21057–21072 di 65579 risultati

Tornar-se ximple

En Roger Thesaurus i la Millicent gairebé es tornen ximples seguint en Peter Dusting i els seus plans per fer-se ric. Buscar or, fer forats al jardí dels veïns a mitjanit, perdre’s per una antiga mina abandonada i fugir de fantasmes són algunes de les coses que hauran de fer.

Tornar a la terra

El Donald és un indi chippewa d’ascendència finesa de poc més de quaranta anys que té una malaltia terminal. A mesura que la seva salut empitjora, s’adona que quan ell ja no hi sigui, ningú serà capaç de transmetre als seus fills la història de la família. Per això comença a dictar a la seva dona Cynthia unes històries que no havia compartit mai amb ningú, mentre que, al seu voltant, la família procura que mori amb la mateixa dignitat amb què ha viscut sempre. Amb «Tornar a la terra», Jim Harrison ha creat una obra mestra: una novel·la tendra i profunda sobre la vida i la mort i sobre la redempció, que a vegades es troba on menys ens ho esperem. Una de les millors novel·les de la llarga carrera d’èxits de Harrison, que confirma que és un dels escriptors nord-americans més importants d’avui.

Torn de nit

La petició d’un informe a càrrec de l’excel·lentíssim alcalde de Vilaclara és el tret de sortida que posa en marxa l’engranatge del torn de nit del cos policial d’aquesta vila de l’Empordà: un seguiment nocturn ple de tasques que, en el decurs d’una setmana, nit rere nit, s’entrellacen entre si, trencant la tranquil·litat de la població i posant-la potes enlaire; tot un retrat de les vicissituds de la vida nocturna policial, amb persecucions, anècdotes hilarants ratllant el surrealisme i uns personatges humans, extremadament humans.

Tor

Tretze veïns, amos d’una muntanya. Al poble de Tor, tocant a Andorra. Poderosos que s’enfronten. Interessos, contraban, l’orgull de la força. Estranys assassinats i sentències que fan créixer la crispació. Carles Porta ha investigat la història de Tor, la muntanya maleïda. Hi va anar, la primera vegada, per fer un «30 Minuts» per a TV3. I va quedar atrapat. Durant vuit anys ha tornat repetidament a Tor, per parlar llargament amb uns personatges difícils, plens d’odi, de por i de secrets. Aquest és el llibre d’una arriscada aventura periodística convertida en narració literària –recordant el nord-americà Truman Capote. Les escenes més tenses i també les més grotesques, retrats de personatges que impressionen per la seva ràbia encesa. Els lectors devoraran aquestes pàgines amb la passió i l’avidesa que desperten les grans històries. A Tor, tretze cases, tres morts, el misteri que continua. Com la ira del vell Palanca: «Me van robar, me van intentar matar, i encara sóc jo lo cabrón! Només em queda una solució: morir matant!»

Tòquio blues (Norwegian wood)

En Toru Watanabe, un executiu de 37 anys, escolta casualment mentre aterra en un aeroport europeu una vella cançó dels Beatles i la música el fa retrocedir a la seva joventut, al turbulent Tòquio de finals dels seixanta. En Toru recorda, amb una barreja de malenconia i desassossec, a la inestable i misteriosa Naoko, la novia del seu millor -i únic- amic de l’adolescència, Kizuki. El suïcidi d’aquest els distància durant un any fins que es retroben a la universitat. Inicien allà una relació íntima però la fràgil salut mental de la Naoko es ressent i la internen en un centre de repòs. Al cap de poc temps, en Toru s’enamora de la Midori, una jove activa i resolta. Indecís i ple de dubtes i temors, experimenta l’enlluernament i el desengany allà on tot sembla cobrar sentit: el sexe, l’amor i la mort. La situació, per a ell, per a tots tres, s’ha tornat insostenible; cap sembla capaç d’assolir el delicat equilibri entre les esperances juvenils i la necessitat de trobar un lloc en el món. Amb un especial sentit de l’humor, Haruki Murakami ha escrit el commovedor relat d’una relació sentimental complexa però també de les pèrdues que implica tota maduració. Tòquio blues va suposar el reconeixement definitiu de l’autor al seu país, on es va convertir en un best seller, i el seu descobriment internacional com a autor de culte. Va ser portada al cinema l’any 2010 pel director vietnamita Tran Anh Hung.

