21121–21136 di 65579 risultati

Stalker, pícnic a la vora del camí

STALKER és la narració de les conseqüències provocades per l’estada a la terra d’uns visitants misteriosos amb els quals no s’ha establert cap contacte. Les Zones de Visita, que esdevenen prohibides, són plenes d’objectes meravellosos, deixalles —potser— dels visitants. Els stalkers es guanyen la vida, corrent el risc de perdre-la, rampinyant-los. Un objecte, la bota d’or, té unes característiques llegendàries que el fan especialment temut per les autoritats. Stalker és en definitiva una metàfora sobre la marginació enfrontada a la societat i els camins que menen a l’alliberament personal. L’estil i la tècnica narrativa de la novel·la l’apropen molt al llenguatge cinematogràfic. En aquest sentit val la pena assaborir la frescor i la contundència dels diàlegs.

Sota la pols

Sota la pols parteix d’una experiència autobiogràfica i ens descobreix els personatges que seran decisius en la vida de l’autor. La violència i l’autoritarisme del pare con­figuren les pors i els dubtes del protagonista, forçat a viure entre l’ofec d’aquesta presència i la descoberta dels primers estímuls literaris, que li són suggerits per uns veïns misteriosos, intel·ligents i estrafolaris. Ambientada en l’atmosfera opressiva de finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, Sota la pols passeja la mirada tendra d’un infant per la realitat dura i amarga d’aquells anys. És una novel·la singular i única dins la narrativa catalana actual que confirma la vàlua literària del seu autor.

Sota l’aigua

«Julia, sóc jo. Necessito que em truquis. Sisplau, Julia. És important». Dies abans de morir, la Nel Abbott va trucar a la seva germana. La Jules no li va agafar el telèfon i va ignorar la seva demanda d’ajuda. Ara la Nel és morta. Diuen que s’ha suïcidat. I la Jules ha hagut de tornar a un lloc d’on pensava que havia fugit per sempre i fer-se càrrec de la filla adolescent que la seva germana ha deixat òrfena. Però la Jules té por. Molta por. Por dels records que ha tingut enterrats durant tot aquest temps, de la Casa del Molí i d’una certesa: la Nel no s’hauria llançat mai al buit. I sobretot té por de l’aigua i d’un lloc que anomenen el gorg dels Ofegats.

Sota el garrofer

Antologia de poemes d’Enric Casasses, extrets de dotze poemaris de la seva trajectòria (de l’any 1992 al 2007). Pinzellades del geni d’aquest rapsode modern de qui la pàgina de la Biblioteca Virtual de Joan Lluís Vives, fa aquesta valoració: “és un dels més interessants innovadors de la creació poètica dels últims anys. Compta amb una producció molt heterogènia i extensa, en la qual ha sabut adaptar a les seues necessitats expressives, de manera original, influències literàries tan dispars com la poesia medieval i el vers lliure. Actualment es troba experimentant amb formes inventades”. Sempre amb el tret propi de l’oralitat, Enric Casasses és un gran coneixedor de les més variades tradicions: de la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, del Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia.

Sorres rogenques

Sorres Rogenques és un conjunt de vuit narracions curtes aparegudes entre els anys 1956 i 1970. Tenen com a nexe d’unió el fet de compartir un mateix paisatge. Sorres Rogenques és un enclavament turístic en decadència enclavat enmig d’un desert on hom pot escoltar música emesa per estàtues sòniques, compondre poesia amb ordinadors, o viure en cases transformables que s’adeqüen a l’estat anímic dels seus ocupants. Abans hi estiuejava l’stardom del cinema i els més rics financers de la Terra, però ara l’habiten artistes, poetes i directors de cinema d’avantguarda. «Finalment, en un clot al costat del marge, vaig trobar l’origen d’aquella veu. Mig enterrades sota la sorra, com l’esquelet d’un ocell extingit, hi havia vint o trenta peces metàl·liques. Eren el tronc i les ales desmembrades de la meva estàtua. La majoria de les peces havien tornat a arrelar i emetien un soroll prim i embruixat, fragments inconnexes del testament que havia escrit per a Lunora Goalen i que havia deixat caure sobre la terrassa. Mentre baixava pel marge, la sorra blanca anava omplint las meves petjades com una successió de rellotges de sorra que s’anaven tancant. Els sorolls tènues de la meva veu gemegaven els jardins metàl·lics, con un amant oblidat xiuxiuejant sobre l’arpa morta».

