20129–20144 di 62912 risultati

Allà on sigui el meu cor

La vida de la Montse ha canviat completament: un fet imprevisible ha sacsejat els seus fonaments. Ha estat a les portes de la mort, però l’ha vençut, encara que el preu es molt alt. Ara en la seva vida hi ha un abans i un després. I mentre mira de recuperar el somriure, viure l’estiu com una noia més, oblidar l’abandonament i el dolor, apareix en Sergi, l’esperança. Potser l’amor. O no és el que sembla?. Realment ha estat la casualitat el que els ha fet ensopegar?

Allà on els arbres canten

La Viana, l’única filla del duc de Rocagrisa, està promesa a Robian de Castellmar des que eren petits. Tots dos s’estimen i es casaran a la primavera. Però, durant les festes de celebració del solstici d’hivern, un home estrafolari adverteix al rei de Nòrtia i els seus cavallers de l’amenaça dels bàrbars de les estepes… I tant Robian com el duc es veuen obligats a anar-se’n a la guerra. En aquestes circumstàncies, una noia com la Viana no pot fer altra cosa que esperar que el seu promès torni. I, potser també, fer cas de les llegendes que s’expliquen sobre el Gran Bosc… allà on els arbres canten.

Alien

Els tripulants de la nau interestel·lar Nostromo remolquen una refineria amb milers de tones de cru i combustibles cap a la terra quan son trets inesperadament per Mare, la computadora principal de la nau, del crio-son per tal d’atendre una suposada trucada de socors. Però segurament, si sapiguessin l’aterridora veritat que s’amaga darrera d’aquest fet misteriós, des del capità Dallas fins al gat Jones (Jonsy pels amics) contravindrien les ordres de la Companyia i s’afanyarien a posar rumb a la seva destinació original; el planeta terra.

Alícia al país de les meravelles

Somiant que segueix el Conill Blanc, Alícia entra a la seva llodriguera i hi descobreix un món on tot és possible: el país de les meravelles, habitat per un seguit d’animalons amb qui es relaciona com si fossin persones. La barreja de somni i realitat en un espai imaginari, ple de personatges fantàstics i d’objectes animats, va permetre a Lewis Carroll presentar una caricatura de les convencions socials que és, encara avui, una obra mestra divertidíssima, intel·ligent i captivadora.

Algú com tu

«Van resseguir la rue de Seine gairebé sense veure el carrer, pendents com estaven l’un de l’altre. El Jean-Pierre, cicerone amb ganes d’agradar, explicava curiositats del barri que ella escoltava en silenci. Allà on la vorera es feia més estreta, va semblar-li que, sense voler, es fregaven les mans. Pell amb pell. I va tenir una esgarrifança. Van trencar per la rue de Buci, atapeïda de turistes asseguts a les terrasses amb ombra, i de seguida van ser al boulevard Saint-Germain». El Jean-Pierre Zanardi, galerista a la Rive Gauche, és un esperit lliure. La Paulina Homs, de vida tranquil·la i familiar a Barcelona, arriba a París per al casament de la seva cosina.

Alfons XIV

El protagonista d’aquesta història és un fosc agent dels serveis secrets del règim franquista. Acostumat a executar les ordres dels seus superiors sense qüestionar-ne els motius o la validesa, mai no hauria sospitat que després de vint anys de servei es veuria implicat en un afer d’Estat que el col·locaria en una situació més que compromesa: la successió de Franco. En plena lluita entre joanistes, joancarlistes i carlins, entre d’altres, perquè el seu candidat sigui designat hereu, ningú no sap que Franco té un as guardat a la màniga. L’agent Tutusaus, en el seu paper de sicari a les ordres de la més alta jerarquia militar, serà el protagonista involuntari d’uns fets que no controla però que assumirà fidelment fins a les últimes conseqüències. Alfons XIV. Un crim d’Estat no és una novel·la qualsevol: Lluís-Anton Baulenas recrea una època -entre final dels 50 i principi dels 60- encara a la memòria de molts i hi situa una trama plena d’intriga i emoció en què es fa palesa la manca d’escrúpols a l’hora d’intentar assolir el poder. Segona entrega d’una trilogia iniciada amb Noms a la sorra, aquesta és sens dubte una de les històries més ambicioses que s’han publicat en els darrers anys.

