19025–19040 di 62912 risultati

La connexió Bellarosa

A La connexió Bellarosa, Harry Fonstein és un immigrant rescatat de l’Europa nazi per una organització clandestina que dirigeix el llegendari productor de Broadway Billy Rose. Un cop a Amèrica, no hi ha res que Harry desitgi tant com poder mostrar a Billy Rose la seva gratitud, donar-li la mà i parlar amb ell uns instants. Però Rose es nega a veure’l, cosa que impedeix d’alguna manera que Harry pugui acabar de sentir-se acceptat pel seu país adoptiu, fins que la seva dona, Sorella —una dona llesta i lluitadora—, decideix fer seu l’objectiu del seu marit. Quan finalment s’enfronta amb Billy, té a les seves mans alguna cosa que pot destruir la reputació del famós productor. La connexió Bellarosa és una exploració destrament reduïda del significat de la memòria i una nova mostra de la coneguda habilitat literària de Saul Bellow.

La cinquena onada

A l’inici de la cinquena onada, la Cassie fuig per un tram d’autovia desolat. Fuig d’ells. D’aquells éssers que, malgrat el seu aspecte humà, deambulen pel camp eliminant a tothom, dispersant i aïllant els escassos supervivents. La Cassie sap que l’única manera que té de continuar viva és seguir estant sola. Sense confiar en ningú. Fins que troba l’Evan Walker, un jove enigmàtic que sembla capaç d’ajudar-la a trobar el seu germà. Ha arribat el moment deprendre una decisió definitiva: confiar-hi o perdre l’esperança, desafiar o rendir-se…, abandonar o lluitar.

L’urpa del gat

En una civilització futura estesa més enllà del sistema solar on la tecnificació sembla no tenir límits, Gat, el protagonista, lluita per alliberar-se del control de les poderoses corporacions socials. Enmig d’un ambient brutal i ple de cruesa, Gat —un ésser barreja d’humà i d’hidrà amb trets facials felins i considerat un monstre perquè és capaç de comunicar els seus pensaments— maldarà per deixar les clavegueres de la seva marginació.

L’última paraula

El 20 de novembre de 1975, hores després que Arias Navarro fes pública la mort del General Franco, Pasqual Sentís, petit terratinent i devot franquista, creu trobar-se també a les portes de la mort. Convençut d’haver menat una vida fracassada, vol acomplir un últim desig abans de morir: presenciar el seu enterrament. Per tal d’aconseguir el certificat de defunció, farà xantatge al seu amic metge Maties Sorell, a qui amenaçarà de fer públic que tots dos, a l’acabament de la guerra civil, denunciaren un home que va ser tot seguit assassinat. Aquesta història té, però, un narrador d’excepció: la Mort. La seua mirada determina el discurs del relat amb un marcat to d’humor negre. A més a més, L’última paraula pretén ser, alhora, una metàfora sobre el franquisme i la seua pervivència més enllà de la desaparició del dictador.

L’última nit a Twisted River

En una remota explotació forestal, un noi de dotze anys confon la nòvia del policia local amb un ós, amb conseqüències tràgiques. Aquest és el punt d’inici d’una llarga fugida en la qual el noi i el seu pare es veuen sotmesos a l’odi del policia i a la seva implacable persecució. Amb un to amarat d’emotivitat, que no exclou moments d’humor, aventures, màgia i realisme, John Irving recrea la peculiar vida com a fugitius de pare i fill. Mentre el pare treballa de cuiner aquí i allà, el noi creix, coneix l’amor i el desamor, l’èxit majúscul i el terrible infortuni. Dels vells temps només els quedarà el record de la vella cabana prop del riu i l’amistat d’un llenyataire d’abraonades conviccions llibertàries.

L’última estrella

DESPRÉS DE LA CINQUENA ONADA… HEM ESTAT TRAÏTS, PRIMER PELS ALTRES. ARA, PER NOSALTRES MATEIXOS. L’última fase de la invasió està a punt de completar-se, plouran bombes sobre les ciutats i la cinquena onada executarà els supervivents. La fi de l’espècie humana està assegurada i la Cassie Sullivan i els seus companys saben que ha arribat el moment d’escollir: entre l’amor o la por, la confiança o la sospita, l’odi o el sacrifici, la fe o la barbàrie… Entre salvar-nos a nosaltres mateixos o salvar allò que ens fa humans. I és que tot acabarà on va començar: l’última batalla tindrà lloc en l’últim cor humà i acabarà amb el seu últim batec.

