23441–23456 di 66541 risultati

Del diari de l’oncle Oswald

L’obra recull dos relats del diari imaginari d’Oswald Cornelius Hendryks. Un Don Juan modern, ric, maniàtic i refinadíssim.

Diari d’un home de cinquanta anys

Fent estada a Florència un home de cinquanta anys coneix la filla d’un amor seu de joventut. Coneix també el seu pretendent, un jove anglès en qui sembla reconèixer la seva pròpia història amorosa, que va acabar amb una ruptura dolorosa. Creu que, ara, ha de protegir el jove anglès perquè no es repeteixi el mateix desenllaç. Més desencantat i escèptic amb el pas dels anys, el narrador dubta si podem traslladar realment la nostra experiència a la vida dels altres, o si cada vida és única i irrepetible. Escrita sota la forma d’un diari personal, la novel·la és una galeria de personatges ben definits, embolcallats en les situacions d’intriga, ambigüitat i ironia tan habituals en Henry James. Una reflexió esplèndida sobre la vida humana.

Diari d’hivern

3 de gener de 2010: falta un mes exacte per al seixanta-quatrè aniversari de Paul Auster. És ple hivern a Nova York i com cada principi d’any es disposa a iniciar un nou llibre: Diari d’hivern. És un fet incontestable que ja no és jove i com que el temps passa ràpid, potser ha arribat el moment de deixar de banda les seves històries i intentar analitzar com ha estat viure en aquest cos. Com una mena de fenomenologia del respirar, Paul Auster es proposa recordar les sensacions exactes que li han permès sentir-se viu. Fer un inventari de les ferides del cos, de les marques d’una vida, les plaents i les doloroses, els vicis i les virtuts, dels enamoraments i de les morts. Un catàleg de les cases i de les ciutats on ha viscut i dels amors i dels afectes amb qui les ha compartit.

Diari 1986

Manuel de Pedrolo va redactar, d’ençà de 1986 i fins poc abans de morir, un diari molt personal. D’aquestes anotacions el lector només en té un coneixement parcial: les que inclou Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990, que mostra l’última part del dietari. Ara presentem la part que correspon a l’any 1986 (que completarà, més endavant, el volum corresponent a 1987). Aquest llibre atípic ens mostra les inquietuds del Pedrolo més íntim, plasmades en observacions minucioses sobre la realitat quotidiana, cròniques culturals i polítiques, reflexions filosòfiques d’alta volada o d’estar per casa i esbossos del que després van ser novel·les, contes i obres teatrals. Tot plegat contribueix a bastir la imatge d’un ciutadà exemplar, d’un català ben arrelat a la seva terra i d’un escriptor imprescindible.

Diari

Després de la invasió d’Holanda, els Frank, comerciants jueus alemanys emigrats a Amsterdam el 1933, es van amagar de la Gestapo en una mansarda connectada a l’edifici on el pare de l’Anna tenia les seves oficines. Eren vuit persones i van romandre-hi recloses des de juny de 1942 fins a l’agost de 1944. En aquell lloc i en les més precàries condicions, l’Anna, una nena de tretze anys, escriví el seu esgarrifós Diari, un testimoni únic en el seu gènere sobre l’horror i la barbàrie nazi, i sobre els sentiments i experiències que tingueren ella mateixa i el seus acompanyants. Costa de comprendre que un Diari com el d’Anna Frank hagi pogut ésser escrit per una noia de tretze anys: no es proposava fer la crònica de les minúcies de la seva vida d’infant; no es proposava de fer literatura. Era, com si diguéssim, el seu divertiment. Però ja es pot ben dir que era també l’albada d’una potent personalitat d’escriptor, prematurament enrobustida per les circumstàncies dramàtiques de la seva vida, i a tal punt, que han fet d’Anna Frank una escriptora d’anomenada mundial.

Diàlegs amb Leucò

Cesare Pavese, a qui molts s’obstinen a considerar un pertinaç narrador realista, especialitzat en camps i perifèries americano-piamonteses, ens descobreix en aquests Diàlegs un nou aspecte del seu temperament. No hi ha escriptor autèntic que no tingui les seves llunes, el seu caprici, la musa amagada que tot d’una l’indueixen a fer-se eremita. . Pavese s’ha recordat de quan era a escola i d’allò que llegia: s’ha recordat dels llibres que llegeix cada dia, dels únics llibres que llegeix. Ha deixat, de creure per un moment que el seu tòtem i tabú, els seus salvatges, els esperits de la vegetació, l’assassinat ritual, l’esfera mítica i el culte dels morts, siguin inútils extravagàncies, i ha volgut cercar-hi el secret d’alguna cosa que tots recorden, tots admiren un xic cansadament i atorgant-,hi un somriure badallat. D’aquí han nascut aquests Diàlegs.

