22065–22080 di 65289 risultati

El doctor Givago

Les circumstàncies de la seva aparició feren d’El doctor Givago una de les novel·les més discutides del seu temps. El pas dels anys no ha fet altra cosa que demostrar que l’obra és un document important de la vida del Moscou pre-revolucionari i de la Rússia de la Revolució d’Octubre i que està dotada d’un alè narratiu considerable. El doctor Givago, intel·lectual burgès mig positivista mig tolstoià, pateix les dures proves que la revolució —una revolució que ell creia, en abstracte, necessària— va imposar a tota la societat russa. Però la seva actitud és absolutament passiva: es refugia en la família, en un deler de pau individual i, sobretot, en un gran amor «impossible», que esdevé segurament el tema literari més important i reeixit de la novel·la. El gran poeta que és Pasternak ens hi ofereix, a més, un conjunt de descripcions inoblidables, tant de sentiments com de paisatges, que constitueixen alguns dels grans moments d’aquesta obra monumental.

El do

«Si hi penses, un geni matemàtic, un home que des de petit ha tingut contacte amb la interpretació dels somnis, que ha estudiat tant el pensament xinès com l’occidental, que s’ha dedicat a explorar les complexitats de la ment humana… bé, un home així ha nascut per ser criptògraf». El jove xinès Rong Jinzhen és un geni de les matemàtiques que en poc temps ha passat de viure reclòs a l’antiga casa familiar sota la tutela d’un vell mestre a convertir-se en un dels desxifradors de missatges en clau més importants del món. Un jove amb una personalitat inestable, gens convencional: solitari, cerebral, introvertit…, però sens dubte un geni. Provinent d’una antiga i il·lustre família xinesa, que compta amb una llarga estirp d’acadèmics famosos, el jove Rong finalment és enviat a la Universitat N, on destaca pel seu talent. Aviat és reclutat per la Unitat 701, una agència d’intel·ligència dels serveis secrets xinesos, que s’oculta en unes instal·lacions militars a la muntanya. En aquest nou espai aïllat i a l’ombra, paral·lel a l’oficial, Jinzhen assumeix el repte de desxifrar un codi classificat que l’aboca a posar a prova tots els seus coneixements i a exposar el seu món interior fins a límits mai provats. El do és un thriller literari diferent que ha merescut els premis més importants de la Xina i que, com diu Mai Jia, no pretén res més que «parlar de la gent».

El diner

La lectura del text de Joan Amades posa en evidència el paper central que tenia el diner en la societat catalana. Dubto que hi hagi un altre concepte que permeti recollir un refranyer tan abundant com el que Amades trobà. El diner és central en la història de les societats i, per tant, és lògic que també ho sigui en la vida popular a casa nostra. No obstant, m’agradaria creure que, des d’un punt de vista històric, el paper central del diner a la societat catalana és propi de les transformacions socials i econòmiques del moment en el qual neixen o es consoliden una bona part dels refranys i tradicions populars que surten en el llibre de Joan Amades.

El dimoni de la tarda

L’escriptor Claudio Muns desapareix un mal dia d’hivern, deixant escrita una frase incomprensible: «Haig d’explicar el conte més fantàstic que se m’ha acudit mai». És l’única clau de què disposa en Julio, el seu fill, convençut que tot plegat és una mena de joc enigmàtic. Com s’entén, si no, que la seva guia s’anomeni Abril, i que totes les pistes apuntin a l’ombra esmunyedissa del dimoni de la tarda? Envoltats d’àngels i dimonis, d’ulls omnipresents i de muses bufadores, l’Abril i en Julio miraran de tancar un cercle tràgic obert anys enrere, que els durà fins als misteriosos pòlders. Arribar-hi serà una qüestió vital, un duel a vida o mort contra la neu traïdora que de mica en mica et roba la veu.

El diable arquitecte

«El poble, en la seva ingènua senzillesa, sovint no sap explicar-se l’atreviment d’algunes construccions arquitectòniques, i no troba altre mitjà per a explicar-se la llei de gravetat posada a grans proves per l’home en les seves construccions, que atribuir aquestes a la mà del diable, donant a aquest una gran importància i declarant-lo el mestre de les obres de gran enginy». Llegenda popular publicada a la Revista del Centre de Lectura nº 130 el febrer de 1929.

