24241–24256 di 68366 risultati

Mossegar-se la cua

Tots estaven d’acord: hi havien de renunciar. Fins aleshores l’agència havia viscut tranquil·lament de treballs corrents que no els posaven en conflicte ni amb la llei ni amb llur pròpia consciència. Però la temptació era massa forta i, en el fons, se sentien desafiats per les circumstàncies insòlites. Com era possible enterrar legalment un ésser viu? Naturalment, l’individu que reposava al cementiri era ben mort, però ocupava el lloc d’algú altre que ara reclamava una investigació. La van fer, doncs. Sense imaginar-se ni remotament que de difunts n’hi hauria més, el darrer de tots quan la història ja era closa…

Mosques

Mosques és un crim actual. També és un crim antic. Mosques és el present convuls i el passat que mai no dorm. Mosques és el deliri que de vegades s’imposa a la raó, la passió que anorrea el cervell i no és capaç de veure més enllà del vermell que tot ho ennuvola. Mosques és la mort que ronda el sexe. És el sexe que quan menys t’ho esperes esdevé mort. Mosques pot ser descobrir que els records que volies enterrar et surten al pas i també comprovar que desconèixer la pròpia història no ens lliura de la possibilitat que aquesta ens ataqui i ens guany. Mosques és fer la vida cada dia, a cops de puny i saber que sempre hi ha algú que pot pegar encara més fort.

Morts prescindibles

A les muntanyes de Jämtland dues dones fan un descobriment macabre: sis cadàvers sepultats en una mateixa fossa, morts d’un tret al cap. No hi ha testimonis, no hi ha pistes i la identitat de les víctimes és un enigma. L’equip de Torkel Höglund arriba al lloc dels fets per fer-se càrrec de la investigació. Però descobreixen que el cas és un trencaclosques molt més complex del que s’havien imaginat. Sis morts apunten a un assassí múltiple, i a Suècia el gran expert sobre aquest tipus de criminals és en Sebastian Bergman. No obstant això, quan en Bergman comença a aprofundir en les pistes i aconsegueix estirar el fil, els serveis secrets apareixen per arxivar el cas. Morts prescindibles és l’apassionant tercera entrega de la sèrie que arrasa a Europa, amb més de dos milions de lectors àvids de casos trepidants i liderats a contracor per un personatge inigualable: en Sebastian Bergman. No te la pots perdre.

La mort t’assenyala

Tot començà un matí, qua la dona que duia anells amb diamants autèntics i donava un nom fictici encarregà a Lew Archer que li retrobés una criada negra desapareguda. I la va trobar, no cal dir-ho, però amb un tall que li partia el coll pel mig. Law, que no ho veia clar, retornà el cent dòlars que havia cobrat i emprengué la investigació pel seu compte. Aquesta és la història de les coses que esbrina, una història violenta i tèrbola on els assassinats abunden i on no falta una rossa engrescadora que sap més coses que no diu. Ben cert, però, que al final no li queda més remei que parlar. Escolteu-la.

Mort mar endins

En els vuit relats que componen aquesta novel·la ‘matrioixca’, Camilleri ens fa retrocedir fins a la joventut del comissari Montalbano, quan encara no estava amoïnat per la vellesa però ja mostrava el seu caràcter llunàtic, de vegades esquerp, professionalment audaç. El retaule vigataníssim d’històries –l’incendi d’un hotel sense víctimes, una carnisseria d’amor, un lladre que cobra segons tarifa…– farà les delícies dels camillerians, que no hi trobaran a faltar cap dels personatges habituals perquè, més joves, hi surten tots. Començant per l’Adelina i la Lívia, la «promesa forastera» d’en Salvo, i seguint amb el doctor Pasquano i la seva addicció als cannoli, en Catarella amb la seva màscara grotesca, en Mimí, en Fazio… Les primeres passes en el món del crim del comissari més sorrut de la novel·la negra contemporània, amb un bon repertori dels trucs que a la llarga el faran famós, són il·luminadores. Té els trumfos de l’edat a la mà, però afronta la indústria del delicte local amb la seva generosa indulgència, aquell sentit de la justícia que topa, ja des del primer dia, amb el pantà de la burocràcia típicament italiana.

Mort i judici

«El tren de la mort» és el titular que, un bon dia, anant cap a la feina, el commissario Guido Brunetti llegeix casualment en un quiosc. Un important advocat ha estat trobat mort a trets al tren que fa el trajecte de Pàdua a Venècia. Davant d’aquests titulars tan sensacionalistes, la primera cosa que li passa pel cap a l’elegant i obstinat commissario és un simple i rutinari robatori que, per desgràcia, ha acabat malament. Al cap de pocs dies d’investigació, les seves sospites es multipliquen quan apareix el cadàver d’un gestor de pes. Es trobaran en algun punt, aquestes dues morts? Una prostituta amb ganes de col·laborar, unes ulleres i una cinta de vídeo il·legal acabaran convergint per demostrar a Brunetti el veritable horror del cas: una xarxa internacional d’explotació, perversió i assassinat, orquestrada pels peixos més grossos de la ciutat de Venècia.

