22513–22528 di 66541 risultati

La maledicció dels Palmisano

«M’has de prometre que, si és nen, faràs veure que és teu i el criaràs com un Convertini. Li posarem Vitantonio. Només tu i jo sabrem que és en honor del meu Vito Oronzo, que l’haurà engendrat, i del teu Antonio, que li haurà donat el nom i l’oportunitat de sobreviure a la maledicció dels Palmisano».

La Malcontenta

La Malcontenta inicia una revenja contra les autoritats que han executat el seu company bandoler Joan Durí, a la Mallorca rural del segle XIX. Un matí d’hivern de 1829, a Palma, la jove Antònia Suau contempla l’execució pública de Joan Durí, el bandoler mític que atemoria tota la zona sud de Mallorca. Ella i en Durí havien desafiat junts la misèria d’una regió inhòspita i salvatge. Ferida per la mort del seu estimat i per la traïció d’un company, Antònia —coneguda com «la Malcontenta»— es proposa una revenja que és també l’afirmació de la seva llibertat en una societat d’homes. La Malcontenta és la història d’un gran amor, capaç d’enfrontar-se a tots els inferns.

La mala reputació

A «La mala reputació» (XIV Premi Roc Boronat de l’ONCE Catalunya), Bel Olid explora les relacions personals, la incomunicació, la violència i el sexe amb precisió. Bel Olid evoca un món personal, on el més delicat i el més terrible de la condició humana esdevenen dues cares de la mateixa moneda. S’hi expliquen històries que aixequen la capa protectora de la reputació i de les formes socials i deixen a la vista allò que tant els personatges com els lectors preferiríem amagar o ignorar. La violència i el sexe hi apareixen com dos motors vitals, com dues maneres de relacionar-se amb els altres i amb el món. «La mala reputació» té la força i la puresa de les aigües subterrànies que ragen de sobte entre les pedres. Són contes frescos que sedueixen i fereixen.

La mala dona

A la ciutat de Barcelona, fa un temps que hi van desapareixent nens, fills de prostitutes, que no gosen denunciar els segrestos a la policia. El rumor popular, però, es va fent més i més fort fins que un inspector, Moisès Corvo, un home una mica bevedor, putero i que pensa que de tant en tant s’ha de ser resolutiu i treure el puny o l’arma de foc, segons el cas, comença a interessar-se pel cas. Original i sorprenent, La mala dona suposa la confirmació del talent literari de Marc Pastor, que va debutar el 2007 amb Montecristo. Agosarada en el seu plantejament i estructura, la novel·la guanyadora del primer premi Crims de Tinta apel·la constantment a la sensibilitat i la intel·ligència del lector i conté un punt de vista que no deixarà ningú indiferent.

Mal de pedres

Aquesta és la història d’una dona, del seu matrimoni i del seu amor extraconjugal. Una estada en unes termes, on va a curar-se de càlculs renals, es converteix en un parèntesi en una vida grisa en què apareix un gran amor, quan menys l’espera i menys el busca, i que s’acaba convertint en aquella pedra que queda per sempre a l’ànima, la que deixa un amor no conclòs, no reeixit per les circumstàncies de la vida. Petita i única com una pedra preciosa, aquesta novel·la, traduïda a diverses llengües, consolida Milena Agus com una de les millors veus de la narrativa italiana actual.

Mal de llengües

Mal de llengües és una defensa aferrissada de la llibertat lingüística i una denúncia dels prejudicis (de la gent del carrer, d’alguns il·lustrats i, sobretot, dels inductors de la confusió) que tendeixen a menystenir algunes llengües. Tuson ens explica que les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria. Cal tenir-ne cura, perquè les llengües humanes, totes les llengües sense cap excepció, ni tenen punys, ni amaguen en el fons de les seves estructures armes secretes i mortíferes. Són del tot innocents, i ho ignoren tot sobre l’agressió i les preeminències. Hi ha, però, qui té voluntat i té poder, i fa de les llengües bandera. I vet aquí que el món dels humans és ple de prejudicis.

