22417–22432 di 65579 risultati

El camí fosc

En una cabana situada a la vora d’un llac gelat apareix el cadàver d’una dona amb evidents signes de tortura: la inspectora de policia Anna-Maria Mella sap que necessitarà ajuda, perquè la dona (que sota el xandall hi du un atractiu conjunt de roba interior) resulta ser Inna Wattrang, una peça clau de Kallis Mining, l’empresa minera local amb tentacles a tot el món. L’advocada Rebecka Martinsson està desesperada per tornar a treballar i sentir-se viva un altre cop després d’un cas que gairebé la va destruir. De seguida es trobarà furgant en els negocis del fundador de Kallis Mining i patró de la dona assassinada, i descobrirà que la relació que mantenia amb ella era complexa i sinistra. Però el que no saben ni Anna-Maria ni Rebecka és que estan a punt de destapar un complicat drama ple de secrets, perversió i crim. Un cas que posarà al descobert una història terrible i trista sobre l’obsessió d’un home, la solitària mort d’una dona i el cor congelat d’un assassí. Un assassinat esfereïdor, l’inquietant teló de fons del nord de Suècia i una història sexual fosca i tortuosa arrodoneixen una peça magistral de suspens, esperança, amenaces i nostàlgia.

El Cafè de la Marina

El Cafè de la Marina (1933) constitueix una fita en la producció dramàtica de Sagarra: un títol ben representatiu del «poema dramàtic», el gènere característic de l’escriptor barceloní, alhora que un dels seus grans èxits de taquilla. S’hi recreen el món i l’ambient mariners, condensats entre les quatre parets d’una taverna de pescadors, en un poble costaner, vora el cap de Creus: un microcosmos on convergeixen vides pobres, monòtones, escarrassades. Vet aquí l’escenari que emmarca una trama amorosa clàssica: el pare interessat que acorda lliurar la filla a un pretendent ric però repulsiu, contra la voluntat d’ella i les esperances d’un aspirant jove, preferit pel cor de la noia. Hi ha, doncs, un triangle sentimental, rivalitat eròtica, passió latent. A més d’una galeria de personatges secundaris i d’un llenguatge popular viu que, a parer unànime de la crítica, suposen dos mèrits importants, destacables entre altres encerts, d’un clàssic de la dramatúrgia catalana. Estudi preliminar, propostes de treball, comentaris de text i material complementari a cura d’Enric Martín, professor de l’Institut Jaume Callís de Vic i de la Universitat de Vic.

El Cafè de la Granota

Catorze narracions que recullen, amb humor i crítica social, el bategar quotidià d’una vila inefable: Mequinensa. Un delinqüent amb malastruga, un sereno que escriu les seves memòries en una fleca, un camp de futbol insòlit en el qual es disputen partits desaforats, una manescala somnàmbula que canta òpera al balcó, un Sísif modern, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu, unes forces de l’ordre d’allò més bèsties… i un vell cafè —amb una parròquia irònica, un rom infame i una cotorra procaç—.

El caçador de la mort

Les regions que han sobreviscut al holocaust han transformat la violència d’abans de la guerra en una utopia pacífica. En lloc de la creença en una vida futura religiosa, els vell i malalts accepten l’eutanàsia a Cases de la Mort, on els guies donen consell. Un d’aquests guies és Jim Huntermort, que persegueix la investigació de la naturalesa de la mort malgrat la censura oficial. Com és habitual amb Ian Watson, la impressió inicial d’una terra verda i agradable es revela com una faceta més d’una realitat més complexa i preocupant. Intrigant i complexament elaborada, aquesta novel·la és un thriller metafísic, gens obscur però apassionant.

El caçador

Finn Ferral s’ha fet càrrec del seu pare, Josh, com a caçador del seu poble. Però, quan Josh i la seva filla Jena són segrestats per esclavistes, Finn descobreix que té una altra presa per trobar, i una terrible descoberta que l’espera.

El bosc

En un mas aïllat del Matarranya, hi viu una família que amaga un gran secret i el seu hereu, que és el cacic del poble. Quan arriba la Guerra Civil, els anarquistes prenen la vila i se’l volen carregar. La seva dona haurà d’aprendre a sobreviure al mas sense el seu marit. Prop de la masia on viuen, hi apareixen dos cops a l’any unes llums misterioses. Segons la tradició familiar, els llums són una porta a un altre món, d’on ningú torna al creuar i amaguen la seva existència als habitants del poble més proper. Una llum misteriosa que envolta aquesta família conservadora i de tradició carlista. Inclòs originàriament al llibre Les edats d’or, aquest relat va ser dut al cinema amb el mateix títol per Óscar Aibar l’any 2012 amb guió del mateix Albert Sánchez Piñol.

