18737–18752 di 62912 risultati

La noia d’abans

Si us plau, faci una llista de totes les possessions que consideri essencials per a la seva vida. És una casa espectacular. Elegant, minimalista. Respira bon gust i serenitat. Justament el lloc que la Jane buscava per començar de zero i ser feliç. El més extraordinari és que l’hi ofereixen per un lloguer irrisori. Tan sols ha de completar un formulari de sol·licitud molt peculiar i acceptar sense condicions les regles imposades pel seu propietari i creador, un enigmàtic arquitecte. Poc després d’instal·lar-s’hi, la Jane descobreix que alguna cosa va passar a la inquilina anterior, l’Emma. I comença a preguntar-se si no estarà repetint les mateixes eleccions, els mateixos errors i les mateixes sospites que la noia d’abans. Què estàs disposat a acceptar per posseir el que mai no vas imaginar?

Noces del sentit

Poesia dramàtica de l’autor que parla del sentit de les coses, i de la terra on vivim, que fa de núvia, i de la festa de la vida, sempre impossiblement possible.

Noces

Noces es un recull de caràcter autobiogràfic d’Albert Camus escrit entre 1936 i 1937, que inclou quatre texts. Es va publicar el 1938 (edició de molt pocs exemplars), i, el 1939, per Edmond Charlot a Alger. Va ser publicat també per Gallimard amb el títol Noces; (suivi de) L’été. Partint de l’Algèria natal de l’autor, l’obra plasma les reflexions i els sentiments del jove que era aleshores. El més conegut dels quatre texts és «Noces à Tipasa» que exalta la natura sota el sol i el mar; moltes de les cites de l’autor d’aquesta època han estat extretes d’aquest assaig. Camus hi exalta els seus sentiments, la seva joia en la passejada a Tipasa car «el món és bell, i fora d’ell, no hi ha cap mena de salvació»; una bellesa que es tradueix per aquesta definició de la felicitat: «Què és la felicitat sinó l’acord vertader entre un home i l’existència que porta». Inclús els períodes més difícils de viure poden ser transcendits i pensa que «una certa continuïtat en la desesperança pot engendrar la joia»; això el porta a concloure que «l’esperança, al contrari del que hom creu, equival a la resignació. I viure, és mai resignar-se».

Noblesa obliga

En un petit poble als peus de les Dolomites l’entorn d’una granja abandonada es veu alterat per l’arribada del nou amo. El seu entusiasme per les reformes, però, s’atura de cop quan els treballadors descobreixen una sepultura macabra als jardins. El temps i la natura han fet la seva feina i el cos enterrat es troba gairebé descompost. Prop de la tomba, un valuós anell de segell ofereix la primera pista crucial. Condueix el commissario Guido Brunetti directament al cor de Venècia, a una família aristocràtica que encara plora el fill segrestat. Es tracta d’un membre dels Lorenzoni, un clan que ha construït el seu imperi econòmic sobre la sospita d’haver traït els jueus durant la Segona Guerra Mundial. La resolució final de la tragèdia, però, encara no ha arribat, i el commissario haurà d’investigar els secrets de la vida del jove abans de descobrir la veritat.

No-res

Pierre Anthon s’aixeca de la seva cadira a l’aula, anuncia a mestre i companys que res no importa a la vida i se’n va per no tornar-hi més. Cada dia els seus amics el trobaran enfilat a la prunera del seu jardí mentre ells emprenen el camí de l’escola. Pierre Anthon els llença les prunes de l’arbre per provocar-los, però aquestes no els faran tant de mal com les respostes que els dóna a cada argument pensat per fer-lo tornar. Desmoralitzats, els seus companys conceben un pla per intentar convèncer en Pierre Anthon, però sobretot a ells mateixos, que en la vida sí que hi ha coses que tenen importància. Amb un estil valent, directe i sense retòrica supèrflua, «No-res» ens aboca sense cap avís previ a una història que aviat s’intueix complicada; més encara quan els protagonistes són uns adolescents que s’hauran d’enfrontar prematurament a les grans preguntes de la vida. Quan fou inicialment publicada l’any 2000 a Dinamarca, «No-res» va encendre polèmics debats per la cruesa de la història que narra i fou censurada en escoles d’Alemanya, Dinamarca i Noruega. Anys més tard ha acabat reconeguda amb premis de primer ordre i amb una crítica entusiasta, i forma part dels plans d’estudi en la majoria de països occidentals.