Tónio Kröger

Novel·la de formació, «retrat de l’artista jove» en què els detalls autobiogràfics apareixen molt poc dissimulats, Thomas Mann hi desenrotlla de forma magistral el que és potser el seu gran tema: el conflicte entre l’art i la vida, entre la dignitat burgesa i l’alliberament dels instints, contradicció que només serà vençuda, al capdavall, per l’art mateix.

Una tomba per a Boris Davidovič

Una tomba per a Boris Davidovič mostra fins a quin punt es pot tergiversar el sentit de la història, com els governants creen i destrueixen els herois populars, com aniquilen vides i idees que els són contràries. Amb una prosa bellíssima Danilo Kiš repassa alguns horrors del segle XX: els camps de concentració estalinistes, la guerra civil espanyola, els baixos fons. Assetjats per poderoses maquinàries ideològiques, religioses i polítiques (que desencadenen l’odi i la repressió en les seves múltiples formes), els personatges de Kiš malden per afirmar la seva veritat i l’autenticitat de la seva existència. Boris Davidovič no voldrà una tomba amb què puguin manipular el seu record; preferirà llençar-se al foc. Aquest llibre va provocar una polèmica desmesurada al seu país i Kiš va haver d’exiliar-se.

La tomba de les llumenetes. Les algues americanes

Les dues novel·les breus La tomba de les llumenetes (octubre de 1967) i Les algues americanes (setembre de 1967), van aixecar una gran expectació en ser publicades, i l’any 1968 totes dues van guanyar el premi Naoki. Amb un talent fora del comú, complex i desficiat, Nosaka amaga sota els plecs de l’estil una mirada que no defuig els aspectes més sòrdids i crus de l’existència. La tomba de les llumenetes és la història de la mort per inanició de Seita, estudiant d’ensenyament mitjà, l’any 1945, en una estació de tren. Seita ha vist morir de gana la seva germana petita, de la qual havia hagut de fer-se càrrec després que la seva mare morís cremada durant el bombardeig de Kobe. A Les algues americanes Akiyuki Nosaka descriu amb sentit de l’humor el desconcert dels qui van veure com el seu món es transfigurava amb l’arribada de la «Democràcia» o la «Constitució». Amb el pretext de la visita d’un matrimoni de pensionsites dels Estats Units al Japó durant el període de «reeducació», l’autor ens fa veure com, en el fons de la consciència dels vençuts, s’hi oculta una submissió de profunds significats. Duríssim, despietat, ens deixa l’empremta profunda de la fibra autèntica i sense concessions.

Tocats pel foc

La novel·la transcorre íntegrament dins d’una barraca de les que envoltaven Barcelona, on la misèria, l’afany de superació, la lluita, la resignació, l’atracció, els silencis, les mirades, la confiança, són els ingredients d’aquest llibre curt que es llegeix ràpid. Colpidor, molt ideològic, de poques paraules i de gestos bruscs, amb frases punyents que et martellegen la consciència i et remouen alguna cosa més. Un petit tractat sobre la propietat i la possessió, sobre la llibertat i la dignitat.

Tirant lo Blanch

Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les de la literatura medieval i un dels títols que obri el camí de la modernitat literària a Europa. En ella es relata com Tirant, després de romandre un temps a Anglaterra, on s’ensinistra com a cavaller, torna a Bretanya.

