22497–22512 di 66541 risultati

La marinada sempre arriba

«El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben jove, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom». La marinada sempre arriba és un recorregut pels records de la infantesa de l’autor, que va néixer en un poblet de la vall del Corb. Durant la postguerra, els detalls quotidians de la vida rural són el fil conductor d’aquestes píndoles literàries. Un homenatge als orígens i a les arrels.

Maria Rosa

Maria Rosa (1894) és una obra determinant d’Àngel Guimerà en la creació d’un model dramàtic propi i, alhora, és el drama que arrodoneix la seva aproximació al realisme. Hi trobem una síntesi entre la visió realista / naturalista, que reforça la sensació de «veritat», i la dimensió tràgica, que accentua el caràcter simbòlic dels protagonistes i dels elements que els envolten. La pervivència de Maria Rosa en l’escena constata la seva consideració d’obra clàssica i canònica del teatre català. Aquesta edició voldria assajar una lectura aprofundida de l’obra donant protagonisme als aspectes més relacionats amb el llenguatge teatral. Conté una introducció, notes i una proposta didàctica a cura del catedràtic Anton Carbonell.

La mare

«Era una dona alta, una mica corbada. El seu cos, desfet pel llarg treball i pels cops del marit, es movia silenciosament i com de costat, igual que si tingués por d’ensopegar amb algú. La cara ampla, ovalada, solcada d’arrugues i embotornada, s’il·luminava amb uns ulls foscos, tristos i angoixats, com els de la majoria de les dones del raval. Sobre l’ull dret hi tenia una profunda cicatriu que li alçava una mica la cella i donava la impressió com si també l’orella dreta estigués més amunt que no pas l’esquerra. Tot això feia que, per l’expressió del rostre, semblés com si la dona estigués sempre porugament atenta. Enmig dels espessos i foscos cabells brillaven unes motes de pèl gris. Tota ella era suau, trista, submisa…». Heus aquí el personatge, la mare, que, amb el fill enviat a la Sibèria, lluitarà pels seus ideals: una dona que ha viscut tota la seva vida resignada, es transmuta en una activa defensora dels oprimits.

La Mare Balena

El 1920, Víctor Català treu a la llum el recull de narracions La Mare Balena, on trobem una certa evolució en la seva estètica literària. En aquesta última obra, ja no hi plasma, únicament, l’aspecte més ombrívol de la vida.

Marcovaldo

Marcovaldo és una col·lecció de contes on el protagonista, un antiheroi postmodern, ens deixa veure les seves misèries al llarg de les diferents estacions com un cercle viciós que mai tindrà fi. Buscant-se la vida a través d’estratagemes i enganys de murri que —com pot suposar-se— no arriben a bon fi, moltes de les històries acaben amb petits desastres que deixen al lector un petit i amarg somriure. I és que Marcovaldo busca la riquesa que veu en altres però, sobretot, busca un somni. Presoner de la ciutat, vol retrobar-hi la Naturalesa, o millor dit, el somni d’un paradís perfecte i utòpic, entre altres coses perquè mai va existir. Al costat d’això hi ha tota una reflexió sobre l’altre gran protagonista dels relats: la pròpia ciutat i la seva capacitat per segregar els homes pel seu treball o posició social, dominar-los a través de la publicitat i l’ànsia de consum, intoxicar-los amb les seves diverses contaminacions … Una visió crítica del fet urbà que connecta amb tota una sensibilitat que es va formar molt anys després d’haver estat escrites aquestes pàgines, iniciades en els 50 i que es van acabar en els 70, quan ja havia esclatat la revolució sexual-antitotalitària i ecologista dels moviments contraculturals de finals dels 60.

La marca de l’aigua

Les marques que indiquen el nivell assolit per les aigües dels canals de Venècia són també una mesura del pas del temps, que, com l’aigua, erosiona tot el que toca. Obsedit per la captació de la bellesa i de l’instant fugaç, Joseph Brodsky aplega a La marca de l’aigua un extraordinari recull de reflexions poètiques entreteixides amb alguns dels episodis autobiogràfics de les seves estades hivernals en aquesta ciutat enigmàtica. La marca de l’aigua és un llibre sobre Venècia, però és, sobretot, una interpretació singular d’allò que ens sedueix d’aquesta ciutat fabulosa: la combinació de llum i penombra, l’empremta del passat sobre la pedra, els reflexos de l’arquitectura damunt la superfície de l’aigua, l’atmosfera especial que sorgeix del contrast entre el que és efímer i el que podria semblar immortal… Fruit d’una sensibilitat molt poc comuna, aquest bellíssim cant d’amor a Venècia del premi Nobel Joseph Brodsky és una guia d’excepció per deixar-se perdre d’una manera real o imaginària per la ciutat dels canals.