Àlex

Una noia molt atractiva, de vora trenta anys, és segrestada amb violència enmig del carrer i llançada a l’interior d’una furgoneta. El persistent detectiu Camille Verhœven només compta amb aquesta feble descripció dels testimonis, però per poder salvar-la, necessita més dades. Mentrestant, en una nau abandonada, la jove és salvatgement colpejada i exposada a una mort que sembla, cada cop més, inexorable i terrible. Treballant contra rellotge, quan el comissari i el seu equip descobreixen el lloc on la presonera hauria d’estar retinguda, previsiblement ferida i desnodrida, no troben el que esperaven. Qui és Àlex en realitat? L’enigma mantindrà Verhœven en suspens i en direcció a un final amarg. Al capdavall, salvar la vida de la noia serà la menor de les seves preocupacions.

L’alè de cada nit. Antologia poètica

Vladimír Holan (Praga, 1905-1980), fins ara inèdit en català, a cent anys del seu naixement, continua essent el més celebrat poeta txec al costat de Seifert, malgrat la seva manera àcida i contundent de veure la vida, després d’haver patit guerres, ocupació nazi, d’haver-se vist prohibit, rehabilitat i finalment premiat. Molts lectors podran descobrir la sensibilitat i la vivesa de la seva poesia, una poesia agosarada i punyent, sempre oberta a dir més, dient el just, i concretada en els poliedres de l’existència: la constància del dolor, física i metafísica donant-se la mà, la mort com a símptoma de barbàrie i alhora com a temps d’espera per a la saviesa, i el paper de la mare-família i de la infantesa com a consol. Una poesia de lectura dura, però apassionant. Un repte per al lector. Una veu que arriba a l’abisme dels cors.

Albertine desapareguda

Durant l’estiu i la tardor de l’any 1922, Marcel Proust va introduir canvis decisius en el manuscrit d’Albertine desapareguda. Tret d’un petit cercle de contemporanis (el seu germà Robert, Jacques Rivière, Jean Paulhan), ningú, fins avui, no en sabia res. El 1986, la coincidència d’una sèrie de circumstàncies providencials va permetre’n el redescobriment. I aquest és el text que avui publiquem. Els proustians hi descobriran, amb emoció, que l’autor volia que la versió definitiva d’Albertine desapareguda fos més breu, més densa que aquella de què disposàvem fins avui. Mitjançant un seguit de retocs, d’afegits i de supressions, Proust alterà el sentit del llibre i hi introduí aquells «àtoms de veritat» que fan augmentar el valor d’una obra i li atorguen el seu perfil definitiu. El 1925 el professor Robert Proust no va poder editar la «veritable» Albertine desapareguda. Ha arribat el moment de lliurar a la posteritat la forma definitiva d’una obra mestra.

Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

La fascinació de l’Albert Forns cap a l’Albert Serra és tan immensa que l’autor decideix convertir-s’hi. El procés de transmutació suposa només una simple excusa per estudiar el rerefons d’un personatge que, en la majoria dels casos, genera rebuig per la monotonia i l’avorriment intrínsecs en les seves pel·lícules. Lluny dels clàssics panegírics sobre una personalitat misteriosa, l’obra desfà l’aura malcarada del cineasta amb gràcia i sense trencar-ne l’encant. Però ni Albert Forns ni Albert Serra monopolitzen el text, on els fragments biogràfics d’artistes com Andy Warhol, Sophie Calle i Miquel Barceló comparteixen pàgina amb les cabòries d’un oficinista estancat en la rutina laboral i les sortides amb amics a l’Horiginal de Barcelona. El títol enganya: Albert Forns no ha escrit una novel·la. Amb el personatge d’Albert Serra com a pretext, el Premi Documenta 2012 és un contenidor literari que acumula reflexions sobre l’art contemporani, anècdotes domèstiques i fragments de reportatges periodístics propis sense fer distincions. Albert Forns arracona la pedanteria de bona part dels entesos en actualitat cultural i converteix el món dels referents artístics en una realitat tangible i accessible a qualsevol (això sí, amb Google al costat). Amb una naturalitat admirable i sense perdre en cap moment el sentit de l’humor, l’obra aborda fenòmens com la mitificació de referents internacionals, l’originalitat i el plagi en un joc d’identitats erudit però alhora molt franc.

