19777–19792 di 62912 risultati

Dotze homenots

Entre els moltíssims textos escrits per Josep Pla, la sèrie dels Homenots ocupa un lloc destacadíssim. És en els seixanta Homenots de la versió final (recollits entre 1969 i 1975 en quatre volums de l’«Obra Completa» de Destino) on Pla compendia la seva visió del país i dels homes que n’han forjat la cultura, la política i l’economia modernes. Pla evoca cada personatge recorrent a la pròpia memòria i a les converses amb els testimonis més propers, i en dóna un retrat que sol ser, alhora, exemplar i eficaç. Però, a més d’il·lustrar la història recent de Catalunya a través d’algun dels seus protagonistes, amb els Homenots, Pla també fa, inevitablement, literatura. I és molt sovint una literatura d’altíssima qualitat. Tenint en compte aquest últim factor, Toni Sala ha escollit els dotze homenots que aplega aquest volum: els dedicats a Joaquim Ruyra, Josep Miró i Folguera, Amadeu Vives, Josep Carner, Andreu Nin, Josep M. de Sagarra, Joan Crexells, Joan Estelrich, Josep Trueta, Josep M. Cruzet, Salvador Dalí i Salvador Espriu. El resultat és un tast imprescindible de la millor prosa de Josep Pla.

Dos taüts negres i dos de blancs

La matança d’una família de masovers a Carreu l’any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d’aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l’assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa. Setanta anys després, Pep Coll investiga els secrets d’aquest fet esfereïdor que va marcar la seva infantesa a Pessonada. D’entrada, és una història molt semblant a la famosa matança de Kansas, novel·lada per Truman Capote, però les conseqüències del crim del Pallars van ser diametralment oposades: la premsa va oblidar el cas, i la justícia franquista no va saber, o no va voler, resoldre’l.

Dones

“És tan reaccionari creure que les dones no estan capacitades per a determinades feines com pensar que totes són tendres, sensibles i intuïtives. Cada dona és un individu, no és l’espècie.” Amb aquestes paraules, Isabel-Clara Simó s’encara a aquestes narracions, en què predomina la diversitat. En efecte: hi trobem dones tendres i dones múrries, dones passives i dones agressives, dones fortes i dones febles, dones víctimes i dones victimàries… L’autora ha manifestat sovint que no creu en una “literatura femenina” i que hi ha, simplement, bona i mala literatura. I ha escrit sobre temes literaris molt diversos, i no especialment sobre l’univers femení. Tanmateix, ara ha volgut parlar de dones “perquè no és cap tema tabú per a mi, tot el contrari. No n’hi ha, de temes tabú, en literatura, ni per a homes ni per a dones”. Amb una feliç recerca del llenguatge oral —que l’autora ja va treballar a La innocent— i amb l’habilitat literària que els lectors li coneixen prou i la subtilesa que la caracteritza, Isabel-Clara Simó ens presenta una deliciosa, incisiva i lacerant mirada sobre disset tipus de dona, totes diferents, perquè “cada dona és individu, i cap no és espècie”. D’altra banda, les magnífiques il·lustracions que acompanyen aquests contes han estat fetes per Núria Pompeia.

La dona veloç

«Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meva àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d’una família on el que no anava prou ràpid era tard o d’hora exterminat (més d’hora que tard, com comprendreu, perquè a casa el que es podia fer avui no es deixava per demà). I, si no era exterminat, s’autoexterminava». La Nes és una psiquiatra de quaranta-vuit anys que viu sota la pressió d’una percepció del temps anormalment accelerada. Filla d’un cirurgià d’una ciutat provinciana, pertany a una família dividida en dues categories: els Ràpids i els Lents. La dona veloç és una original mirada del gran «mal» contemporani: la tirania de la immediatesa en la majoria d’àmbits de les nostres vides i les dificultats que tenim per distingir el que és «important» del que és «urgent».

La dona que fugia de la boira

La Teresa ha crescut sense mare, en un entorn que li fa descobrir massa aviat la maldat i la violència de la condició humana. Encara jove, es queda embarassada i decideix abandonar el seu poble natal i buscar una oportunitat a Lleida. L’esclat de la guerra civil, d’efectes devastadors sobre la ciutat i també sobre ella mateixa, l’obliga a tornar a fugir. L’acollirà una Barcelona convulsa, amb les ferides encara obertes per la guerra, una ciutat en plena transformació, amb grans contrastos socials i més d’una sorpresa… Albert Llimós retrata un personatge inoblidable, una heroïna anònima del segle XX, que aconsegueix redreçar-se després de cada caiguda, que lluita, que estima i que es fa estimar. Finalista del Premi Sant Jordi 2009.