Maragall i la Setmana Tràgica

Maragall i la Setmana Tràgica és una obra de referència per entendre els fets que es produïren a Barcelona a l’estiu del 1909 i encara és la radiografia més clara per descobrir l’altura espiritual de l’intel·lectual Joan Maragall. L’opera prima de Josep Benet és, a més, un referent de l’assagisme català, un text clàssic que des de la seva publicació el 1963 ha merescut un acolliment envejable. A més d’haver estat doblement premiat (Premi Joan Maragall 1961 i Lletra d’Or 1964), ha estat reeditat sis vegades, i al llarg dels anys s’ha convertit en una eina imprescindible per comprendre la nostra història recent.

La mar no està mai sola

Jens Nysted és un escriptor que al mateix temps ha estat mariner, pare de família, un amant apassionat… Ara, però, no és sinó un espectre de si mateix, afectat per la sida i prostrat al llit d’una clínica privada de Barcelona. Conscient que ja només l’espera la mort, Nysted aprofita els seus últims dies per fer un repàs cru i sincer dels avatars de la seva accidentada història, i a través del seu relat assistim a una lúcida reflexió sobre l’alt cost que comporta una vida dedicada a la creació i, en general, sobre la condició humana.

Un mar de problemes

L’assassinat de dos pescadors a l’illa de Pellestrina, al sud del Lido, porta el commissario Guido Brunetti a introduir-se a la comunitat, fortament unida per un codi de lleialtat i una desconfiança pels que vénen de fora dignes de la màfia. Però resoldre el cas no és l’únic problema que ha d’afrontar: quan la signorina Elettra, la secretària del seu cap, s’ofereix a acompanyar-lo a l’illa, on té alguns parents, Brunetti es troba que l’ha de protegir i, a més, s’ha d’encarar amb els sentiments confusos que li han sorgit cap a ella. Donna Leon ens presenta una nova història plena de misteri que té com a protagonista la ciutat dels canals i un comissari que, potser, ha redescobert l’amor.

Mar de foc

Segle XI. A la Barcelona del segle XI, el destí de nobles i plebeus conflueix en una apassionant història d’amor, ambició i venjança. Mar de foc recrea una època tèrbola de la Barcelona medieval, sotmesa a les tensions de la cort, on es forja la sagnant successió del comte Ramon Berenguer I. Mentrestant, Martí Barbany, l’insigne navilier i posseïdor d’una de les fortunes més grans del comtat, s’enfronta als amors de les seva jove filla, fatalment marcats per la diferència de classes, i a una venjança ordida en el submón de la ciutat medieval i que amenaça la seva vida. Chufo Lloréns torna a seduir el lector, com ja va fer a Et donaré la terra, la seva exitosa novel·la anterior, amb la recreació d’una ciutat on conviuen tractants d’esclaus, prostitutes, cortesanes, servents, musulmans, cristians, nobles i plebeus; i, de nou, aconsegueix plasmar magistralment l’apassionant retrat d’uns anys foscos que van marcar el destí d’una ciutat.

La màquina de cardar

La màquina de cardar ja és tot un clàssic de culte de la literatura universal: vint-i-set relats immortals, alternatius i plens de veritats com punys. “Un mestre de la sàtira anarquista. Una llegenda viva.” (New York Review of Books). “Els més honestos, directes, il·luminadors i importants relats publicats en aquest país en els últims 20 anys.” (San Francisco Chronicle). “Un humor sardònic que sovint fa la impressió que WC Fields s’hagi reencarnat com escriptor.” (Rolling Stone Magazine). “Bukowski. Considerat per molts el millor escriptor americà. I per altres, possiblement el pitjor. Jo estic entre els primers.” (Jim Christy, Toronto Hobe). “Un profeta dels nostres temps.” (The New York Times Book Review). “Ha deixat enrere Jack Kerouac… Escrivint s’assembla a Charlie Parker tocant jazz.” (Die Welt). “És el campió mundial dels pesos pesats.” (Der Spiegel). “Correu de seguida a comprar-lo. Tindreu sens dubte un dels millors impactes de la vostra vida.” (Cavanna, Charlie Hebdo).

Maletes perdudes

En Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans, es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare: la infantesa en un orfenat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Maletes perdudes narra els destins encreuats d’aquesta família impossible, i només la intervenció dels quatre fills dóna sentit a la galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines: vides descosides i abonyegades com les maletes que es perden pel camí. Escrita amb l’estil net i ric que ja coneixem de les narracions d’Animals tristos, la primera novel·la de Jordi Puntí és divertida, optimista, àgil i plena d’aventures que atrapen el lector des de la primera pàgina.