El boà taronja

Amb El boà taronja, Avel·lí Artís-Gener ofereix al lector un nou aspecte de la seva prosa. Els contes curts que composen aquest volum aporten noves característiques a la seva obra i n’accentuen d’altres ja presents en les seves novel·les. La ironia i l’element còmic hi juguen un paper important. Com assenyala Julià Guillamon: «una visió lúdica d’un món incomprensible, la invasió insidiosa i subtil de la facècia».

El bigoti

Un dia decideixes afaitar-te el bigoti que has lluït durant deu anys. Vols sorprendre la dona i els amics, gaudir del joc, les reaccions i els comentaris. Però la teva dona no s’hi fixa i els teus amics no recorden haver-te vist mai amb bigoti. La realitat es deforma, la memòria flaqueja i el teu món es comença a esfondrar. La simple afaitada serà el primer pas cap a una onada de pànic que et portarà molt lluny. Potser volen fer-te creure que has perdut el cap? La broma es converteix en una perillosa falla que creix al teu voltant a una velocitat vertiginosa. S’esmicola la confiança en tots els que t’envolten i, amb un canvi brusc de perspectiva, fins i tot acabaràs dubtant de l’existència de la teva ciutat.

El bes als llavis

Carles Salvador. Poeta, gramàtic i activista per la llengua. El 1911 obtingué el títol de magisteri i el 1915 obtingué per oposició la plaça de Benassal (Alt Maestrat) fins el 1934, que fou destinat a Benimaclet, a la ciutat de València. El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de lEnsenyança Valenciana, sense gaire èxit. Mantingué estrets lligams amb els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura. Fou actiu col·laborador de la premsa de Castelló de la Plana, de València i de Barcelona i un dels principals animadors de les revistes Taula de les Lletres Valencianes i La República de les Lletres. Com a poeta, estigué molt influït per Maragall i per Salvat-Papasseit i fou un dels capdavanters de lavantguardisme literari a València, per la qual cosa hagué de mantenir dures polèmiques amb els escriptors conservadors. En la seva producció daquella primera època destaquen Plàstic (1923), Vermell en to major(1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934), que marca, probablement, el zenit de la seva obra lírica. Fou, potser, el principal dels poetes valencians de lèpoca, segons palesa lantologia La poesia valenciana en 1930. Fou també important la seva prosa, tant la narrativaLa Dragomana dels déus (1920),Lartista de la Valltorta (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí dargila (1931) com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937). A partir del 1928 inicià la seva col·laboració amb Lo Rat-Penat, que anys després resultaria fecunda. Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Amb l’arribada de la Segona República, intensificà la seva activitat en favor del foment i la normalització del valencià. El juliol de 1932 participa, amb Enric Soler i Godes,a l’Escola dEstiu de Barcelona, i al desembre del mateix any fou un dels impulsors i signants de les Normes de Castelló, que significaren el reconeixement per part de bona part dels intel·lectuals valencians de la unitat lingüística amb el català a través de les Normes ortogràfiques. Promotor i cofundador de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, l’estiu del 1933 organitza, amb d’altres mestres, la I Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935, reeditat el 1957 amb el títol Parleu bé). Publicà aleshores diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la gramàtica de Pompeu Fabra al País Valencià. Amb el franquisme la seva poesia esdevingué menys lúdica i audaç i més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i lesperit (premi de la diputació de València 1951). En prosa publicà un Petit vocabulari de Benassal (1943) i Les festes de Benassal (1952). El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana, que desenvoluparen una eficaç tasca en uns moments difícils i per als alumnes dels quals publicà una Gramàtica valenciana (1951). El 1975 el Secretariat de lIdioma a València fundà en memòria seva els Cursos Carles Salvador.

El barri del sorral

Un retrat fidel i emotiu de la gent humil i treballadora de mitjans de segle XVIII a través del rol de la dona. Una història trepidant que passa en una època de canvis, al llarg de cinc anys, en un període en què el sorral ple de barraques es veurà transformat amb el naixement del barri de la Barceloneta. Una visió del port, del contraban i dels baixos fons d’una ciutat en ple creixement. Una lluita en clau femenina per assolir la llibertat personal en temps de repressió.

