20593–20608 di 63547 risultati

Carta al pare

Kafka va escriure Carta al pare quan tenia 36 anys, amb motiu del trencament del seu prometatge (el tercer!) amb Julie, filla d’un servent de sinagoga. Tot i que el pare s’havia mostrat contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. El text constitueix, de fet, un esbós d’autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura. Kafka acusa el pare dels seus mals i reconstrueix la història de la seva convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s’arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida.

Carretera secundària

El Jonàs passa un cap de setmana a casa del seu pare, viudo i jubilat. No és una trobada com tantes altres: hi ha alguna cosa que la fa especial. Potser és el fet que el pare mateix ha demanat a en Jonàs que hi vagi, potser és la presència d’un veí inquietant, potser la minyona que no diu el que sap, potser dels alemanys que escenifiquen la caiguda del mur de Berlín al jardí del costat… En aquella casa del poble de Malzinelles res no és ben bé el que sembla, ni tan sols els records familiars. Quina mena de persona és, el pare del Jonàs? I el Jonàs, pare i divorciat, reclòs en la seva feina d’il·lustrador, què en vol fer, de la seva vida? L’empremta d’aquestes preguntes no formulades pesa sobre el protagonista d’una història feta de mitges veritats que revelen veritats molt fondes. Una investigació policial amb desenllaç sorprenent acabarà de posar els personatges davant del mirall.

Carrer Robadors

«La propaganda ultraliberal ens fa creure que és impossible resistir-se al dictat dels mercats. Aquí aviat ningú no cuidarà els pobres, els vells, els estrangers. De moment no esclata cap revolta perquè hi ha el futbol, el Reial Madrid, el Barça; però quan això ja no serveixi per compensar la frustració i la misèria, la gent explotarà, deia». En una Barcelona convulsa, en plena crisi econòmica i amb el teló de fons de les manifestacions del 15-M, un jove marroquí busca el seu lloc en aquest món.

Carrer Marsala

Carrer Marsala és una de les novel·les més singulars i una de les obres mestres de la literatura catalana del segle XX. Escrita l’any 1974 i publicada el 1985 dins la col·lecció «Tros de paper» d’Editorial Empúries, va despertar immediatament l’interès de la crítica i va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona i el premi de la Generalitat de Catalunya. A Carrer Marsala, Miquel Bauçà dóna veu a un personatge, Rogério, del qual sabem poques coses concretes: està casat amb Magdalena, és lector d’Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi, és un venedor de sabó obsessionat per la higiene bucal i recorre una geografia que es va desdibuixant progressivament. Hipocondríac i paranoic, Rogério és un explorador de perplexitats que fa un petit esforç per estimar-se sense aconseguir-ho mai del tot. Bauçà alterna el registre paròdic amb el més poètic fins a fondre’ls magistralment per brindar-nos el retrat minuciós d’un home carregat d’anys de meditació i malenconia que es passa el dia contemplant-se.

Carrer de les Botigues Fosques

París, 1965. Guy Roland abandona l’agència de detectius on treballa per investigar la seva pròpia vida, la vida anterior a un accident que l’havia deixat amnèsic quinze anys abans. Recollint les pistes que li van donant vells coneguts, Guy es remuntarà fins a la Segona Guerra Mundial per descobrir la seva autèntica identitat. Una recerca vertiginosa li confirmarà que en realitat havia estat Jimmy Pedro Stern, un jueu de Salònica que treballava a la legació de la República dominicana a París, fins que l’ambient opressiu de l’ocupació alemanya el va obligar a fugir amb una dona al poblet alpí de Mégève. Modiano és un dels pocs autors capaços de crear atmosferes misterioses i alhora subjugar el lector amb una intriga novel·lesca. Misteri i intriga no sempre van de bracet, però Modiano sap fer totes dues coses alhora. Carrer de les Botigues Fosques és una obra singular, una investigació profunda dels abismes d’una ànima errant que absorbeix el lector en una trama detectivesca.