Una dona incòmoda

Addicta al tabac, lectora empedreïda, la Mònica és una jove brillant, contradictòria, excèntrica i pedant. Novel·la d’iniciació, Una dona incòmoda ens explica l’adolescència i l’entrada a l’edat adulta d’una noia de poble que arriba a Barcelona per cursar la carrera d’història a la universitat. Al llarg d’aquest relat sinuós i vibrant, assistim a les dificultats d’emancipació de la Mònica al llarg de tota una dècada, des del seu últim curs a l’institut fins a la lectura de la seva tesi doctoral. Opera prima d’una maduresa sorprenent, Una dona incòmoda és també una crítica lúcida i despietada del sistema universitari actual, ple de velles glòries aferrades a la poltrona. Montse Banegas dóna veu a un personatge contrariat i rebel, però també particularment tenaç en el seu esforç per afirmar-se contra el món amb les seves opinions autèntiques i irreverents.

La dona dels ulls de pluja

La dona dels ulls de pluja és una història d’intriga situada a la Barcelona del 1991, protagonitzada per persones corrents, tendres o brutals, envejoses o abnegades, que actuen enmig dels esdeveniments més recents de la vida de la ciutat i del món i s’expressen amb el llenguatge d’avui. Un empresari barceloní amb dona i amant, un ric agent immobiliari, un sinistre «violador del diumenge», una dona jove escapada de Madrid per allunyar-se d’un marit violent, un diputat afeccionat a les jovenetes tendres i una aspirant a actriu són uns quants dels personatges de la vida urbana que participen en l’acció. El lector, si vol, podrà jugar a identificar el ric quadre de figurants amb persones del seu entorn, tot seguint l’entramat de sospites, que no deixarà de sorprendre’l.

La dona de verd

La troballa d’una costella humana condueix al descobriment d’un cadàver enterrat al solar d’un edifici en construcció als afores de Reykjavik. L’inspector Erlendur Sveinsson, un home torturat pel passat i una mica fatigat del present, ha d’esperar que els arqueòlegs analitzin a qui corresponen els ossos, que sembla que han estat ocults al solar durant dècades. Però Erlendur no té prou paciència i, amb l’ajut dels seus dos companys, inicia una reconstrucció de com era el lloc de la troballa en el passat, en plena Segona Guerra Mundial, qui hi vivia i quines van ser les seves històries. Així descobrirà una veritat encara més aterradora: l’«assassinat d’ànimes».

La dona de trenta anys

Qualificada d’«obra mestra» per Sainte-Beuve, i un dels retrats femenins més bells i profunds de la literatura del segle XIX, «La dona de trenta anys» és una novel·la extraordinària, tant per la seva gestació (es va publicar en forma de narracions separades entre el 1830 i el 1844, moment en què va assolir la seva forma definitiva) com per la singularitat de la vida sentimental de la protagonista, Julie d’Aiglemont, a través de la qual s’hi poden descobrir els primers auguris de l’alliberament de la dona. «En la novel·la moderna, Balzac és com el pa, una cosa primordial, insubstituïble, que sempre es troba a faltar; molts en diuen fàstics, el canvien per galetetes insípides o per altres invents de la dietètica, però mentre hi hagi món i no desaparegui del tot la noció del gust, voldrem menjar amb pa; com el lector exigeix llegir o rellegir Balzac quan ja s’ha cansat de la superfluïtat presumptuosa de tantes llepolies.» Carlos Pujol (El País)

Una dona d’aigua

La novel·la ens explica la història d’un amor adúlter i clandestí entre Sara Prats i Miquel Camps, tots dos atrapats en matrimonis sense amor. La seva passió haurà de lluitar contra els rumors d’una ciutat petita com Banyoles, una societat convulsa després de les guerres carlistes i els tripijocs del marit de la Sara, que després d’aconseguir el control de la fàbrica que va aixecar el seu pare, ara està arruïnant.

La dona amagada

La dona amagada és un recull de vint-i-dos relats breus en els quals s’aborda la temàtica del desig, la construcció de l’altre, els rols amorosos a nivell social, la relació amor-matrimoni, la infidelitat, la gelosia, la violència masculina o l’abandonament, proporcionant al lector un conjunt de figures socials que transiten, peripatèticament, les relacions amoroses.

