la Mancomunitat i de les coneixences que hi va fer, des de Prat de la Riba fins a Eugeni d’Ors. Les memòries de Carles Soldevilla mereixen un lloc d’honor al costat dels grans textos memorialístics de Pla, Sagarra o Gaziel, i conformen una vegada més que la prosa autobiogràfica ha donat les millors obres de la literatura catalana del segle XX. Soldevilla cedeix, tal com diu ell mateix, a «la fallera de recollir records d’infància i de joventut», conscient del perill d’aquesta mena d’exercicis però convençut també que l’art és «l’únic recipient capaç de retenir les fluïdes essències de la vida».