El dia dels trífids

Els trífids són unes grotesques i perilloses de més de dos metres d’alçada que hom cultiva per extreure’n oli. Però un desastre mundial de grans dimensions els transforma en una terrible amenaça. Un dels pocs supervivents d’aquest desastre ens narra l’horror d’un món dominat per aquestes plantes.

El dia abans de la felicitat

Situada en plena postguerra a la ciutat de Nàpols, que esdevé escenari i referent continu del relat, aquesta és la història d’un jove orfe que en la seva particular recerca de la felicitat haurà d’aprendre a madurar a força de coratge i també de l’alegria i el plaer que li proporcionen els llibres. El seu tutor i protector és Don Gaetano, un porter amb un do molt especial: és capaç d’escoltar els pensaments dels altres. Sota una aparença humil, Don Gaetano amaga un munt d’històries del passat, de la guerra i dels sofriments humans, i transmet una sèrie de conviccions que marcaran el destí d’aquest jove àgil i despert. El retorn d’un amor del passat, però, despertarà les passions més íntimes i silenciades i abocarà els protagonistes a un final sobtat.

El desertor en el camp de batalla

En aquesta novel·la exuberant i plena d’humor coneixerem un home gras, molt gras, que observa el món des de dalt d’un colomar. El visita sovint un escriptor que pretén escriure un «best-seller de qualitat». Mentre l’un evoca el fill desaparegut, l’altre arrossega un secret mig transparent, i cada un acaba semblant la projecció de l’altre. Entremig, com un mitjancer, l’Home Prim. També el vell Montoya i la seva néta Alícia, enamorada del carnisser Karim. De fons, el Raval de Barcelona, viu i bategant, poblat de personatges insondables, sortits d’aquí mateix, avui mateix. Hiperrealista i fantàstica alhora, la novel·la de Julià de Jòdar proposa al lector de jugar a obrir capses i anar-les traient l’una de dins l’altra, encuriosit per les històries que s’estalonen i que retraten lúcidament la nostra era dislocada. Un llibre visionari d’un escriptor en estat de gràcia que fa un ús desacomplexat de tots els gèneres.

El desert en flames

L’Amani viu en un poble oprimit pel sultà de Miraji, on la misèria i la màgia conviuen. Somia escapar-se’n. Disfressada de noi, aconsegueix fugir gràcies a la seva extraordinària habilitat com a pistolera i a l’ajut d’en Jin, un fascinant estranger a qui l’exèrcit persegueix. Junts lluitaran per sobreviure travessant el desert i sumant-se a la rebel·lió que s’està gestant contra el sultà. Quan l’Amani descobreixi la veritat sobre en Jin i sobre ella mateixa, comprendrà que no pot fugir del seu destí.

El deixeble del diable

Durant la Guerra d’Independència dels Estats Units (1775-1783), en la qual els colons de Nova Anglaterra es van revoltar contra la metròpoli, va sorgir una estreta amistat entre un colon americà i un pastor protestant anglès.

El Decret de Nova Planta

El Decret de Nova Planta fou el darrer esdeveniment de la guerra de Successió a la Corona d’Espanya. Per tal de situar-lo evocarem breument l’historial que s’hi encadena i que li serví d’antecedent. La commoció política i sentimental produïda pel Decret de Nova Planta era prou per a atuir per llarg temps i potser per sempre un poble de menor potencial interior que el nostre. Aquest, per contra, traient forces de la situació no es deixà abatre i emprengué coratjosament els camins del redreçament. Un rigorós assaig històric escrit per l’alcalde de Girona durant la República, Joaquim de Camps, l’any 1963 i que demostra la profunditat de les arrels uniformitzadores i conqueridores de Castella que avui en dia, 300 anys després, Catalunya segueix sofrint i mantenen la necessitat de lluitar per la nostra llibertat.

El curiós incident del gos a mitjanit

Elogiada amb entusiasme per Oliver Sacks i lan McEwan, El curiós incident del gos a mitjanit és una novel·la que no s’assembla a cap altra. El narrador, Cristopher Boone, té quinze anys i pateix una forma lleu d’autisme. Sap molt de matemàtiques i poc sobre els éssers humans. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat… Odia el groc, el marró o que el toquin. Mai ha anat sol més enllà de la botiga de la cantonada, però quan descobreix que algú ha matat el gos d’una veïna, decideix iniciar una investigació. Lluny de fracassar, la recerca de Christopher, que emula el seu admirat Sherlock Holmes —el model de detectiu obsessionat amb el distanciament i l’anàlisi dels fets—, qüestionarà ben aviat el sentit comú i el comportament dels adults que l’envolten.

