23969–23984 di 66978 risultati

Com parlar bé en públic

Els grans oradors tenen un món de tècniques concretes, gestos estudiats i mètodes que tothom pot aprendre. Descobreix quins són els seus secrets i fes que les teves intervencions públiques, lluny de ser un mal tràngol, es converteixin en ocasions excel·lents per a comunicar i persuadir. En aquest llibre hi aprendràs: trucs per a superar el pànic de quedar-se en blanc, recursos per a preparar bé el discurs, idees per a mantenir el ritme i guanyar-te l’auditori, entre moltes altres estratègies de persuasió.

Una columna de foc

La saga d’Els pilars de la Terra i Un món sense fi, que ha captivat milions de lectors, continua ara amb aquesta magnífica i apassionant nova novel·la de Ken Follett. L’any 1558 els conflictes religiosos que sacsegen Kingsbridge s’han convertit en un obstacle insuperable per a l’amor entre en Ned Willard i la Margery Fitzgerald. Quan Elisabet I arriba al tron d’Anglaterra, tot Europa se li gira en contra i la jove reina decideix crear el primer servei secret amb la missió que l’adverteixi de qualsevol intriga o invasió. Al llarg de mig segle turbulent, en Ned lluitarà per estar amb la Margery mentre lidera el reduït i entregat grup de valerosos agents secrets, que s’acabaran convertint en el fonament del poder de la reina… i en la matèria d’un captivador thriller històric d’espionatge. En Una columna de foc, Ken Follett torna a demostrar que és el gran mestre de la narrativa d’acció i suspens i ens transporta, aquest cop, al segle XVI amb una magnífica història d’amor que té el rerefons amenaçador de les guerres de religió.

Color de sang

L’home es deia Radan (cosa ben secundària), i sabia què volia: per això l’havien pagat (cosa essencial). Però Nichols ja s’havia posat en camisa d’onze vares i tenia el paquet en lloc segur. Ara que la noia havia mort (i no precisament de mort natural), es pensava que era seu. També ella va apropiar-se’l quan morí Teece, i aquest tampoc no l’havia aconseguit legalment (detall que no l’amoïnava gens). De fet, els diners ja començaven a passar per massa mans i tothom se’n sortia amb els peus per davant. Situació ben enutjosa fins i tot per un home tossut com Nichols, el qual, pel restant, tenia la sort d’estar casat amb una dona ben capaç de prendre una decisió. Més que res perquè la por se la menjava, naturalment…

Colom. 500 anys enganyats

Des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha estudiat durant divuit anys tota la informació i les teories existents sobre els orígens de Cristòfol Colom. Per tant, les seves conclusions, publicades a l’estat de Washington el 2008 amb el títol Colom of Catalonia: Origins of Cristopher Colombus revealed, no són fruit de l’apassionament propi de qui vol «llaurar cap a casa». Amb aquest llibre, Merrill demostra amb rigor que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: «Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord.»

Collita roja

N’hi havia que en referir-se a Personville l’anomenaven Poinsonville (la ciutat del verí), i tres colles de gàngsters, una policia venuda i un cacic justificaven sobradament el motiu. El vell vivia al llit i els altres morien pels carrers. Potser una cosa compensava l’altra. Fos com fos, els agents de la Companyia Continental de Detectius de San Francisco no tenien gaires manies i posseïen la recepta que cal per a netejar una ciutat. No del tot, però: el cacic podria tornar a embrutar-la. És clar que ho hauria de fer amb altra gent, perquè els morts no són afeccionats a les batusses i els de la Continental es mostren generosos. En acabar l’acció, pot comptar-se per unitats, però no d’homes: de carretades. Cal deduir que a Poinsonville, perdó, Personville, el cementiri era gran.

