20769–20784 di 63547 risultati

Alfons XIV

El protagonista d’aquesta història és un fosc agent dels serveis secrets del règim franquista. Acostumat a executar les ordres dels seus superiors sense qüestionar-ne els motius o la validesa, mai no hauria sospitat que després de vint anys de servei es veuria implicat en un afer d’Estat que el col·locaria en una situació més que compromesa: la successió de Franco. En plena lluita entre joanistes, joancarlistes i carlins, entre d’altres, perquè el seu candidat sigui designat hereu, ningú no sap que Franco té un as guardat a la màniga. L’agent Tutusaus, en el seu paper de sicari a les ordres de la més alta jerarquia militar, serà el protagonista involuntari d’uns fets que no controla però que assumirà fidelment fins a les últimes conseqüències. Alfons XIV. Un crim d’Estat no és una novel·la qualsevol: Lluís-Anton Baulenas recrea una època -entre final dels 50 i principi dels 60- encara a la memòria de molts i hi situa una trama plena d’intriga i emoció en què es fa palesa la manca d’escrúpols a l’hora d’intentar assolir el poder. Segona entrega d’una trilogia iniciada amb Noms a la sorra, aquesta és sens dubte una de les històries més ambicioses que s’han publicat en els darrers anys.

Àlex

Una noia molt atractiva, de vora trenta anys, és segrestada amb violència enmig del carrer i llançada a l’interior d’una furgoneta. El persistent detectiu Camille Verhœven només compta amb aquesta feble descripció dels testimonis, però per poder salvar-la, necessita més dades. Mentrestant, en una nau abandonada, la jove és salvatgement colpejada i exposada a una mort que sembla, cada cop més, inexorable i terrible. Treballant contra rellotge, quan el comissari i el seu equip descobreixen el lloc on la presonera hauria d’estar retinguda, previsiblement ferida i desnodrida, no troben el que esperaven. Qui és Àlex en realitat? L’enigma mantindrà Verhœven en suspens i en direcció a un final amarg. Al capdavall, salvar la vida de la noia serà la menor de les seves preocupacions.

L’alè de cada nit. Antologia poètica

Vladimír Holan (Praga, 1905-1980), fins ara inèdit en català, a cent anys del seu naixement, continua essent el més celebrat poeta txec al costat de Seifert, malgrat la seva manera àcida i contundent de veure la vida, després d’haver patit guerres, ocupació nazi, d’haver-se vist prohibit, rehabilitat i finalment premiat. Molts lectors podran descobrir la sensibilitat i la vivesa de la seva poesia, una poesia agosarada i punyent, sempre oberta a dir més, dient el just, i concretada en els poliedres de l’existència: la constància del dolor, física i metafísica donant-se la mà, la mort com a símptoma de barbàrie i alhora com a temps d’espera per a la saviesa, i el paper de la mare-família i de la infantesa com a consol. Una poesia de lectura dura, però apassionant. Un repte per al lector. Una veu que arriba a l’abisme dels cors.

Albertine desapareguda

Durant l’estiu i la tardor de l’any 1922, Marcel Proust va introduir canvis decisius en el manuscrit d’Albertine desapareguda. Tret d’un petit cercle de contemporanis (el seu germà Robert, Jacques Rivière, Jean Paulhan), ningú, fins avui, no en sabia res. El 1986, la coincidència d’una sèrie de circumstàncies providencials va permetre’n el redescobriment. I aquest és el text que avui publiquem. Els proustians hi descobriran, amb emoció, que l’autor volia que la versió definitiva d’Albertine desapareguda fos més breu, més densa que aquella de què disposàvem fins avui. Mitjançant un seguit de retocs, d’afegits i de supressions, Proust alterà el sentit del llibre i hi introduí aquells «àtoms de veritat» que fan augmentar el valor d’una obra i li atorguen el seu perfil definitiu. El 1925 el professor Robert Proust no va poder editar la «veritable» Albertine desapareguda. Ha arribat el moment de lliurar a la posteritat la forma definitiva d’una obra mestra.

Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

La fascinació de l’Albert Forns cap a l’Albert Serra és tan immensa que l’autor decideix convertir-s’hi. El procés de transmutació suposa només una simple excusa per estudiar el rerefons d’un personatge que, en la majoria dels casos, genera rebuig per la monotonia i l’avorriment intrínsecs en les seves pel·lícules. Lluny dels clàssics panegírics sobre una personalitat misteriosa, l’obra desfà l’aura malcarada del cineasta amb gràcia i sense trencar-ne l’encant. Però ni Albert Forns ni Albert Serra monopolitzen el text, on els fragments biogràfics d’artistes com Andy Warhol, Sophie Calle i Miquel Barceló comparteixen pàgina amb les cabòries d’un oficinista estancat en la rutina laboral i les sortides amb amics a l’Horiginal de Barcelona. El títol enganya: Albert Forns no ha escrit una novel·la. Amb el personatge d’Albert Serra com a pretext, el Premi Documenta 2012 és un contenidor literari que acumula reflexions sobre l’art contemporani, anècdotes domèstiques i fragments de reportatges periodístics propis sense fer distincions. Albert Forns arracona la pedanteria de bona part dels entesos en actualitat cultural i converteix el món dels referents artístics en una realitat tangible i accessible a qualsevol (això sí, amb Google al costat). Amb una naturalitat admirable i sense perdre en cap moment el sentit de l’humor, l’obra aborda fenòmens com la mitificació de referents internacionals, l’originalitat i el plagi en un joc d’identitats erudit però alhora molt franc.