Carnet al marge

Carnet és un recull d’anotacions fetes en un carnet (circular) que sempre acompanya a l’autor. Se n’ha escollit algunes relacionades amb la memòria, amb l’escriptura i amb elements naturals que li exerceixen una especial fascinació: les llums, l’enigma de certes hores, alguns sons. Van ser escrites, entre el Bages i la Provença, durant l’any 1996. Al marge és un conjunt de reflexions sobre Sarajevo.

Carnaval

Després de l’èxit internacional d’El mètode Grönholm, Jordi Galceran recupera amb aquest thriller policíac el suspens pur en el teatre. En una comissaria de policia quatre agents intenten resoldre la desaparició d’una criatura. No hi ha pistes, ni mòbil ni tampoc no es demana rescat. Cap explicació lògica: només la presència del mal, un mal desconegut i sàdic, que sacseja la vida de tots els personatges. Sergi Belbel, director de l’obra, n’ha dit: «L’autor s’ha proposat desafiar l’espectador, fer-lo vibrar, sofrir, sentir i, a més, plantejar reptes a la seva intel·ligència i a la seva sensibilitat. Què més es pot demanar?»

Carn de canó

Quan apareix el cos d’un home en un canal, desfigurat per les marees, sense cartera i amb una sabata com a única pista, Brunetti la balla magra. A la comissaria no consta cap denúncia de desaparició i tampoc no ha desaparegut cap turista. On és, doncs, si és que n’hi ha una, l’escena del crim? Com podrà identificar Brunetti l’home si no disposa de cap fotografia? Afortunadament, però, l’autòpsia ofereix una pista addicional: l’home patia d’una estranya malaltia. Per aquí, doncs, cal començar a investigar.

Carmilla

Novel·la que forjaria l’arquetip del vampir femení en la literatura universal, Carmilla, publicada per primera vegada a la revista The Dark Blue el 1872, és sens dubte l’obra més famosa de Sheridan Le Fanu. A més de l’inquietant caràcter de la protagonista, en aquesta peça mestra de terror gòtic destaquen el nervi de l’acció, el ​​vigor dels personatges i el clima crepuscular que impregna l’obra, gairebé sempre a cavall entre dia i nit, entre somni i vigília. Precedent indubtable del Dràcula de Bram Stoker, Carmilla figura per dret propi a la galeria més selecta de les lletres fantàstiques europees.

Carícies

Carícies es compon d’onze escenes encadenades per una ronda de personatges que ens dibuixen un gran mosaic de relacions entre pares i fills, marits i mullers, veïns, amants, amics… Sergi Belbel perfila amb una gran economia de recursos onze personatges que viuen tenallats per una solitud irreductible, paralitzats per la incapacitat d’establir relacions afectives i de comunicar-se en un món saturat pel soroll ambiental i les consignes mediàtiques. Carícies es desplega com un ventall riquíssim de situacions familiars, il·luminades per diàlegs subtils que ens obren els ulls als abismes més íntims de l’ànima. Belbel parteix de situacions aparentment quotidianes per revelar-nos les interioritats de persones que conviuen des de fa anys amb pares, fills o germans com si fossin uns autèntics desconeguts.

Capitans intrèpids

Els «capitans intrèpids» són els mariners de Nova Anglaterra que segueixen les rutes dels grans bancs de pesca a l’altura de Terranova. El protagonista, el jove Harvey Cheyne, rescatat d’un naufragi per la goleta Som aquí, entra forçadament en contacte amb un univers dur i perillós, i només al cap d’una lluita aferrissada pot guanyar-se el dret a ser considerat adult i a integrar-se en el món dels pescadors i els mariners.

