22401–22416 di 66541 risultati

La nena perduda

La nena perduda és el quart i últim volum de Dues amigues, la saga italiana de més èxit dels últims anys, que ha valgut a l’autora el reconeixement com una de les escriptores més importants de tot el món. Ara la Lina i l’Elena són adultes i han pres camins diferents: l’Elena va deixar Nàpols per casar-se i convertir-se en una escriptora d’èxit a Milà. Però un amor de joventut que torna a brotar la porta de nou a Nàpols, on l’espera la Lina, que ara ja és mare i a més ha triomfat a la seva manera en el negoci local. L’Elena és la senyora culta; la Lina, aparentment, continua sent aquella dona de barri ignorant i poc disposada al refinament. Però la intel·ligència pura i la intuïció són al costat de la Lina. Els fets es precipiten quan un bon dia, de cop i volta, desapareix la filla de la Lina: ¿assassinat, segrest, mort? No ho sap ningú, i al barri tothom murmura. Des d’aleshores la Lina ja no és la mateixa, i la bogeria assetja. Tothom, tot –homes, dones, el paisatge, la ciutat de Nàpols sencera– es converteix en testimoni del dol d’una mare que no sap plorar i que un bon dia desapareixerà també i tornarà el lector a les primeres pàgines d’aquesta esplèndida saga.

Nèmesi

A Nèmesi, l’inspector Harry Hole es troba immers en la investigació d’un atracament en un banc d’Oslo quan rep la trucada d’una antiga amant, Anna Bethsen, que el convida a sopar a casa seva. Ell accepta la invitació i l’endemà es desperta sense recordar res de la nit anterior. Hores més tard, l’Anna apareix morta i el cas es tanca com un suïcidi. En Harry, però, no s’ho acaba de creure i, paral·lelament al cas del banc, decideix investigar la mort de la seva amiga pel seu compte. Sempre valent-se de mètodes eficaços però trepitjant la fina ratlla de la il·legalitat, Harry resoldrà dos crims que no eren el que semblaven de bon principi.

Negres tempestes

Negres tempestes, o Norma Forester i família. Perquè així es podrien titular també els aventis protagonitzats per aquesta sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra que va decidir abandonar l’antropologia per dedicar-se a resoldre crims. Néta d’un brigadista executat en acabar la Guerra Civil, la Norma està casada amb un metge forense. Té una filla okupa, un ex homosexual, una mare hippy i una tieta que és monja al Monestir de Pedralbes, i tots plegats formen una colla francament curiosa i no sempre ben avinguda. La notícia de l’assassinat d’un catedràtic d’història la nit de Tots Sants els sorprèn en plena celebració, i la Norma i el seu marit Octavi han d’abandonar el sopar familiar per ocupar-se del cas. La investigació portarà la Norma i el seu company Gabriel a relacionar l’homicidi amb un altre comès dues setmanes abans i els posarà sobre la pista d’un manuscrit desaparegut en què es relata la misèria moral i material de la postguerra. Amb Negres tempestes, Teresa Solana ens ofereix un relat vibrant, divertit i llegidor. La novel·la guanyadora del III Premi Crims de Tinta reflexiona sobre el pes del passat en el present, amb uns personatges carregats d’història que es pregunten sobre el sentit i l’abast de reobrir velles ferides per restaurar la dignitat de les víctimes del franquisme i les conseqüències de l’oblit.

Un negre amb un saxo

Un negre amb un saxo és un recorregut pels intricats passadissos de la prostitució valenciana. Hèctor Barrera, exboxejador i redactor de successos, que manté unes relacions molts peculiars amb les classes dominants, es decideix a emprendre aquest trajecte, i es troba amb tot de personatges característics: Sandokan, la Dentetes, Remigi l’Artillero (la millor ferramenta del país)… Tothom li adverteix que és arriscat de gratar massa endins en un món que de seguida apareix obscur, però Barrera, la millor esquerra europea del pes wèlter, vol arribar al final. Per aconseguir-ho, necessitarà la col·laboració del bo i florit de la ciutat: el fotògraf Trilita, el detectiu Butxana i un comitè nacional de xoriços en què es fa sentir la veu de Penjoll. Al bell mig de tot, Sam, un negre que l’únic que pretén és traure-li unes notes a un saxo desafinat i continuar sent negre.

La Nàusea

La nàusea, considerada una de les obres canòniques de l’existencialisme, fou la primera novel·la del filòsof Jean-Paul Sartre. La novel·la transcorre en un poble similar i inspirat en Le Havre i narra la història d’un historiador, Antoine Roquentin, qui esdevé convençut que els objectes inanimats i d’altres situacions envaeixen l’habilitat de definir-se a ell mateix, en la seva llibertat intel·lectual i espiritual, evocant al protagonista una sensació de nàusea.