Son profund

Una monja que havia cuidat la mare del commissario venecià Guido Brunetti quan estava malalta, es presenta al seu despatx. Ha penjat els hàbits en descobrir que en la residència d’avis on treballava hi ha hagut l’estranya i sobtada mort de cinc pacients. A Brunetti li costa de creure que una monja de clausura, que no coneix el món que l’envolta, hagi topat amb un pla sinistre. Però la veritat és que la germana no anava errada: hi ha alguna cosa que no rutlla a la residència d’avis i, potser, l’Església haurà de donar explicacions a Brunetti d’aquestes morts plenes de misteri.

Lo sompni

Lo sompni és l’obra mestra de Bernat Metge. Metge hi explica com, estant a la presó, se li apareix en somnis el rei Joan I, mort feia poc. L’obra està en prosa, dividida en quatre llibres, i es basa en el recurs clàssic del debat (entre Metge, el rei i d’altres personatges que se li apareixen) per introduir i desenvolupar conceptes filosòfics. A Lo sompni, Metge fingeix un diàleg entre l’autor i el fantasma de Joan I amb un prestigiós recurs literari de regust platònic: la visió en somnis. El fet que estigui escrita en primera persona converteix Metge en una de les primeres personalitats intel·lectuals laiques catalanes que van utilitzar l’escriptura per al prestigi personal.

Somnis de somnis. Els tres últims dies de Fernando Pessoa

Els vint personatges que somien a Somnis de somnis, de Dèdal, Ovidi i Apuleu a Pessoa, Maiakovski i García Lorca, passant per Rabelais, Goya o Debussy, són tots ells artistes, amb l’excepció de Sigmund Freud. A diferència d’aquest últim, Antonio Tabucchi no interpreta els somnis dels altres, sinó que exposa en un seguit de narracions concises i reveladores els hipotètics recorreguts nocturns dels seus esperits. Així, l’obra, la vida i la imaginació de cadascun dels personatges es fonen en una esplèndida galeria onírica de retrats. La mateixa força vivificadora travessa Els tres últims dies de Fernando Pessoa, una ficció en què el gran poeta portuguès, en el delirí d’una crisi hepàtica, s’acomiada del món i dels seus heterònims. En tots dos casos, Tabucchi ens proposa una íntima celebració de la vida i la literatura.

Una solitud massa sorollosa

UNA SOLITUD MASSA SOROLLOSA és la història de Hant’a, el premsador de paper, que esclafa a la seva premsa tones de llibres. Tones de cultura, de visions de la vida i dels homes. Esclafa tota l’acumulació de coneixement i de saber que la humanitat ha anat sumant al llarg del temps, llibres prohibits que la falta de llibertat mana destruir. Després de trenta-cinc anys de fer el mateix s’ha fet una cultura llibresca important i les cites dels grans autors li fan companyia i l’ajuden a interpretar el món. Al seu soterrani humit, on els ratolins fem niu, Hant’a fa de la seva feina un art. Un dia, però, els nous temps s’imposen i és substituït per gent jove, obrers socialistes modèlics, que fan el seu ofici amb una eficàcia maquinal. El destí de Hant’a farà un gir absolut.

Solitud

La gran novel·la del modernisme català compleix el seu centenari —la primera edició va sortir en fulletons de vuit pàgines a la revista Joventut entre el 19 de maig de 1904 i el 20 d’abril de 1905— amb l’absoluta vigència que tenen els clàssics, que guanyen amb les successives lectures que se’n fan. Amb un argument mínim —és sobretot la narració d’un viatge interior— i una prosa d’un lirisme commovedor —només cal notar el tractament del paisatge—, està construïda sobre la base d’un complex univers simbòlic tramat en diversos jocs d’oposicions. La seva protagonista, Mila, un dels grans personatges femenins de la literatura universal, és una dona d’aparença grisa i origen humil que es transforma fins a bastir la seva pròpia individualitat, que assumeix amb la decisió final de restar sola.

Soldats de Salamina

Eren els darrers mesos de la Guerra Civil i les tropes republicanes es retiraven cap a França quan algú, enmig de la fugida desesperada, va decidir executar un grup de presos franquistes. Entre ells hi havia Rafael Sánchez Mazas, fundador i ideòleg de la Falange Española, potser un dels responsables directes del conflicte fratricida. Gràcies al soldat republicà anònim d’estranya mirada que li va perdonar la vida, a l’ajut d’uns pagesos de les rodalies i, probablement, a la seva bona estrella, Sánchez Mazas es va salvar fent vida de bosquerol, en companyia d’alguns desertors i durant uns mesos, fins a l’arribada dels nacionals. Aquesta història va córrer com la pólvora després de la guerra, qualsevol que hagués conegut Sánchez Mazas la sabia, perquè l’explicava a tothom. Molta gent es pensava que era mentida. I, de fet, encara hi ha qui ho pensa.

