19201–19216 di 62912 risultati

Indigneu-vos!

En paraules del mateix autor, antic ambaixador de França a l’ONU, l’«obra exhorta als joves a indignar-se, diu que tot bon ciutadà ha d’indignar-se actualment perquè el món va malament, governat per uns poders financers que l’acaparen tot». Explica que, encara que «ens jugàvem la vida», en la seva època, ho tenien més fàcil per tenir els adversaris més ben definits: Hitler i Stalin. No obstant això, «… els joves d’ara es juguen la llibertat i els valors més importants de la humanitat». En 30 pàgines i escaig, l’autor fa una breu referència a la seva participació en la Resistència francesa, quan després de la declaració del règim col·laboracionista de Vichy es va escapar a Londres per posar-se a les ordres de De Gaulle. Després de ser capturat i torturat per la Gestapo, un cop acabada la guerra, es va convertir en diplomàtic, participant com a cap de gabinet de Henri Laugier, el llavors vicesecretari general de les Nacions Unides, en l’elaboració de la Declaració Universal dels Drets Humans, redactada al Palau de Chaillot de París. Explica, així mateix, els valors de la Resistència i dels Drets Humans com també la seva postura, com a jueu, davant la vulneració dels mateixos per part de l’Estat d’Israel, i acaba fent una crida als joves a emprendre l’acció no-violenta per revoltar-se contra els poders del capitalisme, a través d’una «insurrecció pacífica». Inspirat en un discurs que Hessel va donar el 2008 per commemorar la Resistència, el llibret, d’unes 4.000 paraules en la seva versió original, està basat en tres entrevistes que Hessel va concedir a Sylvie Crossman, un antiga corresponsal de Le Monde. Crossman i Jean-Pierre Barou, caps de l’editorial Indigène, van preparar un tiratge de 8.000 exemplars. Hessel va renunciar als drets d’autor, demanant que fossin donats. El llibre actualment està traduït a més de trenta llengües i ha venut milions d’exemplars arreu del món.

Independència d’interessos

El monestir de Sant Llorenç del Munt pot tornar a mans dels anteriors propietaris. En Jaume Borrell, descendent del comte Borrell, que va cedir els terrenys a l’Església al s. XI, negocia la compra del document robat que el legitimaria a reclamar la propietat. Però el document exigeix unes condicions on el dret a decidir jugarà un paper important. Amb tots els estaments policials estatals aplegats en una caòtica reunió que s’allargarà durant dies per resoldre el cas, el milionari Borrell intentarà, en paral·lel, manegar la consulta sobre la independència de Catalunya. Un alcalde nacionalista, una política de la dreta espanyolista, el gerent del Monestir de Sant Cugat i els familiars d’en Borrell només faran que complicar un cas on les solucions més agosarades es proposaran a la reunió de cossos policials. Independència d’interessos és un thriller polític trepidant, de diàlegs ràpids i amb un ritme frenètic que gira al voltant de les consultes sobre la independència de Catalunya, per endinsar-se en la manera que la set de diners i poder determina el comportament d’algunes persones i perverteix les seves actuacions fins a trair uns ideals. Marc Moreno continua aprofundint en la relació de la independència de Catalunya i la utilització fraudulenta del sentiment nacionalista, tema que ja va tractar a la seva primera obra, Cabdills.

Incerta glòria

Incerta glòria podria ser una novel·la d’amor si no fos una novel·la de guerra: tres homes s’hi enamoren d’una mateixa dona, tres companys de front que comparteixen el viure al ras sense saber si demà hi seran encara. Quina és la seva guerra? La del 36, viscuda des del bàndol republicà, i molt s’ha dit que Incerta glòria era la gran novel·la dels vençuts. Mig segle després de publicar-se’n la primera edició, la guerra d’Incerta glòria apareix com la guerra, aquella experiència vital que aguditza fins als límits tot el que treballa per sota qualsevol joventut: afany d’amor, de vida, afany d’immortalitat que es tradueix en desig obsessiu i desemboca en la mort quotidiana. Molts moren a la guerra, però als que no hi moren els passa que sobreviuen a la pròpia joventut. Alguns arriben a envejar els que van morir al front sense assistir a aquesta altra derrota, el fer-se vell. Tot home estima i enyora la seva joventut; què enyora i estima aquell per a qui joventut i guerra són una mateixa cosa? «És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció!», diu l’ex-soldat Cruells en El vent de la nit, l’última part de l’obra.

Imperium

Roma. Anys 79-70 a. C. Quan Tiró, esclau i secretari d’un senador romà, obre la porta a un atemorit estranger un fred matí de tardor, desencadena una sèrie d’esdeveniments que sumiran el seu amo en un dels majors processos judicials de la història de l’antiga Roma. El misteriós estranger és Verres, un sicilià que ha estat víctima del corrupte governador de l’illa; el senador és Marc Tul·li Ciceró, un jove i ambiciós advocat dotat d’un enorme talent per a l’oratòria i entossudit a accedir a les més altes esferes del poder imperial. Aquest és el punt de partida d’Imperium, una novel·la que ens submergeix en el fascinant món de l’antiga Roma.

