1–16 di 52 risultati

Zel. Dotze contes eròtics

Zel, segons n’extraiem d’una de les accepcions del diccionari de la llengua catalana significa: «Excitació sexual periòdica dels animals superiors, que es manifesta sobretot en els vertebrats, principalment en les femelles». Les Germanes Quintana que són autores diferents, ens endinsen amb les seves narracions en el món de la sensualitat i l’erotisme aportant cada una d’elles el seu deix particular en un recull de relats curts què sens dubte, no deixaran indiferent a ningú.

Venus i Adonis

Venus i Adonis és la primera obra de Shakespeare. És un poema eròtic escrit entre 1592 i 1593. La trama està basada en passatges de Les Metamorfosis d’Ovidi. Es tracta d’un complex treball calidoscòpic que presenta punts de vista contrastats de la naturalesa de l’amor mitjançant canvis constant de perspectiva i to.

Tots els contes

Per primera vegada apareixen publicats en un sol volum tots els contes que Terenci Moix va escriure en català al llarg de la seva prolífica carrera literària. Com diu Pere Gimferrer al pròleg, «La torre dels vicis capitals és una explosió, de l’ona expansiva de la qual participa “Assassinar amb l’amor”; La caiguda de l’imperi sodomita és un brillant i bellíssim castell d’alta pirotècnia. El primer llibre és fonamentalment tràgic; el segon és irònic principalment. No crec casual que el primer llibre hagi estat redactat a la segona meitat dels anys 60 (que són els de la gauche divine, certament, però també els de l’estat d’excepció a Espanya i els de la guerra del Vietnam) i el segon llibre sigui del període terminal de l’autocràcia (fins i tot amb un conte datat el 20 de novembre del 1975) i de la transició: el pas de la tragèdia a la tragicomèdia. Hi ha, altrament, tres coses que avui ens sobten de manera immediata: que fos possible, encara que n’hi hagués de bandejats, publicar els contes sobrevivents de La torre… a la Barcelona del 1968; que tots els temes i totes les maneres de l’obra narrativa coetània i futura de Terenci Moix es trobin en aquestes narracions, i, finalment, que el català literari de Terenci Moix, a diferència de la seva temàtica, resulti avui encara atípic i sorprenent, insular i reptador».

La Torre dels Vicis Capitals

Guanyadora del Premi Víctor Català l’any 1967, aquest primer llibre publicat per Terenci Moix suposà la irrupció —escandalosa— d’un jove autor. Algú disposat a trencar motllos. El llibre està composat de nou narracions, totes elles dedicades a algú, significativament. Així, per exemple, «Els màrtirs» va per Pere Gimferrer, «Eixample» està adreçat a Salvador Espriu, «El dimoni» a Maria Aurèlia Capmany, per Ricard Salvat i Núria Salvat el «Màrius Byron», «per a Joan Oliver i Pere Quart» encapçala el conte «Somniatruites Le-Fay» i a Jaume Vidal Alcover dedica «Pastitx d’estiu». Una demostració que, malgrat la jovenesa i l’embolcall escandalós, Terenci Moix volia entrar amb coneixement de causa i credencials a la literatura catalana.

La Societat Juliette

Abans no comenceu a llegir aquest llibre, cal que deixem les coses clares. Vull que feu tres coses per mi. Un. No us ofengueu per res del que llegireu a continuació. Dos. Oblideu les inhibicions. Tres. (i més important). A partir d’ara, tot el que us explicaré ha de quedar entre nosaltres. La Catherine, una jove estudiant de cinema amb una gran inquietud sexual, descobreix l’existència d’un club selecte i misteriós, un lloc de trobada de gent poderosa que anhela explorar el costat més fosc de les seves fantasies sexuals. Però malgrat que aquestes experiències noves, amb les quals la Catherine mai no havia fantasiejat, fan que tingui moments d’un plaer intens, també amenacen de destruir tot el que ella considera important. Deixeu que Sasha Grey us introdueixi en una societat secreta en la qual imperen el poder i l’erotisme. Una societat on les fantasies més agosarades es fan realitat, on tot és possible.

Sexus

Sexus és una història extraordinària ambientada a la Nova York d’entreguerres i parcialment autobiogràfica que narra la tempestuosa relació entre l’escriptor i Mara —nom amb què a penes encobreix la persona que va ser primer la seva amant i després la seva segona dona—. Per la cruesa d’algunes de les seves escenes, Sexus va ser qualificada de novel·la pornogràfica, però és molt més que això: Miller impregna la seva prosa amb el lirisme més intens i combina la fantasia més pura amb el realisme més brutal, el superrealisme més atrevit amb la reflexió filosòfica més vehement, sense deixar de banda el sentit de l’humor.

