22161–22176 di 65579 risultati

El virgo de Visanteta

L’acció de la història té lloc al poble de Favara (Ribera Baixa) i l’argument se centra en la presentació de dues querelles de caràcter sexual que són portades davant l’alcalde. D’una banda hi ha la querella d’un matrimoni, el Tio Collons i la Tia Tomasa, desavingut a causa que el Tio Collons sodomitza la seua muller. D’altra banda, hi ha la querella d’en Pasqualo (fill de Collons i Tomasa) i na Vicenteta, qui exigeix a en Pasqualo que es case amb ella, ja que, segons Vicenteta, en Pasqualo l’ha desponcellada. En Pasqualo argumenta davant del jutge i dels seus pares que na Vicenteta l’ha seduït i que ella no era verge. [El 2009, coincidint amb el 200 aniversari del naixement de l’escriptor suecà Josep Bernat i Baldoví (Sueca, 19 de març de 1809 – València, 31 de desembre de 1864), el suecà Joanjo Aguar transcrigué digitalment l’obra més famosa d’aquest autor, El Virgo de Visanteta a partir del facsímil de la primera edició, de 1845. Cal tenir present que, en ser una transcripció fidel, la llengua no està normativitzada. Diuen que el millor homenatge que se li pot retre a un escriptor és llegir i difondre la seua obra, i donat que Joanjo Aguar l’ha posada a disposició de tots, ací vos l’oferim.]

El violí d’Auschwitz

Al camp d’extermini d’Auschwitch, les condicions de vida són infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort són companys habituals dels reclusos com en Daniel, un luthier jueu de Cracòvia, que sobreviu a aquest infern treballant de fuster. El comandant del camp, Sauckel, afeccionat a la música clàssica, descobreix l’autèntic ofici d’en Daniel i decideix posar-lo a prova: li haurà de construir un violí que tingui un so perfecte. En Daniel es posa a l’obra, però no es pot ni imaginar el càstig que l’eatpera si no compleix bé l’encàrrec.

El vigilant en el camp de sègol

La novel·la narra el retorn d’amagat d’un adolescent, Holden Caulfield, des de l’internat de Pencey, d’on ha estat expulsat, fins a Nova York, on viu la seva família. Holden és un jove amb greus problemes de relació i algun tret psicòtic, cosa que serveix a l’autor per mostrar l’angoixa dels adolescents inadaptats. La narració s’allarga durant els tres dies en què el protagonista posa de manifest la seva aversió per les convencions socials. Només s’escapa d’aquesta caracterització la seva germana Phoebe, a qui estima de veritat, així com Allie, un altre germà que va morir de leucèmia. El vigilant en el camp de sègol va ser publicada per primer cop als Estats Units el 1951. Quan es va publicar va aixecar molta controvèrsia per l’ús de paraulotes i pel retrat que fa de la sexualitat i de l’angoixa del protagonista. Amb tot, ha estat considerada una de les obres més importants i influents de la literatura del segle XX.

El vigilant

Dos vigilants, aïllats en l’aparcament d’un edifici de luxe, esperen l’arribada del seu relleu i de les provisions que els mantenen amb vida. Tenen prohibit comunicar-se amb els residents, i la situació s’agreuja quan observen com tots, excepte un, abandonen l’edifici el mateix dia. La suposició que al món exterior hagi esclatat una catàstrofe, la falta de provisions i la possibilitat que tot sigui una prova per a aconseguir un ascens els portaran al límit de la seva resistència. La por a l’exterior i a l’altre, la necessitat d’aguantar i les seves obsessions fan d’aquesta obra una meravellosa metàfora sobre la societat actual i la solitud de l’ésser humà.

El vescomte migpartit

En una guerra entre Àustria i Turquia, el vescomte Medardo de Terralba rep una canonada turca a la pitrera i torna a casa migpartit. Aquest truculent inici dóna lloc a una faula amb cadència de pantomima, en la qual, al voltant del vescomte, es mouen i s’inquieten un seguit de súbdits més migpartits que no pas ell. ¿És una fantasia pròpia de la seva invenció, aquesta que ens proposa Calvino, o és un pensament al·legòric sobre la condició de home contemporani, sempre «alienat», mutilat, impossibilitat d’assolir la integritat? Les invencions de Calvino, com ja ens ha demostrat en altres obres, s’obren a un gran ventall de significats.