Mort entre línies

Un vespre el comissari Brunetti rep la trucada desesperada de la directora d’una biblioteca veneciana. Diversos llibres antics de gran valor han aparegut amb unes pàgines retallades i altres han desaparegut. Hi ha un sospitós: l’home que va consultar per darrera vegada els llibres, un suposat professor de la Universitat de Kansas. Aviat, però, Brunetti canvia el fi l de la investigació i se centra en els lectors habituals de la biblioteca, com en «Tertul·lià», un home amable i educat que durant tres anys ha estat llegint tractats religiosos, o la intel·ligent comtessa Albani-Morosini, una generosa mecenes d’origen sicilià que pertany a l’alta societat veneciana. Tot i que, ben mirat, a qui poden interessar uns llibres? Només gent tan estranya com els bibliotecaris o algú amb la fi na sensibilitat d’en Brunetti dedicaria el temps a treure’n l’entrellat. De sobte, però, en produir-se un assassinat, el cas pren un caire molt més sinistre i el comissari s’ha d’endinsar a les entranyes del fosc món del mercat negre de llibres antics. Donna Leon s’ha inspirat en un cas real per escriure Mort entre línies: la desaparició de milers de llibres antics de la biblioteca napolitana de Girolamini, un dels escàndols més grans de la història pel que fa a robatori de llibres.

Mort en un país estrany

Un cadàver apareix flotant en un canal de la misteriosa Venècia, en plena llum del dia, amb els ulls oberts i un bitllet de tren a Vicenza. Malgrat les pressions del seu superior, sempre tan corrupte, que li demana que abandoni el cas, el comissario Guido Brunetti, d’ull observador, continua amb les investigacions policials. L’inspector de Sanitat Pública d’un hospital ha estat assassinat. A més, els tres poders més influents: el govern italià, l’exèrcit americà i la Màfia, tenen alguna cosa a veure amb un abocador de material contaminant. Davant de la mirada acusadora dels alts càrrecs, Guido Brunetti haurà de decidir fins on vol arribar. Donna Leon ens brinda un nou cas en mans del conegudíssim Guido Brunetti, el comissario que fa jòguing, no beu ni menja hamburgueses.

La mort del censor

Barcelona, 1963. L’inspector Hilari Soler és un policia estrany pels temps que corren. Enfrontat amb els seus superiors per haver denunciat un col·lega per conducta violenta, els seus dies a comissaria semblen comptats. Abans però haurà de resoldre una última patata calenta: el brutal assassinat –vint-i-set punyalades al cos i quatre bales a l’estómac– d’un funcionari que es dedica a controlar i censurar el que es vol publicar al país. De sospitosos n’hi ha una pila, per començar tres escriptors als quals els ha estat denegat el permís per publicar o un cantautor a qui li han censurat gairebé totes les cançons. Convençut que cap d’ells hauria tingut el valor de cometre un crim així, l’inspector Soler prefereix furgar en el passat d’aquell guardià de la moral franquista, un passat –per què no dir-ho– gens exemplar.

Mort de dama

«Mort de dama» és, avui, un clàssic contemporani de les lletres catalanes. Villalonga elabora, al voltant de l’agonia d’una aristòcrata ciutadana, l’acta notarial de l’enfonsament d’una Mallorca que mor amb ella. I basteix aquest fresc d’època a través d’uns personatges paradigmàtics, veritables arquetips. Així, l’ambivalència de l’autor envers el món dels botifarres mallorquins se’ns presenta a partir del dualisme representat per dona Obdúlia Montcada i dona Maria Antònia, la baronessa de Bearn; xarona i libidinosa, vulgar, la primera; discreta i elegant, paradigma d’una vella cultura, la segona. També sorgeixen, al voltant de l’agonia de dona Obdúlia, altres personatges típics del món illenc: Aina Cohen, la poetessa xueta i reprimida en la qual l’autor volgué satiritzar l’Escola Mallorquina, els poetes noucentistes de l’illa; el marquès de Collera, adornat amb totes les incompetències del polític mallorquí de la Restauració, i potser de totes les èpoques, i un cor de veus mesocràtiques en boca de personatges secundaris, caricatures d’ells mateixos. Lluny, a l’altra part de la ciutat vella, per Gènova i El Terreno, s’agita un món nou d’estrangers que parlen llengües bàrbares, amb dones que fumen, beuen whisky i neden a l’hivern.