La col·laboradora

Quan dic de què faig (quan ho dic fora del sector editorial) és com si digués “detectiu privat” o “forense”. Tothom exclama “Ah, sí?” amb interès molt sincer. Si ho dic a algú del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui a la multinacional on treballo en règim d’autònoma) em miren amb menyspreu. Sóc una mena de negra. No una negra amb aurèola, no la negra d’un novel·lista famós, no la negra que fa els discursos d’un polític. No, no. Fer això, d’alguna manera, ara tothom ho troba romàntic. Fins i tot sé d’algun escriptor jove d’aquests amb patilles i cara de desolació (d’aquests que escriuen llibres que duen per títol el nom i el cognom d’una dona) que serien feliços fent-ho i sobretot explicant-ho a les entrevistes.

Codi genètic

Una jove científica que investiga un fàrmac per tractar l’Alzheimer assisteix a l’arribada del seu nou superior, un fitxatge estel·lar que canviarà el rumb de la seva recerca. El magnetisme entre el nou director i la investigadora i la diferent manera d’entendre la professió, produirà tensions que s’estendran a tot el centre.

Club de lluita

Club de lluita (títol original en anglès: Fight Club) és la primera novel·la de Chuck Palahniuk, publicada el 1996. En català, l’obra va ser traduïda per Jordi Cussà i publicada el 2005 per Edicions 62. La trama gira al voltant d’un protagonista sense nom que lluita contra la seva creixent molèstia cap al consumisme i els canvis de l’estat de la masculinitat en la cultura nord-americana. En un intent per superar-la, crea un club de boxa clandestí com a nova forma de teràpia. La novel·la va ser adaptada al cinema amb el mateix títol el 1999 pel director David Fincher, el qual la convertiria en un fenomen de la cultura popular. Per la seva popularitat, la novel·la s’ha convertit en blanc de moltes crítiques, principalment per les seves descripcions explícites de violència.

Closca de nou

La Trudy manté una relació adúltera amb en Claude, germà del seu marit John. Aquest, poeta i editor de poesia, és un somiador depressiu amb tendència a l’obesitat. En Claude és més pragmàtic i treballa en negocis immobiliaris. Els amants conceben un pla: enverinar en John. El motiu: una mansió d’estil georgià valorada en uns vuit milions de lliures que, si en John mor, heretarà la Trudy. Però resulta que hi ha un testimoni d’aquesta maquinació criminal: el fetus que la Trudy du a les entranyes. I en un triple salt mortal que sembla impossible de sostenir però que li surt rodó, Ian McEwan converteix el fetus en el narrador de la novel·la. Un narrador que, a banda d’observar des de primera fila els preparatius de l’assasinat del seu pare, filosofa sobre el món i la vida, llança preguntes incòmodes i s’ho qüestiona tot, mentre que les copes de vi —i d’alguna beguda amb més graduació— que va bevent la seva mare el fan marejar una mica.

Clea

En el ric i complexe món creat per El quartet de d’Alexandria, Clea aporta sobre tot, la dimensió temporal en la vida d’un entranyable grup de personatges. Mnemjian, el barber, arriba a l’illa amb un missatge de Nessim, Darley torna a Alejandría, que no ha perdut el seu poder de fascinació malgrat la guerra, i Clea està esperant-lo sense saber ben bé què espera. L’episodi final d’aquesta novel·la, amb una incomparable escena sota l’aigua, és un dels passatges més rotunds e inoblidables que mai s’hagin escrit.

Clau: MX

Un home apareix assassinat a la catedral de Sant Patrici de Nova York. Quina relació té aquest incident amb la recerca de Josef Mengele (el carnisser d’Auschwitz), els míssils MX i els serveis secrets del Japó, la Unió Soviètica i els Estats Units? La resposta la té Tracy Hauser. Encara que… ella no ho sap.

La clau Gaudí

Gaudí, gran mestre d’una societat secreta, deixa en les seves construccions, les claus per trobar una relíquia. Barcelona, principis del segle XX. La ciutat creix i el modernisme exerceix una atracció irresistible en els amants de l’obscur. Lògies i societats secretes converteixen Barcelona en la capital de l’esoterisme, i l’arquitecte Antoni Gaudí esdevé la peça clau d’una profecia mil·lenària. Immers en la confusió social i coneixedor dels perills que amenacen la seva vida, Gaudí, un home de vida humil i senzilla, amaga una relíquia en el cor de la seva obra, dissenyada a imatge i semblança del gran projecte diví: la natura. Barcelona, principis del segle XXI. Maria ha de complir els designis de la profecia. El temps corre en contra seu. Totes les respostes són en el simbolisme màgic de l’arquitecte, però la gran pregunta s’amaga en les constel·lacions celestials.