L’última batalla

El llibre explica el que succeí a Nàrnia durant el regnat del rei Tirian, l’últim rei de Nàrnia, al qual, degut a un engany, el reialme és envaït per l’ambiciós Imperi de Calormen, i també es relata com poc després el món es destrueix per decisió d’Àslan, amb la salvació dels bons i justos, portats al País d’Àslan, que no és més que una versió platònica de tots els mons que existeixen.

L’últim roder

La nit de Sant Eugeni, els membres d’una comunitat religiosa senten uns forts colps a la porta del convent i, en obrir-la, els lectors s’endinsen en les aventures de qui, amb el pas del temps, esdevindrà l’últim roder valencià: Eugeni el Frare, un heroi idealista i rebel, capaç d’arriscar la pròpia vida per la llibertat i la dignitat dels humils. Aquesta llegenda del segle XIX arriba al tercer mil·lenni amb la mateixa vitalitat que va caracteritzar la vida del seu protagonista.

L’últim muetzí

A través de les visions i records d’Ahmed Xubudi, un alfaquí morisc que he aconseguit fugir del seu poble i escapar de l’expulsió decretada per Felip III, el lector de L’últim muetzí té l’oportunitat de resseguir, sobre un fris històric que va des de l’entrada de Jaume I a València (o a Balansiya) fins als moments en què es materialitza l’expulsió, els avatars de la població autòctona de Xarq al-Andalus. La recreació d’uns anys decisius en la configuració de l’actual País Valencià ens permet conèixer una sèrie de personatges, històrics els uns, ficticis els altres, com ara l’alfaquí Ahmed, símbol de la resistència morisca davant el fonamentalisme cristià; o com Valèria, la conversa, mescla de romanticisme i esperit pragmàtic; o l’esquerpa baronessa viuda; o mossèn Joan, víctima i botxí alhora en una situació mai no imaginada; o el baró Felip Albert, fugint cap endavant en un món i una societat crepusculars… Afanys, passions, esperances, crueltat, somnis, solidaritat, bateguen entre els habitants de Manzal, condicionen les seues actuacions i determinen les seues vides sobre el fris històric d’uns anys violents i irrepetibles.

L’últim lapó

«—Lapó! —va exclamar, tot alçant el to i el dit per imposar silenci—. Has viscut una vida de pecat, entossudit en les teves supersticions paganes. S’havia instal·lat el silenci, però la tensió era asfixiant. El pastor va treure una gruixuda Bíblia il·lustrada. El dit assenyalava les paraules acusadores. —Aquell que faci sacrificis a altres déus incorrerà en anatema! —va cridar, de sobte, tot grunyint amb una veu cavernosa amb una veu cavernosa que va espantar els homes.»

L’últim animal salvatge

Aquesta és la història d’un nen anomenat Kester. És extraordinari, però ell encara no ho sap. Tot el que sap en aquest moment és que: 1. Hi ha un estol de coloms excitats a la seva habitació… 2. Estan parlant amb ell… 3. La seva vida mai més tornarà a ser la mateixa.

L’últim abat

És la primera d’un seguit de morts violentes a les quals s’haurà d’enfrontar l’últim abat de Sant Benet de Bages, Pere Frigola. Una conxorxa orquestrada pel rei de Castella i la Congregación de la Observancia de Valladolid amenaça de posar en perill els monestirs catalans, que s’uneixen per resistir l’embat imperialista. Gironell retrata els estralls de la corrupció en la política i en l’Església a la segona meitat del segle XVI, sense oblidar el paper que van tenir-hi els habitants dels pobles, escanyats per les dues institucions. L’últim abat permet reviure les tradicions, l’art, el món del vi, la gastronomia, les relacions i els interessos enfrontats en un moment convuls per a Catalunya.