Solaris

Kris Kelvin acaba d’arribar a Solaris. La seva missió és esclarir els problemes de conducta dels tres tripulants de l’única estació d’observació situada al planeta. Solaris és un lloc peculiar: no existeix la terra ferma, únicament un extens oceà dotat de vida i presumiblement, d’intel·ligència. Mentrestant, es troba amb l’aparició de persones que no haurien d’estar-hi… Lem presenta una novel·la claustrofòbica, amb un contingut netament metafísic que corprèn i torba al lector, i fa un profund estudi de la psicologia humana i les relacions afectives a través d’un planeta que enfronta els habitants de l’estació a les seves pors més íntimes.

Sol de maig

Després d’haver alliberat la Chiara Berguet, en Rocco Schiavone està molt afectat per un fet que no desitjaria a ningú: la mort, a casa seva mateix, de la companya d’un amic de Roma, a conseqüència d’uns trets que li anaven dirigits a ell. Però quan la depressió l’amenaça un cop més, en Rocco torna a fer servir el millor recurs que coneix: descarregar la seva ira contra tothom, en la forma d’una ironia més lacerant que una navalla. Per sort, els agents de la comissaria d’Aosta, que van aprenent a conviure amb la cuirassa que protegeix el cor malferit del seu cap, saben prendre-s’ho amb filosofia i aguantar el xàfec. Per això, quan en Rocco comença a sortir del pou, l’animen a emprendre la recerca de l’assassí, que el porta fins a Roma i es converteix així en un dolorós retorn al seu passat, un viatge en el temps que és com una ferida oberta sobre una llaga que continua sagnant. I el cas d’un altre mort, al qual en un principi s’havia donat carpetada com a víctima d’un infart, aterra sobre la seva taula per irritar-lo encara més. Aquesta altra investigació el duu al sector més acomodat de la ciutat d’Aosta, el dels que estan fora de tota sospita, el dels qui creuen que poden disposar dels altres com si fossin simples ninots.

Sodoma i Gomorra

Sodoma i Gomorra és el quart volum de la sèrie A la recerca del temps perdut. En aquesta obra en el protagonista (el mateix Marcel Proust) ens continua introduint en el comportament de l’aristocràcia francesa però ja no se n’enlluerna com quan era més jove. Aprofita l’avinentesa per a parlar i analitzar l’homosexualitat en ambdós sexes i en fa, com sempre, algunes reflexions psicològiques molt interessants i mai discriminatòries encara que algunes vegades en digui «vicis». El llenguatge de Marcel Proust és sublim però s’ha de llegir poc a poc perquè cada frase està pensada a consciència i ocupa el lloc i el temps que li correspon. La lectura és, no cal dir-ho, un gran plaer.

La societat literària i del pastís de pela de patata de Guernsey

1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus singulars habitants i les seves vivències durant la guerra.

Societat limitada

Radiografia impecable i implacable, Societat limitada és la dissecció novel·lada d’una ciutat on les aliances i les traïcions més inesperades no deixen de ser una estricta rutina. I si no, que l’hi diguin a Francesc Petit, secretari general d’un partit polític —el Front— que sembla a punt d’aconseguir representació parlamentària després d’anys d’ostracisme, o a Juan Lloris, un destacat constructor que, deixat de banda pel poder valencià, manté l’obsessiva esperança d’assolir algun lloc de prestigi, com ara la presidència de la Cambra de Comerç. Llàstima que el seu fill Lluís, més interessat a fer rebentar la ciutat a cops de guitarra elèctrica, està a punt d’acabar amb qualsevol ombra de dignitat de l’empresari…, de manera que l’assessor d’aquest, Oriol Martí, haurà d’afegir a les seves nombroses obligacions la de mitjancer generacional. Un paper més que familiar per a Júlia Aleixandre, subsecretària de presidència de la Generalitat i experta manipuladora de titelles humans de tota mena, que també tindrà alguna cosa a dir sobre l’estratègia d’escalada social que el seu antic company d’estudis ha dissenyat per al seu enemic més acèrrim. Mentrestant, marcat per el passat i sense cap esperança de futur, un periodista albira la primera possibilitat de redempció que ha tingut en anys. Tots els jocs de tots els jugadors acaben conformant un retrat panoràmic de la societat valenciana que ens descobreix les claus ocultes del finançament dels partits polítics, la terrible situació quotidiana que pateixen els joves immigrants, les maniobres en l’ombra dels qui ocupen el poder per perpetuar-s’hi, el funcionament i·legal i especulatiu de les grans constructores, la destrucció sistemàtica d’un medi ambient que ha existit durant segles, i, al capdavall, un món sense escrúpols que engoleix sense pietat tots aquells que encara en tenen.