21361–21376 di 65579 risultati

Opi i sardines

És un estiu xafogós i, a falta de res millor a fer, Fabre, professor substitut de socials, es proposa reconstruir la història d’una fotografia en blanc i negre trobada entre les pàgines d’un llibre. A l’anvers, una colla de gent endiumenjada i un home amb una “X” vermella guixada a la cara. Al revers, una sola indicació: «Sarmenta, 1956». Sarmenta és un lloc imprecís del mapa, una ciutat que es mou a un ritme diferent de la resta i que canvia de posició uns quants metres cada cinquanta anys, però té dues línies de tren que la connecten amb Barcelona. Josep Pla va definir-la com «una de les més nobles i antigues poblacions» del país, tot i ser, tant abans com ara, un munt de ciment i pols envoltat de polígons, boscos ressecs, barris perifèrics i solars pelats. Amb Berta S. Miravent, l’estupefaent locutora del programa nocturn de la ràdio local, Fabre anirà seguint el rastre d’un boxejador amateur desaparegut i d’un trompetista oblidat. Qui va marcar qui amb una creu?

Operació viaducte

El Viaducte, una petita tela de la millor època de Van Gogh, és al museu Kröller-Müller, a la vora d’Amsterdam. L’assessor tècnic d’aquest museu és un dels màxims especialistes en l’obra del pintor holandès, però també és un bon restaurador i, d’amagat, un excel·lent falsificador de quadres primitius. Ell mateix ho revela a Irka, una jove alemanya que ha conegut casualment. I també li revela la història familiar que fa que, per ell, el Viaducte tingui una importància molt especial. Hi ha moltes coses, a més de l’edat, que separen l’assessor tècnic i la jove que viatja per Europa fent catedrals a les voreres dels carrers; però, malgrat tot, estableixen una relació que els portarà a compartir una experiència realment singular dins la xarxa internacional de la pintura falsa: l’operació que dóna nom a aquesta novel·la d’idees i d’intriga, esplèndida i trepidant, que va quedar finalista al Premi Sant Jordi del 1961. A Vila Casas li hauria bastat una sola novel·la —Doble blanc— per veure el seu nom definitivament plaçat entre els dels novel·listes catalans que avui ocupen el primer rengle. Hi ha afegit Matèria definitiva i, encara aquesta, importantíssima Operació Viaducte que només podia escriure un pintor de debò quant al tema, i un escriptor de vocació indiscutible i d’indiscutibles qualitats quant a la força literària.

Òpal de foc

Novel·la breu bastida sobre tres narracions que comparteixen una protagonista, Carmina, brasilera adolescent que, fugint d’un destí abjecte i cruel, recala a Europa (la Provença i Catalunya), per tornar, ja madura, als orígens. Però rere la figura d’aquest personatge i el seu periple s’incrusten, ja sigui com a matisos, ja sigui com a contrasts, d’altres personatges, d’altres periples, en un conjunt carregat de ressonàncies. La narració, sintètica en tant que condensa un llarg recorregut en el temps i en l’espai, s’entreté, però, en dibuixar el detall de la vida quotidiana, de les emocions i sentiments dels personatges, i del rerefons, perquè també el lloc, ja sigui la natura o la ciutat, assoleix un clar protagonisme, com també el té el món del treball i la forma de guanyar-se la vida.

Onades sobre una roca deserta

A Onades sobre una roca deserta el jove Oliveri, alter ego de l’autor, fuig, de manera sobtada i solitària, del seu passat i d’un futur previsible i ordinari. Aquesta fugida propiciada per l’herència d’una copiosa suma de diners, desemboca en un periple europeu des del qual el protagonista enviarà eloqüents i agudes missives a un receptor imaginari en les quals exposa els motius de la seva partença i descriu l’entorn que l’envolta.

On el foc no s’apaga

L’any 1923 va aparèixer un recull de contes signat per una escriptora anomenada May Sinclair, que va captivar la crítica i els lectors amb un estil extremament inquietant i torbador, que superava amb escreix tots els arquetips del gènere gòtic i les tradicionals històries de fantasmes. I és que als contes de May Sinclair els protagonistes experimenten un infern més aterridor que el dels retaules del judici final, perquè no hi cremen a foc viu, ni s’hi ofeguen, ni hi són torturats, sinó que, simplement, reviuen una vegada i una altra els seus malsons: enfrontar-se a una culpa que mai no podran expiar o, encara pitjor, a una vida tan summament grisa i anodina que, repetida tota l’eternitat, es converteix en la més terrible de les condemnes. Els contes de May Sinclair són, tal com va dir Borges, una lectura inajornable per als amants de la literatura sobrenatural. De fet, cap lector apassionat per la bona literatura no hauria de deixar passar aquesta oportunitat.