Al país del núvol blanc

Londres, 1852: dues noies emprenen la travessia en vaixell cap a Nova Zelanda. Significa el principi d’una nova vida com a futures dones d’uns homes a qui no coneixen. Però trobaran l’amor i la felicitat a l’altra punta del món? Al país del núvol blanc, el debut amb més èxit dels últims anys a Alemanya, és una novel·la inoblidable sobre l’amor i l’odi, la confiança i l’enemistat, i sobre dues famílies unides per sempre.

Al meu cap una llosa

L’any 1941 l’exèrcit nazi amenaçava d’ocupar tot Europa i arribar a la Gran Bretanya. En aquell context, Virginia Woolf es va llançar al riu Ouse per no sortir-ne viva. Al meu cap una llosa construeix, al límit entre la realitat i la fabulació, una història per a l’espai de temps que el cos va restar desaparegut entre les aigües.

Això és tot

Philip Bowman és un oficial de la marina nord-americana que combat en la II Guerra Mundial i que viu atacs kamikazes sobre el seu vaixell durant les batalles al Pacífic. Quan torna a casa, estudia a Harvard i troba una feina d’editor en què encaixa perfectament: reunions, viatges i llargues converses carregades d’alcohol. Malgrat el seu èxit professional, el caràcter seductor i les contínues aventures sentimentals, l’amor de debò se li resisteix. Però la vida pot canviar en qualsevol moment. L’obra mestra de James Salter ens parla de la vida, dels llibres, del sexe, però sobretot és una gran història d’amor.

Aigües encantades

Aigües encantades és una obra de teatre escrita per Joan Puig i Ferreter l’any 1907 que s’inscriu en el context dels drames d’idees i passions del modernisme. L’autor intenta difondre les seves idees i la seva forma de pensar, reflectint la lluita de la llibertat d’una persona davant la massa. Els personatges principals lluiten contra la ignorància de la gent. Intenta retratar la societat de l’època i les actituds que s’haurien de canviar. Es manifesta una lluita entre els ideals moderns i la tradició.

Aicnàlubma

La sorpresa inicial que provoca la paraula «Aicnàlubma» i que desapareix a les primeres pàgines d’aquest llibre és el punt de partida que Joaquim M. Puyal utilitza per fer una visió panoràmica sobre els mitjans de comunicació i el seu efecte cap a nosaltres. Amb l’experiència d’haver produït i presentat molts programes de referència a la televisió, Puyal ha reflexionat, des de fa anys, sobre el sentit social de l’activitat. Ara, aprofita tot aquest bagatge per donar una visió de la societat i de la responsabilitat dels mitjans en la seva configuració. I per manifestar les raons de les seves preocupacions. Joaquim M. Puyal intenta encarar els interrogants. Enfront del corrent actual de debilitar el fonament de servei públic sobre el qual es va desenvolupar la televisió, Puyal ens proposa restituir l’interès de les persones en la prioritat de l’activitat mediàtica. Per això, cal canviar l’actual paradigma de la televisió basat en «el negoci de la indústria» per un de nou, «els drets del receptor». I situar l’individu, l’ésser humà, al centre del sistema. En aquest llibre, per primera vegada, el lector trobarà formalitzats els seus drets, en tant que espectador de la televisió gratuïta, segons la proposta que elabora el nostre conegut comunicador.

L’àguila negra

A punt de fer setanta anys, privat de les rutines de la feina i la família, Marià Solvell decideix saldar el deute que té amb el passat. Per això se’n va uns quants dies a un poble nudista. Vol alliberar-se de totes les noses que ha anat acumulant i recuperar el que quedi, dins d’ell, d’aquell dentista consagrat a restituir peces malmeses, del jove atrapat en una relació sexual tumultuosa i del nen que no podia endevinar quins canvis li tocaria viure, a les dècades dels 60 i els 70, en una Barcelona que tot just obria els ulls. L’àguila negra no és una epopeia d’herois que s’oposen a la dictadura de Franco, sinó una novel·la que retrata la gent normal: la novel·la dels que van provar de viure amb entusiasme i plenitud en un país com ells, de tarannà acomodatici. Joan Carreras ens proposa un recorregut emotiu que ens porta, de sorpresa en sorpresa, des de la vaga de tramvies del 1951 fins més enllà de la gran manifestació independentista del 2012.