El veredicte de llautó

«Tothom menteix. Els polis menteixen. Els advocats menteixen. Els testimonis menteixen. Les víctimes menteixen. Un judici és un concurs de mentides». Ho diu en Michael Haller, un advocat de Los Angeles que acaba d’heretar el bufet d’un amic i col·lega assassinat. Dins de l’herència hi ha una peça sucosa: l’afer Elliot, que li pot donar fama i diners, ja que implica un magnat del cinema. Però mentre es prepara per al judici, en Mickey descobreix que ell també està en perill. No li queda més remei que col·laborar amb l’inspector Harry Bosch, com sempre disposat a tot per tal d’arrestar l’assassí —també a fer servir d’esquer l’advocat.

El vent de la nit

El protagonista d’aquesta obra és el Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: «això fa —parlo, ai de mi, per experiència— que un mateix home sigui dos personatges ben distints», n’escrivia Joan Sales. I a dos moments ben distints de la Història: si el cor s’havia obert a la vida durant els anys de guerra, el cor es tanca a la vida dins de l’Estat totalitari i es replega en el record.

El vell i la mar

El vell es fa a la mar cada dia, amb obstinació, malgrat que durant setmanes senceres ha de tornar a port amb les mans buides. Les altres barques arriben plenes de pesca; la seva no. Però ell sap que allà, mar endins, l’espera el peix espasa més gros que hagi estat vist. I després d’una lluita aferrissada, a vida o mort, obtindrà el trofeu per la seva tossuderia encara que el mar sigui ple de taurons afamats i la costa estigui encara tan lluny… El vell tindrà el record de la lluita i la satisfacció de la victòria. A això, cap tauró no hi clavarà les dents. El vell i la mar, que va obtenir el premi Pulitzer i va ser la darrera obra publicada per l’autor abans d’obtenir el premi Nobel el 1954, és probablement el text més popular de Hemingway. Tot i la seva simplicitat i brevetat, s’erigeix com un cant a la grandesa de l’home encarnada en un vell pescador vençut.

El valencià és una llengua diferent?

El valencià és una llengua diferent?. A partir d’aquesta pregunta, l’autora estableix un diàleg sobre la realitat sociolingüística valenciana actual. L’obra planteja què és el valencià i què el fa diferent (i de què). El to predominant s’allunya de l’erudició o l’academicisme. els capítols, tot i que són unitats independents i completes, s’interrelacionen i progressen amb l’objectiu d’explorar des de diferents punts de vista, dels més quotidians als més generals, la problemàtica que viu el valencià com a conseqüència de la revifada polèmica de la seua adscripció lingüística.

El vaixell d’Iràs i no Tornaràs

El punt de coincidència de la llegenda i el mite i una situació actual, quotidiana —l’anada amb vaixell de Menorca a Barcelona—, marquen l’inici d’aquesta història, de resultats imprevisibles per al lector. L’ambigüitat d’aquesta mescla d’elements empírics i imaginaris ve reforçada per la dualitat dels personatges principals descrits per una banda com a herois de novel·la d’aventures i per l’altra com a humans arrelats al seu temps. Com ha escrit l’autora: «Vaig fer dos nivells narratius: per una banda, l’explicació d’uns fets extraordinaris en forma de rondalla; per l’altra, el punt de vista personal, no estrictament descriptiu, sinó sensitiu, íntim, de reacció humana davant d’aquests fets, amb una tècnica més plana. Això és El vaixell d’Iràs i no Tornaràs».

El tron de plata

Nàrnia…, un món on els gegants fan estralls…, on la maldat pot escampar-se com una espessa teranyina…, on els encanteris ho dominem tot…A través de perills inaudits i cavernes profundes, un noble grup d’amics van a la recerca d’un príncep captiu. Però la seva missió a Ultraterra faraà que se les hagin de veure, cara a cara, amb la maldat més bonica però també més letal que mai s’haurien imaginat.Nàrnia…., un món on tot és possible.

