Visualizzazione di 1-30 di 96 risultati

Xamfrà de tardor

Xamfrà de tardor aplega 14 narracions inquietants sobre els tombants de l’amor i la solitud. Josep Albanell ha construït un llibre calidoscòpic, ple de variacions i d’escenaris recurrents, peripècies invertides, personatges que transiten d’un conte a l’altre per un espai que s’avé a tota mena d’encontres i desencontres: un home salva la vida gràcies a la trucada d’una amiga morta, un parell de veïns es troben a l’ascensor després d’haver coincidit en els seus somnis eròtics, una dona s’enamora d’un personatge de llibre que s’ha escapat a la realitat a viure la seva vida… A Xamfrà de tardor s’encadenen magistralment una sèrie de situacions insòlites, acompanyades d’ingerències fantàstiques de tota mena (oníriques, sobre naturals, casuals…) que donen al recull una progressió gairebé novel·lesca. Xamfrà de tardor confirma la gran naturalesa literària de Josep Albanell.

La violeta del Prater

Situada al Londres dels anys 30, La violeta del Prater explora la relació entre el director vienès de cinema Friedrich Bergmann —contractat per la Imperial Bulldog Pictures per dirigir un film— i Christopher Isherwood, encarregat d’escriure el guió del mateix film. Amb el feixisme creixent a Àustria i a Europa com a teló de fons, la novel·la incideix sobre el compromís que ha de tenir l’artista amb la societat que l’envolta, davant l’exigència del productor de fer una pel·lícula cursi i sentimental. A la vegada retrat còmic de la indústria del cinema i anàlisi seriosa de la relació entre art i vida, aquest llibre va significar l’inici d’una nova etapa en la trajectòria literària d’Isherwood, després de la seva conversió espiritual. Però per damunt de tot, La violeta del Prater s’erigeix per la seva agudesa i subtilitat com una de les novel·les curtes més aconseguides del segle XX.

Vint-i-dos contes

Aquest recull de contes va donar l’embranzida definitiva a la carrera de na Mercè Rodoreda quan el 1957 va guanyar el premi Víctor Català, un concurs que ara porta el seu nom. És un recull de narracions bastant irregular, tant en la qualitat dels texts com en l’extensió i profunditat dels relats. Hi trobem des de senzilles escenes, on retrata ambients, personatges o llocs concrets, però sense desenvolupar pròpiament una història, fins a narracions molt més elaborades i riques, on no només narra uns fets sinó que suggereix molts més elements del seu univers literari i vital.

La vida sense la Sara Amat

Qui se’n recorda, avui, de la Sara Amat? Amb prou feines tenia tretze anys quan una nit d’estiu, jugant a cuit a amagar amb la colla, va desaparèixer i no se n’ha sabut mai més res. L’únic, una notícia l’endemà al Diario de Terrassa, i també molts rumors i especulacions. De la Sara Amat se’n recorda sobretot el Pep de cal Sabater, el narrador d’aquesta història. Perquè aquella nit, segons ens diu, la Sara no va desaparèixer, sinó que es va colar a casa seva per la porta del darrere. No s’hi va amagar gaires dies, però de vegades la memòria d’alguns fets abraça tota una vida, i fins i tot li dóna un sentit. Escrita des de la distància dels anys, La vida sense la Sara Amat és la confessió d’uns fets inoblidables, uns dies de la vida d’un poble a l’estiu, d’un nen obedient i enamoradís i d’una nena que ja no era una nena i que volia acomplir el desig ferotge i urgent de fugir, ni que fos per la porta del darrere. Amb La vida sense la Sara Amat, els lectors assistiran a la revelació d’un gran talent literari i descobriran una història que va commoure el jurat del premi Sant Jordi 2015.

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals

L’obra aplega les principals característiques de la novel·lística modernista, a la qual pertany per dret propi: Jordi, el protagonista, és rebel i inconformista i lluita, principalment, contra el determinisme per aconseguir acomplir la seva voluntat; això es veu perfectament quan abandona el seminari per viure la seva vida sense cap lligam. La psicologia d’en Jordi molts cops va en contra de la societat, cosa que podem observar en les discussions amb el seu pare, o bé quan en Pau Selva no està d’acord que la seva filla es casi amb ell perquè considera que seria un pecat, car ell és un exseminarista. En el llibre també podem veure com la psicologia del personatge s’enfronta a tot allò que l’envolta, així com les descripcions molt detallades i pròpies del modernisme com ara la del mas Fraginal.

