20145–20160 di 62912 risultati

Agu trot

El senyor Hoppy, un solter jubilat, sent un amor secret per la senyora Silver, una vídua molt atractiva. Ella, però, omple d’atencions l’Alfie, la seva tortuga. El pla terriblement enginyós del senyor Hoppy per vèncer el seu rival i aconseguir l’amor de la senyora Silver per mitjà de cent quaranta tortugues —com a mínim!— us deixarà amb un pam de nas.

Afirma Pereira

Afirma Pereira és l’obra que donà fama a un italià enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa. Antonio Tabucchi escriu una i una altra vegada allò que afirma Pereira, que es converteix en narrador indirecte en una mena de llarga confessió. Pereira és un enamorat de la literatura francesa, i això el farà perdre la feina. Pot ser sigui aquest un altre símptoma de la llunyania de Pereira amb la realitat del seu país o, ben al contrari, un camí per defensar-se d’allò amb el qual no es vol lligar. Pereira afirma de manera filtrada una personalitat callada. El periodista ens és mostrat com una ànima espiritual, que es preocupa per la literatura i per la seva reduïda i humil vida. Els pocs amics que té li retreuen el fet de com pot ser periodista i tan ignorant de l’actualitat que l’envolta. La paraula escrita el permet optar per un refugi segur, a redós de les amenaces del moment, defugint de l’època en què es dedicava a la redacció de successos. Tabucchi crea un personatge entranyable i una història prenyada de fado en el ritme, en l’escena, en la cadència visual… Una obra amb girs narratius estranys, però plenament recomanable i fàcil de llegir. Va ser duta al cinema per Roberto Faenza el 1995 amb Marcello Mastroiani donant una cara a Pereira.

Una afició perillosa

Patricia Highsmith dibuixa en aquests catorze relats escrits en la seva maduresa creativa un seguit de perfils psicològics en què aboca una perversitat centrada en la quotidianitat: per encisar i, alhora, neguitejar el lector. En aquestes narracions hi sembla reposar un doble denominador comú: el retrat de la soledat de l’individu i el sentiment d’angoixa davant la consciència de les pròpies misèries. L’avarícia d’una assistenta mèdica, l’atractiu que creu despertar en el seu entom una suïcida, l’exili sentimental, l’eterna mala sort d’un home mediocre, un assassinat provocat pel tedi, els retrets que un espectre llana contra el seu jo mortal o un crim pràcticament perfecte del qual finalment algú se n’aprofita, són alguns dels temes que planen en aquestes pàgines, al costat d’altres com un gos que traurà el millor i el pitjor del seu amo, d’un pretès benefactor que de fet és un espavilat, d’un estrambòtic col·leccionista, del desig d’eliminar els qui t’envolten, del malaltís joc de simulacions d’un escriptor o del trastorn dels records, fins arribar a una estranya faula urbana amb dos coloms com a protagonistes. Igual que en el primer recull de comes (Ocells a punt de volar), Highsmith demostra una vegada més en aquestes narracions inèdites que no hi ha ningú com ella per crear una atmosfera de terror, en un territori malaltís i opressiu, que pren forma dins un estil propi, amb una gran profunditat psicològica i una fascinant amenitat.

Aferrada a la vida

«Em van proposar esnifar una ratlla, com una branca que s’estirava. Era heroïna, i jo era una ingènua. […] Així vaig començar la destrucció de la meva vida». Aquesta és la història d’un renaixement. La batalla personal i íntima de Giovanna Valls contra l’addicció més terrible, mostrada a través de les cartes que escrivia i rebia, i del seu diari durant el llarg període de recuperació que va començar el 2004. Un relat punyent, sense concessions, escrit a batzegades, amb un ritme de vegades ràpid i altres vegades serè i poètic, com la vida que s’escapa, com la vida que reneix. Un llibre singular i emotiu, escrit des de dins i amb tota la força de la immediatesa, que ens porta des de l’abisme més fosc fins a la superació definitiva. Un llibre inspirador i ple d’esperança.