On deixem els gatets?

A la Mandy i en James els agraden molt els animals i, sempre que poden, ajuden els pares de la Mandy a «El Refugi dels Animals», la clínica veterinària del seu poble, Welford. En aquest cas, el senyor Williams està furiós perquè una gata sense amo ha parit cinc gatets a la cuina de casa seva. L’home, que no aguanta els animals, amenaça amb fer-los fora i la Mandy i en James s’han d’afanyar a trobar algú que els vulgui.

Òmnia

Tothom sap que a Òmnia, la gran botiga virtual, s’hi pot comprar qualsevol cosa. Al catàleg hi trobaràs tot allò que puguis imaginar i, fins i tot, objectes que ni tan sols sabies que existien. Per això, quan en Nico llença per accident a les escombraries el peluix preferit de la seva germana petita, no dubta a buscar-ne un d’igual a la web per substituir-lo. Però un error informàtic inesperat el conduirà fins al cor mateix d’Òmnia, un magatzem immens i extraordinari on la cerca del peluix serà només el començament d’una aventura molt emocionant.

Ombres a la nit

Un gitano supervivent de l’holocaust, Santiago Cortés, torna l’any 1947 a Ies terres valencianes on va nàixer després d’haver estat pres al camp de concentració de Dachau. El seu viatge a una ciutat sumida en la misèria de la postguerra espanyola, però, no obeeix a cap nostàlgia: forma part d’un grup tan estigmatitzat com ell, d’un escamot clandestí que té la missió de liquidar un pròfug nazi emparat pel règim franquista. Per això unirà les seues forces a les d’antics lluitadors de la República, a les de dos agents britànics del SIS, a les d’un espia soviètic amb una doble identitat insospitada i fins i tot a les d’un expert falsificador potser no tan entestat a oblidar el passat com pretén. Tots plegats s’enfrontaran amb una societat que sembla condemnada a repetir els mateixos errors que desencadenaren la seua insaciable set de justícia, o potser de venjança, perquè… ¿en què es converteix un ésser humà quan consagra la seua existència a caçar caçadors d’altres éssers humans? ¿I què pot acabar tenint més pes en una existència així, la seua ètnia o la seua ideologia? Els protagonistes d’Ombres en la nit han patit en primera persona la gran tragèdia del segle XX, però això no fa que deixen d’estar vius ni d’arribar al lector traspassant les pàgines amb una torça i una versemblança extraordinàries, virtuts ben característiques de l’obra de Ferran Torrent. I és que, mes enllà de la pessimista i lúcida rellexió sobre la naturalesa humana que impregna la novel·la del principi a la fi, també hi ha el ritme trepidant i les elaborades trames que sempre han avalat l’obra de l’autor.

Una ombra fosca, com un núvol de tempesta

La Sara descobreix el món després de la mort del seu marit, misteriosament assassinat en un carreró. Aleshores s’adona que la vida i la llibertat li havien estat negades, però el descobriment més sorprenent és la immensa fortuna que ha deixat el difunt i de la qual ella no sabia absolutament res.

L’olor de la nit

El conegudíssim comissari Salvo Montalbano té un nou enigma per resoldre: la mort d’un mag de les finances sicilià que enganyava els qui es deixaven enganyar robant-los tots els estalvis. La veritat és que es tracta d’un cas poc freqüent, ja que el cadàver no apareix fins més tard. Tot comença quan el comptable Emanuele Gargano, de quaranta anys i tan ben plantat que sembla un dandy sortit d’una pel·lícula americana, i el seu empleat s’esfumen de cop i volta; s’han endut els diners de mig Vigata i rodalia. Dos anys abans, Gargano s’havia presentat a Vigata per promoure el que ell anomenava «el ressorgir econòmic d’aquesta estimada i malaurada terra nostra». En realitat és una bona estafa, però hi ha un munt d’elements més aviat obscurs. Montalbano buscarà la resposta als grans dubtes que li ronden pel cap en la memòria de qui coneixia i freqüentava el desaparegut. Però, de fet, la solució del misteri és en una altra banda: al fons del mar, just a sota d’un precipici.