La senyoreta de Mustelle i les seves amigues

Espiar la mare mentre aquesta es prestava a les esbalaïdores exigències eròtiques del senyor de Boême, segurament no va contribuir gens ni mica a l’edificació moral de la virginal senyoreta Lulu de Mustelle, però fou el començament d’unes vacances d’allò més instructives, animades per un aristòcrata anglès, una institutriu perversa, una germaneta entremaliada, un compositor sense manies i unes minyones força descarades. P. du Bourdel, l’autor d’aquesta desvergonyida novel·leta eròtica, no és altre que l’escriptor francès Pierre Mac Orlan, conegut sobretot per El port de les boires, i que durant la seva vida va fer servir nombrosos pseudònims per signar les obres eròtiques que va escriure i que els iniciats en el gènere saben reconèixer, encara que vagin signades per S. Blackeyes, Sadinet, P. du Bourdel o Pierre Dumarchey.

Sauna

Sauna és una novel·la d’amor i gelosia. Els seus protagonistes són un jove que viu la vida com si fos un film; la seva companya Eva, una dona apassionada i vital; Laura, una adolescent malcriada que vol ser estrella del rock; un gos fidel i un estiu calorós. Al seu voltant giren passions, històries, relacions, adulteris i amistats entre homes i dones, dones i dones, persones i animals… La sauna és la cambra de la confessió i del plaer prohibit.

Plataforma

Michel és un funcionari del Ministeri de Cultura francès, un home solter, apàtic, aficionat als peep-shows. La mort del seu pare el converteix de la nit al dia en hereu d’una fortuna que li permetrà de viure còmodament sense haver de treballar. La primera reacció de Michel després de la mort del seu pare, que no el trasbalsa especialment, és apuntar-se a un viatge organitzat a Tailàndia, on s’inicia en el turisme sexual. Allà coneixerà Valérie, una jove francesa plena de vitalitat, una autèntica pionera en l’organització de circuits turístics, que el portarà fins a Cuba i li permetrà conèixer de prop les estratègies dels grans grups hotelers i analitzar amb profunditat les necessitats més ocultes i inconfessables del turista occidental. Hi ha milions d’europeus i americans que disposen de tot el que volen, excepte d’una vida sexual satisfactòria. D’altra banda, hi ha milions d’individus que no tenen res del que necessiten per viure, que passen gana, que viuen en condicions insalubres o moren joves, i que no tenen altra cosa per vendre que el seu cos i la seva sexualitat intacta. Alguns crítics han llegit Plataforma com una apologia del turisme sexual, o fins i tot com una incitació a l’odi racial, però Houellebecq va molt més enllà. Si Les partícules elementals feia miques les pretensions d’alliberament sexual de la generació hippy del 68, Plataforma és una dissecció implacable de la hipocresia sexual que impera als països rics, on homes i dones viuen més preocupats de la productivitat amb què rendabilitzen el seu temps que no per bastir relacions que els permetin assolir la plenitud. Plataforma és un cop de maça contra les pretensions civilitzatòries del món occidental; un llibre amarg i divertit alhora que no deixa indiferent i que confirma Houellebecq com un dels escriptors més lúcids del nostre temps.

Obres púbiques

En una petita comunitat nord-americana, de casetes unifamiliars, bessones les unes a les altres, de gent d’aspecte juvenil i seriat hi arriba un vespre amb el tren un home jove. La seva muller l’espera a l’estació. Tot està en ordre, només que l’esposa resulta més atractiva sexualment que d’habitud. Glàndules mamàries més desenvolupades, vestits més reduïts… Hi ha alguns veïns que l’home no recorda que hi fossin, i la sogra… molt ben disposada a expansions eròtiques. El cas és que, estimulat per les novetats, el nostre protagonista es lliura a una activitat sexual desacostumada; totes les dones de la comunitat hi tindran tracte, totes menys una… El desenllaç sorpresa, que hi és, farà molt bé de revelar-lo el lector. El més segur és que hi arribi d’una sola tirada. Obres púbiques és una novel·la eròtica escrita per Manuel de Pedrolo el 1971, que, per raons òbvies, aleshores no va ser possible de publicar. És també una novel·la divertida que ironitza sobre la despersonalització de la societat moderna.

La mort d’en Bunny Munro

Brillant i esbojarrada, La mort d’en Bunny Munro —escrita per una de les icones de la música rock del darrer quart del segle XX— és un comèdia agredolça tan irreverent com plena de moments inoblidables. Quan la dona d’en Bunny Munro, venedor ambulant de cosmètics, se suïcida un vespre a casa seva davant del seu fill de nou anys, la vida d’en Bunny s’accelera en un cursa cap a l’evasió i l’autodestrucció. Deprimit per la mort de la dona i enfrontat per primera vegada a la seva condició de pare, en Bunny es precipita cap a un viatge sense retorn ple d’alcohol i de dones. Al seu costat, en Bunny Junior, fins ara tímid, emmarat i poruc, aprendrà la picardia del seu pare i les eines per sobreviure en un món brut i sòrdid com el nostre.