No Tornarem Mai Més

Aquesta novel·la ens presenta, en dos moments cronològics distanciats (uns dies d’estiu de 1970 i el cap d’any del 2000), el salt de la joventut a l’edat adulta. Sota la despreocupació aparent d’uns joves que compleixen el tràmit de les milícies universitàries a Castillejos, s’hi teixeix una història d’amistat, de lleialtats i de traïció. Gràcies a un hàbil joc de perspectives, el lector recompondrà una història que semblava conclusa. L’acció tornarà on els personatges havien afirmat mil vegades que no tornarien mai més. El pas del temps haurà modificat el paisatge i els protagonistes hauran adquirit la densitat i el gruix que només dóna el transcurs dels anys. Solsona se’ns presenta en aquesta nova obra com un mestre en els dos registres que han fet d’ell una veu ineludible en el panorama de la nova narrativa catalana: el to àcid de DG i l’íntim de Les hores detingudes.

No plorar

Filla d’un andalús i d’una catalana, Lydie Salvayre narra a No plorar la història de la seva mare, la Montse, nascuda en un poble prop de Lleida, que el 1936, amb quinze anys acabats de fer, se’n va a Barcelona amb el seu germà anarquista. A la ciutat, la noia viu el despertar de l’amor i l’alegria revolucionària dels dies posteriors a l’esclat de la Guerra Civil. En la novel·la es conjuga el present des del qual la Montse desgrana els seus records d’aquells dies meravellosos de llibertat de l’agost del 36 amb la narració de l’estada de Georges Bernanos a Mallorca i el procés d’escriptura d’Els grans cementiris sota la lluna —la condemna d’un catòlic durant la sanguinària repressió feixista—. La Montse Monclús explica el retorn de Barcelona a la llar dels pares i el seu matrimoni, el de la filla d’una família humil amb el plançó del cacic del poble. A través de la resurrecció de la llengua materna, Salvayre construeix amb la seva prosa un relat coral apassionant sobre el complex entramat polític de la Guerra Civil, i sobre l’exili i l’herència que va deixar en els fills dels que van haver de marxar d’Espanya per salvar la vida. Com si la primera escapada de la Montse hagués marcat per sempre un destí en fuga.

No obris els ulls

Dave Gurney, que va protagonitzar la primera novel·la de John Verdon, Sé el que estàs pensant, no troba l’ocasió de retirar-se tranquil·lament amb la seva dona. L’exdetectiu de policia de Nova York, un any després d’atrapar «l’assassí dels números», es torna a enfrontar de manera inesperada amb un nou cas, potser el més complicat de la seva carrera. Ara no es tracta només d’un assassí intel·ligent i fred, sinó també d’un personatge sense cap mena d’escrúpols, que no dubta a amenaçar el punt feble de Gurney: la seva dona Madeleine. Aquesta vegada, el repte és el següent: una núvia és assassinada brutalment durant el convit de noces, amb centenars de convidats al jardí de la mansió familiar. Les pistes apunten cap a un misteriós jardiner amb les facultats mentals pertorbades. Però tot plegat és massa obvi per a Dave Gurney…

No mireu sota el llit

La mòmia d’un ballarí egipci, un home llop, un vampir assedegat que demana sang a la Creu Roja i dos fantasmes que no es resignen a ser llençols per a una nit de noces són els protagonistes d’aquestes quatre històries de por que no pretenen fer por. Quatre històries que ens presenten el drama d’uns personatges especials, víctimes tots ells de la incomprensió. Quatre històries que provoquen la rialla perquè són agosarades i perquè estan ben farcides de situacions còmiques. Quatre històries que podem qualificar d’esgarrifosament increïbles.

No hi ha terceres persones

Cronista aplaudida de les nicieses de la vida moderna, Empar Moliner ha anat bastint una obra narrativa hilarant en què els tics i les manies són sacsats en una coctelera amb gel picat, una mica d’angostura i alcohol blanc molt sec. Guspirejants, hilarants i tristíssims, els relats que ens ofereix en aquesta nova entrega passen revista a la vida privada i les catàstrofes a punt d’esclatar que l’amenacen.

