20465–20480 di 63547 risultati

La derrota de l’àngel

Al segle XIII, el cabalista jueu Abraham Abulàfia sent una veu a Barcelona que l’impulsa a anar a veure el Papa per comunicar-li un secret del qual pot dependre el futur del seu poble i també de la Cristiandat. El cabalista, creient-se el Messies, viatja a Roma per tenir una entrevista amb Nicolau III que mai no s’arribarà a produir. Amb la memòria d’aquesta història real, al segle XXI, un nou Papa rep una petició d’entrevista que recorda obsessivament la de l’antic cabalista. Com vuit segles enrere, la Terra Santa viu uns moments de tragèdia i de guerra i la convivència entre les religions és molt difícil. Podria ser que el secret que Abulàfia volia revelar al Papa l’any 1281 encara servís a l’Església i a la humanitat del segle XXI.

Departament d’Investigació Criminal

Peter Selby, detectiu del Departament d’Investigació Criminal de la ciutat de Nova York, donà un altre cop d’ull a la noia que penjava a pocs centímetres de terra. Devia tenir de vint a vint-i-tres anys, era alta, llarga de cuixes i estreta de cintura. Ara duia unes mitges de nylon, fosques i molt tibades, i unes sabatilles negres de taló alt. I res més. Va mirar-la llargament, perquè li pertanyia, com li pertanyien totes les que trobava, velles o joves, boniques o lletges, nues o vestides. Només calia que fossin mortes. I aquesta ho era. Ara, únicament faltava una cosa: esbrinar per què.

I demà, el paradís

La colònia espanyola de Fernando Poo, a Guinea Equatorial, als anys cinquanta: una jove barcelonina, Teresa, hi acut per viure amb el seu marit, el terratinent Alberto Cirer, amb qui s’ha casat a distància. La Teresa, per fi lliure, per fi feliç. Però allà, les finors provincianes de la colònia conviuen amb la natura salvatge, la violència i l’explotació. En paral·lel, un fresc coral extraordinari del Cadaqués aïllat dels anys vint i trenta ens submergeix en les tensions latents entre les faccions del poble, empeses per les enveges personals i la presència indefugible de les bruixes. I, en un contrast colpidor, la segona part del llibre ens porta al Cadaqués dels anys seixanta, amb els estiuejants progres, l’ambient desinhibit, els artistes, les festes…

Delirium tremens

Delirium tremens són divuit obsessions que el mateix autor defineix amb el nom d’«esquizofrènies quotidianes». Hi trobarem personatges que desvetllen les curiositats més absurdes, alguns vicis inconfessables, la rutina del matrimoni, però també el dret a aixafar formigues, calçots per donar i per vendre, la gana, el sexe, l’art que sembla dubtós, rialles en un funeral, el diabòlic test de conduir, el misteriós pis de la veïna, el venedor que no calla ni que el matin, serps bíbliques, sectes destructives, hooligans violents i fins i tot vaques voladores. Tot plegat, però, trepitjant una realitat pura i dura, tractada amb humor, ironia i sarcasme. Xavier Gual fa una literatura «elèctrica», ràpida, fresca, que dóna veu a sectors de la societat que no han entrat encara d’una manera habitual en les nostres lletres.

Delictes d’amor

Narcís Besora és propietari de tres sabateries a Girona que l’han convertit en un empresari de prestigi, a punt de ser guardonat amb un premi a escala europea. És un home culte, refinat i sensible que gaudeix fent el seu ofici, de tracte deferent amb els clients. En Narcís està separat i té dos fills que veu cada quinze dies. Amb la seva mare no ha arribat mai a mantenir una relació satisfactòria. Quant al pare, ja finat, la relació va ser pitjor. La seva amistat amb la Francina, que per les seves característiques sembla que podria desembocar en matrimoni, es veu limitada per una barrera invisible que ella no arriba a comprendre i en la qual ell es refugia per no obrir-se als altres. Sabent les conseqüències que podria portar-li ser descobert, en Narcís oculta zelosament el seu secret més íntim: la seva atracció irrefrenable per les nenes. Conscient que la seva condició, que el turmenta i l’obsedeix, és la circumstància que fa fracassar les seves relacions adultes, en Narcís estudia la manera de satisfer en secret els seus impulsos espontanis i poder fer front a una vida aparentment normal, i tal vegada a un nou matrimoni. Il·lusionat pel premi que espera, es preocupa de redactar un bon discurs d’acceptació, però allò en què més pensa és en el viatge que vol fer a Tailàndia per tal de realitzar les seves fantasies sexuals.