El tresor del vell cavaller. Huc el Llop

Dos relats fantàstics de l’època del romanticisme francès, ambientats en les boscúries misterioses dels Vosges, amb detallades descripcions dels paisatges i acurades introspeccions en els personatges, que ens revelen misteris inquietants. La traducció va ser feta l’any 1919 per Josep Carner, amb el pseudònim de Joan Sitjar, i publicada a l’Editorial Catalana, que ell mateix dirigia.

El tremolor de l’engany

Howard Ingham és un escriptor americà que es trasllada a Tunísia per escriure-hi el seu primer guió cinematogràfic. S’hi ha de trobar amb el director de la pel·lícula. Però aquest no hi arribarà mai: s’acaba de suïcidar en circumstàncies molt estranyes, que impliquen la promesa d’Ingham, Ina. Quan li arriba la notícia, Ingham ja està aposentat a Hammamet, al costat del mar; hi ha conegut una gent curiosa, escriu i hi duu una vida vagarosa. Té un estrany incident amb un àrab, que mai no aclarirà, i el seu festeig farà crisi. Tunísia és l’autèntica protagonista d’aquesta novel·la, història d’un parèntesi en la vida d’un home, i potser la clau per entendre’n alguns interrogants. Per què Ingham no acaba de marxar-ne? I, realment, què hi fan uns solitaris com Adams i Jensen? Però la resposta no és en l’acció sinó en el fons de cadascú.

El trastorn de Portnoy

Durant les llargues sessions de psicoanàlisi, Alexander Portnoy, jueu americà de trenta-tres anys, confessa a l’analista la seva obsessió pel sexe. En un divertit i alhora amarg exercici d’autocrítica, Portnoy fa un repàs de la seva existència, dominada i condicionada pel sexe des de la infància, quan convivia amb els seus pares en un entorn tradicional d’una família jueva, passant per la seva incapacitat de relacionar-se amb les dones d’una manera que no sigui sexual, fins als más recents esdeveniments que l’han dut fins al divan. Una visió irònica dels costums i la psicologia jueves, i del declivi del somni americà. Publicada originalment l’any 1969, El trastorn de Portnoy ha estat una de les obres més destacades de l’escriptor nord-americà. El retrat que fa d’Alexander Portnoy, un heroi solitari i obsessionat per si mateix a la recerca de la virilitat, el sexe i l’autoacceptació, el confirma com un dels escriptors més brillants de tota la literatura internacional actual.

El tirà

Sicília, segle V a. C. Dionís, un dels guerrers més audaços de Siracusa, té una sola passió: alliberar l’illa dels cartaginesos per posar-la sota el domini grec. I pensa que els polítics demòcrates són febles, que cal un home enèrgic que imposi la unitat per vèncer els enemics de sempre. D’aquesta manera va començar la prodigiosa aventura de Dionís, que fou conegut com el Tirà de Siracusa. Va convertir aquesta ciutat en la més pròspera del món grec, però eliminà sense contemplacions els qui s’oposaren a la seva política, per la qual cosa fou odiat i temut. Durant tota la vida va lluitar contra els cartaginesos, tot i que no va aconseguir derrotar-los definitivament. El tirà és el retrat d’una personalitat fascinadora, pels seus odis i els seus amors, pels seus èxits i els seus fracassos. També és un retrat de la història de Grècia, amb les seves glòries, l’esplendor de les seves ciutats, les batalles i els setges, narrats amb tanta vivesa que arrosseguen el lector i el transporten a aquells temps de déus i herois.

El Teu Príncep Blau

Què, impossible trobar parella? Doncs dibuixa-te’n una! Quina dona no es dibuixaria l’home perfecte? La Nellie és una dibuixant de còmics somiadora, amb alguns petits problemes amorosos. Un dia, l’atzar fa que li caigui a les mans un antic quadern de cuir tibetà. Allà, la Nellie hi dibuixa el que seria l’home dels seus somnis, el seu príncep blau: un noi fort, amb barbeta de tres dies, un posat noble i sincer… I quan l’endemà es desperta, el príncep ha deixat la pàgina on l’havien dibuixat, i es posa dret al seu costat. És un home de debò, de carn i ossos. Això sí: amb espasa i cota de malla.