Vés i aposta un sentinella

Ens trobem davant d’un dels grans esdeveniments literaris dels darrers temps: la publicació de la primera novel·la de Harper Lee, Vés i aposta un sentinella, gràcies a l’extraordinària troballa recent del manuscrit. A mitjan anys cinquanta, la jove Jean Louise Finch, «Scout», que viu a Nova York, torna com cada estiu a la casa familiar de Maycomb per visitar el seu pare, Atticus, un advocat d’edat avançada. En aquest tranquil llogaret d’Alabama on va passar la infantesa, Scout ha d’afrontar una sèrie de qüestions personals, socials i polítiques que involucren el poble sencer i que fins i tot fan que posi en dubte la relació amb el seu pare. Una història commovedora, divertida i convincent en què tot un seguit de personatges únics —alguns dels més entranyables de Matar un rossinyol— viuen i s’adapten als canvis i fets turbulents que van transformar els Estats Units a mitjan segle XX i que, alhora, ofereix una perspectiva nova i fascinant sobre un clàssic. En definitiva, una novel·la magnífica.

Vertígens

A Vertígens, els desitjos d’Amador, un jove fotògraf, Llorença, una dona llesta i ambiciosa, i Benvinguda, una dama de noble avior, es barregen amb la força del paisatge de Formentor i s’entrecreuen en una intriga excitant i perillosa. Biel Mesquida sorprèn el lector amb una prosa plena de moments feliços, amarada de músiques, i converteix la peripècia en un saborós divertimento. A més, és capaç de parlar de sentiments amb un llenguatge fresc i desinhibit, d’una correcció agosarada i divertida. Vertígens ha guanyat el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la 1998.

Va ploure tot el dia

Una catalana que ha viscut trenta anys d’exili polític torna a la seva terra. Decisió arrauxada? No comptava amb alguns problemes del retorn, però ha cremat els vaixells. Les sorpreses culminen en una visita que rep un matí de pluja. Ha d’explicar per què, a què ha tornat. Explicar-ho és evocar vicissituds d’exili, moments d’una lluminosa adolescència a Balaguer, d’una joventut militant a la Barcelona de la guerra. La novel·la és aquest joc i xoc de records que tenen una mateixa decoració: la pluja. Del contrast entre uns fets i altres en surt una societat diferent de la que esperava la dona que torna: més que la constatació, l’evocació és subjectiva i vacil·lant, potser polèmica. Mites i fòbies hi són esbocinats amb una mena de dèria: arrelar en una realitat que idealitzarà, rebaixant, fins i tot, el que ha deixat en un exili actiu. És una existència apassionada que es mou entre l’ideal polític i el desfici d’esperar la vellesa física a casa, després de tota una joventut que, malgrat tot, l’exili no ha frustrat.

Un dia d’Ivan Deníssovitx

Aquest llibre, de caire autobiogràfic, és un dels més coneguts i també més esgarrifosos testimonis de la crueltat que van patir milions de deportats als camps de treball soviètics. Les terribles condicions de vida i les vexacions són descrites amb detall. El protagonista, Ivan Deníssovitx «Xúkhov», porta tancat vuit anys d’una condemna de deu en un camp de treball situat en algun lloc de l’estepa siberiana acusat de «traïció a la pàtria». Aquest és el relat d’un dels seus dies al Gulag.