Al país del núvol blanc

Londres, 1852: dues noies emprenen la travessia en vaixell cap a Nova Zelanda. Significa el principi d’una nova vida com a futures dones d’uns homes a qui no coneixen. Però trobaran l’amor i la felicitat a l’altra punta del món? Al país del núvol blanc, el debut amb més èxit dels últims anys a Alemanya, és una novel·la inoblidable sobre l’amor i l’odi, la confiança i l’enemistat, i sobre dues famílies unides per sempre.

Al meu cap una llosa

L’any 1941 l’exèrcit nazi amenaçava d’ocupar tot Europa i arribar a la Gran Bretanya. En aquell context, Virginia Woolf es va llançar al riu Ouse per no sortir-ne viva. Al meu cap una llosa construeix, al límit entre la realitat i la fabulació, una història per a l’espai de temps que el cos va restar desaparegut entre les aigües.

Això és tot

Philip Bowman és un oficial de la marina nord-americana que combat en la II Guerra Mundial i que viu atacs kamikazes sobre el seu vaixell durant les batalles al Pacífic. Quan torna a casa, estudia a Harvard i troba una feina d’editor en què encaixa perfectament: reunions, viatges i llargues converses carregades d’alcohol. Malgrat el seu èxit professional, el caràcter seductor i les contínues aventures sentimentals, l’amor de debò se li resisteix. Però la vida pot canviar en qualsevol moment. L’obra mestra de James Salter ens parla de la vida, dels llibres, del sexe, però sobretot és una gran història d’amor.

Aigües encantades

Aigües encantades és una obra de teatre escrita per Joan Puig i Ferreter l’any 1907 que s’inscriu en el context dels drames d’idees i passions del modernisme. L’autor intenta difondre les seves idees i la seva forma de pensar, reflectint la lluita de la llibertat d’una persona davant la massa. Els personatges principals lluiten contra la ignorància de la gent. Intenta retratar la societat de l’època i les actituds que s’haurien de canviar. Es manifesta una lluita entre els ideals moderns i la tradició.

Aicnàlubma

La sorpresa inicial que provoca la paraula «Aicnàlubma» i que desapareix a les primeres pàgines d’aquest llibre és el punt de partida que Joaquim M. Puyal utilitza per fer una visió panoràmica sobre els mitjans de comunicació i el seu efecte cap a nosaltres. Amb l’experiència d’haver produït i presentat molts programes de referència a la televisió, Puyal ha reflexionat, des de fa anys, sobre el sentit social de l’activitat. Ara, aprofita tot aquest bagatge per donar una visió de la societat i de la responsabilitat dels mitjans en la seva configuració. I per manifestar les raons de les seves preocupacions. Joaquim M. Puyal intenta encarar els interrogants. Enfront del corrent actual de debilitar el fonament de servei públic sobre el qual es va desenvolupar la televisió, Puyal ens proposa restituir l’interès de les persones en la prioritat de l’activitat mediàtica. Per això, cal canviar l’actual paradigma de la televisió basat en «el negoci de la indústria» per un de nou, «els drets del receptor». I situar l’individu, l’ésser humà, al centre del sistema. En aquest llibre, per primera vegada, el lector trobarà formalitzats els seus drets, en tant que espectador de la televisió gratuïta, segons la proposta que elabora el nostre conegut comunicador.

L’àguila negra

A punt de fer setanta anys, privat de les rutines de la feina i la família, Marià Solvell decideix saldar el deute que té amb el passat. Per això se’n va uns quants dies a un poble nudista. Vol alliberar-se de totes les noses que ha anat acumulant i recuperar el que quedi, dins d’ell, d’aquell dentista consagrat a restituir peces malmeses, del jove atrapat en una relació sexual tumultuosa i del nen que no podia endevinar quins canvis li tocaria viure, a les dècades dels 60 i els 70, en una Barcelona que tot just obria els ulls. L’àguila negra no és una epopeia d’herois que s’oposen a la dictadura de Franco, sinó una novel·la que retrata la gent normal: la novel·la dels que van provar de viure amb entusiasme i plenitud en un país com ells, de tarannà acomodatici. Joan Carreras ens proposa un recorregut emotiu que ens porta, de sorpresa en sorpresa, des de la vaga de tramvies del 1951 fins més enllà de la gran manifestació independentista del 2012.