No hi ha orquídies per a Miss Blandish

Aquesta novel·la, que va produir un impacte considerable arran de la seva publicació, duu als seus darrers extrems l’expressió d’un món infrahumà on els cops baixos, la crueltat, el gust de la violència, són el pa de cada dia: tota una fauna patològica per a la qual el crim és l’activitat normal. Entre l’horrible Mamà Grisson que ha volgut convertir el seu fill Slim en un cap de colla que imposa la llei pel terror, i la pobre Miss Blandish lliurada als capricis d’un malalt que mai no ha conegut dona, s’estén una llarga galeria de criatures sòbriament descrites que a l’aguait, com feres triomfants o acorralades, viuen un malson sense més aturador que la frenada en sec de la mort, donada i acceptada fredament. No hi ha dubte que No hi ha orquídies per a Miss Blandish és un límit, i en aquests termes cal acceptar-lo encara que se’ns regirin les entranyes de disgusts…

No et refiïs de Peter Pan

En Dave Gurney no aconsegueix jubilar-se del tot i passar les tardes al porxo amb la seva dona. Quan les seqüeles de l’última aventura encara cuegen, el seu company Jack, que vol venjar-se dels seus caps ineptes li demana ajuda per reobrir el cas Spalter, tancat sense prou proves i en dubtoses circumstàncies. El ric promotor immobiliari Carl Spalter va morir a mans d’un assassí a sou, el dia del funeral de la seva mare. La Kay, la seva esposa infidel, va ser condemnada a cadena perpètua. Però en Dave i en Jack estan convençuts que en aquesta investigació hi ha alguna cosa amagada… Una vegada més, Gurney serà empès al món fosc i perillós del crim organitzat i toparà amb personatges sinistres: un fiscal sense escrúpols, un detectiu corrupte, un cap mafiós estranyament amable i un criminal grec, Petros Panikos, conegut com a Peter Pan, un home amb unes insaciables ànsies de matar.

No et miris el Riu

En una ciutat de l’Europa central banyada per un riu cabalós tenen lloc uns fets estranys, relacionats amb un suposat estat hipnòtic provocat per la contemplació del Riu, que condueixen a un seguit de comportaments irracionals en les persones, que fins i tot poden concloure en el suïcidi. Alguns membres de la comunitat, alertats pel fenomen i per la tragèdia dels ofegaments, comencen a investigar quina pot ser la causa d’aquesta anomalia psicològica que afecta unes determinades famílies de la població. Martina, una noia que pateix un fort isolament, Vera, una jove nedadora obsessionada pel triomf, i Konrád Weszler, un professor universitari afectat pel fenomen dels ofegats a partir d’una desgràcia familiar, són els eixos narratius de No et miris el Riu, una gran novel·la de misteri que ens embolcalla amb una literatura exquisida i ens atrau amb unes incerteses que ens poden resultar tan torbadores com pròximes.

No està escrit a les estrelles

Tot i que la medicina ha aconseguit reduir el tumor i li ha regalat uns anys més de vida, la Hazel segueix sent una malalta terminal. El seu final sembla que ja està escrit. Però l’aparició d’Augustus Waters al grup de suport de nois amb càncer canvia radicalment la seva vida. La història està a punt de ser reescrita. Una novel·la sobre com aprofitar la vida al màxim, gaudir dels qui més estimes, estimar fins que no puguis més i, sobretot, viure.

No és país per a vells

En algun lloc de la violenta frontera entre Texas i Mèxic, Llewelyn Moss, un veterà de la guerra del Vietnam que es dedica a la caça, es veu accidentalment immers en una escena sagnant entre narcotraficants. Enmig dels cossos i la droga troba dos milions de dòlars, i conscient que aquest acte pot canviar la seva vida, no dubta a endur-se’ls. En aquest punt s’inicia una carrera a la desesperada per escapar de tots aquells que el persegueixen: un exagent de les Forces Especials contractat per un bàndol de narcos; el sanguinari Anton Chigurh, decidit a recuperar els diners dels seus caps costi el que costi; un xèrif veterà de la segona guerra mundial que enyora els vells temps i que amaga un secret dolorós… Amb un estil directe i efectiu, Cormac McCarthy ha escrit un relat punyent d’una societat convulsa i violenta, una meditació profunda sobre les responsabilitats i els principis que informen la vida i conformen els destins.

No em toquis

En la línia d’El vestit gris o El cas Santamaria, Andrea Camilleri ens presenta una novel·la contemporània centrada en la desaparició d’una dona jove que es dedica a la crítica d’art, casada amb un vell periodista que respecta els seus desitjos de llibertat. Al comissari Maurizi li toca investigar què ha passat.