L’últim patriarca

L’últim patriarca és la història d’una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d’anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips. Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l’ordre de les coses. Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desacords. Una història definida pel trencament que suposa la separació. La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat. Ella vol entendre què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l’han convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos intents per desfer-se del pes que té en la seva vida. A partir d’un magistral i intencionat ús dels recursos propis de la tradició oral, l’escriptora Najat El Hachmi construeix una faula moderna que inclou moments de gran tendresa i moments d’un brutal dramatisme, tot amanit amb un sentit de l’humor que ratlla la corrosió. El resultat és un tipus de novel·la que, tant pels conflictes tractats com per la forma literària d’abordar-los, fins ara ha estat inèdit en la literatura catalana. Aquesta és la història de Mimoun, fill de Driouch, fill d’Allal, fill de Mohamed, fill de Mohand, fill de Bouziane, i que nosaltres anomenarem, simplement, Mimoun. És la seva història i la història de l’últim dels grans patriarques que formen la llarga cadena dels avantpassats de Driouch. Cadascun d’ells havia viscut, actuat i influït en la vida de tots els que els envoltaven amb la fermesa de les grans figures bíbliques. De com es forma un gran patriarca o un patriarca mediocre en sabem poques coses, el seu origen es perd en els principis dels temps i aquí no ens interessen els orígens. Hi ha moltes teories respecte a això que pretenen explicar la perpetuïtat d’aquest tipus d’ordre social, que ha existit des de sempre i encara avui perdura. Tant hi fan els raonaments deterministes i les explicacions pseudomàgiques. El fet és que Mimoun marca la finalització abrupta d’aquesta línia successòria. Cap més fill seu no s’identificarà amb l’autoritat que el precedia ni intentarà reproduir els mateixos esquemes discriminatoris i dictatorials. Aquesta és l’única veritat que us volem explicar, la d’un pare que ha d’afrontar la frustració de no veure acomplert el seu destí, la d’una filla que, sense haver-s’ho proposat, va canviar la història dels Driouch per sempre.

L’últim dia abans de demà

Un home desesperat i trist després de la mort de la filla intenta entendre el que ha passat en els últims mesos i repassa la seva vida. La novel·la es desplega en capítols curts i dinàmics, i alterna el present amb la infantesa del protagonista (sota la influència d’una mare inestable i una educació rígida i castrant a càrrec dels capellans) i la joventut (l’amor, les drogues, l’alcohol, la iniciació a la vida i al sexe). Magistral i intensa, molt ben construïda, la novel·la explora els matisos i perills de l’amistat, la fragilitat dels nostres mons i de les nostres conviccions, i el preu que paguem per la renúncia als nostres somnis de joventut.

Tu i jo

Lorenzo Cuni, de catorze anys, explica als seus pares que uns companys d’institut l’han convidat a esquiar a Cortina d’Ampezzo durant la setmana blanca escolar. La realitat, però, és que vol amagar-se a Roma, al soterrani del mateix edifici on viuen, per passar aquella setmana jugant a videojocs, llegint còmics, menjant llaunes i dormint mandrosament, lliure d’obligacions. Lorenzo vol complir així el seu somni adolescent de llibertat, autoafirmació i solitud. Però l’aparició de la seva germanastra Olivia, de vint-i-tres anys, a qui feia anys que no veia, trencarà totes les seves expectatives i l’enfrontarà a responsabilitats inesperades. Niccolò Ammaniti, una autèntica estrella literària a Itàlia, és possiblement el millor autor de la seva generació. Amb Tu i jo ha sabut captar l’ànima fràgil dels adolescents, sacsejats per les pròpies inseguretats, l’angoixa de fer-se grans i la pèrdua irremissible de la innocència.

Un tros de cel

Són les dotze de la nit. Segons el seu DNI falsificat, Wing ja és major d’edat. Quan era una nena va arribar en vaixell amb altres menors que també havien estat venudes com a esclaves i abocades a la prostitució. A València, les exòtiques són moda i els serveis de Wing són molt requerits. Però el seu proxeneta sempre li ha promès que en fer 18 anys serà lliure. I ara ha arribat el moment, ella està decidida a recuperar el control de la seva vida i té un pla per a fer-ho. Un tros de cel és una novel·la per moments crua, a estones commovedora que busca la complicitat del lector. El relat de Wing està esquitxat de records que ens apropen la seva lluita per assolir una vida digna lluny de les atrocitats que l’han perseguida des de la infantesa.

Trilogia de Claus i Lucas

La guerra esclata i la mare dels bessons Claus i Lucas es veu obligada a deixar els nois amb la seva àvia, una vella analfabeta, bruta, avara i dolenta que els fa la vida impossible. Les noves circumstàncies empenyen Claus i Lucas a fer exercicis per endurir-se: volen ser resistents al dolor i tenir la crueltat necessària per enfrontar-se a la dona. Els cal sobreviure, créixer ràpidament i deixar testimoni dels seus fets en uns quaderns escolars que, un cop se separin en finalitzar la guerra, els hauran de servir per completar les respectives històries. La «Trilogia de Claus i Lucas», composta per les novel·les «El gran quadern», «La prova» i «La tercera mentida», és un puzle de veus contradictòries format per peces menudes i punxants com agulles. L’obra que teniu a les mans és un conte per a nens grans sobre els desastres de la guerra, les destrosses dels totalitarismes i les esquerdes al damunt de les quals construïm precàriament la nostra vida i la nostra identitat.

