1–16 di 62 risultati

TV3 a traïció

La involució experimentada per TV3 d’un temps ençà ha estat espectacular. En donen fe les nombroses queixes que dia a dia apareixen als diaris denunciant la seva progressiva descatalanització i l’abandonament de la idea per la qual va ser creada: disposar d’una televisió pública que reflecteixi els valors que ens configuren com a poble, dotar la llengua catalana d’un espai que garanteixi la seva presència en un àmbit dominat abassegadorament per l’espanyola i crear consciència de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. Aquests principis, els mateixos que els de totes les televisions públiques d’arreu del món, han desaparegut. Aquella emissora que el 10 de setembre de 1983 vam veure néixer amb llàgrimes als ulls ja no existeix. El plantejament catalanocèntric inicial ha estat substituït per la seva antítesi, quan és precisament contra ella que TV3 ens havia de protegir. La llengua catalana ha cedit bona part del seu lloc a l’espanyola, que penetra subtilment a través de programes d’aparença inofensiva, i la consciència de pertinença a la nació catalana per part de l’emissora s’ha transmutat en un prepotent sentiment d’espanyolitat. Aquest llibre, diguem-ho clar, pretén despullar el missatge subliminar que TV3 amaga darrere de noms, paraules, frases, enunciats, conceptes i definicions d’aparença merament informativa i que abasta tots els telenotícies i també diversos programes (de la introducció de Víctor Alexandre).

La traïció dels líders

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l’avantguarda nacionalista i d’esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: «el llibre La traïció dels líders és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma els volums La sembra laboriosa i Una pedregada seca». Descriu d’un mode inèdit les lluites clandestines d’aquells anys. S’hi afegeix una tercera part, La collita perduda, on es posa a la llum l’autoperpetuació d’una classe política girada d’esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública.

Tots els homes de Duran

Tots els homes de Duran és l’apassionant relat en primera persona dels esforços de l’autor per denunciar la corrupció que assola el seu partit, Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Primer es va adreçar a llurs dirigents, després al president de la Generalitat i, finalment, a la Unió Europea i al fiscal. L’afer ha esclatat així davant l’opinió pública en tota la seva dimensió. I amb totes les conseqüències: les dimissions i cessaments al partit i al govern català ja han començat; el fulgurant estel de Josep A. Duran Lleida està en declivi, potser definitiu. El llibre, documentat amb tota la correspondència creuada entre els principals implicats i l’autor, descriu detalladament la xarxa de clientelisme dels líders i beneficiaris d’UDC. Posa en evidència també la inquisició que pateix qui gosa treure a la llum la corrupció pública. Al mateix temps l’obra és un clam en contra de la corrupció dels polítics, que no és sinó el frau a tota una societat, en aquest cas l’oasi català.

Tardor

El Costumari Català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari Català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest cinquè volum, dedicat a la tardor, recull dades des de l’1 de setembre fins al 18 de desembre.

Summerhill

L’educador escocès Alexander S. Neill és un punt de referència de la pedagogia contemporània, i la seva tesi sobre una educació lliure i antiautoritària, que ha suscitat tant entusiasmes com crítiques severes, té en els nostres temps plena vigència. Per l’autor, l’educació ha de preparar els infants per a una vida feliç. Neill posa l’èmfasi en la idea de llibertat de l’individu i del grup, en la importància del món emocional i en l’autogestió assembleària. En un clima de llibertat i amor, l’escola té valor terapèutic.

Sobre el camí de la vida

En aquest llibre extraordinari, un nét demana consell al seu avi sobre l’actualitat. Però quan l’avi és Moisès Broggi, eminent cirurgià i humanista centenari, cal escoltar-lo perquè, des de la seva saviesa, les noves generacions no només aprenen a detectar els problemes de fons del present, sinó a comprendre la seva profunditat. El materialisme, les desigualtats, el buit espiritual, la demografia, el pacifisme, l’ecologia… Moisès Broggi, des del seu segle de vida, ens assenyala els errors i els encerts del passat amb la voluntat d’ajudar-nos a canviar l’estat actual de les coses i construir un futur més just, lluny del radicalisme. La tendresa i profunditat que destil·la aquesta conversa amb el seu nét Carles Brasó és, simplement, inoblidable.