Una imatge no val més que mil paraules

Una imatge no val més que mil paraules parteix de la negació del conegut tòpic per fer una dissecció crítica de clixés i estereotips que massa sovint imposen una visió reduccionista del món de les llengües. Tuson revisa tant els mites innocents (com ara el que ha fet creure a molta gent que la pròpia llengua és la més fàcil de totes) com els mites perversos del neoliberalisme més cínic (que postulen que «hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat» o que «un estat plurilingüe és molt car de mantenir»). Tuson és un comunicador excepcional i la matèria que toca, amb un tacte molt particular i sempre suggeridor, és precisament la comunicació, tant oral com escrita. Lluny de l’enfarfegament terminològic, de l’hermetisme propi dels especialistes, Tuson sap presentar qualsevol noció per més subtil que sigui o transmetre idees complexes i articular-les duna manera rigorosa i amena sense domesticar-les ni baratar-ne el sentit.

Il·lusions elementals

El protagonista d’Il·lusions elementals és un col·leccionista d’errors. Un home sense ni cinc, entossudit a confondre’s quant a l’amor, amb certa tendència a oscil·lar entre la melancolia i la destrucció, entre la rutina i l’excés. Un home que mai no ha entès el vincle entre les causes i els efectes i, atrapat en ell mateix, s’ha deixat dur per les lleis de l’atzar. És escriptor. I per fugir dels grans temors que li generen les vicissituds que viu a Girona emprèn un viatge que, sense adonar-se’n, l’aboca a la més estricta indigència. Un viatge irrevocable a les tenebres, al fons de la pobresa física i material, al costat d’altres indigents que, com ell, han estat engolits per la nit. L’únic al·licient diari: sobreviure a la gana, al fred, a la por. I vèncer el cansament de l’ànima que a poc a poc es contagia al cos.

L’illa dels cecs al color

Aquest llibre és una aventura fascinant per Pingelap i Pohnpei, dues illes diminutes de la Micronèsia on gran part dels seus habitants no veuen els colors. Aquest viatge, que Oliver Sacks fa acompanyat de dos personatges memorables, un oftalmòleg i un científic noruec que només hi veu en blanc-i-negre, és una exploració impressionant de la curiosa malaltia que pateixen els habitants de l’illa, però també de les meravelles de la botànica, la naturalesa del temps geològic i la miraculosa complexitat humana. El viatge ens porta també fins a Guam, una altra illa del Pacífic, on Sacks estudia una malaltia neurodegenerativa absolutament insòlita. «L’illa dels cecs al color» és una magnífica aventura científica escrita amb la destresa i l’amenitat pròpia dels grans llibres de viatges. «Com a escriptor de llibres de viatge, Sacks és equiparable a Paul Theroux i Bruce Chatwin. Com a investigador dels misteris de la ment, és absolutament únic». “Publishers Weekly”. «Un recorregut pels mars més estranys i salvatges de l’experiència humana». “The New York Times”.

L’illa de Maians

L’illa de Maians és una obra que reuneix catorze contes de l’escriptor Quim Monzó. Estructurada en tres parts, va ser publicada l’any 1985 a Quaderns Crema i el 1986 va aconseguir el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig. Ha estat traduïda a diversos idiomes, com el francès, l’espanyol, l’alemany o el rus.

Ildaribal

Ildaribal —un adolescent de família patrícia— ha nascut i viu a Tàrraco en els anys cinquanta del segle I, dedicat a una vida amarada de plaers. Tanmateix, i malgrat ser oficialment romà, sent bullir a la sang les seves arrels indígenes, alhora que viu amb intensitat una estranya febre sensual per la dansarina Talahit. El compromís amb Èlia —la innocent germana—, la vinculació d’Ildaribal amb una conjura contra el pretor de Tàrraco i les seves interrogacions sobre el significat de la vida inicien una trama on perill i amor es fan aliats fins a la fi. L’aventura i els sentiments profunds donen forma i sentit a aquesta novel·la, que dreça el món bulliciós, acolorit i mediterrani de la Tàrraco imperial amb tota la força de la millor evocació històrica i modernista.

La idea de l’emigrant

Vicent i Bernat van heretar dels pares el mas de la Til·lera. Era una heretat bastant extensa, pobra per erma, situada al final d’un pla que ultrapassava els mil metres d’altitud, tot enmig d’un territori fragós, abrupte, quasi al peu del primer cim gloriós de l’Aitana.

I demà què, senyora Pobert?

«… és un producte en forma de crema que manté les mamil·les erectes. —Apliqui-l’hi… La senyora començà a arrodonir-les amb els capcirons dels dits; jo vaig acostar-hi el meu amb un granet de crema. «Quin mugronàs!», vaig pensar. La Brigitte se sobresaltà i volia instintivament enretirar-se. Vaig bufar-li les mamelles i es tibaren encara més, aurèola i tot. Va deixar anar un crit i va intentar tapar-se-les amb les mans, però la senyora li ho va prohibir agafant-les-hi. —Produeix el mateix efecte que si el mantingués a punt de congelació —em vaig explicar.» Ell vol ser escriptor però fa de representant d’uns productes peculiars. Ella és la senyora, però no ho és. La noia és la criada, però tampoc no ho és. A tot això hi ha la Istar que treballa en el telèfon eròtic, que no és la Istar que treballa d’empresària ni l’altra Istar. La Carme no ho ha fet mai davant d’altres, però ho haurà de fer. I ell, que feia molt que no practicava i mare meva com practica ara!