Tres dones

«Grigia» és la història d’un home a qui, allunyat de la civilització, es dilueix el «jo» individual i racional i, amb la sensibilitat a flor de pell i els esquemes socials esborrats, arriba a una harmonització mística amb el tot. En un món on les contradiccions s’han esvaït, l’amor a Grigia l’uneix amb la seva estimada, que és lluny, i amb totes les coses. «La portuguesa» també té lloc en un món a part, aïllat del món «normal» per una cortina eixordadora de soroll, entre el nord i el sud, i els protagonistes també són personatges desencaixats, que «enlloc no se senten a casa seva». «Tonka,» a més de ser una crítica dels valors, els prejudicis i la moral de la societat burgesa, és la història de la relació d’un jove saberut de casa bona, que està en contradicció amb el món de la seva família, amb una noia de classe humil, tan senzilla que inspira compassió. Musil, amb la seva tendència a l’objectivitat científica i amb l’estil precís que la passió per l’exactitud matemàtica el porta a buscar, s’endinsa en aquestes tres històries en l’ànima humana, més en els processos de sensibilitat que no pas en els psicològics; amb el microscopi en una mà, per dir-ho així, i la poesia a l’altra.

Tres cavalls

Aquesta és la història dels primers dos cavalls de la vida d’un home. Té cinquanta anys i un passat replet d’experiències molt fosques: de molt jove va fer rumb a l’Argentina. Ara, al cap de vint anys, decideix tornar a Itàlia, després d’haver estimat intensament, d’haver perdut la dona en plena barbàrie, d’haver lluitat contra la dictadura i d’haver patit persecucions i traïcions. A Itàlia viu aïllat, fa de jardiner i llegeix llibres vells. Però un bon dia una dona li torna a encendre la passió i li fa reviure la memòria: amb coratge, el protagonista recorda l’Argentina, el sud del món. I tot això mentre viu el seu nou amor, cuida el jardí i aprèn alguna cosa d’un africà que somia a tornar al seu país.

Tren a Puigcerdà

Un tren que cobreix la línia Barcelona-Puigcerdà s’atura al bell mig de la Plana de Vic. És el matí de Sant Esteve. A dintre un vagó, hi ha dotze persones que aparentment no tenen res a veure les unes amb les altres. És clar que, en el fons, totes es coneixen molt més del que es pensen… i no saben que el que els ha passat o el que els passarà en un futur molt pròxim depèn, en gran mesura, d’algú que és en aquest mateix vagó… Una vegada més, Blanca Busquets ens sorprèn amb la seva extraordinària habilitat per perfilar vides en una trama emotiva i humana, escrita amb ofici i amb unes veus entranyables i plenes de força.

Tots els contes

Comparada sovint amb William Faulkner o Carson McCullers, Flannery O’Connor és una de les grans narradores nord-americanes, i el seu geni lúcid i turmentat ha concebut part de la narrativa més sòlida i pertorbadora del segle XX. Els trenta-un relats d’aquest llibre, traduïts i publicats per primera vegada en català, tenen com a escenari els pobles i les terres del sud dels Estats Units, especialment la seva Geòrgia natal, un indret decrèpit i decadent marcat per la violència i l’odi racial. Però més enllà de la sordidesa, els conflictes socials i racials, l’asfixiant presència de la religió i la frustrada lluita per la llibertat, als contes de Flannery O’Connor sempre hi brilla una estranya bellesa, una íntima exposició moral de la condició humana, que va més enllà de la història mateixa.

Tot un caràcter

La Júlia Ares, una dona enèrgica, extremista i experta en la provocació verbal, té dues filles, una de les quals, la més petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d’amor i hostilitat a causa de l’aparent contraposició de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil·la i sempre a la defensiva, la filla;impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare. I tot i que la filla sempre ha considerat que no ha heretat en absolut l’exuberància, ni el carisma, ni la simpatia atroç de la seva mare, gairebé d’improvís comença a assemblar-s’hi de manera alarmant.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo

En Marcos acaba de perdre la seva mare, una reconeguda ballarina que li ha ensenyat tot el que sap, i decideix que el seu món ja no pot ser el mateix sense ella. Just quan està a punt de donar un gir a la seva vida, una trucada canvia radicalment el curs dels esdeveniments. I si només mirant-te pogués desvetllar els teus secrets més profunds? I si només mirant-te pogués sentir amb el teu cor? I si en només un instant fos possible saber exactament qui som l’un per l’altre?