Mal d’escola

Mal d’escola (Premi Renaudot 2007) és una obra a cavall de l’assaig i l’autobiografia, escrita amb totes les armes d’un narrador consumat. Daniel Pennac, que ha viscut la cara i la creu de l’ensenyament, hi parla de la seva experiència docent, però també del fracàs escolar, que ell va patir en pròpia carn quan era un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia. Pennac es meravella que ell mateix, aquell petit Daniel Pennacchioni, una nul·litat acadèmica, es convertís amb els anys en un professor de secundària i en un novel·lista de renom internacional. Mal d’escola és una dissecció psicològica brillant de les pors que tenallen l’alumne fracassat i dels recursos que té un mestre per salvar-lo del fatalisme de la família: «Els mals alumnes no vénen mai sols a l’escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit. Vénen amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat, la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Sovint n’hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d’adult confiat, per dissoldre aquestes penes».

Maigret, Lognon i els gàngsters

Quan el comissari Maigret va rebre aquella trucada, un matí gris i plujós, no es podia imaginar que ben aviat es veuria arrossegat per una espiral de violència contundent. Aquella gent arribada de l’altra banda de l’oceà era dura, realment dura. Autèntics gàngsters que es movien per París com si fossin a casa seva. «Deixi-ho estar, Maigret, això no és per vostè!» Evidentment, el comissari Maigret no pensa deixar-se trepitjar el terreny, i comença la persecució implacable de Charlie, Cicero i I’estafador i oportunista Bill Larner. Emboscades, trets, sang… els vianants no tenen cap dubte que assisteixen a la filmació d’una espectacular pel·lícula de Hollywood. Val a dir que si no hagués estat per l’excessiu zel de l’inspector Lognon, conegut també com el Desgràcies, ningú no s’hauria adonat de res. Ocupat en la detenció d’un petit revenedor de cocaïna, Lognon havia vist com llançaven a la vorera just davant seu un cos des de dins d’un cotxe…

Maigret i l’home del banc

En un carreró fosc del centre de París, troben el cadàver d’un home cosit a ganivetades. Els assassinats amb arma blanca són habituals als barris populars: baralles de borratxos, robatoris o, sovint, revenges entre la púrria… Però això és diferent: es tracta d’un individu de mitja edat, ben vestit, que, segons el seu carnet d’identitat, treballava en un magatzem. Les primeres investigacions demostren que era un tipus mediocre, de vida més aviat grisa, casat amb una dona dominant i envejosa. Per què algú hauria volgut matar un home sense història? I, sobretot, d’on havien pogut sortir aquelles sabates de color groc que la seva dona mai no havia vist i que desentonaven tant amb la insulsa indumentària del mort? Potser és que el magatzemer tenia una doble vida… «Aquí hi ha alguna cosa que no lliga —rumia Maigret mentre omple la pipa—. A veure, comencem per aquestes maleïdes sabates grogues…»

Maigret i el vagabund

Uns mariners han tret del Sena el cos d’un vagabund, a la nit. S’hi estava ofegant. Quan el cos és fora la policia comprova que algú el va ferir al cap abans de llançar-lo a l’aigua. Intent d’assassinat. Però qui és l’agressor? I qui és la víctima? Perquè el vagabund no ha mort, però és en coma… El comissari Maigret, de la Policia Judicial de París, haurà d’aclarir el cas gairebé a partir de zero. Maigret és un policia peculiar que no porta pistola, que no condueix i que fuma amb pipa, un home perspicaç i ple d’humanitat per a qui totes les víctimes són iguals, fins i tot aquest vagabund que ningú no coneix i a qui no aconsegueix fer parlar.