Cap de turc

Hi ha gent impassible de mena, segurs d’ells mateixos per diverses raons. Arno i Hauser pertanyien a aquesta categoria, l’un perquè havia arribat molt amunt, l’altre perquè es limitava a obeir les ordes i a complir-les amb extremada competència. Sí, eren dos durs difícils de pelar. Per això Driscoll duia les de perdre: convicte d’atracament i d’amenaces de mort en la persona del magistrat que anys enrere el condemnà a l’ombra, evadit de presidi i sol… Sobretot això darrer, sol i perseguit. I, després, fins i tot gairebé moribund… En un mot, que es veia en un embolic i la sort se li havia girat d’esquena. Però sempre hi ha una manera de forçar-la: assumir un risc i anar fins al final. De batalla només en compta una, la darrera. El restant… el restant és l’angoixa, la tensió, i les mans que giren pàgines, impacients. Les teves, les meves, les nostres, lector.

Cap als mars de la llibertat

Irlanda, 1846. La parella d’enamorats Kathleen i Michael planegen en secret abandonar la seva terra natal, la humil i famèlica Irlanda, per trobar una vida millor en el Nou Món (o a Amèrica). Però tots els seus somnis es veuen truncats quan Michael és condemnat com a rebel i exiliat a Austràlia. Kathleen, embarassada, es veurà obligada a casar-se amb un comerciant ramader i emigrar amb ell a Nova Zelanda. Mentrestant, Michael, que comptarà amb la ajuda d’una audaç Lizzie, intentarà escapar de la colònia penal per retrobar-se amb el seu primer amor.

Cap al tard

En aquest llibre, Joan Alcover va recollir diversos tipus de poesies; les cèlebres elegies, veritables peces majors; les cançons de la serra o visions del país; les endreces o poemes dirigits a d’altres literats; i algunes de juvenils. Estèticament, són una versió eclèctica i personal del modernisme i amb aquestes obres aconseguí de retornar la poesia catalana a un nivell d’alta perfecció. Conté alguns dels poemes més bells de tota la història de la literatura catalana, entre els quals, La relíquia, musicat per Maria del Mar Bonet, i també el poema La Balanguera, que va ser musicat per Amadeu Vives i que va ser declarat, el 1996, pel Consell Insular de Mallorca himne oficial de Mallorca.

Caos a les aules

Una crida al sentit comú feta per un professor entusiasta i atípic que creu en l’ensenyament. Si el futur d’un país es garanteix per l’educació que reben els seus ciutadans, el nostre futur està ben fotut. Des de l’experiència i amb dosis abundants d’ironia, Antoni Dalmases fa un repàs a l’ensenyament en l’actualitat, i el diagnòstic és clar: el model d’ensenyament públic, desmantellat dia a dia, està abocat al fracàs. Caos a les aules és «el resultat de reflexions, converses, observacions, lectures més o menys encertades, moltes hores de relació, reunions, discussions i, sobretot, bàsicament, fonamentalment, més de trenta-cinc anys ininterromputs fent classe a diversos nivells de l’ensenyament, des de l’antiga EGB fins a l’actual Secundària i Batxillerat, passant pel BUP i el COU». Antoni Dalmases representa l’entrega del professor vocacional que intenta fer bé la seva feina, i que té arguments i idees molt clares sobre qui mereix ser anomenat estudiant i qui és que no vol aprendre res, quins tipus de pares i de professors hi ha i, sobretot, què fan els que manen per desmantellar amb decisions absurdes el sistema educatiu. Que el lector no busqui xifres, estadístiques o informes perquè el que trobarà són històries viscudes, noms propis i situacions reals.

Canvis

A Canvis, Mo Yan, el novel·lista xinès premi Nobel de literatura 2012, personalitza els canvis socials i polítics de les darreres dècades a la Xina en una narració disfressada d’autobiografia. Mo Yan es centra en la «història de la gent», en el dia a dia de les persones, i ens ofereix una visió del flux d’un país de baix a dalt. El resultat és un relat commovedor de la infantesa i de l’amor, una petita joia literària que parla de les conseqüències dels grans fets en les vides dels ciutadans anònims.