Tot això ho faig perquè tinc molta por

Només algú amb l’instint narratiu, l’agilitat i l’humor d’Empar Moliner podia haver escrit un llibre com Tot això ho faig perquè tinc molta por, una joia literària que commou i diverteix el lector del principi al final. Les dificultats d’afrontar l’absurd, de viure sense por i d’estimar sense fer mal són tractades amb tanta lucidesa com sarcasme. Les dues mares de l’escola que fan running pel bosc, el presentador que vol lligar-se l’entrevistat, la por que un fill prengui mal, la parella que ja no riu, l’esnobisme gastronòmic i tantes neurosis quotidianes apareixen en aquest llibre brillant. Pocs escriptors retraten tan bé la nostra època com Empar Moliner.

Tornar a la terra

El Donald és un indi chippewa d’ascendència finesa de poc més de quaranta anys que té una malaltia terminal. A mesura que la seva salut empitjora, s’adona que quan ell ja no hi sigui, ningú serà capaç de transmetre als seus fills la història de la família. Per això comença a dictar a la seva dona Cynthia unes històries que no havia compartit mai amb ningú, mentre que, al seu voltant, la família procura que mori amb la mateixa dignitat amb què ha viscut sempre. Amb «Tornar a la terra», Jim Harrison ha creat una obra mestra: una novel·la tendra i profunda sobre la vida i la mort i sobre la redempció, que a vegades es troba on menys ens ho esperem. Una de les millors novel·les de la llarga carrera d’èxits de Harrison, que confirma que és un dels escriptors nord-americans més importants d’avui.

Tòquio blues (Norwegian wood)

En Toru Watanabe, un executiu de 37 anys, escolta casualment mentre aterra en un aeroport europeu una vella cançó dels Beatles i la música el fa retrocedir a la seva joventut, al turbulent Tòquio de finals dels seixanta. En Toru recorda, amb una barreja de malenconia i desassossec, a la inestable i misteriosa Naoko, la novia del seu millor -i únic- amic de l’adolescència, Kizuki. El suïcidi d’aquest els distància durant un any fins que es retroben a la universitat. Inicien allà una relació íntima però la fràgil salut mental de la Naoko es ressent i la internen en un centre de repòs. Al cap de poc temps, en Toru s’enamora de la Midori, una jove activa i resolta. Indecís i ple de dubtes i temors, experimenta l’enlluernament i el desengany allà on tot sembla cobrar sentit: el sexe, l’amor i la mort. La situació, per a ell, per a tots tres, s’ha tornat insostenible; cap sembla capaç d’assolir el delicat equilibri entre les esperances juvenils i la necessitat de trobar un lloc en el món. Amb un especial sentit de l’humor, Haruki Murakami ha escrit el commovedor relat d’una relació sentimental complexa però també de les pèrdues que implica tota maduració. Tòquio blues va suposar el reconeixement definitiu de l’autor al seu país, on es va convertir en un best seller, i el seu descobriment internacional com a autor de culte. Va ser portada al cinema l’any 2010 pel director vietnamita Tran Anh Hung.

Tónio Kröger

Novel·la de formació, «retrat de l’artista jove» en què els detalls autobiogràfics apareixen molt poc dissimulats, Thomas Mann hi desenrotlla de forma magistral el que és potser el seu gran tema: el conflicte entre l’art i la vida, entre la dignitat burgesa i l’alliberament dels instints, contradicció que només serà vençuda, al capdavall, per l’art mateix.