Nàufrags en la nit

En una remota estació d’observació astronòmica es rep un missatge d’origen no humà. Es tracta d’una petició de socors d’una nau alienígena que ha naufragat en un planeta situat a 18.000 anys llum de l’Ekumen. En el més absolut secret es prepara una expedició que serà l’encarregada d’establir el primer contacte de la humanitat amb altres éssers intel·ligents. Quan la nau Nova esperança arriba a aquell distant planeta, batejat Polarian, es troben un ambient hostil, poc favorable a la supervivència. La nau dels alienígenes resta buida, de la tripulació ni rastre… S’inicia així una doble missió: l’exploració de Polarian i la recerca de supervivents del naufragi. Per fer-ho els científics van preparats amb un adequat arsenal científic i tecnològic… però també dels seus prejudicis humans.

La nau de veles d’or

Il·lustrat per Lola Anglada, La nau de veles d’or és una recopilació de disset rondalles populars d’Andersen traduïdes al català: Els tres ous, Juliverdina, Joan bocí d’home, L’Arrenca-pins, L’homenet Cloc-Cloc, Les tres tarongetes de la virtut, La formigueta que va a Jerusalem, La noia de les mans tallades, No s’ha de treballar en diumenge, La Ventafocs, La princesa que dormí cent anys, Els tres fills del rei, Caputxeta roja, En Barba-blau, Mestre Gat amb botes, Sant Aleix i Les tres filles dels forner. Massó, en el pròleg, irònicament, s’autovalorava com el més genuí rondallista del món.

Narracions extraordinàries

La tebior amb què van ser rebudes les narracions de Poe als Estats Units contrasta amb l’entusiasme que van generar, ja des d’època primerenca, a Europa. Baudelaire a França, Manganelli a Itàlia, Julio Cortázar o Carles Riba van quedar fascinats pel món que Poe va saber crear, la invenció del nou gènere que presentava i l’estil de la seva escriptura. D’aquesta fascinació va néixer la necessitat de traduir-lo i presentar-lo com el que és, una de les més grans figures de la literatura. Carles Riba i Edgar Allan Poe es donen la mà en el present volum, en un rar encontre difícil de superar.

Narayama

Narayama és un dels clàssics de la literatura japonesa del segle XX. Fukazawa parteix d’una llegenda del folklore tradicional per traslladar-nos a un poble rural, una petita comunitat perduda enmig d’unes muntanyes sense fi, els habitants de la qual es comuniquen mitjançant cançons al·lusives. L’autor se serveix d’una llengua ritmada i d’un ús hàbil de la repetició per revelar-nos el sentit de cada cançó. Narayama ens descriu un món dur, mineral, en què el bé i el mal s’encarnen en personatges d’una estatura antiga, un món en què les lleis i la moral són dictades per la por de patir fam. Un món filtrat pel lirisme de la música, en què el dolor deixa espai també a la tendresa.

La nacionalitat catalana

No hi ha cap dubte que La nacionalitat catalana fou l’obra teòrica cabdal del nacionalisme català en el seu període de plenitud i Eugeni d’Ors, l’escriptor d’una refundació ideològica del moviment catalanista, el va concebre com el catecisme d’un nou temps. Al llarg de gairebé més d’un segle, l’assaig s’ha llegit sempre com la proposta de definició més precisa dels objectius essencials del moviment. Publicat per primera vegada el 1906, amb intencionalitat electoral i en el marc de la campanya del moviment transversal que fou Solidaritat Catalana, Enric Prat de la Riba —un polític que havia flexibilitzat la seva ploma a la premsa i que comptava amb un sòlid coneixement jurídic— hi va saber cosir, amb encert i afany programàtic, reflexions que ell mateix anava articulant des de feia anys.

La música del silenci

Una història protagonitzada per l’Auri, un dels personatges més estimats i enigmàtics d’El nom del vent i El temor d’un home savi. La Universitat, el baluard del coneixement, atrau les ments més brillants, que hi van per aprendre els misteris de ciències com l’artifici i l’alquímia. Però sota els seus edificis i les seves aules concorregudes hi ha un món en penombra, l’existència del qual només uns pocs coneixen. En aquest laberint de túnels antics, de sales i estances abandonades, d’escales serpentejants i de passadissos mig derruïts viu l’Auri. Temps enrere va ser una alumna de la Universitat. Ara té cura del Món Amagat, per a ella un lloc acollidor, meravellós, on es podria passar una eternitat mirant. Ha après que hi ha misteris que no s’han de remoure; és millor deixar-los en pau i estalvis. Ja no es deixa enganyar per la lògica en la qual tant confien al món de dalt: l’Auri sap reconèixer els perills subtils i els noms oblidats que s’amaguen sota la superfície de les coses. La música del silenci és una història lírica i evocadora que ofereix als lectors d’El nom del vent i El temor d’un home savi l’oportunitat de veure aquest món a través de l’Auri, un dels seus personatges favorits, i d’aprendre allò que fins ara només ella sabia….

