Visualizzazione di tutti i 10 risultati

Totes les bèsties de càrrega

Totes les bèsties de càrrega és la història de l’opressió d’un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda, però amb una clara voluntat de supervivència. Els fets, que passen en un país imaginari, s’esdevenen durant un període molt breu que evoca una de les èpoques més dures de la història de Catalunya: la postguerra. Són uns anys de persecució i de resistència, de dubtes i de febleses, de cansament i de recuperació, de sorpreses i de treball pacient. Totes les bèsties de càrrega és una de les novel·les més destacades de Manuel de Pedrolo i una síntesi brillant d’un dels moments més difícils de la història d’aquest poble.

La novel·la de Palmira

La novel·la de Palmira segurament passa desapercebuda entre Mort de Dama i Bearn però és una petita joia literària en la qual Llorenç Villalonga descriu el cant del cigne d’una societat antiquada que queda arraconada per una nova generació. En aquesta obra apareixen els que seran els protagonistes de Bearn, és a dir Don Tonet i Dona Maria Antònia o, el que és el mateix, els alter ego de l’autor i de la seva esposa Teresa Gelabert, i no cal dir que la societat que es perd és la seva. De la novel·la es desprèn —avenint-se amb Proust— que no hi ha més paradisos que els perduts, tot i que serà a Bearn on realment Villalonga faci tal afirmació.

Notes disperses

Notes disperses és un recull de notes de Josep Pla escrites entre 1919 i 1960 i publicades el 1969 com a dotzè volum de la seva Obra Completa. Les notes són d’extensió diversa i van de l’aforisme al petit assaig literari. Juntament amb Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol, configuren l’obra planiana escrita en forma de notes.

Notes del capvesprol

Notes del capvesprol és un recull de notes i reflexions personals (sense descartar la inclusió d’algun text anterior) escrites l’any 1976 i publicades l’any 1979 com a trenta-cinquè volum de la seva Obra Completa (guanyador del Premi Crítica Serra d’Or de 1980). El llibre es converteix sovint en un dietari, ja que l’autor hi parla de les relacions que manté durant el dia. Juntament amb Notes per a Sílvia i Notes disperses, configuren l’obra planiana escrita en forma de notes.

Mort de dama

«Mort de dama» és, avui, un clàssic contemporani de les lletres catalanes. Villalonga elabora, al voltant de l’agonia d’una aristòcrata ciutadana, l’acta notarial de l’enfonsament d’una Mallorca que mor amb ella. I basteix aquest fresc d’època a través d’uns personatges paradigmàtics, veritables arquetips. Així, l’ambivalència de l’autor envers el món dels botifarres mallorquins se’ns presenta a partir del dualisme representat per dona Obdúlia Montcada i dona Maria Antònia, la baronessa de Bearn; xarona i libidinosa, vulgar, la primera; discreta i elegant, paradigma d’una vella cultura, la segona. També sorgeixen, al voltant de l’agonia de dona Obdúlia, altres personatges típics del món illenc: Aina Cohen, la poetessa xueta i reprimida en la qual l’autor volgué satiritzar l’Escola Mallorquina, els poetes noucentistes de l’illa; el marquès de Collera, adornat amb totes les incompetències del polític mallorquí de la Restauració, i potser de totes les èpoques, i un cor de veus mesocràtiques en boca de personatges secundaris, caricatures d’ells mateixos. Lluny, a l’altra part de la ciutat vella, per Gènova i El Terreno, s’agita un món nou d’estrangers que parlen llengües bàrbares, amb dones que fumen, beuen whisky i neden a l’hivern.

L’hereva de dona Obdúlia o Les temptacions

L’hereva de dona Obdúlia, de Llorenç Villalonga, és un retrat irònic de l’alta societat mallorquina de meitat segle XX, que l’autor dibuixa o caricaturitza amb una ploma brillant, àcida, corrosiva, intel·ligent i divertida. Al llibre tornen a ser protagonistes els membres de la família dels Bearn, les seves hipocresies, vicis i decadències, enmig d’una societat on conviu la manca de cultura dels uns i els aires de grandesa dels altres, l’esnobisme, les façanes de cara a la galeria i els peus de fang. Llegir aquesta novel·la és tot un plaer per als sentits, que no es pot perdre cap amant de la literatura, ni cap estudiós de l’ànima humana.

Els jugadors de whist

¿Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? ¿Es pot ambientar una novel·la a Figueres utilitzant referents de la cultura pop? Els jugadors de whist demostra que sí. Als vint anys, la filla del protagonista es casa amb un pelao que condueix una mini-retroexcavadora. A mesura que la boda avança, ressorgeix un passat que inclou un castell, un joc, una mort, un Empordà que no és de postal. La novel·la comença com El pare de la núvia, però després s’empelta de Mystic River i d’American Beauty.

El trastorn de Portnoy

Durant les llargues sessions de psicoanàlisi, Alexander Portnoy, jueu americà de trenta-tres anys, confessa a l’analista la seva obsessió pel sexe. En un divertit i alhora amarg exercici d’autocrítica, Portnoy fa un repàs de la seva existència, dominada i condicionada pel sexe des de la infància, quan convivia amb els seus pares en un entorn tradicional d’una família jueva, passant per la seva incapacitat de relacionar-se amb les dones d’una manera que no sigui sexual, fins als más recents esdeveniments que l’han dut fins al divan. Una visió irònica dels costums i la psicologia jueves, i del declivi del somni americà. Publicada originalment l’any 1969, El trastorn de Portnoy ha estat una de les obres més destacades de l’escriptor nord-americà. El retrat que fa d’Alexander Portnoy, un heroi solitari i obsessionat per si mateix a la recerca de la virilitat, el sexe i l’autoacceptació, el confirma com un dels escriptors més brillants de tota la literatura internacional actual.

El silenci

En una habitació de Formentera, un home parla suaument, durant tota la nit, a una noia adormida, despullada. Ella és Umiko, una jove japonesa que fa classes de meditació i que creu en el poder de la curació espiritual. Està malalta de càncer, i no dubta ni un segon a desafiar la medicina convencional. Umiko ha passat per un dur aprenentatge en un monestir zen, i està convençuda que si les emocions l’han fet emmalaltir, també la poden curar. L’home, ple de dubtes sobre els mètodes extravagants de la noia, li parlarà sobre la malaltia i les remissions espontànies, el món de l’autoajuda i el creixement personal, i la meditació. Però Umiko demana consumar la nit amb un acte que va molt més enllà de la paraula dita. Una novel·la sobre l’immens poder de la confiança, i que posa en qüestió els nostres límits. En situacions extremes, i quan no tenim res a perdre, què som capaços de fer?

Bearn o La sala de les nines

Bearn, la més coneguda de les novel·les d’en Llorenç Villalonga, és una novel·la de maduresa, de la maduresa de l’autor. A les catàstrofes grotesques de dona Obdúlia Montcada i de Palmira i a la neurosi i civilitzada malenconia d’Alícia Dillon i Sílvia Ocampo ha succeït el seny de Maria Antònia, exquisidesa femenina entrevista ja per l’autor des de la seva primera obra i que sembla personificar persones que li han estat, al món, particularment estimades. Com a Il gattopardo, de Lampedusa, que Villalonga va traduir, un món s’acaba, el seu. I és que, per a què res canvii, tot ha de canviar, i, els únics paradisos, són els perduts.