La tomba de les llumenetes. Les algues americanes

Les dues novel·les breus La tomba de les llumenetes (octubre de 1967) i Les algues americanes (setembre de 1967), van aixecar una gran expectació en ser publicades, i l’any 1968 totes dues van guanyar el premi Naoki. Amb un talent fora del comú, complex i desficiat, Nosaka amaga sota els plecs de l’estil una mirada que no defuig els aspectes més sòrdids i crus de l’existència. La tomba de les llumenetes és la història de la mort per inanició de Seita, estudiant d’ensenyament mitjà, l’any 1945, en una estació de tren. Seita ha vist morir de gana la seva germana petita, de la qual havia hagut de fer-se càrrec després que la seva mare morís cremada durant el bombardeig de Kobe. A Les algues americanes Akiyuki Nosaka descriu amb sentit de l’humor el desconcert dels qui van veure com el seu món es transfigurava amb l’arribada de la «Democràcia» o la «Constitució». Amb el pretext de la visita d’un matrimoni de pensionsites dels Estats Units al Japó durant el període de «reeducació», l’autor ens fa veure com, en el fons de la consciència dels vençuts, s’hi oculta una submissió de profunds significats. Duríssim, despietat, ens deixa l’empremta profunda de la fibra autèntica i sense concessions.

Tocats pel foc

La novel·la transcorre íntegrament dins d’una barraca de les que envoltaven Barcelona, on la misèria, l’afany de superació, la lluita, la resignació, l’atracció, els silencis, les mirades, la confiança, són els ingredients d’aquest llibre curt que es llegeix ràpid. Colpidor, molt ideològic, de poques paraules i de gestos bruscs, amb frases punyents que et martellegen la consciència i et remouen alguna cosa més. Un petit tractat sobre la propietat i la possessió, sobre la llibertat i la dignitat.

The Leftovers

Milions de persones han desaparegut de la Terra de cop i volta. Sense avís. Sense motiu. Alguns dels que queden hi busquen explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d’un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes. En Kevin Garvey, l’home concret davant l’abstracció, procura mantenir una aparença de normalitat malgrat que la seva pròpia família s’està desintegrant: la seva dona s’ha unit al Residu Culpable, una secta local que traspua problemes, i el seu fill Tom segueix un profeta anomenat Sant Wayne. Només queda la seva filla, la Jill; però ja no és la noia dolça que ell coneixia. The Leftovers és una novel·la pertorbadora i emotiva que ens parla de la facilitat amb què la fe pot conduir al fanatisme, i de com persones normals reaccionen davant de fenòmens extraordinaris.

Tess dels Urbervilles

L’acció es desencadena quan, de forma innocent, el clergue d’una aldea, Parson Tringham, li revela a en John Durbeyfield, un honrat pagès, que els «Durbeyfields» són realment descendents dels d’Ubervilles, una noble família gairebé extinta el llinatge de la qual s’estén fins l’època de Guillem el Conqueridor. Aquesta informació sembla inútil ja que la família va perdre les seves terres i el seu prestigi quan moriren els hereus masculins. El clergue simplement pensa que a Durbeyfield li agradaria conèixer els seus orígens com una mera curiositat històrica. Desgraciadament, en Durbyfield s’obsessiona immediatament amb la idea de recuperar la seva noblesa perduda, i utilitzar-la per, d’alguna manera, augmentar la fortuna familiar. La pobra situació de la família fa que John enviï la seva filla, Tess, a la mansió on hi vivien els d’Urbervilles, perquè li donessin feina com a favor per la relació de parentesc. Però a la mansió qui remena les cireres és el sinistre Alec d’Urberville, qui per la seva banda està encantat de conèixer la seva preciosa cosina a qui intenta seduir.

Terres de lloguer

Terres de lloguer entrellaça els drames personals de dos masovers que han de deixar a contracor el mas i els camps que han treballat amb dedicació. El seu arrelament a la terra és tan profund que se senten arrencats violentament del món del qual formen part, i no saben adaptar-se a la nova situació. Situada entre el drama i l’elegia, aquesta novel·la mostra la desaparició imparable dels llogaters de la terra i, per tant, la liquidació d’una manera de viure que havia perdurat durant moltes generacions, alhora que alerta sobre el futur incert del món rural, sotmès a un procés d’industrialització i terciarització brutals que en desfiguren espectacularment la fesomia. Terres de lloguer retrata l’univers humà, el paisatge, la parla i les formes de vida pròpies de la nostra pagesia en el decurs dels últims cinquanta anys.

Terra baixa

«Terra baixa» (1897) és la peça més coneguda de Guimerà, encarna les virtuts de l’home que ha viscut enmig de la natura i que s’enfronta a una societat hostil. L’obra dramàtica de Guimerà té un final relacionat amb la mort, generalment sota la forma d’un assassinat, l’única arma que els febles tenen a l’abast de la mà per rebel·larse, cosa que assoleix una grandiositat corprenedora a «Terra baixa».