Adrian Mole: els anys del caputxino

L’Adrian Mole ja no és aquell nen amb la cara plena de grans. Als trenta anys treballa com a xef en cap d’un restaurant del Soho on serveixen àpats típics de menjador d’escola i presenta el programa de cuina Menuts collonuts!. L’Adrian continua obsessionat per la Pandora Braithwaite, el seu primer amor de l’adolescència, però ella només té temps per a dedicar-se a la seva carrera com a diputada laborista del govern de Tony Blair. Amb aquesta crònica de l’Anglaterra de final del segle XX, Sue Townsend ens mostra que la maduresa —com tot en la vida— és relativa.

Adreça desconeguda

Adreça desconeguda va publicar-se per primera vegada el 1938, i en poc temps va ser considerada una obra mestra. Visionària, incisiva i de desenllaç imprevisible, aquest llibre ha estat tot un esdeveniment literari, el senyal d’alarma més estremidor contra el nazisme. Una història escrita sense complaença ni demagògia que descriu la tragèdia íntima i col·lectiva de l’Alemanya nazi.

Adéu, amic

Èxit? Fracàs? Quan l’empresa és arriscada, més val no fer-se il·lusions. Ell es pensava que hi seria sol, però l’esperava un company indesitjable que complicaria la tasca no tan senzilla de retornar uns valors a una caixa de cabals de la qual, de primer, encara calia esbrinar la combinació. Disposava de tres dies i el soterrani era un laberint patrullat amb freqüència pels guàrdies i cosit de cèl·lules fotoelèctriques disposades a trair qualsevol presència estranya. Tot plegat, un malson on l’havia dut una consciència culpable i els encisos d’una dona engrescadora que, com es comprèn, defensava els seus interessos. Si convenia, fins a l’assassinat, sense estalviar el còmplice generós…

Adéu a la Universitat

Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s’expliquen al llibre no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió. Durant tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats –que l’autor ja comença a plànyer– que vindran. El títol del llibre fa referència a dues coses: l’adéu de l’autor a la universitat com a catedràtic en actiu, i allò que s’afanya a qualificar com el final, potser no definitiu, de la puixança o el crèdit de les Humanitats en el si de les nostres universitats i societats.

Adéu a Berlín

Adéu a Berlín és una de les obres més emblemàtiques del segle XX. Ambientada en el bulliciós Berlín dels anys trenta, l’autor ens narra amb especial gràcia i agudesa les vicissituds d’uns personatges que viuen —indefensos i a la deriva— a la recerca d’una impossible felicitat. Entre ells sobresurt la figura de Sally Bowles, una dona tan atractiva com perillosa, al voltant de la qual es fan i desfan tot d’històries que mantenen el lector expectant fins al final. Però Adéu a Berlín és també la crònica d’una ciutat i d’uns temps en què tots els valors iniciaven un frenètic procés de capgirament, amb la naixent eclosió del nazisme. Considerada unànimement com la millor obra de Christopher Isherwood, fou traslladada al cinema amb el títol de Cabaret.

Adéu

Els protagonistes d’Adéu tenen contacte amb la mort abans o després del moment que es relata. Sovint, vius i morts es barregen en els escenaris quotidians que els acullen i, sense abandonar mai la realitat, els espais adopten la simbologia de cels, inferns o llimbs, i els personatges les actituds d’àngels, dimonis i màrtirs. Amb un estil directe, fresc i cosmopolita, l’autor fantasieja sobre punts inversemblants que tenen l’estructura d’un somni: artistes que confonen art i vida, terroristes que atempten contra ells mateixos, o les darreres hores de la humanitat. Tampoc no abandona les carreteres, ni els clubs, ni les cases, per travessar la subtil frontera que separa el viure del morir. Aquest recull de contes va merèixer el Premi Mercè Rodoreda 2001.

Ada o l’ardor

Ada —que presentem en traducció catalana de Jordi Arbonès— és una «novel·la màgica» en què els protagonistes reconquereixen el paradís de les seves experiències amoroses i eròtiques. L’obra presenta gran diversitat de procediments estilístics amb la finalitat d’infondre el batec de tot allò que es viu en la seva ficció. I viure, en el cas d’Ada, vol dir plenitud i lluminositat, benaurança i llibertat.