Deixeu estar els nens

La presència del comissari Brunetti és urgentment requerida a l’hospital ja que un eminent pediatre ha estat ingressat amb una fractura al crani. Els responsables de l’agressió, agents del cos dels carabinieri, van irrompre a casa seva a mitja nit, van atacar al doctor i a la seva dona i es van emportar el seu fill de divuit mesos. Perplex davant la violència i el secretisme al voltant de l’operació, Brunetti inicia una investigació que li obre les portes d’un submón dins del qual l’adopció de nens s’ha convertit en un negoci aberrant. Per part seva, l’inspector Vianello descobreix una important estafa en la qual diversos metges i farmacèutics venecians semblen estar implicats. De la mà del comissari Brunetti, Donna Leon ens torna a submergir en una Venècia inquietant, on la corrupció i la malícia s’amaguen darrere les més magnifiques façanes, on res no és el que sembla.

Deixa en pau el dimoni

L’expolicia Dave Gurney encara està provant d’adaptar-se a la jubilació i a les seqüeles de les tres bales que va rebre en el seu últim cas. Res millor per sortir de la depressió que algú que et demana ajuda. La Kim, una jove periodista filla d’una bona amiga, s’ha ficat en un bon embolic. Està fent un reportatge televisiu sobre els familiars de les víctimes d’un assassí en sèrie que no es va descobrir mai. Però furgar en el passat d’un assassí en llibertat té el seus riscos. Gurney decidirà assumir-los i arribar fins al final. El resultat és una història que atrapa, en una societat dinàmica i desigual com la dels Estats Units d’avui dia. Deixa en pau el dimoni té tots els ingredients que han merescut els elogis de les anteriors novel·les de Verdon —trama enginyosa, personatges ben construïts, ritme accelerat i un cert humor negre. Una novel·la tan intel·ligent i addictiva com Sé el que estàs pensant i No obris els ulls.

Defensa pròpia

Els 7 contes que integren aquest volum són històries que agrupen inseguretats, incomunicació, ambigüitat, reflexió i un xic de mala baba. És evident la influència de Sergi Pàmies i Quim Monzó en ells: un estil urbà, desenfadat, sense gaire pèls a la llengua. Bagunyà defuig la presentació formal tradicional: el protagonista va desgranant els seus pensaments, els seus temors, en alguns casos les seves paranoies (digne de destacar el conte Silenci, sisplau). Se’ns presenta nu, i és precisament això el que fa que l’obra t’atrapi. La veu de l’adolescent rebel, o la jubilada rancorosa, és en part la nostra veu: veiem en el seu fil de pensament una lògica que defuig l’opacitat i que mostra les corrents, de vegades ocultes, de qualsevol personalitat. Amb aquesta obra Bagunyà va guanyar el Premi Mercè Rodoreda el 2006.

La decisió de Manperel

Víktor Nikolàievitx Manperel és un matemàtic que ha resolt un dels Set Problemes del Mil·lenni, fet que li ha valgut rebre la prestigiosa Fields Medal. Manperel renuncia al premi i decideix viatjar amb la seva mare a una misteriosa illa àrtica. És allà on coneix Kiril Bonotov, el carter de la petita illa, que li va portant una sèrie de gravacions del seu difunt pare. Els enregistraments l’ajudaran a descobrir el significat del seu talent i el motiu d’haver estat escollit per a una missió especial: desxifrar els enigmes que permeten comprendre l’univers. Haurà de prendre una decisió que pot afectar a tota la humanitat.