El crit de la terra

Nova Zelanda, 1907. La infància de la Glòria acaba abruptament quan és enviada, juntament amb la seva cosina Lilian, a un internat a la Gran Bretanya. La Lilian encaixa en els costums que imposa el vell món, però la Glòria vol tornar a la terra que la va veure néixer a qualsevol preu. Això la mena a endegar un agosarat pla. El profund sentiment que l’empeny a tornar a casa marcarà el destí de tots i convertirà finalment la Glòria en una dona més forta.

El crim del comte Neville

El comte Neville va a casa d’una vident per recollir la seva filla petita. La vident se l’ha trobada en un bosc, en posició fetal i tremolant de fred. Sembla que l’adolescent, que du el singular nom de Sérieuse, s’havia fugat del castell familiar. Però, abans de portar l’aristocràtic progenitor davant de la noia, la vident li agafa la mà i li anuncia: «Aviat farà una gran celebració a casa seva. Durant la recepció, matarà un dels convidats». En efecte, els Neville, excèntrica família d’antiga soca, celebraran aviat la seva garden party anual, a la qual conviden la flor i nata de la societat. La festa és una tradició irrenunciable, malgrat que els Neville estan arruïnats i el comte fins i tot es planteja vendre el castell i el bosc que el rodeja. Amb tota probabilitat, aquesta serà la darrera. Acabarà, tal com prediu la vident, amb un assassinat? Amélie Nothomb, en plena forma, ironitza sobre aquest món anacrònic de la noblesa belga que coneix de primera mà. I ho fa amb un homenatge a l’Oscar Wilde d’El crim de Lord Arthur Savile. El resultat és una juganera i perversa faula moderna amb un vernís tragicòmic, en què, sota una capa d’espurnejant lleugeresa, treu el cap una suggestiva indagació sobre el món de les aparences, les relacions familiars, els secrets del passat, el dolor de la infantesa, les incerteses de l’adolescència i el destí, que pot acabar donant tombs ben sinuosos…

El crim de la Hipotenusa

La Hipotenusa, la professora de matemàtiques, ha desaparegut. Unes taques de sang fan pensar en la possibilitat que hagi estat assassinada. L’inspector Garrofa reuneix els sospitosos —els alumnes que sempre suspenen l’assignatura— per interrogar-los i aclarir el misteri. Però hi ha un altre implicat en el cas: el germà bessó d’un dels acusats. ¿Quina relació té amb la desaparició de la Hipotenusa?

El crepuscle dels Déus i altres històries

La publicació, el 1903, d’El crepuscle dels Déus va marcar una fita en la literatura fantàstica britànica. El llibre, que havia estat objecte d’una edició escurçada quinze anys abans —només 16 històries de les 28 que el componen—, va produir una agradable sorpresa als lectors que no coneixien l’autor, però no pas als visitants habituals de la Biblioteca del Museu Britànic, que no ignoraven pas els seus coneixements, la seva erudició i la seva ironia. L’obra es va convertir en un llibre «de culte»: les vuit edicions en quaranta anys en són una bona prova. La majoria dels relats que componen aquest recull es basen en històries i llegendes antigues i ens parlen de Déus, semiDéus, mags, fetillers, alquimistes, papes eclesiàstics, herois, filòsofs… tot plegat contat amb una deliciosa crueltat i una ironia molt britànica, amb un gran sentit de l’humor i una enorme brillantor narrativa. Es pot dir que aquest llibre admet, com a mínim, tres nivells de lectura: el primer és la lectura erudita, pròpia dels lletraferits que solen descuidar-se, per exemple, el paraigua a la biblioteca; el segon seria el tipus de lectura que fan aquells que no acostumen a anar a les biblioteques (que desconeixen, per exemple, d’on procedeix el costum de besar els peus als papes), els quals podran accedir, així, a coneixements oblidats i desconeguts, i el tercer seria el dels que frueixen amb la lectura, que —altre cop amb paraules de Lawrence— «els farà riure per sota el nas, cosa no gens vulgar. Té (el llibre) una brillantor i una perfecció en la incongruència com els busts antics amb ulleres d’aviador». Aquests últims són aquells que dubten entre deixar el paraigua o un llibre com aquest, ja que, facin el que facin, probablement no recuperaran ni l’un ni l’altre.