Muntanyes maleïdes

«Després d’inacabables giragonses costa amunt, a dreta i a esquerra, arribo a les primeres roques que flanquegen el portell pel cantó de l’obaga». Així comença Pep Coll el seu viatge per la fantasia i l’humor dels habitants de les valls pirinenques. De les boques esdentegades dels últims vells del Pirineu, l’autor ha escoltat més de cent cinquanta històries fabuloses d’esllavissades de neu i de barrancades de fang, d’homes llop, de morts que tornen de l’altre món i de vius que emigren cap a les ciutats. Pep Coll ens ofereix aquest viatge al·lucinant a l’antiga Arcàdia dels pirinencs, al paradís turístic d’avui, a l’autèntic infern de les «Muntanyes Maleïdes».

Mountolive

A Mountolive, el tercer volum de la sèrie, ens comencem a fer una idea més o menys completa de les diverses trames que Durrell ha anat teixint en els anteriors llibres. L’estil canvia en aquesta novel·la: de la primera persona passem a la tercera, que ens revela facetes desconegudes tant del Darley narrador dels dos anteriors llibres com de molts dels participants en aquest palimpsest literari. Descobrim en Justine i Nessim dos éssers solitaris, àvids de poder i amb uns escrúpols molt personals quan han d’aconseguir les seves fins. Ara entenem que Justine no enganyava al seu marit amb un o altre amant, sinó que tots dos treballaven per a un objectiu major —i molt mundà, d’altra banda—. Mountolive, que amb prou feines apareixia en el segon llibre i del qual es desconeixia gairebé tot, es converteix en el protagonista principal, si bé actua en realitat com a eix al voltant del qual se succeeixen els esdeveniments que ja coneixem —és a dir, els relatats en els anteriors volums— i als que dota de nous matisos. Pursewarden, per exemple, resulta ser un home turmentat per l’amor que sent cap a la seva pròpia germana, i el seu suïcidi —que havia semblat conseqüència d’una personalitat fràgil i desequilibrada— és una maniobra desesperada per no haver de triar entre dos homes a els que respecta i aprecia. El mateix Darley apareix aquí com un home gris, una mica perdut en el laberint social i diplomàtic que és Alexandria; cosa que ja intuíem des del principi, si bé ara s’ens confirma amb escreix.

Mots propis

El mes de març de 1917 apareix el primer número de la revista de títol ibsenià Un enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual. És la primera vegada que Salvat disposa del seu propi espai per difondre les seves idees. A la revista, hi comença a publicar uns aforismes que, amb el títol de Mots propis, pensava d’editar un llibre, prologat per Josep Maria de Sucre i amb una portada de Torres-Garcia, però que només va deixar embastat.

Mossèn Tronxo

«Sóc d’una casa de masovers del Vinyent de Solsona. Havia de néixer a la masia, però la mare va voler tenir-me dintre les muralles de la ciutat amb més capellans per pam. Si coneixeu els usos i costums dels rostolls, haureu endevinat que sóc cabaler. Com que tot va per a l’hereu, el cabaler ni toca gica. Se l’ha de campar restant conco a casa, atarapant pubilla, fent l’escarràs on sigui. O anant per capellà.» Nascut enmig de la «contracultura» com un bolet fora de clap, Mossèn Tronxo va rebentar el sostre dels més de 10.000 exemplars venuts. Vint anys després, aquest «best-sellers» ha esdevingut un «log-seller», que vol dir un llibre per sucar-hi pa. Té fusta de gran comèdia i aires de novel·la negra: la societat que explora és la capellanada dels pobles i el mort és un escolanet de cartó.

Mossegar-se la cua

Tots estaven d’acord: hi havien de renunciar. Fins aleshores l’agència havia viscut tranquil·lament de treballs corrents que no els posaven en conflicte ni amb la llei ni amb llur pròpia consciència. Però la temptació era massa forta i, en el fons, se sentien desafiats per les circumstàncies insòlites. Com era possible enterrar legalment un ésser viu? Naturalment, l’individu que reposava al cementiri era ben mort, però ocupava el lloc d’algú altre que ara reclamava una investigació. La van fer, doncs. Sense imaginar-se ni remotament que de difunts n’hi hauria més, el darrer de tots quan la història ja era closa…