Dòmina

Judith Rashleig ens ha demostrat com, gràcies a la seva trajectòria sanguinària, ha pogut passar de ser una becària explotada en una casa de subhastes a convertir-se en una marxant d’art internacional. Sí, la Judith ha deixat una estela de sang al seu pas, però la seva nova vida com a galerista a Venècia, envoltada d’elegància i cobdícia, representa tot allò que sempre ha volgut ser. I, a més, a porta tancada, l’alta societat ofereix un munt d’activitats luxurioses de les quals la Judith continua gaudint. Mentre ella maquina el seu futur enmig d’aquest sofisticat ambient a Itàlia, el seu passat torna a reaparèixer. La Judith es pensava que havia fugit de París sense deixar rastre, però va cometre un petit error, un detall que la pot assenyalar directament com a culpable. Paral·lelament, la Judith sent en una festa un comentari llunyà i en aparença innocu, però que li revela que algú la vigila i li segueix la pista. Sense immutar-se, continua pensant en la seva carrera amb una despreocupació singular. En aquest context, és convidada a valorar una col·lecció d’art contemporani a la mansió privada d’un milionari rus, col·lecció d’art que considera impressionant, però que es nega a valorar. A partir d’aquí, comença una campanya sinistra de terror subtil al més pur estil de la Stasi. Aleshores l’Elena, que aviat es convertirà en exesposa del milionari rus, fa una visita a la Judith. L’Elena ha descobert el passat sòrdid de la Judith, li confessa que coneix la seva trajectòria sanguinària i l’amenaça de delatar-la, però al mateix temps li fa una proposició: el seu marit creu que la Judith ha robat un dibuix de Caravaggio i l’Elena li exigeix que l’hi doni a canvi de no revelar els secrets de la Judith, com a mínim fins que el seu marit li demani el divorci. Només hi ha dos problemes: el primer és que la Judith no té el dibuix, ni tampoc sap on pot ser. El segon és que està convençuda que el dibuix en qüestió és una falsificació. Un cop més, la Judith es troba en una cruïlla de camins i sent que la seva única opció és escapar. En la seva fugida constant, la Judith entrarà en contacte amb l’escena artística underground de Sèrbia, es mourà pels districtes més insalubres de París i es deixarà endur per l’hedonisme de la comuna de St. Moritz, en una cursa contrarellotge per no ser descoberta. Però allò que la Judith no sap encara és que els seus enemics l’han convidat a un joc perillós que va més enllà, molt més enllà, del món de l’art.

Domicili provisional

Escrit en primera persona, sense un punt a part ni un sol diàleg, aquesta narració dels esdeveniments grotescos i desmesurats que passen en una pensió de gent heterogènia, plena de guillats, beneits o gent sense diners, amb uns amos que són encara més guillats, beneits i miseriosos que els propis dispesers, se’ns enduu al llarg de les seves cent pàgines de prosa atapeïda en un ritme cada vegada més ràpid. Sentiu viure aquell apilament d’humanitat, aquella atmosfera densa on els episodis inesperats i les tragèdies grotesques s’estalonen, creant un clima irresistible i fantàstic de comicitat. És, potser, la vegada que el virtuosisme narratiu de Manuel de Pedrolo s’ha imposat més rotundament al lector distret, que ni s’adona de la tècnica difícil —i aquesta és la gràcia del narrador— perquè no té temps ni de respirar, endut com es sent pel ritme en «crescendo» d’aquella història tan «natural». D’una qualitat humorística indubtable, aquest Domicili provisional no està, tanmateix, desproveït d’una amargor que és la reacció natural de l’escriptor contra les misèries i les absurditats, per còmiques que siguin, de la vida.

Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València

Opuscle que recull una selecció d’articles publicats al «Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana», aclarint els dubtes sobre la unitat de la llengua catalana comentada per Francesc de Borja Moll, en la commemoració del cinquantenari de la mort de Mossèn Alcover (1932-1982). Segona edició ampliada en ocasió del centenari de la Lletra de Convit.

Doctrina pueril

La Doctrina pueril (1274-1276) és una obra catequètica presidida per la preocupació lul·liana d’assegurar davant d’un públic laic les veritats bàsiques de la fe cristiana. L’assoliment dels mínims doctrinals condensats al catecisme ha d’afavorir una valoració correcta d’altres coneixements més subtils, als quals Llull no volia renunciar. La fe exerceix un paper important en el procés que porta la raó humana, mitjançant un ús adequat del coneixement i d’acord amb la primera intenció, fins a la veritat. Dos terços de la Doctrina pueril s’organitzen a partir dels diversos elements que conformen les beceroles de la doctrina cristiana, la resta és una amalgama de matèries diverses, on les ciències de la natura tenen un paper destacat.

Doble indemnització

Tots els assassins que treballen a sang freda confien que no seran descoberts. Però Huff feia una mica més que confiar-hi: n’estava segur. Era un expert, coneixia les regles del joc que tantes altres vegades havia jugat al costat de la companyia d’assegurances. La combinació, doncs, era allò que se’n diu impecable. Però mai no se li havia acudit un detall elemental: que en un crim, la primera cosa que sobra és un còmplice. I el tenia. I quin còmplice! Per això tot va anar bé mentre no es van fer nosa. Però aleshores… La lluna.