S’ha acabat el bròquil

En el cim de la seva maduresa, Jaume Barberà demostra en aquest llibre perquè s’ha convertit en un referent inexorable enmig de la pitjor crisi que hem viscut mai. Al llarg d’aquestes pàgines, reafirma aquí la seva mirada honesta i independent —producte d’una trajectòria periodística de més de vint-i-nou anys— per tal d’analitzar els problemes i conflictes existents en el marc de la societat actual. Jaume Barberà ens convida a l’acció i es revela com un dels periodistes amb més personalitat del nostre país. «Els neoliberals sembla que pateixen una patologia que els psiquiatres tenen molt identificada. Es denomina “síndrome de negligència”: tenen afectat l’hemisferi dret del cervell. Les persones amb aquest trastorn no coneixen res que hi hagi a l’esquerra. Si els ensenyes la seva pròpia mà esquerra no la reconeixen. Als neoliberals els repugna la societat. Creuen que el que no treballa és perquè és un gandul. I tot allò públic un malbaratament. Estan malalts. La seva síndrome de negligència fa que no ens vegin, i nosaltres som responsables de fer un pas endavant i dir ben alt: “Ep, som aquí! Som persones. Existim”».

La rebel·lió catalana

«Aquest és un llibre sobre Catalunya i el seu destí com a nació. Una reflexió periodística sobre els motius i les raons que acumulen els que creiem en les bondats evidents d’un procés d’independència. El llibre, ja ho llegireu, no té pretensions científiques, ni mètodes acadèmics, ni dades exhaustives. És un conjunt d’idees per fer més fàcils, relaxades i engrescadores la discussió i la reflexió. Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creu que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats. Sistema productiu inclòs. Tot alhora. I amb alegria». Amb aquestes paraules Antonio Baños presenta La rebel·lió catalana, un llibre que posa els punts sobre les is perquè tothom, sigui de l’opinió que sigui, conegui els arguments i les raons que han portat a milers de catalans a voler ser independents.

La publicitat

Aquesta obra de gran utilitat didàctica sintetitza tots els aspectes de la publicitat fonamentant-los en el context del màrqueting i ofereix una interessant visió de conjunt del fenomen publicitari a aquells que per primer cop s’apropen a l’estudi d’aquest tipus de comunicació persuasiva. D’una banda, l’amplíssim abast temàtic d’aquesta obra proporciona una necessària visió global a l’estudiant, però, d’altra banda, obliga l’autor a tractar alguns interessants aspectes amb poca profunditat. El naixement i el desenvolupament de la publicitat; el paper que té en la societat actual; el marc legal; el context econòmic; la publicitat en el procés de màrqueting i els seus factors determinants; l’estratègia de màrqueting i l’estratègia publicitària; els diversos subjectes de l’activitat publicitària; els mètodes d’investigació; la planificació, l’execució i el control d’una campanya publicitària; la creativitat publicitària; la planificació de mitjans; les característiques publicitàries de cada mitjà, i la comercialització del temps i de l’espai publicitaris dels mitjans de comunicació són algunes de les temàtiques que configuren aquesta publicació.

Pensar la contemporaneïtat

Un llibre fonamental per entendre la història del segle XX. Presentat pels historiadors Agustí Colomines i Companys i Vicent Olmos i Tamarit, treu a la llum divuit entrevistes amb divuit dels historiadors més importants del moment actual, tant estrangers com dels Països Catalans. Així, la nòmina d’historiadors entrevistats en profunditat per altres historiadors, inclou els noms de Jügen Kocka, Dorothy Thompson, Manuel Tuñón de Lara, Isaiah Berlin, Wolfgang F. Haug, Pierre Guichard, James Casey, Vicenç M. Rosselló, Joan Fuster, Anthony Gidens, Miroslav Hroch, Alfons Cucó, Josep Termes, Gérard Bouchard, Ben Kiernan, Dominick LaCapra, Joaquim Molas i Costanzo di Girolamo. Es tracta d’un llibre de gran importància per entendre els moviments historiogràfics del segle XX i la importància dels anàlisis històrics en els discursos conformadors de la contemporaneïtat.

País Valencià, per qué?