Acte de violència

«És molt senzill: quedeu-vos tots a casa». Aquesta consigna anònima ha estat capaç de contagiar tota una ciutat. Els carrers es buiden. La paràlisi s’estén. Gairebé ningú no va a treballar. El transport, les botigues i les fàbriques cessen les activitats. Un alçament col·lectiu sembla possible sense vessament de sang. Narrada amb la força i l’astúcia d’una de les veus cabdals de la literatura catalana del segle XX, Acte de violència ens situa davant d’un poderós interrogant: què passaria si suméssim forces en una vaga col·lectiva i indefinida? La resposta és un dels llibres més representatius i celebrats de Manuel de Pedrolo. Una novel·la en què aquest aspirant a utopies ens parla de resistència i opressió, de solidaritat i violència, d’implicació i indiferència. Un autèntic clàssic escrit en ple franquisme, guanyador de la primera edició del premi Prudenci Bertrana i censurat fins a la mort del dictador. Però que continua sent d’una esfereïdora actualitat.

Acqua alta

Una arqueòloga, Brett Lynch, rep una brutal pallissa, un director de museu, dottor Semenzato, és assassinat. Dos fets separats que el comissari relaciona i el porten a investigar els assumptes que s’amaguen darrera de dues vides ben diferents, però que han estat en contacte amb motiu de la celebració d’una exposició a Venècia. La investigació policial porta al comissari a endinsar-se de ple en la corrupció de l’alta societat, en els col·leccionistes privats d’obres d’art, en les pressions del poder per esclarir el cas protegint el les persones i el seu nom… En definitiva, un bon cas per a Guido Brunetti.

Acció de Gràcies

Frank Bascombe. Cinquanta-cinc anys. Exnovel·lista i excronista esportiu. Professió actual: agent immobiliari. Dos matrimonis i un divorci. La novel·la arrenca a la tardor de l’any 2000, una setmana abans de la festivitat d’Acció de Gràcies. En poc temps, en Frank ha hagut d’assimilar la separació de la seva segona dona, que l’ha abandonat pel seu primer marit, a qui donava per mort, i s’ha hagut de sotmetre a un tractament de iode radioactiu per vèncer un càncer de pròstata. Ara es recupera i acaba d’entrar en una fase de pragmatisme optimista que ell anomena Període Permanent. Mentre recorre l’estat de Nova Jersey, sol o acompanyat pel seu soci, en Bascombe observa el paisatge canviant de centres comercials i solars per construir, reflexiona sobre els costums i les excentricitats dels seus compatriotes i aplega forces per afrontar el dinar familiar imminent d’Acció de Gràcies.

Abolim la banca

«Escric en aquestes pàgines per fer públic que he expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros que no pagaré». Dia 17 de setembre de 2008. Crisi, un diari peculiar, inundava les ciutats i els pobles catalans. El titular preguntava al lector: «Creus que els bancs et roben?». L’activista, Enric Duran, revelava en aquesta publicació com havia expropiat 39 entitats bancàries per reivindicar una nova forma de desobedìència civil a l’altura dels temps que corren. Coincidint amb la seva tornada a l’activitat pública, després de 6 mesos en parador desconegut, l’Enric ens explica amb aquest llibre el com i el perquè de la seva acció i suggereix alternatives al sistema actual. «Quan el finançament al consum i l’especulació són dominants a la nostra societat, què millor que «robar» als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?».

Abans-d’ahir

Amb Abans-d’ahir, Rafael Tasis ha escrit la novel·la d’una època precisa (1901) de la societat barcelonina, bo i pintant una classe social determinada, la menestralia benestant, enmig de la transformació de la ciutat i de l’aparició de les lluites polítiques i socials. Rafael Tasis, que té un concepte «moralista» de la novel·la, evoca uns costums i unes psicologies que ha sabut pintar amb traça i agudesa, no exemptes d’una tendra poesia. Els seus personatges prenen en les pàgines d’Abans d’ahir un fort relleu i una profunda humanitat.