Olor de colònia

Un gran incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen pels quatre costats. El fum ho empudega tot. La sirena sona sense parar, tothom és al carrer. La lluita per salvar la fàbrica és desesperada. Per fi una veu crida: ja no hi queda ningú! Es dóna per apagat el foc, i amos i treballadors van a l’església en acció de gràcies. Realment no hi quedava ningú? Atrapat, atrapat queda el lector fins a l’última pàgina d’aquesta novel·la, punyent com la vida dels seus protagonistes, amb un final sorprenent i sense concessions. Olor de Colònia evoca la vida d’una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d’una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l’escola per als fills, l’església, les botigues i les cases per viure-hi.

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury

Publicat l’any 1980, aquest llibre de relats de Quim Monzó conté setze contes. L’any següent, el 1981, va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig i posteriorment se n’han fet traduccions a diverses llengües.

Oi que maten els cavalls?

Guanyar una marató de ball sembla una forma fàcil d’obtenir diners ràpids a la Gran Depressió dels anys trenta. Persones sense recursos econòmics, joves desocupats o actors que esperen una oportunitat a Hollywood, proven fortuna amb la mateixa meta: vèncer o morir extenuats.

Ofrena a la tempesta

Ha passat un mes des que l’Amaia Salazar va recuperar el seu fill i va detenir en Berasategui. Però malgrat que la Guàrdia Civil i el jutge Markina donen per morta la Rosario, la inspectora de la Policia Foral sent que no està lliure de perill. La mort d’una nena a Elizondo, que la besàvia de la criatura atribueix a l’Inguma, el dimoni que immobilitza els dorments, es beu el seu alè i els treu la vida mentre dormen, aixeca les sospites de l’Amaia. Arran de les anàlisis del doctor San Martín, la inspectora comença a investigar altres morts de nadons i aviat descobreix un rastre d’horror que culmina amb la mort inexplicable d’en Berasategui a la seva cel·la i la trepidant investigació que portarà l’Amaia a l’autèntic origen dels successos que han colpit la vall de Baztan. I mentrestant, des del bosc, arriba una tempesta impressionant per enterrar la veritat més demolidora…

Odissea

Homer, l’autor de la Ilíada i de l’Odissea, és el pare de la literatura occidental: el principal llegat literari de l’antiga Grècia. Els 12.000 versos de l’Odissea, repartits en 24 cants, narren les aventures d’Ulisses durant l’accidentat i llarguíssim retorn des de Troia fins a Ítaca, l’illa on viuen la dona i el fill, esperant-lo, a més d’un bon nombre d’aspirants a rellevar-lo en el tron i en el llit nupcial. Episodis tan cèlebres com la seducció de les sirenes, la lluita amb el gegant Polifem, la visita al món dels morts, la venjança dels pretendents o el retrobament amb Penèlope fan que l’Odissea sigui considerada, amb tota la raó, la mare de les novel·les d’aventures. Una obra mestra de tots els temps, perfectament travada, plena de bellesa i amena en extrem.

Ocells a punt de volar

Per primera vegada surt a la llum pública un recull d’històries que Patricia Highsmith va escriure entre 1938 i 1949. Es tracta de catorze narracions de caire psicològic que una joveníssima i encara desconeguda Highsmith va construir a la recerca d’un estil propi i forjant una nova relació amb el món en cada relat. Personatges com la gent sense casa de les grans ciutats, nenes espavilades, amants atrapats en els seus somnis, i homes i dones madurs maltractats per la vida protagonitzen uns contes que parlen de normes i la possibilitat de transgredir-les, d’actituds conformistes i d’actituds rebels. «Ocells a punt de volar» explica amb molt de tacte i fent gala d’una sorprenent sensibilitat per als detalls incisius com l’odi pot ser una forma d’atracció, una variant amorosa; o com la soledat pot adquirir unes proporcions tan gegantines que acaba sent la gran aventura de moltes vides. Com va dir Graham Greene, Patricia Highsmith és “una escriptora que ha creat un món propi, un món opressivament tancat, irracional, en el qual hi entrem cada vegada gairebé a la força, amb la sensació d’estar corrent personalment un perill, conscients d’apropar-nos a plaers cruels”. Uns plaers que fan que la publicació d’aquests relats fins ara inèdits constitueixi un esdeveniment literari de primer ordre.