La història «que ací vull esbossar és la de la denominació “País Valencià” i de les necessitats que la justifiquen». La terminologia, les denominacions, no són mai innocents. Rere els noms hi ha sempre una determinada lectura de la realitat i també un projecte. En aquests textos de Joan Fuster s’explica amb claredat l’origen, la història i els motius dels aspectes polèmics, absurdament polèmics, del nom «País Valencià» en un moment determinat de la llarguíssima «transició» valenciana. Aparegueren inicialment al Diario de Valencia entre el 15 i el 19 de setembre de 1981 i posteriorment foren recollits al llibret País Valencià, per què? (Tres i Quatre, 1982). Com bé sabem, finalment es va adoptar a l’Estatut el nom neutre (i no excloent) de «Comunitat», però la dèria antivalencianista es prolonga fins avui, i mira de proscriure tant com pot l’expressió País Valencià. Quan alguns volen oblidar el rerefons polític d’aquesta història tan present, i consagrar la tergiversació i el xantatge, bé val la pena tornar-hi i rellegir aquestes pàgines esclaridores de Fuster.

Opinions d’un pallasso

En aquesta conversa, Tortell Poltrona desvetlla la seva visió del món: ferma, clara i compromesa, amb un punt d’escepticisme però amb la convicció rotunda que un altre món és no només possible sinó també totalment necessari. Reviu els inicis de la seva trajectòria, les seves motivacions i algunes de les fites aconseguides fins ara. El seu recorregut i la seva activitat han esdevingut un referent no només pels artistes que volen combinar creació i solidaritat, sinó també per a tothom que vol apropar-se a les realitats més dures del món. Sempre amb un somriure i provocant una rialla.

Nosaltres, els valencians

«Nosaltres, els valencians» respon a objectius explicitats des de les primeres pàgines, que són, entre d’altres, el de «conèixer-nos» (seguint, a més a més, el model de «Notícia de Catalunya» de Jaume Vicens i Vives) i el de respondre a la pregunta «què som els valencians?». Aquesta aportació a l’autoconeixement dels valencians en tant que poble, pretenia Joan Fuster, seria un revulsiu contra les «malalties col·lectives» dels valencians, una temptativa de «rectificar la frustració històrica» del seu poble. En paraules de Fuster: «La veritat —els fets constatables i explícits—, una vegada delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció, o, en última instància, en remordiment. Per a expressar-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbat: “explicar” serà una invitació a “transformar”». Des de la primera edició de 1962, ha estat reeditat aproximadament una vintena de vegades fins al 2009, a més de traduït al castellà. L’any següent de la seva aparició, 1963, va ser guardonat amb el Premi Lletra d’Or.

Mal d’escola

Mal d’escola (Premi Renaudot 2007) és una obra a cavall de l’assaig i l’autobiografia, escrita amb totes les armes d’un narrador consumat. Daniel Pennac, que ha viscut la cara i la creu de l’ensenyament, hi parla de la seva experiència docent, però també del fracàs escolar, que ell va patir en pròpia carn quan era un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia. Pennac es meravella que ell mateix, aquell petit Daniel Pennacchioni, una nul·litat acadèmica, es convertís amb els anys en un professor de secundària i en un novel·lista de renom internacional. Mal d’escola és una dissecció psicològica brillant de les pors que tenallen l’alumne fracassat i dels recursos que té un mestre per salvar-lo del fatalisme de la família: «Els mals alumnes no vénen mai sols a l’escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit. Vénen amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat, la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Sovint n’hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d’adult confiat, per dissoldre aquestes penes».

Llibertat per la democràcia

«Qui cregui en la democràcia i vulgui ser coherent, ha d’admetre que cada poble resolgui, ell mateix, per ell mateix, els seus afers; tots els seus afers. Que cap nació no estigui sotmesa ni mediatitzada per cap força externa a ella, ni per cap oligarquia situada al seu si. Que cada poble s’autodetermini; que cada poble pugui resoldre els seus afers per ell mateix, amb total independència. Que la independència nacional, que per als catalans sempre ha anat lligada a les formes de llibertat, de democràcia, de justícia social més progressives, no vol dir estar en contra de cap altra nació, ni significa viure d’esquena a cap altre poble, sinó tractar-se d’igual a igual i coordinar-se d’igual a igual amb les altres nacions lliures». Aquest recull d’articles i parlaments fets entre 1977 i 1983 mostren la vigència del missatge que Fèlix Cucurull va deixar en defensa de la llibertat i la democràcia per uns Països Catalans independents.

Les delícies de l’oci

Perucho ens ofereix a Les delícies de l’oci, amb la mena de barreja d’erudició sorneguera i de vertigen expressiu que caracteritza la seva escriptura, més d’una quarantena d’articles que s’apleguen en tres seccions: «Símbols i paisatges», «Les figures» i «Eros».