La devoció del sospitós X

Yasuko Hanaoka, mare soltera i divorciada, pensava que per fi s’havia lliurat del seu ex marit. Però quan aquest apareix un dia davant de la seva porta, en un complex d’apartaments a Tòquio, l’escena es complica i l’ex-marit acaba mort a casa. Mare i filla l’han estrangulat. De sobte, Ishigami, l’enigmàtic veí de la porta del costat, s’ofereix a ajudar-les a desfer-se del cadàver i buscar la coartada perfecta. Yasuko, desesperada, accepta sense més. Quan finalment el cos apareix i és identificat, Yasuko es converteix en sospitosa. Però el detectiu Kusanagi, malgrat no trobar incongruències a la coartada de Yasuko, sap que hi ha alguna cosa estranya. Així que decideix consultar al doctor Yukawa, un físic de la Universitat de Tòquio que col·labora amb la policia. Aquest, conegut com a Professor Galileu, va estudiar en el passat amb Ishigami, l’enigmàtic veí de la sospitosa. Al retrobar-lo de nou, el Professor Galileu intueix que Ishigami té alguna cosa a veure amb l’assassinat… I el que aflora dóna un gir inoblidable a aquesta fascinant història. La devoció del sospitós X, que va obtenir el Premi Naoki 2006 a la millor novel·la, ha venut més de dos milions d’exemplars al Japó i ha inspirat una pel·lícula.

Deu pometes té el pomer

Una prostituta insòlita que tracta de seduir un home mentre aquest se li resisteix immòbil dins del cotxe, una jove alliberada que s’allita amb els amics, els mestres i els manaires d’un partit polític, les fantasies d’un home que es masturba al lavabo i les d’un marquès que evoca els seus amors i busca consol en una gosseta, i encara les d’un mascle solitari que tracta de trempar amb els electrodomèstics de cuina mentre hi ha qui perd el nord per una joveneta quasi nena o una dona exuberant… Deu pometes té el pomer es un recull de contes on la combinació d’ironia i d’erotisme dibuixa deu històries divertides, tan extravagants com reals, darrere de les quals s’amaguen, amb molt sentit de l’humor i sota el pseudònim d’Ofèlia Dracs, escriptors molt coneguts de la literatura catalana. Jaume Cabré, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Josep Maria Illa, Quim Monzó, Joan Rendé, Xavier Romeu i Joaquim Soler van escriure per separat una desena de contes i els van presentar plegats al Premi La Sonrisa Vertical de 1979. En tocava un per cap, però les dues escriptores que tenien prevista la seva participació van declinar l’oferiment i dos d’ells van haver de repetir per arrodonir les deu pometes d’aquest pomer literari. El jurat els va concedir el premi, i en cap moment va sospitar que el pseudònim encobrís vuit autors que, a més, eren prou coneguts en l’àmbit de la cultura catalana. La sorpresa va ser grossa. Els autors havien acordat recuperar per la literatura catalana les maneres desimboltes i la riquesa del llenguatge popular referit a la sexualitat, però no s’esperaven que els personatges i les situacions dels diversos contes acabessin coincidint, descomptada la disparitat de les històries, en la lleugeresa i la gràcia candent de cada pàgina. Més enllà de l’erotisme, convergien en una mateixa ironia; més enllà de les normes del gènere, en una manera lúdica d’abordar la literatura. Es va publicar l’any 1980 i també es va traduir al castellà.

Deu negrets

Deu persones són convidades, sota misteriosos pretextos, a passar uns dies en una luxosa mansió situada en un illot de la costa de Devon. Deu estranys que no tenen res en comú, llevat que cadascun d’ells guarda zelosament un secret mortal. Però un assassí desconegut creu que ha arribat l’hora de fer justícia: un dels convidats s’ennuega i mor, i llavors només en queden nou. I després, vuit; i després, set. I després, només sis, i cinc… Deu negrets és, sens dubte, una de les novel·les que més ha contribuït a convertir la seva autora, Agatha Christie, en un mite del gènere negre.

Desordre

Desordre es va publicar per primera vegada el febrer de 1936 a la cèlebre col·lecció «A Tot Vent» amb un remarcable èxit de crítica i vendes. La novel·la s’inscriu en el corrent narratiu de la literatura psicològica. És un estudi de tres personatges centrals, un dels quals cau en complex d’inferioritat. Això crea situacions d’entesa i dissemblança on l’autor cerca sempre d’extreure tots els replecs de les situacions íntimes dels personatges. Xuriguera retrata aquesta temàtica a partir de tres figures femenines —germanes, rebels i de classe menestral— que evidenciaran tres maneres d’entendre l’emancipació femenina.