La clau del destí

Monestir de Ruac, 1307. A les portes de la mort, l’abat i últim monjo de la germandat vol deixar constància del seu llegat per escrit: el secret que explica la seva enorme longevitat i que ha amagat amb zel durant més de dos-cents anys. En unes misterioses coves on sembla que només hi hagi roca calcària i humida foscor, es troba la fórmula de l’eterna joventut. Un aparent miracle que no obstant això, pot esdevenir una maledicció… França, a l’actualitat. Entre les ruïnes del monestir de Ruac, un equip d’arqueòlegs acaba de trobar un manuscrit antic i deteriorat, que els posa sobre la pista d’una gruta oculta. Però algú està disposat a obstaculitzar la investigació… i fins i tot a matar per protegir el seu secret… El secret de l’eterna joventut, el desig més preuat per l’home, podria estar a punt de ser revelat. Però, estem preparats per enfrontar-nos al nostre destí?

La clau de vidre

Entre gàngsters de bandes rivals i senadors en campanya electoral, Ned Beaumont és qui troba el cadàver de Taylor Henry, el fill d’un dels dos candidats al senat. Tot apunta que el seu amic i protegit, Paul Madvig, n’és l’assassí, però Beaumont no s’ho acaba de creure… i comença a investigar. La clau de vidre és una novel·la magistral en què Dashiel Hammett duu la tècnica objectiva als darrers extrems. Perquè les situacions hi són explorades sense concessions i l’acció hi és ràpida i violenta com un tret: una novel·la que fa època.

Clàssics i moderns

Carles Riba (1893-1959) és un dels intel·lectuals més sòlids i rigorosos que han donat les lletres catalanes al segle XX. Per a Riba, vida i obra constituïren una sola aventura, en la qual cada episodi es feia responsable, a la vegada, d’ell i de tot el conjunt. Malgrat que la seva tasca primordial es realitzà a través de la poesia, Riba recorregué, com a tempteig previ, justificació, complement o residu últim, a altres formes d’expressió en les quals també sobresortí: la crítica, l’assaig, la traducció. El volum que presentem —preparat per un gran coneixedor de l’obra ribiana, el professor i crític Joaquim Molas— és dividit en tres parts: la primera reuneix assaigs i crítiques literàries sobre autors clàssics, antics o moderns; la segona tracta d’algunes qüestions teòriques importants, tant d’ordre literari com de tema lingüístic o cultural més genèric, en les quals Riba es manifesta com un dels nostres més brillants intel·lectuals; i la tercera aplega algunes de les seves crítiques més significatives sobre els escriptors noucentistes i els posteriors.

Claraboia

El 1953, un jove Saramago donava per acabada la novel·la Claraboia i l’enviava a una editorial portuguesa sense fer-ne cap còpia. El manuscrit es va perdre i quaranta anys després, quan va rebre la insòlita notícia que «en una mudança s’havia trobat un manuscrit i que estarien molt interessats a publicar-lo», l’escriptor els va respondre que ja no era el moment. En vida mai no va voler que es publiqués, tot i que va deixar escrit que, un cop mort, els qui el sobreviurien podien fer el que creguessin convenient. I el que convé és conèixer el primer Saramago, que ja era un gran escriptor. Claraboia és una petita joia sorprenent, que explica la història de les diverses famílies d’una escala de veïns. Els lectors gaudiran del pensament brillant i sempre oportú de Saramago, de la fermesa del seu pols narratiu, de la seva capacitat per crear personatges i per gaudir de la bellesa de la literatura i de la vida. En definitiva, una novel·la per ser llegida exactament ara i que tanca el cercle perfecte de la literatura de José Saramago.