La decisió d’en Viggo

En contra del que es pensaven, la Daia i l’Inge, i el centenar de noies que les acompanyen, no són les úniques supervivents de la gran pandèmia. El miratge de les Cinc Comunitats ha caigut i el món està dividit en diferents bàndols. Tots tenen un únic objectiu: caminar cap al nord fins a les ciutats lliures de la zona prohibida. La Daia i l’Inge, però, han patit els estralls de la guerra i ja no són les mateixes, i en Viggo tampoc…

De tot cor

Tiaguín Moltó havia estat el periodista més malvat de la premsa del cor. Ningú com ell aconseguia ridiculitzar les famoses i posar-los paranys a fi d’obtenir-ne un bon titular, ningú com ell olorava la roba interior bruta de les cantants i els calçotets del polítics, ningú creava situacions tan divertides davant de les pantalles de televisió. Fins i tot una vegada va ordir un reportatge que destapava els tripijocs econòmics d’una colla de pocavergonyes formada per gent del Govern, de l’oposició i de l’Església. Per això —gens estrany—, algú el va matar. Tots els que el coneixien van sospirar alleujats i molts van pensar que ja era hora…, però només un n’era el culpable. Amb una sèrie de personatges desvergonyits trets de la petita pantalla i que el lector sabrà identificar, Andreu Martín ha trenat en aquesta novel·la, Premi Alfons el Magnànim, una història apassionant en què cada paraula, cada detall, és una peça imprescindible per a conduir-nos cap a un final vibrant i apoteòsic.

De sobte, truquen a la porta

En aquests 35 contes es demostra que la vida quotidiana és sempre més complicada i perillosa del que sembla. Tant si es tracta de l’educació d’un fill, com de dir mentides a un superior o de demanar una hamburguesa en un fast food.

De què parlem quan parlem de l’amor

Amb un estil sobri, concís, despullat, Carver ens presenta personatges aparentment vulgars, amb problemes com l’avorriment i la incomunicació. Són disset contes precisos amb situacions quotidianes on la tragèdia rau en la no presentació d’elements considerats normalment tràgics. El que dóna títol al recull reprodueix la conversa de dues parelles sobre uns quants casos d’amor molt apassionats. En tots el contes aconsegueix crear un clima angoixant, intens, carregat, característic de la bona literatura.

De mica en mica s’omple la pica

A De mica en mica s’omple la pica descobrireu un protagonista una mica desvergonyit, una rossa «de pel·lícula», uns peixos grossos que se la saben molt llarga, uns pinxos de barris baixos, uns quants cadàvers, molts diners pel mig, i acció, sobretot molta acció. També podreu fer un recorregut turístic per diverses ciutats d’Europa o, si ho preferiu, visitar els indrets més emblemàtics de la nostra Barcelona, tot, és clar, de la mà del protagonista, l’Enric Vidal, «un brètol capaç de tot per una mica de calés», que intenta, sigui com sigui, que la bòfia no li carregui els morts.

De la indignació a la nació

De la indignació a la nació parteix de les reivindicacions del moviment dels indignats per desenvolupar una teoria original de la nació com a hàbitat plural, inclusiu i sostenible. A través d’una exposició sistemàtica en cinc tesis generals i cinc tesis nacionals, aquest model de nació, la nació-hàbitat, és aplicat al cas específic de Catalunya, a fi de demostrar la conveniència i la possibilitat de constituir una nació catalana que integri tots els seus habitants en un projecte comú fonamentat en els principis de la justícia i en l’elecció deliberada de viure junts. L’exposició d’un programa concret d’actuació en els àmbits polític, econòmic i social completa un assaig adreçat a convèncer els més escèptics de la possibilitat real de desenvolupar una comunitat política que sigui plenament lliure, equitativa i democràtica. El llibre acaba justificant la necessitat que els habitants d’aquesta nació, al marge de les seves identitats, llengües o ideologies, exerceixin el dret a l’autodeterminació i es constitueixin ben aviat com a estat independent. «De la Catalunya indignada», sosté l’autor, «pot néixer la Catalunya digna».

Danses de guerra

A Danses de guerra —obra provocadora per excel·lència i guanyadora del premi PEN/Faulkner 2010—, Sherman Alexie ens proposa un recull commovedor de relats divertidíssims i de poemes enginyosos que exploren el precari equilibri entre l’autopreservació i la responsabilitat externa dels homes en l’art, la família i el món en general. Amb una visió sense precedents, a les seves històries, Alexie ens parla d’homes de carrer —artistes, obrers, pares, marits, fills— que es troben al caire d’un canvi excepcional: una mort, la malaltia, el desamor, l’assassinat. Descarada i intel·ligent, plena d’humor i de passió, Danses de guerra copsa a la perfecció les relacions modernes des de diversos angles i, posant al descobert els nous inicis, els èxits, els fracassos i els planys que formen part de la vida quotidiana, ens transporta quasi sense adonar-nos-en al bell nucli del que significa ser humà.