La desobediència civil

El 1846 Thoreau es va negar a pagar impostos a l’Estat per la seva oposició a la guerra contra Mèxic i a les pràctiques esclavistes als Estats Units, pel que va ser empresonat. D’aquesta experiència neix «La desobediència civil»: un text capital en el pensament cívic d’Occident. Thoreau defensa una idea senzilla però extremadament poderosa: l’Estat no pot tenir més poder que aquell que els seus ciutadans estiguin disposats a cedir, i en darrer terme hauria de tenir com a objectiu l’abolició de tota forma de govern.

Desmuntant la caverna

Des de declaracions grandiloqüents fins a opinions que freguen l’absurd. Els falsos arguments contra la independència de Catalunya, i, en un primer terme contra el dret a decidir, han estat proclamats com a veritats absolutes per tots els altaveus dels que ha disposat la caverna mediàtica i política: que Catalunya no pot decidir sola que se’ns farà fora d’Europa que haurem de sortir de l’euro que Catalunya serà un estat pobre que els títols universitaris no seran homologats que les pensions seran molt precàries que s’imposarà el català com a llengua única L’objectiu és que els catalans actuem amb por i no lliurement. Però Jofre Llombart ha desmuntat un per un aquests arguments, enfrontant-los amb les opinions d’experts en cada una de les matèries. El resultat: un llibre que desmunta les mentides que ens volen fer creure.

Desig de xocolata

Desig de xocolata és la història d’una xocolatera de porcellana blanca des que es trenca fins al moment de la seva fabricació, un pretext que enllaça els tres relats centrals de l’obra. A partir d’una brillant estructura en tres actes i seguint tres dones que tindran contacte amb el recipient, el lector farà un recorregut per la tradició xocolatera de Barcelona des de les més variades i complementàries perspectives: des de l’organització i el funcionament del gremi de xocolaters durant el segle XVIII, o la introducció de les màquines i enginys industrials per poder fabricar un producte de més qualitat al segle XIX, als processos químics per elaborar sabors insòlits i sofisticats propis de la cuina d’autor actual.

Desdejuni a can Tiffany

Holly Golightly, la protagonista de Desdejuni a can Tiffany, és potser el personatge més seductor creat per Truman Capote. Atractiva sense ser maca, després de rebutjar una carrera d’actriu a Hollywood, Holly es converteix en una estrella del Nova York més sofisticat, bevent còctels i trencant cors. Barreja de picardia i innocència, d’astúcia i autenticitat, Holly viu en la provisionalitat permanent, sense passat, no volent pertànyer a res ni a ningú, sentint-se bandejada a tot arreu tot i el glamour que l’envolta, i somiant sempre en aquest paradís que per ella és Tiffany, la famosa joieria novaiorquesa.

Desconfia de tothom

Christine és incapaç de recordar. Cada nit, a causa d’una estranya amnèsia, perd tots els seus records: oblida on és, per què està allà i qui és l’home que dorm al seu costat. Ni tan sols reconeix la seva imatge al mirall. Viu atrapada en una existència que depèn del que li expliquen el seu pacient marit i el seu psicòleg, a qui visita d’amagat del seu marit. I també de tot el que escriu en el seu diari, que amaga cada nit abans d’anar a dormir. Però Christine no tarda en descobrir que pot ser algú no li està explicant tota la veritat, que les coses no són tal com semblen i que pot arribar a ser víctima d’una amenaça, la clau de la qual resta oculta en la seva memòria.

Desapareguda

Fa anys que Myron Bolitar no té notícies de Terese Collins, amb qui va mantenir un idil·li sonat, de manera que la trucada desesperada de la dona des de París el deixa completament desconcertat. «Vine a París», li diu la Terese, deixant en l’aire l’aroma d’una trobada romàntica, sensual, amb què recuperar el temps perdut. Però la Terese pronuncia les paraules amb una altra intenció. En Rick, el seu exmarit, estrella de la CNN, ha aparegut assassinat i ella és l’única sospitosa del crim. La prova preliminar d’ADN, no obstant, assenyala una altra persona: la seva filla. ¿Però no és morta des de fa més de deu anys? Bolitar mai no hauria endevinat el torbador secret íntim de Terese Collins, una història que no només els deixarà tots dos absolutament destrossats, sinó que també podria canviar el món. Un secret en què s’encreuen el periodisme i la Interpol. I fins i tot el Mossad.