Memòries d’una puça

Segurament, una puça enganxada a la pell d’un gos o d’un gat —encara que l’un sigui un llebrer d’allò més aristocràtic, l’altre un persa refinat i tots dos tinguin un pedigrí d’aquells que et deixen garratibat—, no deu tenir gaire cosa interessant a dir fora d’explicar-nos la manera de protegir-se de les gratades de l’animal o dels productes antiparasitaris. ¿Què passa, però, quan ens trobem amb una puça instal·lada al cos d’una noia jove i atractiva; amb una puça intel·ligent i disposada a contar-nos tot el que pot observar des dels diversos indrets del cos femení que li serveix alhora d’aliment i d’aixopluc? Per obtenir la resposta, només cal que el lector obri aquest llibre per la primera pàgina. Segur que no el deixarà fins a l’última… Aquesta obra va ser publicada per primera vegada a Gran Bretanya el 1881, i traduïda al francès nou anys després. Al nostre país no faria la seva aparició fins a un segle més tard, el 1997. El desconegut autor d’aquest biografia descriu amb sorprenent llibertat les luxúries i perversitats més prohibides per l’estricta moral victoriana, alhora que carrega contra la hipocresia de l’Església i els costums sexuals de l’època.

La màquina de cardar

La màquina de cardar ja és tot un clàssic de culte de la literatura universal: vint-i-set relats immortals, alternatius i plens de veritats com punys. “Un mestre de la sàtira anarquista. Una llegenda viva.” (New York Review of Books). “Els més honestos, directes, il·luminadors i importants relats publicats en aquest país en els últims 20 anys.” (San Francisco Chronicle). “Un humor sardònic que sovint fa la impressió que WC Fields s’hagi reencarnat com escriptor.” (Rolling Stone Magazine). “Bukowski. Considerat per molts el millor escriptor americà. I per altres, possiblement el pitjor. Jo estic entre els primers.” (Jim Christy, Toronto Hobe). “Un profeta dels nostres temps.” (The New York Times Book Review). “Ha deixat enrere Jack Kerouac… Escrivint s’assembla a Charlie Parker tocant jazz.” (Die Welt). “És el campió mundial dels pesos pesats.” (Der Spiegel). “Correu de seguida a comprar-lo. Tindreu sens dubte un dels millors impactes de la vostra vida.” (Cavanna, Charlie Hebdo).

Lligada a tu

Després de No t’amago res i Reflectida en tu, l’Eva i en Gideon han de fer front als fantasmes del passat i acceptar les conseqüències dels seus desitjos més íntims… En Gideon Cross. Només de pensar en el seu nom m’envaïa una flamarada de desig per tot el cos. Des del primer cop que el vaig veure —quan vaig intuir el seu impressionant i imponent aspecte exterior i alhora l’home fosc i perillós que hi havia a l’interior—, vaig estar segura que havia trobat la meva altra meitat. El necessitava tant com necessitava els batecs del meu cor per viure, i s’havia posat en un gran perill, arriscant-ho tot per mi.

Les relacions perilloses

Les relacions perilloses és la història d’una venjança, de la malignitat contra la castedat, de la dona contra l’home i d’una dona sola contra la seva societat. El traç del caràcter dels personatges, per mitjà de les successives epístoles que es van desgranant tot al llarg de la novel·la, amb un ritme pausat i elegant però no per això carregós, ens ofereix un retrat irònic i despietat d’alguns dels costums de la vida social aristocràtica a la França prerevolucionària. Així, trobarem la perversa i libidinosa marquesa de Merteuil, una dona intel·ligent i egoista, que es diferencia conscientment de la resta d’individus del seu sexe i que menysprea profundament els del sexe oposat. Una dona que dissenya plans d’acció amorosa com si jugués a escacs, que sap que l’amor proporciona fidelitat i feblesa alhora i que el considera com un sentiment inferior. Al seu costat, el vescomte de Valmont, llest però poc intel·ligent, fatu i vanitós, amb un comportament donjoanesc que l’acabarà perdent. La resta de personatges no seran sinó titelles a les mans dels altres dos, víctimes de les seves intrigues o espectadors impotents. Com deia André Malraux en parlar d’aquesta obra, «pels seus dos personatges significatius, les Relacions són una mitologia de la voluntat; i la seva barreja permanent de voluntat i de sexualitat és el seu més poderós mitjà d’acció».