L’ull de la garsa

Aquesta és una corprenedora història: la del Poble de la Pau a la recerca de la llibertat. I és també una història d’amor. Luz Marina és la filla de Falco, el líder dels Amos; i Lev és l’inquiet líder dels pagesos. El seu amor és impossible, però és la guspira que encendrà la foguera de la guerra i de l’exili. Aquesta meravellosa novel·la, escrita en el net i lluminós estil d’Ursula K. Le Guin, passa en un planeta llunyà, habitat pels foragitats de la Terra, on les silencioses garses i els enigmàtics qualque-sia observen el traginar inquiet dels ambiciosos Amos i l’orgull pacifista del Poble. Una història que no pot deixar indiferent ningú. La Terra Lliure és aquell paradís que rau en la foscor íntima del cor de tots nosaltres. La llibertat com a meta i l’amor com a mitjà per arribar-hi. Una epopeia llunyana d’un planeta remot, i tan propera a la vegada als desconcertats homes i dones d’aquesta Terra nostra.

L’ou d’or

L’ou d’or té a veure amb la mort, sigui per una sobredosi accidental o per suïcidi, d’un noi sord i mentalment discapacitat. Brunetti està astorat que un noi amb aquestes qualitats s’hagi pogut suïcidar i, atès que al llarg dels anys l’havia vist pel barri, es permet donar una ullada a la seva vida per intentar entendre què li ha pogut passar. Això el porta a trobar-se amb la mare del noi i a assabentar-se de les circumstàncies del seu naixement. Però res del que Brunetti descobreix li aporta arguments clars sobre la seva mort. I d’això va la novel·la. A estones també es dedica a analitzar la societat que permet que una persona desvalguda com aquesta pugui créixer de la manera en què ell ho fa.

L’origen

Els estudiosos de l’obra de Thomas Bernhard acostumen a dir que la seva «obra magna» és l’autobiografia dels anys d’infantesa i joventut que l’autor austríac va escriure entre 1975 i 1982 i que va dividir en cinc volums: L’origen (1975), El soterrani (1976), L’alè (1978), El fred (1980) i Un nen (1982). L’origen ens situa a la ciutat austríaca de Salzburg, cap a l’octubre de l’any 1944. Per aquelles dates la segona guerra mundial es trobava en el seu desenllaç final, i Salzburg, com altres ciutats ocupades pels nazis, estava apunt de patir els bombardeigs de les tropes aliades. Un Thomas Bernhard de 13 anys es troba en aquell moment en un internat del centre de la ciutat. El seu padrastre i el seu tiet són a la guerra, i el seu avi (l’única persona de la família per la que Bernhard sent afecte) l’envia a un internat amb la idea que el noi estudii per tenir un bon futur professional. El llibre avança entre la crònica històrica dels fets i els records personals d’en Bernhard. Fins aquí tot sembla normal i correcte, diguem que existeixen molts llibres de memòries sobre els efectes devastadors de la guerra, però segurament pocs o cap amb la mala llet i l’odi dirigits sobre la pròpia ciutat i els seus ciutadans.

L’ombra sobre Innsmouth

L’ombra sobre Innsmouth, escrita el 1931 i publicada el 1938, forma part dels Mites de Cthulhu, la idea centrals dels quals és que, milions d’anys abans d’iniciar-se el cicle biològic a què pertanyem, la Terra era habitada per uns éssers que, tot i no ser estrictament espirituals, tampoc no eren materials en el sentit un xic estret que acostumem a donar a aquesta paraula. Aquesta raça, a conseqüència de les pràctiques de màgia negra, va perdre el seu domini i va ser expulsada de la Terra, però viu en algun lloc exterior disposada en tot moment a reconquerir-la. El personatge central de L’ombra sobre Innsmouth, en el millor estil lovecraftià, fa un viatge de turisme a la recerca d’antiguitats a la mítica ciutat d’Arkham, però ocasionalment s’atura en un ruïnós i abandonat poble mariner. En aquest poble viuen els descendents del capità Obed Marsh, que segons la llegenda popular va tenir contactes amb certes «bèsties» dels mars del Sud. Des d’aleshores, a causa de la mescla de sangs, segons sembla, els habitants d’Innsmouth han sofert extraordinàries metamorfosis: han adquirit una forma inhumana, meitat peixos meitat batracis, que els fa repugnants. A mesura que el narrador va descobrint la identitat del misteriós capità Marsh se li fa cada cop més evident…