Tirant lo Blanc

S’obre amb una lletra de Joanot Martorell adreçada al rei expectant Ferrando de Portugal, en què afirma que el llibre és la traducció d’una novel·la anglesa que ell va fer al portuguès i després al valencià, a petició de l’Infant. Aquesta afirmació sorprenent no pot ser entesa sinó com una ficció literària la raó de la qual desconeixem: ningú ni aquí ni fora d’aquí no dubta que és una novel·la original de Joanot Martorell. Tirant lo Blanc narra les aventures d’armes i d’amor de Tirant des del moment que és fet cavaller a Anglaterra fins a la seva mort en terres bizantines, sent hereu de la corona imperial, després d’haver alliberat l’Imperi Grec del setge dels turcs. Narrada en tercera persona per un narrador discret que poques vegades intervé i mai no busca la complicitat del lector amb 1a presència, però, d’alguns narradors interposats en alguns episodis—, Tirant lo Blanc és una novel·la tancada, discursiva i lineal, en què la narració i el diàleg, de vegades retòric i solemne, de vegades vivíssim i enginyós, es fonen amb encert en el marc d’una trama de gran varietat temàtica. És justament aquesta varietat el seu màxim atractiu: amb escenes fantàstiques, esdeveniments històrics, estratègies militars, escenes cortesanes, episodis eròtics i desvergonyits, i tocs humorístics. Tot plegat, procedent de l’observació de la realitat, la imaginació, la història i la literatura, conforma un món viu i complex, habitat per uns personatges que ens semblen de carn i ossos pel tractament psicològic individual que sovint reben els més importants. D’altra banda, el seu estil s’ajusta clarament al to dels episodis narrats; des del greu i seriós de les escenes cavalleresques i militars, fins al fresc, viu i intencionat dels episodis més humorístics o eròtics, des de la descripció del detall fins a la generalitat del conjunt i des de l’estil de les lletres de batalla fins a les metàfores militars de caràcter sexual. Per tot el que ha estat dit fins ara, Tirant lo Blanc és un llibre que obre molts camins novel·lístics i se’ns apareix amb una innegable modernitat. Per comoditat, la novel·la pot ser dividida en cinc parts, que corresponen als llocs geogràfics respectius en què es desenvolupen, i totes tenen una doble línia argumental (armes/amor), unida, per, en una trama única que segueix la vida del protagonista.

Tinta russa

Quan encara era un nen, Nicolas Duhamel va perdre el seu pare, desaparegut en circumstàncies estranyes. Aquest fet, que li marcarà la vida, és també el fil conductor de la seva novel·la El sobre, un èxit de vendes mundial que el converteix en un escriptor de renom amb només vint anys. Però tot farà un tomb quan descobreixi el verdader nom del seu pare. Perquè, qui era Lionel Duhamel? Com va desaparèixer realment? Davant aquestes pertorbadores incerteses, Nicolas iniciarà la recerca de la pròpia identitat en una emocionant exploració del més profund dels sentiments humans.

Tigre blanc

Una comèdia negríssima, intel·ligent i provocadora situada a l’Índia actual. Narrada en primera persona, Tigre blanc és la confessió epistolar d’un crim, el que ha comès Balram, un xofer de Bangalore que assassina el seu cap, empès per la força de l’emprenedor social que el domina. En una sèrie de cartes divertidíssimes dirigides al primer ministre xinès, anticipant la seva visita oficial al país, Balram li relata la història de la seva vida: de com un noi honest i treballador, però extremament pobre, es converteix en un jove empresari sense escrúpols.

Tifó

Tifó descriu la tempesta salvatge que pateix el Nan-Shan, un vapor que transporta dos-cents coolies (treballadors indígenes) de tornada a la Xina amb els seus estalvis gelosament guardats. Això dóna peu a Conrad per a un penetrant anàlisi de comportaments humans variats, que van des de la generositat fins l’enviliment. Al capità MacWhirr, equànime i amb una confiança gairebé mística en la capacitat de l’home per imposar-se a les forces de la naturalesa, condensa l’autor les virtuts d’ordre, disciplina i sentit del deure que sempre va admirar.

The Leftovers

Milions de persones han desaparegut de la Terra de cop i volta. Sense avís. Sense motiu. Alguns dels que queden hi busquen explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d’un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes. En Kevin Garvey, l’home concret davant l’abstracció, procura mantenir una aparença de normalitat malgrat que la seva pròpia família s’està desintegrant: la seva dona s’ha unit al Residu Culpable, una secta local que traspua problemes, i el seu fill Tom segueix un profeta anomenat Sant Wayne. Només queda la seva filla, la Jill; però ja no és la noia dolça que ell coneixia. The Leftovers és una novel·la pertorbadora i emotiva que ens parla de la facilitat amb què la fe pot conduir al fanatisme, i de com persones normals reaccionen davant de fenòmens extraordinaris.

Testimoni de Narom

Va ser l’última vegada que la vaig veure. Encara en recordo la discussió. Llavors Narom era un planeta amb prou feines habitat, lluny dels afers importants de l’administració central i oblidat de tothom menys per aquells que tenien interès en el seu potencial miner, els seus sorprenents enigmes científics o el dubtós encant de la seva esbojarrada religió local llavors tan desprestigiada. No era, ni de bon tros, el lloc de peregrinació que és avui. Ara tota la humanitat ens mira com si fóssim el centre de l’esperança humana”