Una humanitat extingida

Els habitants d’Europa, de pell blanca i cabells clars, es veuen sorpresos per la irrupció de nombrosos africans de pell fosca. El xoc té com a conseqüència, després d’una convivència de 12.000 anys, l’extinció dels europeus autèntics i l’inici d’una nova civilització… No, no és un relat de ciència-ficció: és el que va passar fa 28.000 anys quan els nostres avis, homínids Sàpiens, van acabar substituint els Neandertals. Però no érem sols a la Terra: sabíeu que van arribar a conviure en el temps —i de vegades en l’espai— quatre espècies diferents d’homínids? La periodista Gemma Aguilera, amb l’ajut dels científics més prestigiosos en antropologia, genètica, prehistòria, etnologia, … revela en aquest assaig amè i apassionant el fruit de les últimes investigacions sobre els Neandertals: unes dades tan desconegudes com sorprenents d’aquests misteriosos cosins llunyans. “Convé llegir una obra com aquesta, ja que ens acosta al coneixement del nostre gènere. Gràcies a les dades i a les assenyades reflexions que hi fa, podrem pensar a incrementar la nostra consciència d’espècie i humanitzar-nos una mica més si cal.” Eudald Carbonell

Hotel Salamandra

Després d’una absència molt llarga, en Quim torna al seu poble natal amb la intenció de fer surar el que de sempre havia estat el negoci familiar: la fonda. La situació, però, es presenta ben diferent de com l’havia imaginada: la fonda és ara un hotel de luxe, i el seu pare, un ésser apàtic, n’és el director. En Quim, sorprès i desconcertat, comença a tafanejar. Ell ni ho sospita, però la seva activitat és vigilada de ben a prop. En Quim està en perill.

L’Hotel París

Vicent Andrés Estellés va ser el gran renovador de la poesia valenciana del segle XX. Poeta infatigable, va escriure una vastíssima obra de més de 50 títols i va recórrer els grans temes de la literatura, des de la mort fins a l’amor, passant per la fam, el sexe i la guerra. A la lírica de la dècada dels anys cinquanta, va aportar una proposta poètica original. El seu llenguatge era directe i senzill, narratiu i èpic. A més, va incorporar, de manera testimonial però també crítica, la realitat personal i col·lectiva de postguerra. Als setanta va arribar l’eclosió, gràcies a la mà hàbil de l’escriptor Joan Fuster, bon amic seu, i l’enginy de l’editor Eliseu Climent. Van sortir ‘Lletres de canvi’ (1970), ‘Primera audició’, ‘La clau que obri tots els panys’ i ‘Llibre de meravelles’ (1971) –aquest darrer, un ‘best-seller’ poètic–, seguits de ‘L’ofici de demà’ (1971), ‘L’Hotel París’ (1973) i ‘El gran foc dels garbons’ (1975), per citar-ne només alguns. Bona part d’aquests volums havien estat escrits als anys cinquanta i seixanta.

L’hora violeta

El món de les dones, amb totes les seves contradiccions, renúncies i esperances, és el que descriu Montserrat Roig a L’hora violeta. La Norma, la Natàlia i l’Agnès, les tres protagonistes, exposen el seu fracàs a través de les relacions que tenen amb els homes. La Norma s’adona que ha perdut la confiança en el seu marit quan ell li explica que hi ha una altra dona, la Natàlia oculta la seva inseguretat darrere una capa de fredor i distanciament, i l’Agnès té un marit que la culpa de tots els problemes relacionats amb la família i els fills. Les vivències de cadascuna d’elles indiquen amb claredat la necessitat de trobar una sortida en un món replet d’angoixes i creat a la mida dels homes, i les tres dones arribaran a entendre que han de mirar el món amb els seus propis ulls, sense el filtre d’una altra mirada.

Homonots

A la manera de Josep Pla, de qui pren el terme «homenot» per jugar-hi i transformar-lo en «homonot», Francesc Soler es planteja «recordar el que alguns homes han fet més enllà dels interessos particulars, immediats i petits» fins a esdevenir «un tipus singular, insòlit, que s’ha significat d’una manera remarcable». Soler entrevista deu homosexuals destacats i famosos (Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Armand de Fluvià, Llibert Ferri, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario i Juan P. Julià) amb la voluntat de dibuixar la memòria col·lectiva de l’homosexualitat a Catalunya des dels darrers anys del franquisme fins a l’actualitat. La diversitat vital, social i professional dels entrevistats és una de les riqueses del llibre i, com reconeix Santi Vila en el pròleg, la llibertat i la normalitat actuals es deuen «al compromís de persones amb noms i cognoms; i entre elles, a bona part dels entrevistats en aquest llibre».