Maigret i el lladre mandrós

«Jo sentia una gran estima pel seu fill…» És rar que el comissari Maigret expressi una opinió sobre els homes i les seves institucions. Però la mort d’Honoré Cuendet és diferent, aquesta mort l’ha entristit. Cuendet era un lladre, un professional de veritat. Però un lladre que no pertanyia a cap banda ni tenia amics, un home que treballava sol, sense armes i amb un estil particular, un perfeccionista que preferia entrar als pisos quan hi havia gent a dins. I ara l’han assassinat. A ell, que sempre havia passat desapercebut. És estrany, però el comissari Maigret, sempre malfiat dels grans conceptes i les efusions sentimentals, odia els assassins de Cuendet ja abans de saber qui són, com si el lladre hagués estat amic seu personal, un col·lega, un vell conegut.

Maigret i el fantasma

Aquesta vegada, el comissari Maigret haurà de lluitar contra uns assassins molt refinats: un prestigiós col·leccionista de quadres del segle XIX, la seva esplèndida dona i tota una cort de traficants aparentment respectables que s’amaguen en els palauets més luxosos de París. I el cas no se li pot escapar de les mans, ja que la víctima del crim ha estat un dels seus’ bons amics, l’inspector Lognon…

Maigret es diverteix

Aquesta vegada, Maigret rondina més que mai: el seu metge li ha imposat unes vacances que tenen un regust de jubilació anticipada, i el comissari no podrà posar els peus al Quai des Orfèvres durant tot un mes. Però encara que el privin de la seva joguina preferida, Maigret no es resigna a abandonar París: amagat a casa seva, compra els diaris mati i vespre per seguir, com un lector qualsevol, el crim passional del qual s’ocupa l’inspector Janvier. I és clar, no podrà evitar de ficar-hi cullerada…

Mai tornarem a ser les mateixes

La Maica Solís és una advocada a punt de fer cinquanta anys i no ho porta gens bé. La seva filla adolescent ha deixat de ser una nena de cop i la Maica no acaba de pair-ho. Tot al seu voltant és una autèntica bogeria: està començant a partir els símptomes de la menopausa, és una addicta a la Blackberry i una histèrica hipocondríaca, va a teràpia perquè encara no ha superat que el seu marit la deixés per una hostessa fa deu anys… i, per acabar-ho d’adobar, totes les dones que coneix també estan desquiciades (o ho sembla). Quan sembla que res no pot anar a pitjor, la seva secretària li prepara unes vacances «per desconnectar» en una casa rural a la Vall de Lot (França) en companyia de la seva mare i la seva millor amiga. Allà coneixerà en Jean-Claude, un metge rural amb qui tindrà una aventura que ajudarà a destarotar encara més la seva existència. Serà capaç la Maica de sobreviure al tsunami dels cinquanta i a la seva pròpia vida?

Mai tant!

La tragèdia d’una dona venuda pels seus pares a un ric empresari repercuteix com a ressò a les vides de diverses generacions que presencien el pas de la història des de principis fins a finals del segle XX. En les seves cartes, fan referència a un poble perdut a la muntanya: les seves gèlides parets de pedra oculten secrets familiars, intrigues polítiques i perill mortal. Però si preguntes a qualsevol d’ells sobre el que va passar aquí, es limitaran a dir: «Mai tant!».

La magnitud de la tragèdia

Un trompetista aconsegueix finalment el somni que ha acariciat durant setmanes: sortir amb la vedette del teatre on treballa. Per agafar coratge, durant el sopar beu molt més del que ell mateix considera recomanable. Aquest és l’inici de La magnitud de la tragèdia, una novel·la sobre l’amor, l’odi, la solitud, el pas inapel·lable del temps i la inevitabilitat de la mort. Les ambicions i les malalties desmesuradament expressionistes dels personatges són una caricatura grotesca i deshumanitzada dels desitjós, les passions i les contradiccions quotidianes. A partir d’una estructura tan sòbria com densa, Monzó teixeix —en clau de comèdia— una al·legoria vigorosa del desconcert absolut de l’home, no tan sols en aquest tombant de segle sinó al llarg de la història de la humanitat.