La mort d’Ulisses

Ulisses, el protagonista del relat que dóna títol a aquest volum, és un ancià grec que, quan veu apropar-se l’hora de la seva mort, decideix que ho enterrin en el lloc en què va començar a somiar: Istanbul, la seva veritable pàtria. I és que el poble grec viu al segle XXI, amb l’arribada de refugiats que fugen de la guerra, la qual cosa ja va experimentar en carn pròpia al llarg de tot el segle anterior: una persecució que va acabar per als grecs en una emigració forçosa, i que es narra amb gran força en el conte titulat Tres dies. Però Ulisses, nouvingut al seu Ítaca somiada, ja sense res que perdre, decideix enfrontar-se temeràriament als Llops Grisos, organització paramilitar turca molt semblant a l’Aurora Daurada que, a Grècia, rebutja a tot emigrat. D’altra banda, embolicant els relats de candent actualitat, Petros Màrkaris torna a fer-nos gaudir amb dos casos protagonitzats pel comissari atenès Kostas Kharitos, les víctimes del qual són un escriptor i un director de cinema, i una tercera recerca a càrrec del seu amic el comissari turc Murat, que transcorre entre els emigrats grecs a Alemanya.

La mort d’en Bunny Munro

Brillant i esbojarrada, La mort d’en Bunny Munro —escrita per una de les icones de la música rock del darrer quart del segle XX— és un comèdia agredolça tan irreverent com plena de moments inoblidables. Quan la dona d’en Bunny Munro, venedor ambulant de cosmètics, se suïcida un vespre a casa seva davant del seu fill de nou anys, la vida d’en Bunny s’accelera en un cursa cap a l’evasió i l’autodestrucció. Deprimit per la mort de la dona i enfrontat per primera vegada a la seva condició de pare, en Bunny es precipita cap a un viatge sense retorn ple d’alcohol i de dones. Al seu costat, en Bunny Junior, fins ara tímid, emmarat i poruc, aprendrà la picardia del seu pare i les eines per sobreviure en un món brut i sòrdid com el nostre.

La mort a Venècia

La decadent bellesa de Venècia, amb la seva aparença fantasmagòrica, les gòndoles negres i el clapoteig nocturn de l’aigua pot ser un símbol de la mort. Sense saber gaire per què, un cèlebre escriptor alemany, Gustav Von Aschenbach, hi arriba tot just passada la plenitud de la vida. Se sent cansat i sense inspiració. Aviat el seu esperit vigilant i equilibrat perdrà força i caurà en un abisme del qual no es recuperarà: s’enamorarà de la bellesa angelical d’un adolescent polonès, que l’arrossegarà, amb un terrible poder d’atracció, fins a ignorar la mort.

Mort a La Fenice

El famós director d’orquestra Helmut Wellauer és brutalment assassinat durant l’entreacte de La Traviata. El seu cadàver, al camerino del teatre de l’òpera venecià La Fenice, fa una pudor de cianur terrible: li han enverinat el cafè. En aquest moment apareix Guido Brunetti, que inicia les investigacions policials per treure l’entrellat de tot aquest misteri. Quan comença a esbrinar quin tipus de persona era el director més enllà de l’òpera, s’adona que s’havia fet prou enemics per sospitar de mig Venècia. Mort a La Fenice és el debut de Donna Leon com a novel·lista i és on neix Guido Brunetti, l’elegant i obstinat commissario que lluita per acabar amb la corrupció de la ciutat dels canals.

Morituri

El comissari de policia Llob i el seu segon investiguen la desaparició de la filla d’un peix gros. Es tracta d’una fugida voluntària o d’un segrest? Totes les possibilitats són obertes. Quan Llob hi fiqui el nas, no tardaran a encadenar-se “accidents” al seu entorn. Mohamed Moulessehoul, exoficial de l’exèrcit algerià, ha publicat una trilogia policíaca impactant, amb el pseudònim femení de Yasmina Khadra per esquivar la censura militar. Un atemptat terrorista al cementiri de Sidi Ali, amb infants entre les víctimes, el va empènyer a escriure la seva primera novel·la de gènere negre, Morituri, pràcticament d’una tirada. Tot i les retallades que hi va fer després, davant el temor que el lector europeu trobés inversemblant la realitat algeriana, Morituri és un autèntic cop de puny a l’estómac.

Montsemar i les estrelles

Montsemar i les estrelles és una novel·la extraordinària que —si és que hem de classificar o encasellar els llibres— podria ser classificada o encasellada com a novel·la psicològica, és a dir una novel·la en la qual es prima el coneixement profund d’un determinat personatge o personatges per damunt d’aspectes purament argumentals. El viatge en qüestió que ens proposa l’Arian és un viatge cronològic pel cervell d’una noia diguem-ne autista que creix a l’ombra de la postguerra, a finals dels anys cinquanta. Dic ‘diguem-ne autista’ perquè la noia —anomenada Montsemar— pateix d’una síndrome molt específica, dita ‘de savant’, que confesso que desconeixia del tot però que es veu que afecta un 10% dels autistes i els símptomes de la qual combinen una vida imaginativa interioritzada molt viva i brillant amb una gran falta de comunicació amb el món exterior. Vet aquí, de fet, el primer encert del llibre: la tensió existent entre els esdeveniments exteriors —incloent-hi fragments de programes de ràdio i altres indicis que ens recorden que som als anys cinquanta— escrit en lletra normal, i el punt de vista de la Montsemar —poètic, imaginatiu, de vegades delirant— escrit en lletra cursiva.