El baró rampant

Un bon dia, el baró Cosimo di Rondò, tot rebel·lant-se contra un món familiar que no el comprenia, sortí al jardí i grimpà a un arbre. No en va baixar mai més. Allà dalt va viure la resta de la seva vida. En un primer moment, això havien estat ganes de no tocar de peus a terra, en el bon sentit de l’expressió. Però de dalt estant, veient el món des de sobre, el comprengué millor. Lliurat de ple a la lectura, a la investigació de la natura, a la confraternització amb la gent i fins i tot a l’amor —també entre les branques—, esdevingué un gran pensador. Es cartejava amb els filòsofs Voltaire i Rousseau. Les seves idees avançades el convertiren gairebé en un líder polític del seu país. Evidentment, gaudia d’una posició molt favorable per a influir sobre la història del seu temps.

El banquet celestial

Any 1917, en algun lloc oblidat de la frontera entre Geòrgia i Alabama. L’ancià Pearl Jewett mor deixant als seus tres fills homes perquè prossegueixin amb les seves miserables existències. Fins ara han portat una vida honrada, convençuts que la seva rectitud seria recompensada amb un suculent banquet en el Paradís. Però els germans Jewett s’han cansat d’esperar al Cel, i inspirats per les heroiques aventures del vilà literari Billy Bucket, ensellen els seus cavalls i atraquen el seu primer banc. El banquet celestial es mou al territori de McCarthy, Faulkner i O’Connor, i barreja la sàtira amb saludables dosis de violència cinematogràfica al més pur estil de Peckinpah, Tarantino o els Coen. Aquest western descarnat i desmesurat és també el retrat coral d’una població en vies d’adaptació al nou segle, un lloc replet de possibilitats on, dia després de dia, arriben els voluntaris per allistar-se a la Gran Guerra però també un forat que oculta perills en els racons més insospitats.

El banquer anarquista

El present relat, «faula dialèctica» —en paraules del mateix Pessoa— on un banquer anarquista per convicció construeix discursivament un pamflet irònic i incendiari contra la societat burgesa i la divinització dels diners, és un dels textos més populars i brillants de l’autor. Traduït a les més diverses llengües, continua sorprenent i fascinant els lectors per l’enginy paradoxal i el cinisme d’insuperable actualitat que traspuen els mots del cèlebre banquer.

Una educació siberiana

La primera navalla, la primera baralla i la primera estada a la presó. Aquests són alguns dels ritus de pas descrits en aquest estremidor relat autobiogràfic d’un dels últims supervivents dels urques. Integrants d’una antiga comunitat confinada a Sibèria, els urques van ser aïllats per Stalin i deportats al Transnièdster, una regió de Moldàvia que es va declarar independent l’any 1990, al marge de la comunitat internacional. Els urques són considerats un grup criminal, amb una concepció anàrquica de la societat i un odi visceral envers els oficials de l’exèrcit rus. Veneren els ancians, protegeixen els malalts mentals, estan absolutament fascinats pels tatuatges i tenen una visió peculiar i intransigent de la justícia. Tot i la mirada crítica del narrador, el relat sovint està tenyit de la nostàlgia que inspiren els mites. Una educació siberiana, saludada amb grans elogis per Roberto Saviano, és un llibre de gran valor literari i antropològic, que interessarà als lectors tant pel ritme absorbent com per la profunditat de l’experiència humana que s’hi descriu.

Educació secreta

Què hi ha de més natural quan es tenen disset anys, la talla i l’aspecte ben bonics i una figura complaent que tastar els plaers de la carn? Som a Anglaterra, a l’època victoriana, i a Arabella li caldrà molta habilitat i perseverança per a ésser admesa, amb la seva cosina Elaine, a certes vetllades molt particulars, veritables festes del cos on es retroba la flor i nata de l’aristocràcia anglesa. De cites secretes a sopars galants i festes llicencioses, la sensual Arabella es revelarà com a una alumna ben dotada per a l’aprenentatge dels plaers prohibits, sota la protecció del seu oncle, l’ardent sir Harold i sota l’ull pervers de la bella lady Pearl.

Èdip Rei

Èdip ha esdevingut rei de Tebes, després de vèncer l’Esfinx i de casar-se amb Iocasta, vídua del rei Laios. Una terrible pesta s’ha ensenyorit de Tebes i Èdip cerca les causes de l’infortuni fent una consulta a l’oracle d’Apol·lo a Delfos i també a Tirèsias, el sacerdot endeví de Tebes. La resposta és clara: la pesta s’acabarà quan hagi estat venjada la mort de Laios.