Males arts

Desembre del 2004. Ja fa uns quants anys que el sector immobiliari s’està omplint de voltors de procedència diversa que volen aprofitar la conjuntura per enriquir-se. Apareixen inversors, venedors i intermediaris a tots els nivells, i una nova «raça» emergent, la d’aquells que han començat a fer diners i tenen una necessitat malaltissa de mostrar-ho. Envoltats d’aquesta fauna, el Miquel i la Raquel, una parella jove, estrenen la casa que s’han fet en un poblet de l’Alt Empordà. Ell n’és l’arquitecte i per a ella és la realització d’un somni. Al Miquel, la feina li ha anat estupendament durant els darrers anys. La Raquel s’hi ha abonat i s’ha tornat addicta al luxe, als cotxes cars, als viatges, als millors hotels i a la roba de disseny. Però no sap que tot això està a punt d’ensorrar-se: el Miquel està arruïnat, i corren perill de perdre la propietat de la casa. Amb una trama àgil i un llenguatge fresc, Males arts fa un esbós amb traç precís d’aquella societat ansiosa, enlluernada per l’èxit que l’envoltava, que es va deixar atrapar pels miratges sorgits d’un moment insòlit; un passat recent que s’ha allunyat molt de pressa.

Maleït karma

La presentadora de televisió Kim Lange està en el millor moment de la seva carrera quan pateix un accident i mor aixafada pel lavabo d’una estació espacial russa. És aleshores que Kim s’assabenta que ha acumulat mal karma al llarg de tota la seva existència: ha enganyat el marit, ha menystingut la filla i ha amargat la vida a tots els que l’envoltaven. Aviat descobrirà quin és el seu càstig: és en un forat a terra, té dues antenes i sis potes… és una formiga! Kim no té ganes d’anar arrossegant molles de pastís després d’haver eludit els hidrats de carboni durant tota la seva vida. A més a més, no pot permetre que el seu marit es consoli amb una altra. Només li queda una sortida: acumular bon karma per ascendir en l’escala de la reencarnació i tornar a ser humana. Però el camí per deixar de ser un insecte i convertir-se en bíped és dur i ple d’entrebancs.

Maleït Català!

Qui es va amagar darrere del nom d’Alí Bei? Es deia Domènec Badía i va néixer a Barcelona durant la segona meitat del segle XVIII. En poc de temps esdevingué un dels personatges més encisadors de la nostra història: aventurer, viatger, dibuixant, escriptor i espia al servei d’uns quants països. Va viatjar per tot el Mediterrani fins a arribar a terres islàmiques on, per poder passar desapercebut, va adoptar una nova personalitat. Es va fer circumcidar a Londres, es va disfressar de príncep turc, va exercir la poligàmia, mentre deixava una esposa a Espanya, va espiar a les ordes de Godoy, va ser el primer occidental capaç d’entrar a La Meca, es va posar al servei de Napoleó… i va viure una vida real que supera a tot el que una fèrtil imaginació és capaç d’engendrar. Aquesta obra està dividida en tres parts, que conformen la trilogia de L’Ombra d’Alí Bei i representen una visió àcida, no exempta d’humor, del món de la política en què hi ha cabuda per estranys, arribistes, pocavergonyes, traïdors, aprofitats… La seva etapa a Espanya n’és la primera part. A finals del segle XVIII i inicis del XIX, Europa ha perdut el rumb. La Revolució Francesa canvia tots els plantejaments, la monarquia absoluta toca al seu fi, Anglaterra i Espanya es disputen la supremacia a l’Atlàntic i al Mediterrani, i França s’enfronta a tots els seus veïns, mentre Rússia ho contempla tot des de la llunyania. Enmig de tant d’enrenou, Godoy, l’home que manega els fils del poder a Madrid gràcies a la seva estreta relació amb la reina Maria Lluïsa, té damunt la taula un curiós tractat de globus i màquines aerostàtiques firmat per Polindo Remigio. Els Serveis d’Intel·ligència britànics es pregunten qui és aquest home, perquè saben molt bé que el primer ministre espanyol és calculador i perillós. La màquina de l’espionatge es posa en marxa i arriben les primeres sorpreses. Polindo Remigio no existeix. Llavors… què o qui s’amaga darrere d’aquest nom? A partir d’ací s’inicia una investigació que obligarà Sir Blum, cap dels Servies d’Informació del Ministeri d’Assumptes Estrangers encarregat de l’àrea del Mediterrani compresa entre Espanya, França, Itàlia i el nord d’Àfrica, a exclamar: «Maleït català!». No obstant això, ni ell ni ningú són conscients que estan assistint al naixement d’una veritable llegenda: la llegenda d’Alí Bei.