Agu trot

El senyor Hoppy, un solter jubilat, sent un amor secret per la senyora Silver, una vídua molt atractiva. Ella, però, omple d’atencions l’Alfie, la seva tortuga. El pla terriblement enginyós del senyor Hoppy per vèncer el seu rival i aconseguir l’amor de la senyora Silver per mitjà de cent quaranta tortugues —com a mínim!— us deixarà amb un pam de nas.

Afirma Pereira

Afirma Pereira és l’obra que donà fama a un italià enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa. Antonio Tabucchi escriu una i una altra vegada allò que afirma Pereira, que es converteix en narrador indirecte en una mena de llarga confessió. Pereira és un enamorat de la literatura francesa, i això el farà perdre la feina. Pot ser sigui aquest un altre símptoma de la llunyania de Pereira amb la realitat del seu país o, ben al contrari, un camí per defensar-se d’allò amb el qual no es vol lligar. Pereira afirma de manera filtrada una personalitat callada. El periodista ens és mostrat com una ànima espiritual, que es preocupa per la literatura i per la seva reduïda i humil vida. Els pocs amics que té li retreuen el fet de com pot ser periodista i tan ignorant de l’actualitat que l’envolta. La paraula escrita el permet optar per un refugi segur, a redós de les amenaces del moment, defugint de l’època en què es dedicava a la redacció de successos. Tabucchi crea un personatge entranyable i una història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència visual… Una obra amb girs narratius estranys, però plenament recomanable i fàcil de llegir. Va ser duta al cinema per Roberto Faenza el 1995 amb Marcello Mastroiani donant una cara a Pereira.

Una afició perillosa

Patricia Highsmith dibuixa en aquests catorze relats escrits en la seva maduresa creativa un seguit de perfils psicològics en què aboca una perversitat centrada en la quotidianitat: per encisar i, alhora, neguitejar el lector. En aquestes narracions hi sembla reposar un doble denominador comú: el retrat de la soledat de l’individu i el sentiment d’angoixa davant la consciència de les pròpies misèries. L’avarícia d’una assistenta mèdica, l’atractiu que creu despertar en el seu entom una suïcida, l’exili sentimental, l’eterna mala sort d’un home mediocre, un assassinat provocat pel tedi, els retrets que un espectre llana contra el seu jo mortal o un crim pràcticament perfecte del qual finalment algú se n’aprofita, són alguns dels temes que planen en aquestes pàgines, al costat d’altres com un gos que traurà el millor i el pitjor del seu amo, d’un pretès benefactor que de fet és un espavilat, d’un estrambòtic col·leccionista, del desig d’eliminar els qui t’envolten, del malaltís joc de simulacions d’un escriptor o del trastorn dels records, fins arribar a una estranya faula urbana amb dos coloms com a protagonistes. Igual que en el primer recull de comes (Ocells a punt de volar), Highsmith demostra una vegada més en aquestes narracions inèdites que no hi ha ningú com ella per crear una atmosfera de terror, en un territori malaltís i opressiu, que pren forma dins un estil propi, amb una gran profunditat psicològica i una fascinant amenitat.

Aferrada a la vida

«Em van proposar esnifar una ratlla, com una branca que s’estirava. Era heroïna, i jo era una ingènua. […] Així vaig començar la destrucció de la meva vida». Aquesta és la història d’un renaixement. La batalla personal i íntima de Giovanna Valls contra l’addicció més terrible, mostrada a través de les cartes que escrivia i rebia, i del seu diari durant el llarg període de recuperació que va començar el 2004. Un relat punyent, sense concessions, escrit a batzegades, amb un ritme de vegades ràpid i altres vegades serè i poètic, com la vida que s’escapa, com la vida que reneix. Un llibre singular i emotiu, escrit des de dins i amb tota la força de la immediatesa, que ens porta des de l’abisme més fosc fins a la superació definitiva. Un llibre inspirador i ple d’esperança.

Adrian Mole: els anys del caputxino

L’Adrian Mole ja no és aquell nen amb la cara plena de grans. Als trenta anys treballa com a xef en cap d’un restaurant del Soho on serveixen àpats típics de menjador d’escola i presenta el programa de cuina Menuts collonuts!. L’Adrian continua obsessionat per la Pandora Braithwaite, el seu primer amor de l’adolescència, però ella només té temps per a dedicar-se a la seva carrera com a diputada laborista del govern de Tony Blair. Amb aquesta crònica de l’Anglaterra de final del segle XX, Sue Townsend ens mostra que la maduresa —com tot en la vida— és relativa.